Brusel.les a la moda.

Setmana amb moltes visites a Brusel.les. El president del govern José Luis Rodríguez Zapatero no es va poder reunir amb cap representant del govern belga perquè el govern belga encara està en funcions i no rep delegacions internacionals fins que es constitueixi el nou. En qualsevol cas va parlar davant del ple del Parlament Europeu reunit aquesta setmana a Brusel.les i es va referir a l'Europa Social, la immigració i la política exterior com a principals reptes de la UE.

Ahir, el vice-president de la Generalitat i president d'Esquerra, en Josep-Lluís Carod-Rovira visitava les institucions flamenques responent a una invitació del cap de govern flamenc, el cristianodemòcrata Kris Peeters. Sembla que de la trobada i dels múltiples contactes que s'estan establint en sortirà un acord en diverses matèries que es podria presentar l'any que ve. El seguirem amb interès. Pel vespre a la Delegació de la Generalitat davant la Unió Europea, la quasi totalitat dels socis del Casal Català de Brusel.les vam tenir una petita trobada amb en Carod-Rovira. La idea principal: s'hauria de tenir un espai físic estable des d'on projectar Catalunya, més enllà de les fredes oficines de l'antic Patronat Català Pro-Europa. I, afegeixo jo, s'hauria de tenir més ambició política en les activitats de la Delegació, que recordem, no està dins l'esfera de competències del vice-president, sinó directament de Presidència. Però d'això en podríem parlar molt i potser no és aquest el millor canal. Una delegació del Col.legi de Polítics i Sociòlegs també és a Brusel.les, visualitzant encara més la presència catalana a Europa.

I aquest matí, per celebrar Saint Andrew, una delegació escocesa ha vestit el Manneken Pis amb els colors del nou tartan europeu. Una delegació catalana també donava suport als nostres amics i socis de l'ALE de l'SNP que han encapçalat la iniciativa.




I encara diràn que la ciutat és freda...

El Problemes Reals de la Gent.

Deu ser els cel obstinadament gris i el fred que se'm clava als ossos, però cada dia estic més existencial, políticament parlant, és clar. I el viure en un Estat com el Belga no ajuda gens a positivitzar les coses. Avui es compleixen 171 dies de negociacions per formar el govern belga, sense resultat. Liberation ha aprofitat per treure un "número belga" que s'ha esgotat gairebé immediatament. Al quiosc del Parlament Europeu no en quedava cap còpia a les 10 del matí, i el mateix per tot Brusel.les.

La gràcia és que tant en aquest número especial (imatge a dalt), com en l'edició de la Libre Belgique, com a Le Soir, com en el Paris Match (imatge a baix) continuen repetint el mateix mantra: els polítics (flamencs, és clar, la culpa la té sempre l'altre) s'obstinen en la reforma de l'Estat i no es preocupen dels PROBLEMES REALS DE LA GENT. Un discurs que ressona cada dia a les orelles dels qui creiem que la reforma de l'Estat és LA manera de preocupar-se dels problemes de la gent, perquè si fem un estat més àgil, més proper, que entengui millor aquests problemes, serà molt més fàcil de solucionar-los i no posant pegats i qui dia passa any empeny.

Cal un nou marc. L'estat belga no funciona i s'ha de repensar el marc estatal. Senzill. Perquè doncs aquest ais i uis "no-nacionalistes" (aquí en diuen "no-regionalistes")? Perquè aquesta defensa a ultrança d'un Estat que no funciona? Perquè aquesta mania de catalogar TOTS els nacionalistes flamencs,i per extensió TOTS els partits flamencs, i el què és més preocupant, TOTA la societat flamenca, de filo-nazis, perquè volen una reforma en profunditat de l'estat, i eventualment la independència?

El nacionalisme d'Estat, és igual a tota Europa. Cal seguir treballant per fer entendre que ja no és un model vàlid.

i també la Xarxa.

No hi podré ser, però em faig ressò de la convocatoria:

Demà dimecres, 28 de novembre, a les 19.00 hores a la sala d'actes d'Òmnium Cultural, al carrer de la Diputació, 276, principal, a Barcelona, farem la presentació pública i presencial de la XBS. En aquest acte explicarem els reptes i fites que ens proposem per al futur i les novetats que posarem en marxa en dates properes. Comptarem amb la participació del periodista i escriptor Víctor Alexandre, el també periodista i director de l'Agència Catalana de Notícies Saül Gordillo, tots dos membres de la XBS, i a més us presentarem el blocaire número 500.

Jo també participo de la Xarxa de Blocs Sobiranistes.

Blogs solidaris, Catosfera i Vallesfera.

Avui toca reconeixements. Com ja podeu suposar les idees que es teclegen aquí al blog no neixen del no res. Neixen d'una petita part de reflexió personal i d'una gran part de crítica a la reflexió que fan els altres. I per donar gràcies als "altres", els blocaires que hi són plogui o nevi, ja fa temps que corre un meme que aquí se'n diu Blocaires Solidaris. Tal i com explica qui m'ha "premiat" l'amic Narcís Sastre, es tracta de reconèixer l'aportació de set altres blocaires amb qui comparteixo opinions, discrepàncies, però sobretot ensenyances i reflexions. Heus aquí els meus:

- Tot a Cent, d'en Quim Torres, pinedenc, politòleg, barcelonista, persona, amic (si si, hem de fer un sopar quan torni). El blog que visito quan vull deixar de llegir assaigs polítics.

- La Politique du Chacal, d'en Gael Briand, company a l'ALE, bretó, la persona menys dogmàtica que conec, un valor de futur de la política bretona. En francès.

- El nom dels peixos, d'en Roc Armenter, EL blog polític en català des dels Estats Units. La Catalunya que ve.

- Chesi Blog, de na Jessica Fillol, tot va començar en un dinar a Terrassa, ens van asseure junts i vaja, que no tenia ni idea que tenia una de les blocaires més importants de la bogosfera progressista, ni que estava intentant aplicar allò de la pluja fina a una socialista convençuda.

-Marcús, d'en Marc Roca, al mateix dinar, la pregunta del milió: i perquè hauria de votar Esquerra Republicana? Entren ganes d'esciure unes quantes tesis doctorals. En tot cas és un altre del referents de l'independentisme 2.0.

-El Bar de fumadors de n' Albert Canudas, un company d'aquells que fa patxoca tenir, amb qui et pots recrear amb els seus (pocs però) incissius articles.

- Qmenta, d'en Joan Ramón, un vallesà, granollerí i llinarsenc a qui he descobert fa relativament poc, però que segueixo amb interès. Socialista i impulsor de la Vallesfera, (que ja calia!) el cercle de blocaires del Vallès ( Oriental), que des de ja em comprometo a participar, enfortir, promocionar i ajudar a expandir, tot i que només sigui a casa un cap de setmana cada mes...

I per acabar-ho d'adobar, el meu compatriota en Marc Vidal organitza la que possiblement serà la trobada més important que mai s'hagi fet en l'àmbit dels blocs en català, la Catosfera 2.0, a Granollers, els dies 25, 26 i 27 de Gener. De moment, sembla que ja hem deixat petita alguna sala de Granollers... i jo que me n'orgulleixo com quan es va aconseguir el .cat. Abans de catalanista, us ho confesso, vaig ser vallesista, i això, sempre deixa petja.

Mas de lo mismo

(foto extreta del blog d'en Guillem Carol)

Artur Mas presentà ahir en societat el seu projecte per refundar el catalanisme, un text nacionalista clàssic que incorpora una novetat interessant: el catalanisme no té matisos, o és liberal o no és. M'ha sorprès aquest aspecte del text. A pesar que el mateix Mas ja diu:

“La proposta que faig, insisteixo un cop més, no pretén ser ni l’única possible ni necessàriament la millor. Si n’hi ha d’altres, les podrem contrastar.”

immediatament esboça un perfil ideològic de país. Per aclarir qualsevol dubte diré que és un perfil que no em desagrada. Ideològicament m'atrau la idea d'una Administració pública més àgil i que permeti, o almenys no dificulti la iniciativa privada. També crec que la Administració pública té un rol social a complir per intentar assegurar un mercat, i una societat on hi hagi igualtat d'oportunitats. Ara bé, no crec que el catalanisme, que en definitiva és la voluntat d'augmentar o assegurar l'autogovern de Catalunya hagi de ser un projecte tan marcadament ideològic en l'eix social. Perquè no pot existir un catalanisme socialista per exemple? Un model de Catalunya que contempli un Estat regulador i protector que anivelli les rendes a través dels impostos i que defineixi l'economia productiva en funció de l'equació treballadors-vs-empresaris. No hi veig inconvenients, bé hi veig inconvenients ideològics, però de cap manera m'atreviria a dir que aquesta Catalunya no seria igual de Catalunya que la liberal.

I aquí arribem al quid. Ja havia escrit que això de la nació es un terme tan vague i imprecís que no podem basar-hi l'acció política. De fet en Mas no defineix la nació catalana, sinó que descriu el que per ell hauria de ser la nació catalana en funció d'uns valors ideològics, en aquest cas liberals. Bé, la construcció de la Nació doncs vol dir que la majoria dels catalans han de combregar amb el model de societat liberal que té en Mas. No gaire diferent del model nacional dels grups de l'Esquerra Independentista que defineixen la nació catalana en funció de la lluita de classes i volen una nació de treballadors, una nació (marxista) socialista.

Els dos són models ideològics excloents. Si no ets (x) no comparteixes aquests valors polítics, llavors ja no pertanys a la nació.

Amb tot això, les paraules de Mas:

el que els vull explicar transcendeix, va més enllà, d’un partit polític, i no cal dir que transcendeix encara més la pròpia persona

es demostren fal.laces. El model de catalanisme que proposa el líder convergent, és un model de partit, i fins i tot d'una facció d'aquest partit (la liberal). Mas no està refundant el catalanisme, sinó que està actualitzant el catalanisme liberal. Bé, bon propòsit, però molt allunyat de l'enunciat de la “Casa gran del Catalanisme”.

Per acabar-ho d'adobar, Mas no proposa cap solució a la dicotomia Espanya-Catalunya, més enllà d'anar exercint el dret de decidir en temes que generin consens. És a dir, si el tenir un Estat propi no genera consens, doncs no ens hi pronunciem. Ja ens hi pronunciarem quan haguem construït la nació. Aquesta part és la de sempre, del pujolisme clàssic. El problema és: quan es pot dir que s'ha acabat de construir una nació?

No. Aquest discurs no és cap refundació ideològica, és el discurs clàssic del nacionalisme que representa CiU, amb elements nous que el caracteritzen ideològicament com a liberal, però sincerament m'ha decebut. Si ens tanquem en els nostres discursos ideològics, com pretenem convèncer a tots els ciutadans del nostre país?

La tonteria de la setmana

Tomás Mancebo, president de l'Ateneo de Albacete i portantveu (oficiós) de UPyD - el partit de Rosa Díez- a Castella-la-Manxa:

«Se tendría reformar de la Ley Electoral para que partidos nacionalistas como Esquerra, con 40.000 votos, no sean los que sostengan a un gobierno».

Un home que encara no s'ha adonat que Esquerra representa al congrés a 652.196 votants. Un home que creu en la democràcia. Un progressista de tota la vida. Un duran-i-lleidista apassionat.

"Avui Esquerra i Iniciativa tenen un valor afegit i un pes en la política catalana que mai no haurien d'haver tingut"

Amén.

Avui és un bon dia per comprar un paraigua

(Bon rotllo a Ràdio Sant Cugat, programa 10/11/07)

Si perquè l'antic ha dit prou i se m'ha negat a obrir-se del tot. Quan és un bon moment per comprar un paraigua? Normalment a mi em passa que el moment és quan està plovent i apareixen els venedors, normalment xinesos o pakistanesos, depenent d'on sigui. Una mica allò del refrany: només recordem santa bàrbara quan trona.

I aquesta setmana ha tronat, i tant si ha tronat! Primer un front de banderes, masses enfervorides i alabances oficials a les espanyolíssimes ciutats de Ceuta i Melilla, on ha passat el front Reial. Una pluja de patriotisme del que en diuen constitucional i que representa que és molt beneficiós tant per la terra africana comper les ments peninsulars. Aquí, el meu antic paraigua va sofrir, però va aguantar dignament.

Després ens va caure a sobre la tempesta del Txad. Normalment les tempestes al Txad són de sorra, pols del desert que encega i no deixa sortir de casa durant hores o fins i tot dies. Però aquest cop ha estat una tempesta pitjor, feta de mentides, malentesos, ONG's que s'aprofiten de la ignorància d'un poble, i d'un inmens embolic al cor de l'àfrica. En Sarkozy, que sembla que li encanten aquest tipus de tempesta va agafar decidit el seu paraigua de salvador d'europeus, que havia comprat fa uns mesos per salvar unes enfermeres bulgares a Libia, i cap al Txad falta gent. Al final, i veient que bé que funcionen aquesta mena de paraigues, tothom s'hi vol apuntar, el govern Zapatero per salvar a la tripulació, el govern sarkozy per salvar la resta de francesos, i fins i tot el govern, o no govern, belga per salvar el pilot.

I és que a Bèlgica, això del govern no ho tenen molt clar. Rieu-vos de les depressions atmosfèriques d'en Montilla i dels catalans quan ens assabentem que hi haurà renfeproblemes per estona. Aquí les depressions quan s'acosten, ja us podeu posar a tremolar, no per res som als països baixos! M'avisen els meterolegs de les televisions belgues que ja no en tinc prou amb el meu paraigua vell i xaruc per fer front a aquesta inestabilitat, el paraigua de l'estat-peti-qui-peti. El cicló que ve d'Escòcia i s'acosta a les costes de Flandes pot anegar aquest estat belga, i de retruc esquitxar-nos fins i tot als catalans. Enteneu perquè em cal un altre paraigua oi?

I on deuen ser els xinesos quan els necessites!

L'Estat o la nació?

Mira que en parlo poc d'Europa en aquest bloc, ni tan sols de Bèlgica o Flandes, a pesar que des de que vaig arribar a Brusel.les en volia fer el tema principal. Avui es compleixen 148 dies sense govern a Bèlgica, el què significa que demà s'igualarà el rècord de 149 dies sense govern, establert l'hivern de la temporada 87-88. Avui com ahir, la formació del govern estava marcada pel que aquí anomenaven la "qüestió comunitària", en definitiva el difícil encaix de flamencs (neerlandòfons) i valons (francòfons) en una mateixa estructura estatal que mai va ser pensada per la convivència de dues comunitats culturals tan diferents. Llavors, al 88 era l'espinosa qüestió dels Fourons (Voeren en neerlandès) i avui és la encara més complicada situació de la circumscripció de Brusel.les-Halle-Vilvoorde.

Mentre televisions, ràdios, diaris i fins revistes del cor ( Paris-Match porta dos mesos amb portades de l'estil "Perquè els flamencs són tan insolidaris?"), sobretot mitjans francòfons continuen la seva croada contra tot el que faci tuf a reforma de l'Estat, avui llegeixo als diaris de casa el què realment significa la refundació del catalanisme que ens proposa l'Artur Mas:

Mas precisa que su opción es la nación, no el Estado (La Vanguardia 05/11/07)

I és on m'adono que en Mas està tractant un tema cabdal: Nació o Estat? L'època dels Estats -nació, segons el meu punt de vista, s'ha acabat. I crec que a CiU s'estan equivocant de mig a mig tan en la seva anàlisi de la situació socio-política catalana actual, com de les possibles respostes des del catalanisme. Ens cal un Estat. Un Estat que ofereixi als seus ciutadans solucions, expectatives, horitzons, benestar, sense estar determinat per una determinada adhesió a determinats valors identitaris. La identitat dels catalans és avui en dia múltiple i variada, però el què està clar és que amb un Estat propi les perspectives de futur de tots els qui vivim a Catalunya millorarien de forma exponencial. Definir les nostres prioritats estratègiques en el món global. Definir la nostra política envers els veïns i aliats Ibèrics i Europeus. Ajudar als emprenedors i treballadors des de la nostra posició privilegiada al corredor mediterràni i de pont europeu cap a Espanya, Portugal, Iberoamèrica i la Lusofonia. Impulsar la construcció d'una Unió Europea abocada a la seva ciutadania a través de governs i polítiques més properes.

No són fantasies, són objectius estratègics que només s'aconsegueixen essent estat en un món profundament interestatal, on les empreses triomfen en funció del suport estatal que tenen darrere, fins i tot les anomenades "multinacionals", on les aliances regionals, logístiques, de transport, de planificació es fan entre estats. Si no som Estat, no som res. Això de construir la nació em sembla un objectiu massa eteri com per basar-hi una acció política. Francesc Puigpelat, articulista amb qui tot sovint trobo desacords, escriu avui a l'e-noticies un bon comentari a aquesta distinció entre Estat i Nació. En tot cas aquest objectiu proposat per en Mas em sembla tan eteri com els que a Bèlgica intenten construir la impossible nació belga. Bona sort amb els molins.