Jo a l'(ex) país dels soviets

19 d'agost de 1991. El dia del meu 14è aniversari. Aquell dia em vaig llevar tard i la mare tenia la ràdio encesa a la cuina. Notícies sorprenents. Al país dels soviets hi havia novetats. Un nom acompanyaria les imatges de l'intent cop d'estat, Boris Ieltsin. Aquell dia la història es podia gairebé tocar, i nosaltres de ben segur podíem veure-la en directe. El dia següent, mentre menjava les restes del pastís d'aniversari mirant la tele, vaig descobrir per primera vegada l'existència de dos petits països del Bàltic, Letònia i Estònia, que es declaraven oficialment independents després d'una revolució democràtica i pràcticament sense violència, el que de per si ja era un mèrit tenint en compte que la potència que els havia dominat era la Unió Soviètica, no gaire coneguda per la seva pietat amb moviments subversius.

Des de llavors m'ha interessat l'evolució d'aquests països del Bàltic. I no només a mi. Durant els 90 l'accessió a la independència dels letons, estonis i lituans era el model i la consigna a seguir pels independentistes catalans. Avui en dia però, la situació ha canviat.

He estat aquesta última setmana a Letònia, convidat per l'Aliança pels Drets Humans en una Letònia Unida, un partit que reclama un tractament igualitari per tots els ciutadans de Letònia, sigui quin sigui el seu origen nacional. Es calcula que els letons d'origen rus representen actualment gairebé un 30 % de la població, i a la capital, Riga, representen gairebé la meitat dels seus ciutadans. Durant el període d'accessió a la Unió Europea, els tres països Bàltics es van comprometre a reformar les dures lleis de ciutadania en vigència, creades exclusivament per impedir que hi hagués una comunitat nacional "no bàltica" en disposició de posar en perill la independència dels petits estats. Tot i la pressió internacional, els requisits no van canviar ni amb l'entrada a l'OTAN ni amb l'entrada a la UE, que sens dubte reforcen i garanteixen la independència dels estats Bàltics enfront de Rússia. Els russòfons de Letònia i Estònia doncs, són la víctima perfecta quan es tracta d'augmentar vots a base de nacionalisme primari. L'accés a la ciutadania es fa amb comptagotes, i no hi ha cap mena de garantia social ni civil per a persones que porten vivint als estats Bàltics tota la seva vida, però que tenen l'estigma de ser descendents d'immigrants soviètics.

Durant aquests dies a Riga, la gent amb qui he parlat s'han mostrat summament interessats en el model d'integració nacional català, i la via catalana a la independència que proposa Esquerra. Remarquen que els estats Bàltics s'haurien de fixar més en les polítiques d'integració catalanes, que permeten que els catalans siguem bilingües sense problemes, alhora que defensem la nostra llengua. Sens dubte, Letònia i Estònia son models que s'han d'estudiar profundament i treure'n les conclusions pertinents: quan ens independitzem, quina haurà de ser la nostra relació amb Espanya ? Es pot reconèixer la doble nacionalitat per qui ho desitgi ? Quins avantatges ens dona el fet de ser bilingües en el mercat global ?



a la foto, manifestació de membres de l'Aliança pels Drets Humans en una Letònia Unida manifestant-se pels carres de Riga.