Una victoria catalanista

( no utilitzare accents perque en aquest teclat belga no existeixen, perdoneu)

A principis de segle ser anomenat espanyolista suposava que qui rebia l'elogi era un membre de la elite patriotica del pais. Una persona que ho tenia tot per prosperar socialment i politica. El catalanisme en aquella epoca era un moviment provincia, regionalista en el sentit mes literal del terme pero amb aspiracions -el que fa la joventut, fins i tot als moviments politics!- de canviar Espanya.

Avui, tal com ens mostra la meva companya l'Eulalia Mas en els comentaris a aquest post seu, ser anomenat espanyolista es una manera de ser anomenat nacionalista radical, intolerant i excloent. Fins i tot els paladins de l'espanyolisme a Catalunya, Ciudadans neguen ser espanyolistes per les connotacions negatives que aquest terme ha adquirit. Pero es realmnet negatiu ser espanyolista?

La resposta evident es no. Ser espanyolista es nomes tenir un projecte en comu que es l'Estat Espanyol, Espanya, i res mes, ni menys. Llavors ja li afegirem els adjectius que calguin, federalista, unitaria, monarquica, republicana... Pero Espanya al cap i a la fi. Ser espanyolista es creure en aquest projecte. Ser independentista es no creure-hi. Jo, per exemple, no hi crec. Nomes cal veure l'article -un mes dels molts que ha escrit al voltant del tema, fent pluja fina- de l'Antonio Munoz Molina que podriem assenyalar com un defensor ardent de tesis espanyolistes. Els topics, les estupideses, les ironies que escriu i que nomes entenen a Madrid reafirmen paradoxalment el meu catalanisme. I es en aquest article, i en les respostes de l'Eulalia, que m'adono que el catalanisme es pot apuntar una victoria, i una d'aquelles que son dificils, perque impliquen canvis sociologics a gran escala: s'ha aconseguit extendre la percepcio que ser, que autoproclamar-se espanyolista, es dolent. Ho sento pels espanyolistes, familiars i amics, pero constato que es aixi. I que consti que jo personalment crec tot el contrari, ser espanyolista es tenir un projecte nacional, tan legitim com el meu mentre es faci per mitjans pacifics.

Ara el seguent pas, pel qual crec estem ben encaminats, es aconseguir que catalanisme i independentisme siguin sinonims. A la resta d'Espanya la feina ja ens l'esta fent una "empresa externa" que paga la Conferencia Episcopal, i una altra on escriu habitualment el senyor Munoz Molina. Ho he constatat amb els amics espanyols que comenco a coneixer aqui a Brusel.les. I pel que he anat constatant a casa, a la fabrica, al carrer, a la familia, em sembla que tambe ho estem fent be entre els nostres propis compatriotes. M'ensumo que, a pesar dels estiraments de cabells i planys al catalanisme, estem a punt d'aconseguir una altra victoria semanticosociologica.

I per cert, tornant al post de l'Eulalia, a mi m'encanta que la televisio publica catalana ens mostri a traves de "Caçadors de paraules" que el catala no es cosa nomes de quatre exaltats nacionalistes amb una visio reduccionista del mon, sino que es patrimoni comu de gent amb multiples i molt variats interessos que va des del poble de Salses a França al poble de Guardamar al Pais Valencia, sense que aixo vullgui dir res mes, ni menys, que compartim la mateixa llengua. Que hi ha d'objectable a aquesta constatacio que m'atreviria a dir es absolutament empirica? Ves que no siguin objeccions d'aquest tipus les que facin aconseguir mes victories ideologiques al catalanisme.