El zenit del pragmatisme

Una generació mor. La generació del meu avi i d'en Carles Fontserè. La generació que va viure la república i va patir la guerra, la postguerra, la dictadura i l'exili. Una generació que va viure sota el signe de la revolució en la seva accepció més literal: canvi, capgirament.

Aquella generació ha influït terriblement en el present de Catalunya i en el present espanyol també, no descobreixo res. Tots, en major o menor mesura hi hem establert uns lligams emocionals amb aquells anys de revolució, que ens fan plorar quan veiem "Salvador" per exemple, a pesar de que el què pensessin aquelles persones estigués a anys llum de la nostra propia ideologia.

I és que a pesar que la imatge, les icones, aquella tasca d'agit-prop en la que Fontserè destacava s'ha mantingut en una especie de "noli me tangere", de intocabilitat divinitzada, la pràctica política s'ha convertit en un joc del presoner pur i dur. Res d'ideals de canvi, i molt menys praxis del canvi. Un cas molt clar és l'estranya "negociació" de l'Estatut, amb la por suprema del PSOE cap a qualsevol reconeixement nacional, por produïda no tant per conviccions pròpies, sinó per l'efecte devastador del "pànic a l'elector". Si reconeixem que els catalans són una nació, que poden constituir-se en estat, el votant espanyol no ens ho perdonarà mai. Ara s'ha reproduït en la "negociació" amb ETA. El terror a l'elector -espanyol- ha esguerrat qualsevol moviment positiu que el govern hagués pogut donar en la línia del què s'havia produït a Irlanda del Nord.

Evidentment qui trenca la treva és la culpable. ETA és la culpable de la violència. ETA és culpable del terror. ETA és culpable .

El PSOE és culpable d' haver arribat al zenit del pragmatisme: la immobilitat que provoca la por de perdre les eleccions. Com envejo la llibertat de moviments de la generació del meu avi!