Dia del refugiat

Ja ho deia algú, això dels dies mundials és una camama, però al menys serveix perquè es parli de temes com el dels refugiats, tan greus, un dia a l'any. Ara mateix, es calcula que hi ha uns 20 milions de refugiats a tot el món segons l'agència de les Nacions Unides que se n'ocupa, la UNHCR, l'alt comissionat de les nacions unides pels refugiats, un càrrec actualment ocupat pel senyor Antonio Guterres, antic primer ministre portuguès.

Els refugiats no em són una cosa extranya. La meva família va ser-ho en un moment de la història, i durant molts anys. Recordo haver vist per casa el carnet de refugiats del meu pare i els meus avis, una cartilla que havia estat verda i que ara era d'un color marró antic, gairebé beige. Els meus avis i el meu pare eren "refugiés espagnols". Són mítiques a casa les anècdotes a l'oficina de refugiats, a la perfectura, al consulat espanyol de Strasburg, que han fet que la condició de refugiat a casa fos, quan jo era nen, com les vacances dels pares travessant França, o l'Avi explicant com va pintar la base americana de Verdun. Tot allò em torna quan veig els pocs reportatges que les teles dediquen al tema.

Avui en dia, entre els 20 millions de refugiats hi ha 2,5 milions de persons de les que s'anomenen "apàtrides". Persones pertanyents normalment a minories nacionals no reconegudes i perseguides per la seva identitat. Jo, per sort ja no he estat ni refugiat ni perseguit per la meva identitat, però com a català i com a fill i nét d'exiliats, em sento molt a prop d'aquesta gent.