Els que parlen de que hi ha dues Catalunyes, tenen raó. No són però la catalunya “real” i la dels “polítics”, sinó la catalunya d’aquesta banda dels pirineus i la catalunya al nord dels pirineus. Al departament dels Pirineus Orientals, el 66 com li van ensenyar al meu pare, hi tinc familia, als pobles de Bompas, El Soler i Sant Llorenç de la Salanca. Quan era petit no entenia perquè anàvem a França i la meva tieta parlava un català molt estrany, que semblava més francès que català, però els meus cosins no el parlaven. Recordo que el viatge era bastant llarg, o almenys m’ho semblava, unes dues hores i mitja amb el nostre SIMCA 1200 verd.
També recordo que el què més m’agradava era creuar la frontera, perquè después podia fardar a l’escola d‘haver vist polis de dos països diferents. I el què era millor, no només a l’estiu quan tothom anava a l’extranger, sinó un cap de setmana qualsevol.
La meva altra Catalunya, ara, és molt més a prop. El meu cosí es planta a casa en una hora, tot i que últimament ha afluixat pel tema de la limitació de velocitat. També li ha arribat la fama dels mossos i els seus controls. L’Arnaud, un dels meu cosins, és fan de les motos, i ve sempre que pot. En François, el meu tiet, mira les notícies de la “catalane” com diu ell a la TV· perquè el temps es molt més acurat que a qualsevol canal francès. El Jonathan, el fill petit del meu cosí estudia a la Bressola del Soler per la por dels seus pares a l’escola pública francesa. La seva germana, la Melissa, també hi anirà quan sigui prou gran.
Dues Catalunyes que les monarquies francesa i espanyola es van partir al Tractat dels Pirineus, però que s’estàn retrobant. Una llengua que ja no és el patois que era, sinó que serveix per promocionar-se socialment i poder oferir serveis als “frères catalans du sud”. Por en els cercles de botiguers perpinyanesos perquè temen que la influència de l’antiga capital del seu país, Barcelona, els hi robi mercat. ( llegiu la notícia aquí). Una escola en català que supleix perfectament les greus mancances de l’escola pública francesa. Hi ha molt per fer a l’altra Catalunya, però l’optimisme m’envaeix, quan els meus cosins em canten en Joan petit com balla.
PD. La meva cosineta petita, la Melissa, li diu “calla mico !” al seu avi. Com que sóc així de sectari també m’agradaria dir-ho, amb l’encantador accent rossellonès, als Madís, Montilles, i demés denigradors de la política catalana del sud. Per sort encara hi ha qui amb humor, ens ensenya com podem reciclar aquesta política de l’estirabot i els “fets, no paraules”.
http://www.youtube.com/watch?v=e0khtNdmsB0
1 comentaris:
Jo també tinc parents a la Catalunya Nord (a Ceret i Perpinyà) i trobo que en els últims anys el sentiment de catalanitat està en auge. És només una sensació, sense cap mena de voluntat científica, però crec que la desaparició de les fronteres ha estat molt positiva en aquest sentit. De moment, la catalanitat està poc estructurada políticament, però temps al temps. Igual tenim alguna sorpresa positiva.
Publica un comentari a l'entrada