Jo també vull un estat propi (v2.0). País Valencià, SI

De vegades em pregunto si l'Ani di Franco no té raó quan diu que les persones som com els poemes, 10 % literals, 90 % metàfora. I m'ho pregunto quan veig, un any més la metàfora del 12 d'octubre: desfilada de l'exèrcit , retransmesa en directe per la primera cadena. Missa a la basílica del Pilar de Saragossa amb les pertinents jotes i declaracions d'amor hispànic a la dos. Protesta contra la presència d'Àngel Acebes a Martorell convertida per art i màgia de la desinformació en agressió. Comentaristes enardits d'hispanisme bramant que això només passa a Catalunya, i que és molt pitjor que al País dels Bascs.




A través del Periódico m'assabento que el secretari d'organització del PP català, Xavier Garcia Albiol, va intentar clavar un cop de puny a un manifestant que picava una olla. Una metàfora, altre cop de la política comunicativa de l'espanyolisme rampant: la protesta és agressió, quan en realitat i moltes, vegades, és justament al contrari.

Al País Valencià, les agressions les han, les hem sofertes, constantment, un altres. L'atac a la llibreria Tres i Quatre s'ha convertit en un fet bastant habitual , sense que cap mitjà de fora del País s'en fes ressò. I no només això, l'atac a les seus dels casals Jaume I repartits pel territori, l'atac a gent que participa al Correllengua, la prohibició d'actes, l'insult i vexació de persones, són fets quotidians que no mereixen ni mitja línia en aquests mitjans que ara s'abraonen amb ràbia contra la "falta de llibertat" a Catalunya.

Jo, perdoneu-me, davant d'aquests fets em poso poètic. Les persones, som poemes. Tres vaixells en alta mar, plens de cucs, fam i misèria, amb l'esperança de veure terra és un poema. Un imatge dalt d'un altar amb tot de cachirulos resant-li és un poema. Una protesta amb cassoles i crits contra l'odi, la manipulació i la hipocresia també és un poema.