Però és que el temps se m'ha fet molt evident aquests dies. El pas del temps, vull dir. S'ha materialitzat davant meu, una cosa tàctil que podia escoltar, olorar. Ha estat un moment, com tots, però ha estat tan intens que no puc sinó estar agraït d'haver-lo pogut disfrutar.
Tot això són obvietats, ja ho sé, però m'ajuden a justificarme, a recordar el retrobament amb les persones amb qui vaig compartir tantes estones quan encara anava en xandall a totes hores i a preguntar-me perquè corre tan de pressa el temps i sobretot, què és el que fa que no ens n'adonem?
Els periodistes no són aliens a aquesta cursa contra el rellotge. Però les notícies, fins i tot en aquests temps globalitzats, de immediatesa, de coneixement ilimitat a través d'això que en diem noves tecnologies de la informació, encara tenen, per sort, un sabor d'anys enrere. Un exemple que he pogut viure en primera persona :
Aquest noi negre que veieu fent declaracions és en Wouter Van Bellingen, regidor a la ciutat de Sint Niklaas, no gaire lluny de Brusel.les. En Wouter treballa amb mi aquí a la nostra seu lila, ell per a Spirit i jo per l'ALE. Fa tres mesos, en Wouter, que és el regidor encarregat dels matrimonis ( aquí no tots els regidors poden celebrar cerimonies, només el que són anomenats pel lloc) es va trobar que una parella havia anulat la seva boda per raons que no sabia. Després, al cap d'uns dies, una altra parella va anar a les oficines per demanar que fos un altre regidor qui els cases. Una setmana després, un pare preocupat, va anar al mateix registre per dir que el seu consogre havia dit que no volia en Wouter com a oficiant, perquè era negre. En Wouter es va sentir indignat, humiliat fins i tot, normal, però va decidir no donar-li més importància, perquè, al cap i a la fi, des de petit ha viscut situacions semblants de discriminació i males estones. Flandes i Bèlgica no són més racistes que Catalunya, però sempre hi ha gent d'aquesta que té por a la diferència sigui la que sigui, i en Wouter ho ha viscut des de petit. Ho va comentar amb uns companys al bar, i ells es van indignar tan o més que en Wouter. En uns dies, la notícia s'havia començat a extendre i alguns setmanaris locals i regionals se'n feien ressò. A principis de mes la premsa belga, fa quinze dies doncs, va començar a parlar-ne. La setmana passada teníem televisió trucant cada dia, en Wouter no parava de donar entrevistes a tot arreu, i el cas era portada a tots els diaris i notícia destacada a molts països del voltant, especialment Holanda.
Aquest diumenge vaig anar a comprar el diari. Ja sabeu allò del temps, el diumenge, la mandra, el sol de casa que havia retrobat, el record encara fresc del sopar de divendres... Obro el Periódico, i em trobo la foto d'en Wouter i el titular: Enamorats, però racistes.
El que deia, les ones del temps que ens peten a la cara, un moment només, i després tot torna a la normalitat del tic tac tic tac tic tac
5 comentaris:
Ei Jordi,
és ben cert que hi ha gent per tot. Sap molt de greu que passin aquestes coses però, al cap i a la fi, són inevitables (i la historia s'encarrega de recordar-nos constantment de quina pasta estem fets). Bueno, ja que el mal està fet, diga-li que almenys vagi al Salsa Rosa i fagi uns calerons, jeje.
Per cert, m'has fet enveja i he creat el meu blog: pelsdescosits.blogspot.com
Avui m'he estrenat (escrivint em refereixo)
Fins aviat
Doncs t'agrego immediatament!! a veure si almenys ens podem anar llegint!
Encara dimecres parlavem del cas, en el context de la típica conversa de bar. Ja que treballa amb tu, digue-li que des de Catalunya hi ha molta gent que l'hi dona tot el suport.
Una abraçada!
el temps ha passat tant ràpid perqué has conegut gent meravellosa que t'ha ajudat a compartir-lo, perqué has aprés coses interessants que t'han ajudat a aprofitar-lo...
(no és exactament el que era pero aquest és el sentiment...)
vull coneixer el wouter...
petons i records
lau
Li ho dire! Una forta abraçada i a veure si ens veiem aviat!!
Publica un comentari a l'entrada