L'Estat o la nació?

Mira que en parlo poc d'Europa en aquest bloc, ni tan sols de Bèlgica o Flandes, a pesar que des de que vaig arribar a Brusel.les en volia fer el tema principal. Avui es compleixen 148 dies sense govern a Bèlgica, el què significa que demà s'igualarà el rècord de 149 dies sense govern, establert l'hivern de la temporada 87-88. Avui com ahir, la formació del govern estava marcada pel que aquí anomenaven la "qüestió comunitària", en definitiva el difícil encaix de flamencs (neerlandòfons) i valons (francòfons) en una mateixa estructura estatal que mai va ser pensada per la convivència de dues comunitats culturals tan diferents. Llavors, al 88 era l'espinosa qüestió dels Fourons (Voeren en neerlandès) i avui és la encara més complicada situació de la circumscripció de Brusel.les-Halle-Vilvoorde.

Mentre televisions, ràdios, diaris i fins revistes del cor ( Paris-Match porta dos mesos amb portades de l'estil "Perquè els flamencs són tan insolidaris?"), sobretot mitjans francòfons continuen la seva croada contra tot el que faci tuf a reforma de l'Estat, avui llegeixo als diaris de casa el què realment significa la refundació del catalanisme que ens proposa l'Artur Mas:

Mas precisa que su opción es la nación, no el Estado (La Vanguardia 05/11/07)

I és on m'adono que en Mas està tractant un tema cabdal: Nació o Estat? L'època dels Estats -nació, segons el meu punt de vista, s'ha acabat. I crec que a CiU s'estan equivocant de mig a mig tan en la seva anàlisi de la situació socio-política catalana actual, com de les possibles respostes des del catalanisme. Ens cal un Estat. Un Estat que ofereixi als seus ciutadans solucions, expectatives, horitzons, benestar, sense estar determinat per una determinada adhesió a determinats valors identitaris. La identitat dels catalans és avui en dia múltiple i variada, però el què està clar és que amb un Estat propi les perspectives de futur de tots els qui vivim a Catalunya millorarien de forma exponencial. Definir les nostres prioritats estratègiques en el món global. Definir la nostra política envers els veïns i aliats Ibèrics i Europeus. Ajudar als emprenedors i treballadors des de la nostra posició privilegiada al corredor mediterràni i de pont europeu cap a Espanya, Portugal, Iberoamèrica i la Lusofonia. Impulsar la construcció d'una Unió Europea abocada a la seva ciutadania a través de governs i polítiques més properes.

No són fantasies, són objectius estratègics que només s'aconsegueixen essent estat en un món profundament interestatal, on les empreses triomfen en funció del suport estatal que tenen darrere, fins i tot les anomenades "multinacionals", on les aliances regionals, logístiques, de transport, de planificació es fan entre estats. Si no som Estat, no som res. Això de construir la nació em sembla un objectiu massa eteri com per basar-hi una acció política. Francesc Puigpelat, articulista amb qui tot sovint trobo desacords, escriu avui a l'e-noticies un bon comentari a aquesta distinció entre Estat i Nació. En tot cas aquest objectiu proposat per en Mas em sembla tan eteri com els que a Bèlgica intenten construir la impossible nació belga. Bona sort amb els molins.

Amics i amats

Encara amb l'Albufera de Mallorca a la retina, voldria agraïr des d'aquest espai personal l'acollida i l'estada entre els amics del Grup Blanquerna i tots els que han participat al XXI seminari titulat:

Europa i la Mediterrània. Països Catalans i Mallorca. Els reptes de futur.

Sens dubte ha estat un cap de setmana ple de bones discussions, diàlegs i idees entre el què mig seriosos mig en broma hem acabat batejant com els "jaconvençuts", així, en una sola paraula. Catalanisme de l'antic, barrejat amb el què el meu bon amic Narcís Sastre ja ha popularitzat amb el nom de Sobiranisme 2.0. Estratègies de resistència barrejades amb propostes que poden ferir les sensibilitats més intransigents.

Una bona aproximació a la situació del catalanisme fora del principat. Des de la posició privilegiada del catalanisme principatí, la meva, pot semblar un catalanisme de barricada i trinxera, que no aporta gaire res al nou discurs que ens ha de fer donar el salt, que ens ha de fer construir el nostre Estat propi, però de totes maneres també he trobat receptivitat a les propostes de superar la confrontació i avançar en l'independentisme d'integració i col.laboració amb els nostres veïns.

Si s'aconsegueix fer avançar el catalanisme per la ruta del positivisme, que és la ruta de la independència al cap i a la fi, potser serà el moment de construir el què en podríem dir el segon discurs de l'independentisme 2.0, la construcció de l'espai, a hores d'ara completament desfragmentat, dels territoris de parla catalana. Amb el què mai estaré d'acord és fer política de castells als núvols, ni de presentar batalles que no puguem guanyar, sinó adaptar-nos quan convingui, i oferir als nostres conciutadans de les Illes i el País Valencià l'espai on estiguin còmodes i on tots hi guanyem.

De moment però, jo ja m'he guanyat els meus amics i amats de Mallorca.

Memòria i pragmatisme.

Un cap de setmana ben ple d'actes, tot i que per desgràcia només vaig poder assistir activament a la Conferència nacional d'Esquerra de dissabte i no a l'acte de la Comissió de la Dignitat de diumenge. Pel què he pogut llegir, ja des de Brusel.les, l'acte d'ahir diumenge va ser un triomf total de la societat civil catalana, amb un Palau Sant Jordi ple de gom a gom i vibrant, un cop més, amb la reclamació del retorn del què s'està a Salamanca com a "botí de guerra" ni més ni menys. Un d'aquells actes tan necessaris per visualitzar, endins i enfora, la força i la vigència de les reclamacions "unitàries" de la societat catalana.

I en certa manera, la Conferència nacional d'Esquerra també va ser un acte vibrant i representatiu de certa part de la societat civil catalana, la que s'agrupa sota les sigles del partit republicà. Realment vaig poder sentir com hi havia ganes de parlar, positivitats, empenta, per totes bandes. Us he d'aclarir que vaig donar suport a la ponència oficial, i em van convèncer molt més els discursos d'en Joan Ridao, en Josep Huguet i en Josep Lluís Carod-Rovira que no pas (i especialment) el discurs del company Albert Pereira en defensa de l'esmena a la totalitat presentada pel sector anomenat "Reagrupament.Cat". Igualment, no vaig votar favorablement cap de les esmenes presentades per Esquerra Independentista, tot i que quan va sorgir aquest corrent me'l vaig mirar amb simpatia. Ara però, i després d'haver analitzat amb detall les seves propostes, actituds i declaracions, sincerament, m'han decepcionat. No crec que el seu sigui el camí que ens porti a ampliar la base social de l'independentisme.

Al final, és d'això del què es tracta, d'ampliar la base social de l'independentisme i de rebot d'Esquerra. I no crec que això s'hagi de fer amb fonamentalismes, essencialismes, confrontacionalismes, o el caixa o faixa. És evident que alguna cosa no s'ha fet bé, o no s'ha comunicat bé o no s'ha entès bé quan es perden vots, però és que existeix el cas d'algun partit al món que no hagi perdut vots després d'un cicle d'èxits? Jo, del què estic segur, és que aquests vots no els recuperarem tornant a l'essència del discurs independentista, amb o sense progressisme afegit. El vot a Esquerra Republicana, tal i com molt bé va defensar el conseller Huguet (a veure quan rebo el xec de la direcció aquest mes!) no es va nodrir aquests anys de creixement exclusivament d'independentistes abrandats o nacionalistes convençuts. L'anàlisi de totes les enquestes fins i tot ens mostren que entre l'electorat d'Esquerra Republicana hi ha una gran part de no partidaris de la independència, per molt que això ens pugui xocar. Si convertim l'eix independentista en la nostra única prioritat, aleshores si que perdrem vots, és matemàtic.

L'èxit del catalanisme fins ara, ha estat integrar en un discurs de defensa de Catalunya (un discurs gairebé d'autodefensa) un component de col.laboració amb Espanya, que fins ara es resumia en la coneguda fórmula de "modernitzar Espanya". No em cansaré de repetir-ho, tal i com fan molts companys, no només d'Esquerra: els temps han canviat i el catalanisme també ha de canviar. És a dir, si es positivitza el missatge independentista, els milers, centenars de milers de catalans que també se senten espanyols poden passar d'una posició de confrontació a una posició d'entesa. És bastant senzill: parlem dels beneficis de la independència també per Espanya. Parlem de les possibilitats que tindrem de gestionar les nostres diverses identitats des d'un estat fortament multiidentitari com el català. Parlem de col.laborar amb Espanya des d'una posició d'igualtat. Parlem del benefici de tenir l'espanyol com a llengua habitual. Parlem d'oferir solucions que només poden venir des de l'estatus d'Estat independent.

No vaig sentir ni llegir cap de les esmenes crítiques ni cap dels esmenants parlant d'aquests temes, que jo considero vitals per bastir una majoria social favorable, o almenys no radicalment oposada a la independència. Només vaig sentir crítiques al paper d'Esquerra al govern, i de la posició de més o menys subordinació al PSC a causa d'haver fet president a en José Montilla. Bé, jo també tinc els meus dubtes sobre aquest pacte, però no crec ni que sigui el principal dels nostres mals, ni molt menys hagi de ser la base per una estratègia exitosa cap a la independència. De cap manera, i per tant no vaig votar cap de les esmenes que modificaven la ponència oficial, i vaig fer confiança en la direcció actual, que tant en les taules rodones del matí, com en les rèpliques de la tarda si que va mostrar una posició de realisme, i d'avançar en la línia que jo crec és la més adequada.

En tot cas, espero que la Conferència no hagi estat un diàleg de sords, perquè realment he pogut llegir coses interessants en totes les esmenes i no voldria que es perdessin simplement pel fet de que les ha escrit un o l'altre.

Per cert, l'esmena que vaig presentar amb el suport de la secció local de La Garriga i la sectorial de Política Internacional i Unió Europea va ser aprovada dins la ponència oficial amb 1362 vots favorables ( el 82,7%) i diu:

Igualment, cal una acció coordinada a la Unió Europea i als àmbits comunitaris de decisió democràtics on Esquerra és present, mitjançant el lideratge, la renovació i l'impuls del partit europeu del que formem part, l'Aliança Lliure Europea, i ampliant la col.laboració amb les opcions de centre-esquerra europeu i en especial amb aquelles que representen situacions similars al cas català.

Permeteu-me un Conseu

Aquest cap de setmana s'ha celebrat la setena edició de la Conferència de Nacions sense Estat d'Europa ( CONSEU) , organitzada pel CIEMEN a la Vall d'Aosta, i he tingut la formidable oportunitat d'assistir-hi en representació de l'ALE. Aquest edició portava el suggerent títol de

La reforma de les institucions internacionals i les nacions sense estat d’Europa.

L'anàlisi de les institucions internacionals ens porta a una paradoxa: en realitat no estem parlant d'organitzacions internacionals, sinó purament interestatals.

L'Estat. El gran Leviatan. L'única estructura política que es reconeix i que té poder decisori en aquestes organitzacions. Les altres instàncies ( nacions sense estat, pobles, regions amb sentiment identitari diferenciat de la del seu estat de pertinença, i fins i tot ONG's, o organitzacions polítiques o de la societat civil) són considerades totes en el mateix sac de "l'accessorietat". Poden tenir una presència limitada en el club dels estats, però mai poden aspirar a un mateix grau de reconeixement. Cap altra solució doncs, si no volem seguir donar-nos cops a la paret de l'Estat, que convertir-nos nosaltres mateixos en Estat i intentar canviar les coses, com vulgarment es diu, des de dins.

I és clar, el millor d'aquestes conferències i particularment de la CONSEU, la gent que hi coneixes. No m'agradaria deixar-me'n cap, i això realment és impossible. Evidentment la gent del CIEMEN, l'omnipresent Aureli Argemí, en Quim Arrufat o en Carles Riera, o en Keyvan Berthou, per exemple, de la UNPO, organització que agrupa un nodrit grup de pobles indígenes no representats a cap instància internacional. O en Ramón Torrent, director de l'Observatori de la globalització a la Universitat de Barcelona que va fer una molt acurada descripció de les possibilitats que els tractats internacionals tenen per les nacions sense estat. O la meva veïna de La Garriga, la Mònica Sabata o el director de UNESCOCAT, l'Agustí Colomines

Vaig tenir igualment l'oportunitat de visitar la Vall d'Aosta el diumenge al costat de la diputada escocesa de l'SNP Roseanna Cunningham i l'assistent parlamentaria d'en Mikel Irujo, la Iria Epaltza. Les converses amb totes aquestes persones em reafirmen en la idea que és hora d'un nou impuls a l'ALE. Un impuls que impliqui obrir-nos a sensibilitats polítiques d'estats petits d'Europa, amb històries recents d'independència i que per tant entenen perfectament els processos d'autoafirmació i autodeterminació de casa nostra. No qualsevol sensibilitat, és clar, perquè l'ALE continua i ha d'aprofundir el seu caràcter de força europea progressista defensora de la diversitat, però serà bo per tots, tal i com coincidia amb la Roseanna, que comencéssim a considerar l'estat ( els partits estatals de petits estats membres de la Unió Eruopea) com un possible aliat i no sols de manera circumstancial, sinó formant part integral del nostre discurs també a Brusel.les i Estrasburg.

La pròxima parada serà a la Conferència Nacional d'Esquerra, que se celebrarà aquest proper dissabte 20, i on es podrà votar l'esmena (acceptada íntegrament i incorporada a la ponència oficial) que he presentat en nom dels companys de la secció local de La Garriga, la sectorial de política Internacional i Unió Europea i l'ALE per tal de posar en marxa el procés d'enfortiment del nostre referent europeu.

Polítics, caricatures

Tenim un problema, a la política de casa nostra. I el problema no és el PSC com diu en Xavier Mir, ni CiU, ni Esquerra, ni el PP ni Ciutadans ni la CUP ni cap partit. El problema comença a ser el missatge de tots ells. Com? Un membre (convençut) d'un partit criticant el missatge dels partits polítics? Bé, no del tot. Hi ha coses on no hi veig problema, és clar.

Un missatge senzill, no hi tinc res en contra, millor.
Un missatge visual. Res a dir-hi, s'han d'aprofitar totes les potencialitats de les noves tecnologies.
Un missatge superficial. Bé, si després d'aquest primer impacte de superficialitat hi trobem alguna cosa més doncs ja em va bé.

Però el que no puc suportar és el missatge caricatura, destinat en exclusiva al consum intern dels mateixos que el produeixen. Posem els vídeos de les Juventuts Socialistes Espanyoles, i la rèplica dels mitjans conservadors com minutodigital:

Lamentables tòpics, caricatures en definitiva usats com a missatge polític.

El pitjor és que a Catalunya no estem exempts de la mateixa plaga caricaturesca, per part de tots i contra tots. S'hi hauria de fer una reflexió en qualsevol cas.

9 d'Octubre

Símbols. L'amic Narcís Sastre en parlava fa un temps en una reflexió interessant. I avui és un dia simbòlic. Avui és la diada del País Valencià, el dia de l'entrada de Jaume I a la ciutat de València. El dia que els catalans vam descobrir el sud (simbòlicament). Potser calen més dies per descobrir el nostre sud més proper. En tot cas em faig ressò d'alguns dels objectius de la comissió Nou d'Octubre. (podeu trobar el text sencer aquí)

Els qui ens sentim valencians i valencianes, hem de estar orgullosos de la nostra terra, dels nostres paisatges, del nostre caràcter tolerant. Hem de fer d’aquest un país obert i acollidor, hem de continuar lluitant pel nostre patrimoni cultural, per la nostra llengua, pel nostre territori, pels nostres drets socials, per la nostra identitat com a poble.

A hores d’ara, hem de sumar esforços i il·lusió per tal d’aconseguir :

• Un procés d’ordenació del nostre territori, que contemple la participació ciutadana i que es puga trencar el procés d’especulació del sòl amb els seus greus efectes sobre el paisatge, l’economia, la qualitat de vida i la salut.

• El valencià ha de convertir-se en punt de trobada de tots aquells que viuen i treballen al País Valencià, el govern valencià deu dedicar esforços polítics i econòmics necessaris per a una extensió global de l’ús social del valencià, especialment en aquells en q1ue la seua presència és encara feble, com el cinema, justícia, integració del nouvinguts.....

• Un model social i econòmic pel nostre País real, sense dèficits democràtics, amb infraestructures de qualitat, amb projectes necessaris i útils.

(la imatge és del Castell de Montesa, la vella fortalesa islàmica que ha vist néixer desenes de generacions de la meva família. Si parlem de paisatges valencians, aquest, sens dubte, és el meu).

You are now entering the Catalan Indian Reservation

Si, el socialisme democràtic espanyol ens té en alta estima. Als independentistes, em refereixo. Ens té en tan alta estima que es permet donar-nos consells, com per exemple que desistim dels nostres "objectius". Ho podeu llegir avui al que sembla ser és el nou instrument mediàtic al servei del PSOE, el diari Público, a través de l' article d'opinió de José Andrés Torres Mora, diputat al congrés, membre de l'executiva del PSOE, antic cap de gabinet de José Luís Rodríguez Zapatero i un dels fundadors de "Nueva Vía" la corrent que va impulsar la candidatura a la secretaria general del PSOE del mateix Zapatero. O sigui un dels caps pensants de l'actual "PSOE federalista" o "zapaterista".

En el seu article "Vacaciones en Bad Godesberg" el senyor Torres Mora fa una defensa aferrissada de les consecucions de la descentralització i l'estat autonòmic per Espanya per finalment concloure que el què haurien de fer els independentistes per compensar l'esforç descentralitzador que han hagut de fer els socialistes especialment, és:

Sería razonable que los nacionalistas periféricos hicieran un esfuerzo por su parte renunciando a su programa máximo, a la independencia, que no a su identidad.

I bé, com ha arribat a aquesta conclusió el diputat Torres Mora? Doncs un simple raonament:

Primero, porque es un proyecto inviable dada la composición identitaria de sus territorios, ya que traumatizaría y desgarraría a una parte muy importante de su población. Y, segundo, porque también ellos se beneficiarán de su renuncia.

Bé, si, hi ha gent que ho pensa això, però és cert? Llegim atentament el mateix article:

España no es uniforme, pero tampoco es un puzzle de piezas homogéneas. Las piezas son tan heterogéneas como el todo. Cuando los sociólogos preguntan sobre los sentimientos de identidad territorial en España, siempre se encuentran ante al triunfo del mestizaje, la mayoría contesta: tan vasco como español, tan catalán como español, tan andaluz como español, y así. La mayor parte de los ciudadanos de nuestro país tiene identidades mestizas

És a dir, Espanya és tan mestissa identitàriament com Catalunya, però això la fa inviable? Bé, pel mateix autor, no. Doncs una de dos, o és inviable per Espanya, o no ho és tampoc per Catalunya, amb la qual cosa hauríem de concloure que el què és bo per Espanya ( la diversitat identitària) també ho hauria de ser per Catalunya, no? Perquè un govern català independent "traumatizaría y desgarraría a una parte muy importante de su población" i un govern espanyol en canvi és el garant de la diversitat identitària?

Simple. Perquè la visió que té el senyor Torres Mora i per extensió el mateix PSOE i el govern d'Espanya és que les identitats perifèriques en realitat són com una reserva índia, no formen part integral de la identitat española, sinó que són un complement :

Y esa solución institucional pasa por un modelo muy parecido a lo que ya tenemos, un modelo de convivencia que permite la unidad política de todos los españoles y la autonomía necesaria para que se preserve la identidad, la lengua y la cultura de los que no se sienten españoles, o no sólo españoles.

La identitat, llengua i cultura (carai, tot en el mateix sac, i és un "no nacionalista" qui ho escriu) dels que no se senten espanyols no formen part un tot integral de la cultura espanyola, sinó que són reserves a gestionar pels representants d'aquestes minories. I si no t'agrada, no ho gestionarà ningú, i punt.

I no pensem en gestionar nosaltres mateixos la nostra diversitat identitaria, perquè ens podríem fer mal. Deixem-ho que ho facin els espanyols ( els socialistes espanyols per més dades) que ells sí que ho saben fer bé.

Jo en sé d'alguns a un carrer nicaragua que si que els convindria anar a Bad Godesberg de vacances i aclarir-nos alguns conceptes d'identitat i gestió de la identitat. O potser podem començar a penjar cartells a Fraga dient:

"You Are now entering the Catalan Indian reservation. Beware. Some of them might be dangerous due to problems of identity".

Error 1714

Ja no som al front de l'Ebre, companys, tot i que hi ha qui voldria que encara hi fóssim. Fa temps que vam enderrocar les muralles i la Ciutadella que ens vigilava. Ja no cal cavar trinxeres ni jugar a ser soldats. Ja no cal. Avui, la resistència és la persuasió. Avui el què cal es la denúncia de la injustícia, la lluita pel benestar, el convenciment de tenir raó.

Avui ja no hi ha enemics. Avui hi ha interessos, i a nosaltres ens toca defensar els de la nostra gent. I la millor defensa és l'enteniment. A imposicions, fermesa. La valentia avui en dia és avançar amb la mà estesa cap a un horitzó de llibertat. Creiem en la independència perquè ens permetrà desenvolupar totes les nostres potencialitats com a poble, ens permetrà d'atendre millor les necessitats de la gent que viu a casa nostra, i alhora ens permetrà col.laborar amb els nostres veïns espanyols i francesos, no des d'una posició subordinada com ara, sinó d'igual a igual. Cal recordar, la memòria és la nostra millor aliada i no cometre errors del passat.

És això pel que lluitem. I aquesta lluita és l'únic camí.

La refundació del Flamenquisme.

El moviment flamenc també es renova. No, no m'estic referint a Miguel Póveda, sinó als nostres companys flamencs de SPIRIT, el partit dels flamencs liberals d'esquerra. Avui s'anunciarà oficialment que Geert Lambert deixa la presidència del partit i l'assumeix una jove promesa de la política flamenca: Bettina Geysen. Na Bettina prové del sector audiovisual, periodista, ha desenvolupat tota la seva carrera a la cadena pública flamenca VRT, primer en programes d'entrevistes ( com "Retrat de família") i posteriorment en àrees de gestió. Durant l'any 2003 va dissenyar i portar a terme la renovació total del primer canal de VRT, fins aleshores anomenat TV1 i actualment één. Aquest mateix any 2007 s'ha fet càrrec del superdepartament de nous formats, nous medias, desenvolupament de nous models de negoci i promoció al ciberespai- blogs, web 2.0 etc. Una periodista i gestora 2.0 com a dirigent política... serà interessant seguir-ho. Avui assistiré a la seva primera roda de premsa aquí a la casa, on explicarà el seu projecte pel partit, i pel nacionalisme flamenc en conseqüència.


Mentrestant a casa ... els periodistes 2.0 com en Saül Gordillo ens indiquen que hi ha altres trampolins per accedir a la política. Joan Laporta. Interessant, sens dubte.

Affaires Courantes (1)

No, Bèlgica no es trencarà perquè, (usant les paraules de Miquel Iceta) els Belgues no volen, de moment. Ja sé que l'excitació nacional ( o la manca de trempera potser) ens fa observar com voyeurs compulsius les situacions a Flandes i a Escòcia, i alguns aspectes ens semblen familiars, però, com diu el tòpic, el fútbol es así i les situacions no són iguals. Els Flamencs no són majoritàriament independentistes, però són molt crítics amb els valons. Els Valons no són gens independentistes però són extremadament crítics amb els flamencs. Els Brusel.lencs passen. Et voilà.

El que si és cert és que la situació que s'està vivint demostra un cop més que aquest és un estat amb dues comunitats vivint d'espatlles una de l'altra. Ni es coneixen ni volen tenir el gust. Els flamencs, des de la seva actual posició de força econòmica ( que no sempre han tingut) s'exasperen cada cop que veuen les xifres d'atur valones, el que anomenen l'atur estructural clientelista, o els escàndols de corrupció del Partit Socialista a Valònia, o la històrica negativa dels francesos a aprendre res que no sigui el francès. Als valons se'ls ericen els cabells quan veuen els líders xenòfobs del Vlaams Belang, o la creixent influència anglosaxona al seus veïns del nord, o el que perceben com la manca de solidaritat amb els problemes socials del sud.

No fa tant que es va posar en marxa l'experiment comunitari a Bèlgica en forma de regions amb competències plenes ( autonomies si voleu) i des del primer moment ja hi va haver qui deia que no podria durar gaire, la tensió seria tal que en un curt plaç l'Estat explosionoria sense remei davant la manca d'entesa de les dues comunitats.

Qui va explosionar però, va ser la casa comuna del nacionalisme flamenc, la Volksunie ( Unió Popular). Minada per les dissensions ideològiques entre independentistes i confederalistes, liberals, social liberals, radicals i conservadors, el vell pal de paller nacionalista es va dividir fatalment en tres parts en l'últim congrés, el 2001, entre el grup per la Prospectiva ( que acabaria formant Spirit, el partit amb qui treballem a l'ALE i que va sofrir una posterior escissió de membres descontents amb la coalició amb els socialistes flamencs que van acabar al partit liberal VLD), el grup Nacional Flamenc ( que va formar immediatament la Nova Aliança Flamenca i que actualment es presenta en coalició amb els cristiano-demòcrates), i el grup "No a la Separació" liderat per l'actual presidenta de la ALE, Nelly Maes que va acabar repartit per tot l'espectre polític.

La majoria d'analistes polítics coincideixen a dir que va ser aquesta escissió i posterior pol.linització del mapa de partits flamencs i no la pressió dels xenòfobs independentistes del Vlaams Belang el que va fer avançar tots els partits flamencs ( i la societat flamenca en conseqüència) en matèria de reivindicació nacional. Avui en dia per exemple, la principal raó per la qual els flamencs no cedeixen davant les negatives dels valons és que si ho fan molts dels polítics de primera línia de tots els partits es podrien veure temptats de tornar a la que havia estat la seva matriu i casa comuna, el nacionalisme organitzat políticament. I el que és més curiós, segons no es cansa d'explicar-nos la Nelly, Maurits Coppieters, Hugo Schiltz i els vells líders de la Volskunie ja havien previst als 70 l'evolució de la causa nacional flamenca fins arribar al punt de deixar sense competències a l'estat central i per tant fer més factible la integració de Flandes en la Unió Europea sense causar una commoció traumàtica sinó com la única solució possible. Enginyós, sens dubte. A l'època, aquesta postura gradualista els hi va costa l'escissió del sector intransigent que va acabar formant el que avui és el Vlaams Belang.

Potser podríem trobar alguns paral.lels al cap i a la fi.

El que entén Chacón que són les autonomies.

Aquesta setmana volia posar-me seriosament a analitzar la situació a Bèlgica i Flandes des d'aquesta petita posició de privilegi que tinc treballant cada dia a Brusel.les i amb un dels partits flamencs, SPIRIT. Per fer-ho necessitaria primer explicar què s'entén per federalisme, confederalisme i independència a la Unió Europea i a Bèlgica, i és clar, no és tasca fàcil perquè contrariament al què generalment es pensa hi ha molta confusió pràctica a l'hora d'identificar aquestes situacions, fins i tot entre el mateix món acadèmic.

I no cal anar tan lluny. A Espanya mateix, la ministra Chacón ha estudiat amb detall alguns sistemes federals ( el canadenc específicament) i sembla que és una federalista convençuda tal i com han recordat últimament Josep Sort ( premonitòriament en el moment en què va ser nomenada ministra el proppassat juny) i Vicent Partal. Ara, quin és el "federalisme" que ens proposa la ministra? Llegim les seves declaracions a l'Avui:

[ La ministra Carmen Chacón ] va subratllar que, al marge dels colors polítics, les administracions han de cooperar, i es va mostrar convençuda que les institucions autonòmiques completaran les ajudes del govern espanyol, ja que el problema de l'habitatge és diferent a cada territori.

La ministra es defensa de l'acusació d'envair competències autonòmiques, però què ens ofereix per negar-ho? Una mostra indisimulada de centralisme "federal": les autonomies hi són per "completar" l'estat central, que és qui decideix la distribució dels recursos. Cooperació i complementació no són paraules automàticament sinònimes en política. Aquesta sembla ser la visió federal del PSOE, cooperar complementant el que decideixi el govern central. L'autogovern és doncs un complement, ajudar a completar els serveis de l'Estat on aquest no pot arribar.

L'amic Narcís Sastre ho advertia en un post fa uns dies, "l'estat espanyol, en nom del progressisme social, envaeix competències autonòmiques". Li vaig respondre que més aviat semblava una maniobra electoralista que una estratègia neocentralista, però a la vista de les desafortunades declaracions de la ministra, potser hauria de matitzar l'opinió i afegir que tot i no semblar una estratègia centralista, si que reflexa el concepte de "federalisme" que té el PSOE ( em segueixo reafirmant en la opinió que no es tracta del mateix concepte que té actualment el PSC, tot i la posició de la ministra Chacón en la direcció del partit català).

Evidentment així no podem avançar i aprofundir en l'autogovern i Esquerra no hauria de col.laborar en donar ales a aquest concepte de "complementarietat" de les autonomies.

Precisament un dels problemes en les discussions per formar el nou govern belga és la diferent concepció del federalisme que tenen les dues regions concernides, els Flamencs i els Valons. Curiosament el concepte que en tenen els valons ( els francòfons per entendre'ns) és molt semblant a la visió del PSOE: el federalisme serveix per completar els poders de l'Estat. La visió flamenca, és com podreu suposar molt diferent. Però això requereix un post apart.

Estimem Espanya.

Dues reflexions d'aquelles que de tant òbvies fan donar ganes de convertir-se en oracle polític i que he llegit els últims dies:

"Si Catalunya no és independent és perquè els catalans no ho volen".

Miquel Iceta

“Hem d’agafar el tema amb tranquil·litat. Fa cent anys l’estratègia clara del catalanisme era enfrontar bàsicament els nacionalistes i els no nacionalistes. Avui, la majoria dels ciutadans i ciutadanes dels Països Catalans estimen Espanya. Això és una realitat. I ens equivoquem si apostem per l’enfrontament”.

Xavier Vendrell

Òbvies, eh? I ben certes. Cada dia més crec que són aquestes les premises bàsiques de les que hem de partir per arribar a construïr l'independentisme hegemònic: oferir cooperació a Espanya, que no vol dir seguidisme cec i obtús. Cooperació també vol dir oferir alternatives, actuar en positiu i fer pedagogia de la necesitat de tenir (almenys) tres estats ibèrics a la Unió Europea. Necessitat de contruïr sinergies, no confrontacions estúpides i que no porten enlloc. El bloc Ibèric i el Mediterrani, amb igualtat de condicions en un consell europeu, tal i com funciona avui la Unió tindria més pes si s'hi afegeixen veus com la catalana, que oferissin solucions, connexions i futur de creixement també al sud del nostre veritable projecte polític de futur, Europa.

Necessitem un estat propi a Europa, també, per ajudar i reforçar els nostres veïns espanyols i portuguesos.

Juguem a Federals?

Si Ferran Mascarell representa al socialisme aquells que s'estan plantejant si el model federalitzant no estarà esgotat, en Miquel Caminal representa l'ecosocialisme plenament convençut de la possibilitat de l'Espanya plurinacional i federal que ja havien somiat Valentí Almirall i els primers republicans catalans. Fer possible l'arcàdia hispànica. No només això, sinó que aposta clarament per desvincular nació i estat, fins a fer desaparèixer el nacionalisme com a força de reivindicació permanent, així ho escriu al seu article Todas las Naciones, del 2 de Juliol de 2005 al País ( extret de l' arxiu de Miquel Iceta):

Lo deseable sería apaciguar el nacionalismo, conducirlo hacia su inexistencia, y no inducir al surgimiento de nuevos nacionalismos territoriales.

El què no vol dir que no cregui en la existència o fins i tot en la persistència d'una nació política catalana (mal)integrada en la nació política espanyola. En Caminal està definint, també, des de la seva òptica, el post-nacionalisme o el neo-catalanisme, que per a ell vindria a ser el mateix. I és aquí on arrenca el debat que enceta amb Mascarell, en resposta a l'article que vaig comentar ahir. En la seva rèplica, El catalanisme a debate, Caminal matitza l'anàlisi de Mascarell, en el sentit de que "ni estamos tan mal en Cataluña, ni España va tan bien". Per a Caminal, Espanya encara necessita l'impuls reformador i federalitzant català per acomodar les diferències existents, si Espanya no es vol arriscar a seguir ad infinitum discutint sobre qüestions identitàries, que per la seva complexitat poden ser fàcilment usades per distreure l'atenció sobre problemes socials més urgents, el bread and butter que diuen els anglosaxons, polítiques de gestió de la cosa pública en definitiva. Aquesta mateixa idea, però molt més explícita i dirigida directament contra Convergència, la repeteix a "Más nacionalismo" del País d'ahir, 12 de Setembre.

Caminal l'encerta segons el meu punt de vista quan afegeix, gairebé al final de l'article i articulant la seva conclusió:

Ahora que contamos con poder político propio, con más de un cuarto de siglo de autogobierno, el catalanismo tiene que volverse más hacia la sociedad civil sin olvidar lo que ha hecho fuerte a Cataluña: la voluntad de ser y el pacto.

És ben cert, segons jo ho veig i crec, la societat civil, la ciutadania, el poble català, com vulguem dir-li té molt assumits aquests dos valors "nacionals", la voluntat de ser, i el pacte. Això vol dir que per tant sigui impossible la independència? No, de cap manera. Les claus del catalanisme del segle XXI segueixen essent aquestes, voluntat d'ésser i pacte, però perquè no és possible el pacte per ser independents, aconseguint així assegurar la possibilitat d'ésser? És possible un independentisme no confrontacional? Jo crec que si. No només pacte a la societat catalana, sinó també una proposta a la societat espanyola, que no impliqui canviar-la, sinó oferir-li una solució definitiva. Aquesta és la clau de volta.

És clar, si ja és difícil la via federal com a compromís amb Espanya, no és realment estúpid proposar el compromís amb Espanya per la independència? Bé, pot ser-ho si els mecanismes, institucions i cossos civils que el veten són insalvables, però avui hi ha un altre element, Europa. Europa pot ser, és de fet, el ciment que pot no tan sols oferir una solució a l'entesa real de federalistes i independentistes ( és a dir el pacte que Esquerra tant s'ha esforçat a explicar al "bloc social que propugna el federalisme") sinó també oferir el camp d'entesa entre aquestes dues identitats polítiques que són l'espanyola i la catalana. El reconeixement (ple i) mutu és el principi, el treball en conjunt en la construcció d'una Europa política pot ser el camí que aplani els vetos.

Què s'ha de refundar?

La Diada. Sembla que aquest any ha estat marcada per la calor i el xup xup del sobiranisme que no s'ha materialitzat, però, en un augment de l'assistència en actes reivindicatius. Aquí a Brusel.les, la Diada va estar marcada per la concentració ( parlar de manifestació seria massa agosarat) que van protagonitzar diversos grups declaradament anti-islàmics i que va acabar amb la detenció de diversos líders i membres del Vlaams Belang i fins i tot d'un eurodiputat de la Lliga Nord, Mario Borghezio. Un acte més que ens demostra el caràcter principalment xenòfob del Vlaams Belang, independentista sens dubte, però que no m'agradaria veure mai al poder.

Però a Catalunya no estem, per sort immersos en el debat de què fer amb els immigrants, o de si l'Islam és la causa de tots els mals d'Europa, sinó en el més noble procés de reconstrucció del catalanisme. El què em porta immediatament a preguntar-me, com es definiria el "vell catalanisme" que voldríem superar?

Algunes claus les he trobat no en les declaracions d'en Quico Homs o del mateix Artur Mas, sinó en la visió d'en Ferran Mascarell en el seu article del País de juny reciclat per a la Convenció pel Futur "Vells i nous catalanismes" on es descriuen algunes de les motivacions d'aquest "vell catalanisme". En resum, el vell catalanisme era aquell que observava amb displicència europea la "rèmora" espanyola i intentava convertir-se, afirmant-se diferent, en el motor de canvi dels vagons rovellats castellano-espanyols. Regeneracionistes en definitiva, com en dirien els categoritzadors polítics. La situació política i social actual, l'espanyola i la catalana, ha canviat, obvi, ergo el catalanisme ja no pot ser el mateix, ja no pot oferir les mateixes receptes. Espanya ja no necessita l'impuls federalista i encaixista per modernitzar-se, ja té els seus propis mecanismes, basats, afegeixo jo, en la redistribució centralista. I doncs, solucions, SOLUCIONS!

En Mascarell no en dóna cap de solució, apunta, pregunta, ara què, federalisme? independència? I, sorprenentment, dues qüestions que (quasi)tanquen l'article:

¿Hasta cuándo seguiremos siendo sinónimo de ambigüedad y acomodación? ¿Hasta cuándo seguiremos sin decir las cosas por su nombre?

Bé, sembla una bona reflexió per a un socialista, suposo que federalista encara. Ens l'hem feta molts, i alguns hem arribat a la conclusió que la resposta és la independència. La seva és

Tal vez, claro está, hayamos decidido, sin haberlo verbalizado, que ya nos va bien ser lo que somos: un anémico anhelo de nación en el marco de un Estado fuerte que ha aprendido a conjugar razonablemente bien los intereses y la identidad de la mayor parte de los ciudadanos que en él viven, incluidos una gran parte de los catalanes.

Provocador, eh? Anèmic anhel de nació... com per pensar-hi. De fet la construcció de l'imaginari, del discurs, del relat nacional ha anat prou bé, m'atreviria a afirmar. Com ja vaig escriure, s'ha consolidat la visió de l'espanyolisme com una paraula prohibida, un tabú a Catalunya que no enarbora ningú, ni tan sols els Ciudadanos. Les enquestes també ens ho dibuixen, una àmplia majoria no satisfeta amb l'actual nivell d'autogovern. I bé, què més cal? Hem arribat al cap de carrer.

Algunes pistes són la voluntat de ser i el pacte per superar els vetos. Demà, Miquel Caminal i el seu article: El catalanismo a debate.

Imatges i plataformes

Abans de posar-nos flamencs i discutir la conveniència i l'interès dels diversos projectes de refundació del catalanisme, tasca que si em permeteu deixaré per aquesta excel.lent ocasió que és la Diada nacional de Catalunya, m'he fet un repàs exhaustiu de les propostes a nivell visual. Ja ho sé, coses d'haver nascut a la generació dels "impactes visuals", què hi farem, de vegades la forma em distreu del fons. Bé, la veritat és que exhaustiu, exhaustiu... tampoc és que hi hagi gaire visualitat de moment, les propostes són més debats interns partidaris que altra cosa ( ai, uix, ja em torno a perdre en el contingut quan volia parlar de la forma, perdoneu-me).

Les imatges dels corrent d'esquerra ja diuen molt dels seus impulsors. Reagrupament recupera el logo sòlid de l'ERC vuitantera i norantera, rotund, històric, gairebé inamovible, sòbri i visualment molt, molt queco


Esquerra Independentista té una imatge jove, però que no trenca amb la nova imatge d'Esquerra. Una proposta visual interessant, influïda segurament pel que va ser secretari d'imatge i comunicació del partit, l'actual diputat al parlament Uriel Bertran.


A CiU, això de la visualitat no acaba d'arribar. Desfederem-nos funciona a través d'un bloc i sense imatge gràfica propia. En canvi la Plataforma per la Sobirania, des de l'austeritat que marquen els cànons, té una imatge sospitosament semblant a la de Sobirania i Progrés. Alguna relació?




La Plataforma pel dret a decidir per la seva banda s'ha transformat en la campanya: Decideixo decidir, amb una imatge de campanya contemporànea, núvol de còmic sòlid i logo d'impacte. Això de les exclamacions també ho fa servir el Directe!.cat i encara no sé ben bé perquè.



Però qui s'endú la palma de la modernitat i el cosmopolitisme, com no podria ser d'altra manera i sense ironies, és la Convenció pel Futur, el fòrum dels renovadors catalanistes del PSC. Imatge postmoderna, de l'era d'internet, directament afusellada del banner del The Guardian per accedir al seu suplement de recull de notícies i política internacional The Guardian Weekly. Clap clap clap. Chapeau.

La casa gran del senyor Esteve.

Avís, aquest post s'ha de llegir amb guants.


Ho entenc:

Mas considera necessari "posar al dia el projecte de país" i considera que aquesta és una missió que "li toca a Convergència, però també a Esquerra, a alguns dirigents del PSC i a sectors de la societat civil".

No ho entenc:

El diagnòstic d’Artur Mas és que quan el catalanisme “no té el lideratge del país, Catalunya perd perfil, confiança, qualitat i prestigi” i es passa a ser “un país del que no es pot presumir”.

Ho entenc:

Mas assegura fins i tot que, en aquest procés que reconeix que serà "d'anys", "no hi ha portes tancades" ni tan sols a generar un nou moviment polític sorgit dels actuals partits. "No és un projecte exclusivista de CDC ni de CiU, sinó que amb totes les aportacions es pot obrir la porta a ja es veurà què", ha assenyalat.

No ho entenc:

Hauria de ser un “projecte de vocació majoritària”, de gran abast on “no hi valen” projecte minoritaris.

Can Vetes-i-fils. Si vostè ho vol, nosaltres li venem. Avui no es fia, demà potser.

El primer dia d'escola.

S'han acabat les vacances oficialment. Avui és el primer dia d'escola a gran part d'Europa i de l'hemisferi nord ( a Palestina ho han hagut d'ajornar per un vaga de mestres) i com no també a Brusel.les. Aquest matí ja es veia l'increment del parc automobilístic, la pluja del matí, els núvols que conviden al refugi dins les classes...

El curs polític a Europa també comença, amb una sessió al parlament d'Estrasburg i amb diverses incògnites a la taula, la principal la reflexió que han fet els diferents governs estatals sobre el Tractat de Reforma. Sembla que la conferència intergovernamental de Lisboa podria ser no tan plàcida com s'esperava si la pinça Labour-Kaczyński segueix apretant. I com que en Gordon Brown s'ha de consolidar, i els Kaczyński tenen eleccions, no és probable que vulguin tornar a casa amb la sensació de no haver guanyat. L'escola comença també per ells.

Regions i pobles solidaris

Durant aquests últims dies d'octubre he tingut el plaer d'acompanyar alguns membres de l'Aliança Lliure Europea a la Universitat d'Estiu que cada any organitza la federació de partits regionalistes i nacionalistes Regions et Peuples Solidaires. Ser a Occitania, per a un català, és pràcticament com tornar a casa, tot recorda a Catalunya, o Catalunya recorda a Occitània, si es vol veure així. Sempre és un gust estar entre amics i companys bretons, corsos, occitans, alsacians, i bascos i catalans del nord, i sempre és un plaer tornar a aquesta terra de trobadors, bastides i vinyes, on encara qui ho vol pot tenir l'aire de l'infern benaurat de la terra càtara.

A França, i a tota Europa, és ben palpable l'interès per l'evolució de dues situacions "nacionals" a la Unió Europea d'avui en dia: Escòcia, Flandes. Durant aquesta universitat d'estiu, el tema estrella ha estat l'ampliació interna de la Unió Europea, entesa com l'accés al poder de decisió comunitari de nous actors que ara mateix estan integrats a la Unió mitjançant els estats actuals. Les conclusions de l'anàlisi són que Escòcia i Flandes representen dos models per arribar a l'objectiu de l'ampliació interna:

- La via escocesa és sens dubte la que sembla més difícil a priori, l'accés mitjançant la secessió, la independència.

-Pel contrari la via flamenca, potser també per la diferent configuració de l'estat que els acull, és la via de l'accés de les "regions constitucionals" a l'àmbit de decisió europeu mitjançant el reforçament del poder de les assemblees territorials legislatives, el Parlament Europeu i el Comitè de Regions, aquest últim convertit en una espècie de senat o segona cambra territorial de la Unió Europea.

Quina de les dues és més senzilla? La lògica estatal actual ens afirmarà sense embuts, evident, la segona. Els estats s'encarregaran de donar més poder de decisió, més autonomia de les regions també a la Unió. Paradoxalment aquesta és una afirmació falsa. El cas flamenc és possiblement l'únic cas europeu en què una nació sense estat és majoritària en l'estat que l'acull, i precisament no s'atreveix a donar el pas de la independència ( tot i que hi ha aproximadament i segons la últimes enquestes entre un 35 i un 40 % de flamencs que volen la independència) perquè això significaria deixar en l'estacada econòmica i social a l'altra quasi meitat de la població francòfona. És per això que les formulacions independentistes flamenques sempre sonaran com insolidàries i fins i tot xenòfobes, perquè realment ho són si no hi ha cap pla pel dia després de la independència també per la població francòfona de Bèlgica.

És evident doncs que la via flamenca només pot prosperar si una majoria d'estats estan disposats a renunciar a més quotes de poder comunitari en benefici de les seves regions. Algú en coneix cap d'aquest tipus d'estat?

L'ALE doncs, tradicionalment posicionada en la via flamenca tot i que sense abandonar la via escocesa, s'ha trobat que potser aquesta segona via, després de tants anys de fer-la servir d'espantall, pot ser la única via per democratitzar la Unió, fer-la més accessible als seus ciutadans, i sobretot, fer-la un instrument útil des de bases més sòlides.

Qui hauria de tenir por d'una Europa amb 50 estats? Els 50 Estats Units d'Amèrica?

a la foto, un servidor dirigint-se a l'assemblea de Regions i Pobles Solidaris.

L'orgull del seny.

Quant des de determinats àmbits del sobiranisme - el testament polític de Lluís Maria Xirinacs i els seus apologetes en són un exemple- s'acusa a la societat catalana (ni més ni menys) o als actuals líders polítics de tebiesa o, directament, covardia, no em puc estar d'alegrar-me de la prudència, el pragmatisme, les ganes d'arribar a compromisos i no confrontacions com les que fan estirar-se els cabells als nacionalistes vascos. En un dia on ETA torna a atacar als independentistes d'Euskal Herria i a les seves legitimes aspiracions, m'alegro enormement de que l'estupidesa i baixesa moral d'aquesta organització terrorista disfressada d'abertzale no hagi causat víctimes. Més m'alegro del camí que nosaltres hem triat, el camí de l'enteniment, del pacte, de l'anar poc a poc i fermament, de la no confrontació identitària, del no parlar de traïdors, ni "txakurras" ni "cipaios", de no fer distincions, perquè aquí es compta amb tothom. Aquesta és la única via si volem ser un estat independent viable.

I faig meves les paraules de l'Anna Simó al seu bloc on ens anima a no caure en la desesperança i el derrotisme, on sembla que s'hagi instal·lat una part del sobiranisme. Seny, ens hem d'enorgullir del nostre seny.

I això [conseguir la majoria social per la independència] no ho farem a partir de canvis conjunturals, ni sobre discursos derrotistes, ni sobre cops d’efecte que condueixin a la frustració, ni sembrant la desesperança, sinó parlar clar, anar construint estructures d’estat, sumar esforços i consciències amb il·lusió i optimisme per dibuixar un horitzó nacional de plena sobirania i fer-lo creïble.

Els que ens ho creiem hem de fer-ho millor, certament, però ara no en tenim prou amb místics i grans capitans, hem de seguir la lluita, sovint sorda i constant.

Una mica d'utopia.

En temps de debats nacionals, un mica d'utopia. El nas de Cleòpatra, Catalunya Ràdio, 15 de Juliol de 2007. És una mica llarg, però molt interessant. Em quedo amb la cita que fa l'Oriol Junqueras d'en Salvador Seguí, el noi del sucre:

La independència no fa por a les clases populars a Catalunya, només fa por a l'empresariat català.

L'evolució social i demogràfica no estic segur si ha fet variar aquest aforisme de l'independentisme clàssic, però sens dubte ens permet reflexionar, per exemple, quin és el gran fre del sobiranisme a Convergència, a pesar de Carles Puigdemonts o Enrics Caneles.

O potser no?

Falten periodistes.

Que hi ha gent amb ganes de desestibilitzar, ho tinc clar. Que es recullin algunes declaracions, i no altres, és com per preguntar-nos per la salut periodística del nostre país. Parlàvem, parlem molt de la qualitat dels nostres polítics i dels lideratges que ens calen, però ... i la classe periodística?

Com és que no he vist en cap diari aquestes declaracions d'en Carretero?

Carretero reitera que Reagrupament.cat no pretén ser un partit, sinó millorar ERC

(...) Per Carretero, actualment, hi ha milers d'"orfes de referent" a Catalunya que, fins ara, "s'abstenen" a les eleccions. Tot i això, ha volgut deixar clar que fins ara ERC ha estat "una eina útil", de manera que ha advocat per "anar tots junts si tots tenim el mateix objectiu".

Comencem per aquí. Tenim el mateix objectiu, i tant, i no calen messianismes per aconseguir-lo.

Benvingut als 30

Vaig néixer el 19 d'agost de 1977. Avui és el primer dia dels meus trenta anys. Perdoneu-me l'ego.

Fira de Xàtiva, 750 anys i pico.

I tu et queixes? Si pots triar!

Tria tornar. Tria el levante. Tria l'Alameda. Tria la Reina. Tria bous. Tria paella Galbis. Tria Alejandro Sanz. Tria jubilats. Tria Gran Circo Fele. Tria Palasiet. Tria Jaleo Real. Tria frontenis. Tria Sirex. Tria carrera de cambrers. Tria campionat mundial de bebedors d'orxata i menjadors de fartons. Tria popular. Tria Rus. Tria Xàtiva.

Trio Montesa, gràcies.

Does the void dance techno?

Això de la mort, si em permeteu la irreverència, és un no parar. El cap de setmana passat, ens deixava Tony Wilson, l'home de Manchester, el promotor cultural més important dels anys 80 i prinicpis dels 90. Potser el nom no us dirà res, si no és que heu vist la pel.lícula semibiogràfica "24 hour Party People", però segur que heu escoltat alguna de les bandes que va ajudar a fer conegudes, començant per els Sex Pistols, que ell va presentar per primera vegada a la televisió l'any 1976, i continuant per les bandes més destacades de la new wave de Manchester, Joy Division, Durruti Column, Cabaret Voltaire, A Certain Ratio, New Order, Happy Mondays i tants d'altres que van passar per els catàlegs de Factory Records que ell va cofundar. Igualment important va ser la Haçienda, la primera macrodiscoteca digna d'aquest nom, inici de l'escena Madchester i de la cultura de clubs al Regne Unit i per extensió a Europa ( les primeres festes rave a Eivissa, i la popularització de la illa entre els britànics com a destinació de techno i drogues ve directament de les nits eivissenques de la Haçienda).

Wilson però, no era el típic "neng" del Merseiside. Va ser tota la vida periodista i agitador político-cultural, socialista convençut i partidari de la descentralització, cosa que el va portar, per exemple, a liderar la campanya per l'aprovació d'una Assemblea regional amb competències per a la regió del Nord-Oest d'Anglaterra on hi ha, per mencionar-ne dues, les ciutats de Liverpool i Manchester. El laborisme de Tony Blair (per què no m'extranya) va parar el pla de regionalització a causa del vot negatiu de la regió del Nord-est d'Anglaterra, l'any 1994, i segueixen així.

El curiós del cas és que Tony Wilson havia tornat a ser notícia últimament, tal i com recull el ciberperiodista Ignacio Escolar. En temps de documentals com Sicko, de Michael Moore, no hi ha cap Ken Loach de guàrdia per denunciar que la NHS (sistema mèdic anglès) no paga medicaments contra el càncer a famosos? Ni el mateix Moore ( que pinta un món de la seguretat social a Europa, i a Cuba -jejeje- com el paradís a la Terra) no podria afegir unes línies al seu documental, com per exemple, aquestes:

"I used to say some people make money and some make history - which is very funny until you find you can't afford to keep yourself alive.

"I've never paid for private healthcare because I'm a socialist. Now I find you can get tummy tucks and cosmetic surgery on the NHS but not the drugs I need to stay alive. It is a scandal."

En tot cas, que descansi en pau Tony Wilson. I gràcies per tot.

Necrològica

Ja és casualitat que la setmana en que celebraré el meu natalici estigui tan marcada per la mort. Sens dubte una de ben colpidora, la mort d'en Lluís Maria Xirinacs, fa que la setmana comenci amb un regust agre. En Xirinacs representava moltes coses per molta gent, i per a mi, representava la lluita sense descans per la independència de Catalunya. No estic ni estaré d'acord amb tot el que defensava en Lluís Maria, especialment la manera d'afrontar el conflicte amb l'Estat, perquè jo crec que la independència no arribarà amb la confrontació directa, sinó amb compromisos i acords, poc a poc, i enfortint la pròpia societat catalana i no dividint-la. Per això, aquest crit de llibertat, un crit en silenci, quina paradoxa, no és el meu camí. Tot i així, salut i respecte a Lluís Maria Xirinacs que ha faltat a Ogassa, lluitador per la pau i la independència.

Com un record d'infantesa

en Nicolau Casaus, veritable icona del barcelonisme, que avui ha faltat. Un sentit homenatge.

Més cara que esquena.

Extret de Vilaweb:

El president d'Adif, Antonio González, ha criticat avui el disseny de l'entrada del TGV a Barcelona. González ha dit que ha estat 'el pitjor dels possibles', perquè conflueix amb una potent xarxa de Rodalia, que ara paga les conseqüències de les obres. El traçat que va de l'aeroport del Prat a l'estació de Sants el van aprovar els governs del PP, a l'estat espanyol, i de CiU, a Catalunya. El disseny, segons González, obliga a fer les obres del TGV a la mateixa zona on es desenvolupa el servei de Rodalia.

Que si, que tothom hi té culpa, ho veieu? Tothom, tots alhora, acusem ! Que si es culpa d'aquests per fer president a aquest, que si els altres van fer-ho pitjor, que si patatim que si patatam.

Solucions són el que calen i no pedaços. I solucions vol dir deixar-nos de partidismes gallinàcis i negociacions com Déu mana.

Pausa ideològica.

Mentre treballo, Ideario de Francisco M. Ortega Palomares, del seu llibre "Cuenta Atràs". Extremoduro van utlitzar alguns fragments d'aquest poema per a la seva cançó Standby. Extranyament proper al meu propi ideari.

Ideario

Me da vértigo el punto muerto
y la marcha atrás,
vivir en los atascos,
los frenos automáticos y el olor a gasoil.

Me angustia el cruce de miradas
la doble dirección de las palabras
y el obsceno guiñar de los semáforos.

Me da pena la vida,
los cambios de sentido,
las señales de stop y los pasos perdidos.

Me agobian las medianas,
las frases que están hechas,
los que nunca saludan y los malos profetas.

Me fatigan los dioses bajados del Olimpo
a conquistar la Tierra
y los necios de espíritu.

Me entristecen quienes me venden clines
en los pasos de cebra,
los que enferman de cáncer
y los que sólo son simples marionetas.

Me aplasta la hermosura
de los cuerpos perfectos,
las sirenas que ululan en las noches de fiesta,
los códigos de barras,
el baile de etiquetas.

Me arruinan las prisas y las faltas de estilo,
el paso obligatorio, las tardes de domingo
y hasta la línea recta.

Me enervan los que no tienen dudas
y aquellos que se aferran
a sus ideales sobre los de cualquiera.

Me cansa tanto tráfico
y tanto sinsentido,
parado frente al mar mientras que el mundo gira.

La independència arriba en tren?

A Bèlgica, si ho recordeu, vam tenir eleccions el passat mes de juny, amb uns resultats que feien preveure unes negociacions per formar govern molt dures. El cas es que el complicat mecanisme que permet formar un govern ( que inclou el nomenament de dues figures, l'informador i el formador que són ben curioses des de la meva perspectiva) ha fet que encara no s'hagi arribat a ningun acord, i menys després de diverses errades del formador actual, el flamenc demòcrata-cristià Yves Leterme, que en principi és el que ha de tenir la responsabilitat de trobar una majoria parlamentaria suficient que doni suport al seu govern. Una d'aquestes errades, la més comentada sens dubte aquí i allà, va ser la sorprenent resposta a la pregunta: pot cantar la Brabançonne, l'himne nacional? el dia de la festa nacional belga, el 21 de Juliol. Sense venir a tomb, l'Yves va cantar la Marsellesa, i la resta ja és història com diria aquell.

Però del què s'està parlant més aquests dies no és de la Brabançonne, sinó, sorpresa, de la companyia nacional de ferrocarrils, la SNCB en francès o NMBS en neerlandès. A pesar de ser una companyia amb prou bona reputació, si la comparem amb la benvolguda RENFE almenys, s'ha convertit en el centre del debat sobre la reforma constitucional. S'està discutint en concret la possibilitat que les regions puguin intervenir en la gestió, conjunta, del servei de ferrocarril. A més de ser una qüestió tècnica per millorar la gestió, és també un gest simbòlic, perquè això significaria tocar un dels símbols "nacionals" belgues: la unitat ferroviària.

És ben curiós, tan lluny i tan a prop. A tot arreu, a Escòcia, al País de Gal.les, a Flandes, les quotes d'autogovern s'estan ampliant a base de dures negociacions competencials. Sembla que l'era de les proclamacions d'independència i les primaveres dels pobles han quedat ben lluny. Les independències, o interdependències del segle XXI arriben poc a poc, a ritme de tren.

Blog pel Broc (2)

Parèntesi:

algú dubta de la magnitud de la "globalització" cultural? Doncs que miri aquest vídeo, els millors artistes del Hip Hop mongol - de Mongòlia-, en estat pur.




Per cert, em preguntaven l'altre dia, quina música ballen els xinesos?

No puc parlar per tots, però el què jo ballava quan sortia amb els meus amics xinesos a Beijing és això:



Si, jo també flipava.

Poliétika

Ara que no ens sent ningú:

d'esquerres el PSOE?

Que ho preguntin a Navarra. Ja ho deia algú, el PSOE, en materia de demagogia, un 10, en valentia un 0.

Per sort, encara hi ha una altra manera de fer política, i espero que els quatre vots que aconsegueixi mantenir el PSOE a Talavera de la Reina per haver traït els seus electors navarresos els perdi a Navarra, a Catalunya o allà on encara hi hagi una mica de dignitat i de poliétika.

Bada jokatzeko beste modu bat...

Vacances en dos trossos

Vacances, primera part. Hi ha tants noms, tants riures, tantes paraules. Definitivament, sóc persona d'estiu.

- Des de l'avió, el canal.La ciutat, inmensa, feliç. Dies que t'omplen de veritat. Reflexions.

The air was dark above Gravesend, and farther back still seemed condensed into a mournful gloom, brooding motionless over the biggest, and the greatest, town on earth

-Pizzes, riures, borratxes de Cocacola, mirant fixament els 30 als ulls. Us estimo.



-Santiago, Festigal, Dia da Patria, una, dues, tres, cent nacions en marxa.



-Festa major, Bon Rotllo, altre cop a casa, torna, si-et-plau, molt aviat!