Brusel.les a la moda.

Setmana amb moltes visites a Brusel.les. El president del govern José Luis Rodríguez Zapatero no es va poder reunir amb cap representant del govern belga perquè el govern belga encara està en funcions i no rep delegacions internacionals fins que es constitueixi el nou. En qualsevol cas va parlar davant del ple del Parlament Europeu reunit aquesta setmana a Brusel.les i es va referir a l'Europa Social, la immigració i la política exterior com a principals reptes de la UE.

Ahir, el vice-president de la Generalitat i president d'Esquerra, en Josep-Lluís Carod-Rovira visitava les institucions flamenques responent a una invitació del cap de govern flamenc, el cristianodemòcrata Kris Peeters. Sembla que de la trobada i dels múltiples contactes que s'estan establint en sortirà un acord en diverses matèries que es podria presentar l'any que ve. El seguirem amb interès. Pel vespre a la Delegació de la Generalitat davant la Unió Europea, la quasi totalitat dels socis del Casal Català de Brusel.les vam tenir una petita trobada amb en Carod-Rovira. La idea principal: s'hauria de tenir un espai físic estable des d'on projectar Catalunya, més enllà de les fredes oficines de l'antic Patronat Català Pro-Europa. I, afegeixo jo, s'hauria de tenir més ambició política en les activitats de la Delegació, que recordem, no està dins l'esfera de competències del vice-president, sinó directament de Presidència. Però d'això en podríem parlar molt i potser no és aquest el millor canal. Una delegació del Col.legi de Polítics i Sociòlegs també és a Brusel.les, visualitzant encara més la presència catalana a Europa.

I aquest matí, per celebrar Saint Andrew, una delegació escocesa ha vestit el Manneken Pis amb els colors del nou tartan europeu. Una delegació catalana també donava suport als nostres amics i socis de l'ALE de l'SNP que han encapçalat la iniciativa.




I encara diràn que la ciutat és freda...

El Problemes Reals de la Gent.

Deu ser els cel obstinadament gris i el fred que se'm clava als ossos, però cada dia estic més existencial, políticament parlant, és clar. I el viure en un Estat com el Belga no ajuda gens a positivitzar les coses. Avui es compleixen 171 dies de negociacions per formar el govern belga, sense resultat. Liberation ha aprofitat per treure un "número belga" que s'ha esgotat gairebé immediatament. Al quiosc del Parlament Europeu no en quedava cap còpia a les 10 del matí, i el mateix per tot Brusel.les.

La gràcia és que tant en aquest número especial (imatge a dalt), com en l'edició de la Libre Belgique, com a Le Soir, com en el Paris Match (imatge a baix) continuen repetint el mateix mantra: els polítics (flamencs, és clar, la culpa la té sempre l'altre) s'obstinen en la reforma de l'Estat i no es preocupen dels PROBLEMES REALS DE LA GENT. Un discurs que ressona cada dia a les orelles dels qui creiem que la reforma de l'Estat és LA manera de preocupar-se dels problemes de la gent, perquè si fem un estat més àgil, més proper, que entengui millor aquests problemes, serà molt més fàcil de solucionar-los i no posant pegats i qui dia passa any empeny.

Cal un nou marc. L'estat belga no funciona i s'ha de repensar el marc estatal. Senzill. Perquè doncs aquest ais i uis "no-nacionalistes" (aquí en diuen "no-regionalistes")? Perquè aquesta defensa a ultrança d'un Estat que no funciona? Perquè aquesta mania de catalogar TOTS els nacionalistes flamencs,i per extensió TOTS els partits flamencs, i el què és més preocupant, TOTA la societat flamenca, de filo-nazis, perquè volen una reforma en profunditat de l'estat, i eventualment la independència?

El nacionalisme d'Estat, és igual a tota Europa. Cal seguir treballant per fer entendre que ja no és un model vàlid.

i també la Xarxa.

No hi podré ser, però em faig ressò de la convocatoria:

Demà dimecres, 28 de novembre, a les 19.00 hores a la sala d'actes d'Òmnium Cultural, al carrer de la Diputació, 276, principal, a Barcelona, farem la presentació pública i presencial de la XBS. En aquest acte explicarem els reptes i fites que ens proposem per al futur i les novetats que posarem en marxa en dates properes. Comptarem amb la participació del periodista i escriptor Víctor Alexandre, el també periodista i director de l'Agència Catalana de Notícies Saül Gordillo, tots dos membres de la XBS, i a més us presentarem el blocaire número 500.

Jo també participo de la Xarxa de Blocs Sobiranistes.

Blogs solidaris, Catosfera i Vallesfera.

Avui toca reconeixements. Com ja podeu suposar les idees que es teclegen aquí al blog no neixen del no res. Neixen d'una petita part de reflexió personal i d'una gran part de crítica a la reflexió que fan els altres. I per donar gràcies als "altres", els blocaires que hi són plogui o nevi, ja fa temps que corre un meme que aquí se'n diu Blocaires Solidaris. Tal i com explica qui m'ha "premiat" l'amic Narcís Sastre, es tracta de reconèixer l'aportació de set altres blocaires amb qui comparteixo opinions, discrepàncies, però sobretot ensenyances i reflexions. Heus aquí els meus:

- Tot a Cent, d'en Quim Torres, pinedenc, politòleg, barcelonista, persona, amic (si si, hem de fer un sopar quan torni). El blog que visito quan vull deixar de llegir assaigs polítics.

- La Politique du Chacal, d'en Gael Briand, company a l'ALE, bretó, la persona menys dogmàtica que conec, un valor de futur de la política bretona. En francès.

- El nom dels peixos, d'en Roc Armenter, EL blog polític en català des dels Estats Units. La Catalunya que ve.

- Chesi Blog, de na Jessica Fillol, tot va començar en un dinar a Terrassa, ens van asseure junts i vaja, que no tenia ni idea que tenia una de les blocaires més importants de la bogosfera progressista, ni que estava intentant aplicar allò de la pluja fina a una socialista convençuda.

-Marcús, d'en Marc Roca, al mateix dinar, la pregunta del milió: i perquè hauria de votar Esquerra Republicana? Entren ganes d'esciure unes quantes tesis doctorals. En tot cas és un altre del referents de l'independentisme 2.0.

-El Bar de fumadors de n' Albert Canudas, un company d'aquells que fa patxoca tenir, amb qui et pots recrear amb els seus (pocs però) incissius articles.

- Qmenta, d'en Joan Ramón, un vallesà, granollerí i llinarsenc a qui he descobert fa relativament poc, però que segueixo amb interès. Socialista i impulsor de la Vallesfera, (que ja calia!) el cercle de blocaires del Vallès ( Oriental), que des de ja em comprometo a participar, enfortir, promocionar i ajudar a expandir, tot i que només sigui a casa un cap de setmana cada mes...

I per acabar-ho d'adobar, el meu compatriota en Marc Vidal organitza la que possiblement serà la trobada més important que mai s'hagi fet en l'àmbit dels blocs en català, la Catosfera 2.0, a Granollers, els dies 25, 26 i 27 de Gener. De moment, sembla que ja hem deixat petita alguna sala de Granollers... i jo que me n'orgulleixo com quan es va aconseguir el .cat. Abans de catalanista, us ho confesso, vaig ser vallesista, i això, sempre deixa petja.

Mas de lo mismo

(foto extreta del blog d'en Guillem Carol)

Artur Mas presentà ahir en societat el seu projecte per refundar el catalanisme, un text nacionalista clàssic que incorpora una novetat interessant: el catalanisme no té matisos, o és liberal o no és. M'ha sorprès aquest aspecte del text. A pesar que el mateix Mas ja diu:

“La proposta que faig, insisteixo un cop més, no pretén ser ni l’única possible ni necessàriament la millor. Si n’hi ha d’altres, les podrem contrastar.”

immediatament esboça un perfil ideològic de país. Per aclarir qualsevol dubte diré que és un perfil que no em desagrada. Ideològicament m'atrau la idea d'una Administració pública més àgil i que permeti, o almenys no dificulti la iniciativa privada. També crec que la Administració pública té un rol social a complir per intentar assegurar un mercat, i una societat on hi hagi igualtat d'oportunitats. Ara bé, no crec que el catalanisme, que en definitiva és la voluntat d'augmentar o assegurar l'autogovern de Catalunya hagi de ser un projecte tan marcadament ideològic en l'eix social. Perquè no pot existir un catalanisme socialista per exemple? Un model de Catalunya que contempli un Estat regulador i protector que anivelli les rendes a través dels impostos i que defineixi l'economia productiva en funció de l'equació treballadors-vs-empresaris. No hi veig inconvenients, bé hi veig inconvenients ideològics, però de cap manera m'atreviria a dir que aquesta Catalunya no seria igual de Catalunya que la liberal.

I aquí arribem al quid. Ja havia escrit que això de la nació es un terme tan vague i imprecís que no podem basar-hi l'acció política. De fet en Mas no defineix la nació catalana, sinó que descriu el que per ell hauria de ser la nació catalana en funció d'uns valors ideològics, en aquest cas liberals. Bé, la construcció de la Nació doncs vol dir que la majoria dels catalans han de combregar amb el model de societat liberal que té en Mas. No gaire diferent del model nacional dels grups de l'Esquerra Independentista que defineixen la nació catalana en funció de la lluita de classes i volen una nació de treballadors, una nació (marxista) socialista.

Els dos són models ideològics excloents. Si no ets (x) no comparteixes aquests valors polítics, llavors ja no pertanys a la nació.

Amb tot això, les paraules de Mas:

el que els vull explicar transcendeix, va més enllà, d’un partit polític, i no cal dir que transcendeix encara més la pròpia persona

es demostren fal.laces. El model de catalanisme que proposa el líder convergent, és un model de partit, i fins i tot d'una facció d'aquest partit (la liberal). Mas no està refundant el catalanisme, sinó que està actualitzant el catalanisme liberal. Bé, bon propòsit, però molt allunyat de l'enunciat de la “Casa gran del Catalanisme”.

Per acabar-ho d'adobar, Mas no proposa cap solució a la dicotomia Espanya-Catalunya, més enllà d'anar exercint el dret de decidir en temes que generin consens. És a dir, si el tenir un Estat propi no genera consens, doncs no ens hi pronunciem. Ja ens hi pronunciarem quan haguem construït la nació. Aquesta part és la de sempre, del pujolisme clàssic. El problema és: quan es pot dir que s'ha acabat de construir una nació?

No. Aquest discurs no és cap refundació ideològica, és el discurs clàssic del nacionalisme que representa CiU, amb elements nous que el caracteritzen ideològicament com a liberal, però sincerament m'ha decebut. Si ens tanquem en els nostres discursos ideològics, com pretenem convèncer a tots els ciutadans del nostre país?

La tonteria de la setmana

Tomás Mancebo, president de l'Ateneo de Albacete i portantveu (oficiós) de UPyD - el partit de Rosa Díez- a Castella-la-Manxa:

«Se tendría reformar de la Ley Electoral para que partidos nacionalistas como Esquerra, con 40.000 votos, no sean los que sostengan a un gobierno».

Un home que encara no s'ha adonat que Esquerra representa al congrés a 652.196 votants. Un home que creu en la democràcia. Un progressista de tota la vida. Un duran-i-lleidista apassionat.

"Avui Esquerra i Iniciativa tenen un valor afegit i un pes en la política catalana que mai no haurien d'haver tingut"

Amén.

Avui és un bon dia per comprar un paraigua

(Bon rotllo a Ràdio Sant Cugat, programa 10/11/07)

Si perquè l'antic ha dit prou i se m'ha negat a obrir-se del tot. Quan és un bon moment per comprar un paraigua? Normalment a mi em passa que el moment és quan està plovent i apareixen els venedors, normalment xinesos o pakistanesos, depenent d'on sigui. Una mica allò del refrany: només recordem santa bàrbara quan trona.

I aquesta setmana ha tronat, i tant si ha tronat! Primer un front de banderes, masses enfervorides i alabances oficials a les espanyolíssimes ciutats de Ceuta i Melilla, on ha passat el front Reial. Una pluja de patriotisme del que en diuen constitucional i que representa que és molt beneficiós tant per la terra africana comper les ments peninsulars. Aquí, el meu antic paraigua va sofrir, però va aguantar dignament.

Després ens va caure a sobre la tempesta del Txad. Normalment les tempestes al Txad són de sorra, pols del desert que encega i no deixa sortir de casa durant hores o fins i tot dies. Però aquest cop ha estat una tempesta pitjor, feta de mentides, malentesos, ONG's que s'aprofiten de la ignorància d'un poble, i d'un inmens embolic al cor de l'àfrica. En Sarkozy, que sembla que li encanten aquest tipus de tempesta va agafar decidit el seu paraigua de salvador d'europeus, que havia comprat fa uns mesos per salvar unes enfermeres bulgares a Libia, i cap al Txad falta gent. Al final, i veient que bé que funcionen aquesta mena de paraigues, tothom s'hi vol apuntar, el govern Zapatero per salvar a la tripulació, el govern sarkozy per salvar la resta de francesos, i fins i tot el govern, o no govern, belga per salvar el pilot.

I és que a Bèlgica, això del govern no ho tenen molt clar. Rieu-vos de les depressions atmosfèriques d'en Montilla i dels catalans quan ens assabentem que hi haurà renfeproblemes per estona. Aquí les depressions quan s'acosten, ja us podeu posar a tremolar, no per res som als països baixos! M'avisen els meterolegs de les televisions belgues que ja no en tinc prou amb el meu paraigua vell i xaruc per fer front a aquesta inestabilitat, el paraigua de l'estat-peti-qui-peti. El cicló que ve d'Escòcia i s'acosta a les costes de Flandes pot anegar aquest estat belga, i de retruc esquitxar-nos fins i tot als catalans. Enteneu perquè em cal un altre paraigua oi?

I on deuen ser els xinesos quan els necessites!

L'Estat o la nació?

Mira que en parlo poc d'Europa en aquest bloc, ni tan sols de Bèlgica o Flandes, a pesar que des de que vaig arribar a Brusel.les en volia fer el tema principal. Avui es compleixen 148 dies sense govern a Bèlgica, el què significa que demà s'igualarà el rècord de 149 dies sense govern, establert l'hivern de la temporada 87-88. Avui com ahir, la formació del govern estava marcada pel que aquí anomenaven la "qüestió comunitària", en definitiva el difícil encaix de flamencs (neerlandòfons) i valons (francòfons) en una mateixa estructura estatal que mai va ser pensada per la convivència de dues comunitats culturals tan diferents. Llavors, al 88 era l'espinosa qüestió dels Fourons (Voeren en neerlandès) i avui és la encara més complicada situació de la circumscripció de Brusel.les-Halle-Vilvoorde.

Mentre televisions, ràdios, diaris i fins revistes del cor ( Paris-Match porta dos mesos amb portades de l'estil "Perquè els flamencs són tan insolidaris?"), sobretot mitjans francòfons continuen la seva croada contra tot el que faci tuf a reforma de l'Estat, avui llegeixo als diaris de casa el què realment significa la refundació del catalanisme que ens proposa l'Artur Mas:

Mas precisa que su opción es la nación, no el Estado (La Vanguardia 05/11/07)

I és on m'adono que en Mas està tractant un tema cabdal: Nació o Estat? L'època dels Estats -nació, segons el meu punt de vista, s'ha acabat. I crec que a CiU s'estan equivocant de mig a mig tan en la seva anàlisi de la situació socio-política catalana actual, com de les possibles respostes des del catalanisme. Ens cal un Estat. Un Estat que ofereixi als seus ciutadans solucions, expectatives, horitzons, benestar, sense estar determinat per una determinada adhesió a determinats valors identitaris. La identitat dels catalans és avui en dia múltiple i variada, però el què està clar és que amb un Estat propi les perspectives de futur de tots els qui vivim a Catalunya millorarien de forma exponencial. Definir les nostres prioritats estratègiques en el món global. Definir la nostra política envers els veïns i aliats Ibèrics i Europeus. Ajudar als emprenedors i treballadors des de la nostra posició privilegiada al corredor mediterràni i de pont europeu cap a Espanya, Portugal, Iberoamèrica i la Lusofonia. Impulsar la construcció d'una Unió Europea abocada a la seva ciutadania a través de governs i polítiques més properes.

No són fantasies, són objectius estratègics que només s'aconsegueixen essent estat en un món profundament interestatal, on les empreses triomfen en funció del suport estatal que tenen darrere, fins i tot les anomenades "multinacionals", on les aliances regionals, logístiques, de transport, de planificació es fan entre estats. Si no som Estat, no som res. Això de construir la nació em sembla un objectiu massa eteri com per basar-hi una acció política. Francesc Puigpelat, articulista amb qui tot sovint trobo desacords, escriu avui a l'e-noticies un bon comentari a aquesta distinció entre Estat i Nació. En tot cas aquest objectiu proposat per en Mas em sembla tan eteri com els que a Bèlgica intenten construir la impossible nació belga. Bona sort amb els molins.

Amics i amats

Encara amb l'Albufera de Mallorca a la retina, voldria agraïr des d'aquest espai personal l'acollida i l'estada entre els amics del Grup Blanquerna i tots els que han participat al XXI seminari titulat:

Europa i la Mediterrània. Països Catalans i Mallorca. Els reptes de futur.

Sens dubte ha estat un cap de setmana ple de bones discussions, diàlegs i idees entre el què mig seriosos mig en broma hem acabat batejant com els "jaconvençuts", així, en una sola paraula. Catalanisme de l'antic, barrejat amb el què el meu bon amic Narcís Sastre ja ha popularitzat amb el nom de Sobiranisme 2.0. Estratègies de resistència barrejades amb propostes que poden ferir les sensibilitats més intransigents.

Una bona aproximació a la situació del catalanisme fora del principat. Des de la posició privilegiada del catalanisme principatí, la meva, pot semblar un catalanisme de barricada i trinxera, que no aporta gaire res al nou discurs que ens ha de fer donar el salt, que ens ha de fer construir el nostre Estat propi, però de totes maneres també he trobat receptivitat a les propostes de superar la confrontació i avançar en l'independentisme d'integració i col.laboració amb els nostres veïns.

Si s'aconsegueix fer avançar el catalanisme per la ruta del positivisme, que és la ruta de la independència al cap i a la fi, potser serà el moment de construir el què en podríem dir el segon discurs de l'independentisme 2.0, la construcció de l'espai, a hores d'ara completament desfragmentat, dels territoris de parla catalana. Amb el què mai estaré d'acord és fer política de castells als núvols, ni de presentar batalles que no puguem guanyar, sinó adaptar-nos quan convingui, i oferir als nostres conciutadans de les Illes i el País Valencià l'espai on estiguin còmodes i on tots hi guanyem.

De moment però, jo ja m'he guanyat els meus amics i amats de Mallorca.

Memòria i pragmatisme.

Un cap de setmana ben ple d'actes, tot i que per desgràcia només vaig poder assistir activament a la Conferència nacional d'Esquerra de dissabte i no a l'acte de la Comissió de la Dignitat de diumenge. Pel què he pogut llegir, ja des de Brusel.les, l'acte d'ahir diumenge va ser un triomf total de la societat civil catalana, amb un Palau Sant Jordi ple de gom a gom i vibrant, un cop més, amb la reclamació del retorn del què s'està a Salamanca com a "botí de guerra" ni més ni menys. Un d'aquells actes tan necessaris per visualitzar, endins i enfora, la força i la vigència de les reclamacions "unitàries" de la societat catalana.

I en certa manera, la Conferència nacional d'Esquerra també va ser un acte vibrant i representatiu de certa part de la societat civil catalana, la que s'agrupa sota les sigles del partit republicà. Realment vaig poder sentir com hi havia ganes de parlar, positivitats, empenta, per totes bandes. Us he d'aclarir que vaig donar suport a la ponència oficial, i em van convèncer molt més els discursos d'en Joan Ridao, en Josep Huguet i en Josep Lluís Carod-Rovira que no pas (i especialment) el discurs del company Albert Pereira en defensa de l'esmena a la totalitat presentada pel sector anomenat "Reagrupament.Cat". Igualment, no vaig votar favorablement cap de les esmenes presentades per Esquerra Independentista, tot i que quan va sorgir aquest corrent me'l vaig mirar amb simpatia. Ara però, i després d'haver analitzat amb detall les seves propostes, actituds i declaracions, sincerament, m'han decepcionat. No crec que el seu sigui el camí que ens porti a ampliar la base social de l'independentisme.

Al final, és d'això del què es tracta, d'ampliar la base social de l'independentisme i de rebot d'Esquerra. I no crec que això s'hagi de fer amb fonamentalismes, essencialismes, confrontacionalismes, o el caixa o faixa. És evident que alguna cosa no s'ha fet bé, o no s'ha comunicat bé o no s'ha entès bé quan es perden vots, però és que existeix el cas d'algun partit al món que no hagi perdut vots després d'un cicle d'èxits? Jo, del què estic segur, és que aquests vots no els recuperarem tornant a l'essència del discurs independentista, amb o sense progressisme afegit. El vot a Esquerra Republicana, tal i com molt bé va defensar el conseller Huguet (a veure quan rebo el xec de la direcció aquest mes!) no es va nodrir aquests anys de creixement exclusivament d'independentistes abrandats o nacionalistes convençuts. L'anàlisi de totes les enquestes fins i tot ens mostren que entre l'electorat d'Esquerra Republicana hi ha una gran part de no partidaris de la independència, per molt que això ens pugui xocar. Si convertim l'eix independentista en la nostra única prioritat, aleshores si que perdrem vots, és matemàtic.

L'èxit del catalanisme fins ara, ha estat integrar en un discurs de defensa de Catalunya (un discurs gairebé d'autodefensa) un component de col.laboració amb Espanya, que fins ara es resumia en la coneguda fórmula de "modernitzar Espanya". No em cansaré de repetir-ho, tal i com fan molts companys, no només d'Esquerra: els temps han canviat i el catalanisme també ha de canviar. És a dir, si es positivitza el missatge independentista, els milers, centenars de milers de catalans que també se senten espanyols poden passar d'una posició de confrontació a una posició d'entesa. És bastant senzill: parlem dels beneficis de la independència també per Espanya. Parlem de les possibilitats que tindrem de gestionar les nostres diverses identitats des d'un estat fortament multiidentitari com el català. Parlem de col.laborar amb Espanya des d'una posició d'igualtat. Parlem del benefici de tenir l'espanyol com a llengua habitual. Parlem d'oferir solucions que només poden venir des de l'estatus d'Estat independent.

No vaig sentir ni llegir cap de les esmenes crítiques ni cap dels esmenants parlant d'aquests temes, que jo considero vitals per bastir una majoria social favorable, o almenys no radicalment oposada a la independència. Només vaig sentir crítiques al paper d'Esquerra al govern, i de la posició de més o menys subordinació al PSC a causa d'haver fet president a en José Montilla. Bé, jo també tinc els meus dubtes sobre aquest pacte, però no crec ni que sigui el principal dels nostres mals, ni molt menys hagi de ser la base per una estratègia exitosa cap a la independència. De cap manera, i per tant no vaig votar cap de les esmenes que modificaven la ponència oficial, i vaig fer confiança en la direcció actual, que tant en les taules rodones del matí, com en les rèpliques de la tarda si que va mostrar una posició de realisme, i d'avançar en la línia que jo crec és la més adequada.

En tot cas, espero que la Conferència no hagi estat un diàleg de sords, perquè realment he pogut llegir coses interessants en totes les esmenes i no voldria que es perdessin simplement pel fet de que les ha escrit un o l'altre.

Per cert, l'esmena que vaig presentar amb el suport de la secció local de La Garriga i la sectorial de Política Internacional i Unió Europea va ser aprovada dins la ponència oficial amb 1362 vots favorables ( el 82,7%) i diu:

Igualment, cal una acció coordinada a la Unió Europea i als àmbits comunitaris de decisió democràtics on Esquerra és present, mitjançant el lideratge, la renovació i l'impuls del partit europeu del que formem part, l'Aliança Lliure Europea, i ampliant la col.laboració amb les opcions de centre-esquerra europeu i en especial amb aquelles que representen situacions similars al cas català.

Permeteu-me un Conseu

Aquest cap de setmana s'ha celebrat la setena edició de la Conferència de Nacions sense Estat d'Europa ( CONSEU) , organitzada pel CIEMEN a la Vall d'Aosta, i he tingut la formidable oportunitat d'assistir-hi en representació de l'ALE. Aquest edició portava el suggerent títol de

La reforma de les institucions internacionals i les nacions sense estat d’Europa.

L'anàlisi de les institucions internacionals ens porta a una paradoxa: en realitat no estem parlant d'organitzacions internacionals, sinó purament interestatals.

L'Estat. El gran Leviatan. L'única estructura política que es reconeix i que té poder decisori en aquestes organitzacions. Les altres instàncies ( nacions sense estat, pobles, regions amb sentiment identitari diferenciat de la del seu estat de pertinença, i fins i tot ONG's, o organitzacions polítiques o de la societat civil) són considerades totes en el mateix sac de "l'accessorietat". Poden tenir una presència limitada en el club dels estats, però mai poden aspirar a un mateix grau de reconeixement. Cap altra solució doncs, si no volem seguir donar-nos cops a la paret de l'Estat, que convertir-nos nosaltres mateixos en Estat i intentar canviar les coses, com vulgarment es diu, des de dins.

I és clar, el millor d'aquestes conferències i particularment de la CONSEU, la gent que hi coneixes. No m'agradaria deixar-me'n cap, i això realment és impossible. Evidentment la gent del CIEMEN, l'omnipresent Aureli Argemí, en Quim Arrufat o en Carles Riera, o en Keyvan Berthou, per exemple, de la UNPO, organització que agrupa un nodrit grup de pobles indígenes no representats a cap instància internacional. O en Ramón Torrent, director de l'Observatori de la globalització a la Universitat de Barcelona que va fer una molt acurada descripció de les possibilitats que els tractats internacionals tenen per les nacions sense estat. O la meva veïna de La Garriga, la Mònica Sabata o el director de UNESCOCAT, l'Agustí Colomines

Vaig tenir igualment l'oportunitat de visitar la Vall d'Aosta el diumenge al costat de la diputada escocesa de l'SNP Roseanna Cunningham i l'assistent parlamentaria d'en Mikel Irujo, la Iria Epaltza. Les converses amb totes aquestes persones em reafirmen en la idea que és hora d'un nou impuls a l'ALE. Un impuls que impliqui obrir-nos a sensibilitats polítiques d'estats petits d'Europa, amb històries recents d'independència i que per tant entenen perfectament els processos d'autoafirmació i autodeterminació de casa nostra. No qualsevol sensibilitat, és clar, perquè l'ALE continua i ha d'aprofundir el seu caràcter de força europea progressista defensora de la diversitat, però serà bo per tots, tal i com coincidia amb la Roseanna, que comencéssim a considerar l'estat ( els partits estatals de petits estats membres de la Unió Eruopea) com un possible aliat i no sols de manera circumstancial, sinó formant part integral del nostre discurs també a Brusel.les i Estrasburg.

La pròxima parada serà a la Conferència Nacional d'Esquerra, que se celebrarà aquest proper dissabte 20, i on es podrà votar l'esmena (acceptada íntegrament i incorporada a la ponència oficial) que he presentat en nom dels companys de la secció local de La Garriga, la sectorial de política Internacional i Unió Europea i l'ALE per tal de posar en marxa el procés d'enfortiment del nostre referent europeu.

Polítics, caricatures

Tenim un problema, a la política de casa nostra. I el problema no és el PSC com diu en Xavier Mir, ni CiU, ni Esquerra, ni el PP ni Ciutadans ni la CUP ni cap partit. El problema comença a ser el missatge de tots ells. Com? Un membre (convençut) d'un partit criticant el missatge dels partits polítics? Bé, no del tot. Hi ha coses on no hi veig problema, és clar.

Un missatge senzill, no hi tinc res en contra, millor.
Un missatge visual. Res a dir-hi, s'han d'aprofitar totes les potencialitats de les noves tecnologies.
Un missatge superficial. Bé, si després d'aquest primer impacte de superficialitat hi trobem alguna cosa més doncs ja em va bé.

Però el que no puc suportar és el missatge caricatura, destinat en exclusiva al consum intern dels mateixos que el produeixen. Posem els vídeos de les Juventuts Socialistes Espanyoles, i la rèplica dels mitjans conservadors com minutodigital:

Lamentables tòpics, caricatures en definitiva usats com a missatge polític.

El pitjor és que a Catalunya no estem exempts de la mateixa plaga caricaturesca, per part de tots i contra tots. S'hi hauria de fer una reflexió en qualsevol cas.

9 d'Octubre

Símbols. L'amic Narcís Sastre en parlava fa un temps en una reflexió interessant. I avui és un dia simbòlic. Avui és la diada del País Valencià, el dia de l'entrada de Jaume I a la ciutat de València. El dia que els catalans vam descobrir el sud (simbòlicament). Potser calen més dies per descobrir el nostre sud més proper. En tot cas em faig ressò d'alguns dels objectius de la comissió Nou d'Octubre. (podeu trobar el text sencer aquí)

Els qui ens sentim valencians i valencianes, hem de estar orgullosos de la nostra terra, dels nostres paisatges, del nostre caràcter tolerant. Hem de fer d’aquest un país obert i acollidor, hem de continuar lluitant pel nostre patrimoni cultural, per la nostra llengua, pel nostre territori, pels nostres drets socials, per la nostra identitat com a poble.

A hores d’ara, hem de sumar esforços i il·lusió per tal d’aconseguir :

• Un procés d’ordenació del nostre territori, que contemple la participació ciutadana i que es puga trencar el procés d’especulació del sòl amb els seus greus efectes sobre el paisatge, l’economia, la qualitat de vida i la salut.

• El valencià ha de convertir-se en punt de trobada de tots aquells que viuen i treballen al País Valencià, el govern valencià deu dedicar esforços polítics i econòmics necessaris per a una extensió global de l’ús social del valencià, especialment en aquells en q1ue la seua presència és encara feble, com el cinema, justícia, integració del nouvinguts.....

• Un model social i econòmic pel nostre País real, sense dèficits democràtics, amb infraestructures de qualitat, amb projectes necessaris i útils.

(la imatge és del Castell de Montesa, la vella fortalesa islàmica que ha vist néixer desenes de generacions de la meva família. Si parlem de paisatges valencians, aquest, sens dubte, és el meu).

You are now entering the Catalan Indian Reservation

Si, el socialisme democràtic espanyol ens té en alta estima. Als independentistes, em refereixo. Ens té en tan alta estima que es permet donar-nos consells, com per exemple que desistim dels nostres "objectius". Ho podeu llegir avui al que sembla ser és el nou instrument mediàtic al servei del PSOE, el diari Público, a través de l' article d'opinió de José Andrés Torres Mora, diputat al congrés, membre de l'executiva del PSOE, antic cap de gabinet de José Luís Rodríguez Zapatero i un dels fundadors de "Nueva Vía" la corrent que va impulsar la candidatura a la secretaria general del PSOE del mateix Zapatero. O sigui un dels caps pensants de l'actual "PSOE federalista" o "zapaterista".

En el seu article "Vacaciones en Bad Godesberg" el senyor Torres Mora fa una defensa aferrissada de les consecucions de la descentralització i l'estat autonòmic per Espanya per finalment concloure que el què haurien de fer els independentistes per compensar l'esforç descentralitzador que han hagut de fer els socialistes especialment, és:

Sería razonable que los nacionalistas periféricos hicieran un esfuerzo por su parte renunciando a su programa máximo, a la independencia, que no a su identidad.

I bé, com ha arribat a aquesta conclusió el diputat Torres Mora? Doncs un simple raonament:

Primero, porque es un proyecto inviable dada la composición identitaria de sus territorios, ya que traumatizaría y desgarraría a una parte muy importante de su población. Y, segundo, porque también ellos se beneficiarán de su renuncia.

Bé, si, hi ha gent que ho pensa això, però és cert? Llegim atentament el mateix article:

España no es uniforme, pero tampoco es un puzzle de piezas homogéneas. Las piezas son tan heterogéneas como el todo. Cuando los sociólogos preguntan sobre los sentimientos de identidad territorial en España, siempre se encuentran ante al triunfo del mestizaje, la mayoría contesta: tan vasco como español, tan catalán como español, tan andaluz como español, y así. La mayor parte de los ciudadanos de nuestro país tiene identidades mestizas

És a dir, Espanya és tan mestissa identitàriament com Catalunya, però això la fa inviable? Bé, pel mateix autor, no. Doncs una de dos, o és inviable per Espanya, o no ho és tampoc per Catalunya, amb la qual cosa hauríem de concloure que el què és bo per Espanya ( la diversitat identitària) també ho hauria de ser per Catalunya, no? Perquè un govern català independent "traumatizaría y desgarraría a una parte muy importante de su población" i un govern espanyol en canvi és el garant de la diversitat identitària?

Simple. Perquè la visió que té el senyor Torres Mora i per extensió el mateix PSOE i el govern d'Espanya és que les identitats perifèriques en realitat són com una reserva índia, no formen part integral de la identitat española, sinó que són un complement :

Y esa solución institucional pasa por un modelo muy parecido a lo que ya tenemos, un modelo de convivencia que permite la unidad política de todos los españoles y la autonomía necesaria para que se preserve la identidad, la lengua y la cultura de los que no se sienten españoles, o no sólo españoles.

La identitat, llengua i cultura (carai, tot en el mateix sac, i és un "no nacionalista" qui ho escriu) dels que no se senten espanyols no formen part un tot integral de la cultura espanyola, sinó que són reserves a gestionar pels representants d'aquestes minories. I si no t'agrada, no ho gestionarà ningú, i punt.

I no pensem en gestionar nosaltres mateixos la nostra diversitat identitaria, perquè ens podríem fer mal. Deixem-ho que ho facin els espanyols ( els socialistes espanyols per més dades) que ells sí que ho saben fer bé.

Jo en sé d'alguns a un carrer nicaragua que si que els convindria anar a Bad Godesberg de vacances i aclarir-nos alguns conceptes d'identitat i gestió de la identitat. O potser podem començar a penjar cartells a Fraga dient:

"You Are now entering the Catalan Indian reservation. Beware. Some of them might be dangerous due to problems of identity".

Error 1714

Ja no som al front de l'Ebre, companys, tot i que hi ha qui voldria que encara hi fóssim. Fa temps que vam enderrocar les muralles i la Ciutadella que ens vigilava. Ja no cal cavar trinxeres ni jugar a ser soldats. Ja no cal. Avui, la resistència és la persuasió. Avui el què cal es la denúncia de la injustícia, la lluita pel benestar, el convenciment de tenir raó.

Avui ja no hi ha enemics. Avui hi ha interessos, i a nosaltres ens toca defensar els de la nostra gent. I la millor defensa és l'enteniment. A imposicions, fermesa. La valentia avui en dia és avançar amb la mà estesa cap a un horitzó de llibertat. Creiem en la independència perquè ens permetrà desenvolupar totes les nostres potencialitats com a poble, ens permetrà d'atendre millor les necessitats de la gent que viu a casa nostra, i alhora ens permetrà col.laborar amb els nostres veïns espanyols i francesos, no des d'una posició subordinada com ara, sinó d'igual a igual. Cal recordar, la memòria és la nostra millor aliada i no cometre errors del passat.

És això pel que lluitem. I aquesta lluita és l'únic camí.

La refundació del Flamenquisme.

El moviment flamenc també es renova. No, no m'estic referint a Miguel Póveda, sinó als nostres companys flamencs de SPIRIT, el partit dels flamencs liberals d'esquerra. Avui s'anunciarà oficialment que Geert Lambert deixa la presidència del partit i l'assumeix una jove promesa de la política flamenca: Bettina Geysen. Na Bettina prové del sector audiovisual, periodista, ha desenvolupat tota la seva carrera a la cadena pública flamenca VRT, primer en programes d'entrevistes ( com "Retrat de família") i posteriorment en àrees de gestió. Durant l'any 2003 va dissenyar i portar a terme la renovació total del primer canal de VRT, fins aleshores anomenat TV1 i actualment één. Aquest mateix any 2007 s'ha fet càrrec del superdepartament de nous formats, nous medias, desenvolupament de nous models de negoci i promoció al ciberespai- blogs, web 2.0 etc. Una periodista i gestora 2.0 com a dirigent política... serà interessant seguir-ho. Avui assistiré a la seva primera roda de premsa aquí a la casa, on explicarà el seu projecte pel partit, i pel nacionalisme flamenc en conseqüència.


Mentrestant a casa ... els periodistes 2.0 com en Saül Gordillo ens indiquen que hi ha altres trampolins per accedir a la política. Joan Laporta. Interessant, sens dubte.

Affaires Courantes (1)

No, Bèlgica no es trencarà perquè, (usant les paraules de Miquel Iceta) els Belgues no volen, de moment. Ja sé que l'excitació nacional ( o la manca de trempera potser) ens fa observar com voyeurs compulsius les situacions a Flandes i a Escòcia, i alguns aspectes ens semblen familiars, però, com diu el tòpic, el fútbol es así i les situacions no són iguals. Els Flamencs no són majoritàriament independentistes, però són molt crítics amb els valons. Els Valons no són gens independentistes però són extremadament crítics amb els flamencs. Els Brusel.lencs passen. Et voilà.

El que si és cert és que la situació que s'està vivint demostra un cop més que aquest és un estat amb dues comunitats vivint d'espatlles una de l'altra. Ni es coneixen ni volen tenir el gust. Els flamencs, des de la seva actual posició de força econòmica ( que no sempre han tingut) s'exasperen cada cop que veuen les xifres d'atur valones, el que anomenen l'atur estructural clientelista, o els escàndols de corrupció del Partit Socialista a Valònia, o la històrica negativa dels francesos a aprendre res que no sigui el francès. Als valons se'ls ericen els cabells quan veuen els líders xenòfobs del Vlaams Belang, o la creixent influència anglosaxona al seus veïns del nord, o el que perceben com la manca de solidaritat amb els problemes socials del sud.

No fa tant que es va posar en marxa l'experiment comunitari a Bèlgica en forma de regions amb competències plenes ( autonomies si voleu) i des del primer moment ja hi va haver qui deia que no podria durar gaire, la tensió seria tal que en un curt plaç l'Estat explosionoria sense remei davant la manca d'entesa de les dues comunitats.

Qui va explosionar però, va ser la casa comuna del nacionalisme flamenc, la Volksunie ( Unió Popular). Minada per les dissensions ideològiques entre independentistes i confederalistes, liberals, social liberals, radicals i conservadors, el vell pal de paller nacionalista es va dividir fatalment en tres parts en l'últim congrés, el 2001, entre el grup per la Prospectiva ( que acabaria formant Spirit, el partit amb qui treballem a l'ALE i que va sofrir una posterior escissió de membres descontents amb la coalició amb els socialistes flamencs que van acabar al partit liberal VLD), el grup Nacional Flamenc ( que va formar immediatament la Nova Aliança Flamenca i que actualment es presenta en coalició amb els cristiano-demòcrates), i el grup "No a la Separació" liderat per l'actual presidenta de la ALE, Nelly Maes que va acabar repartit per tot l'espectre polític.

La majoria d'analistes polítics coincideixen a dir que va ser aquesta escissió i posterior pol.linització del mapa de partits flamencs i no la pressió dels xenòfobs independentistes del Vlaams Belang el que va fer avançar tots els partits flamencs ( i la societat flamenca en conseqüència) en matèria de reivindicació nacional. Avui en dia per exemple, la principal raó per la qual els flamencs no cedeixen davant les negatives dels valons és que si ho fan molts dels polítics de primera línia de tots els partits es podrien veure temptats de tornar a la que havia estat la seva matriu i casa comuna, el nacionalisme organitzat políticament. I el que és més curiós, segons no es cansa d'explicar-nos la Nelly, Maurits Coppieters, Hugo Schiltz i els vells líders de la Volskunie ja havien previst als 70 l'evolució de la causa nacional flamenca fins arribar al punt de deixar sense competències a l'estat central i per tant fer més factible la integració de Flandes en la Unió Europea sense causar una commoció traumàtica sinó com la única solució possible. Enginyós, sens dubte. A l'època, aquesta postura gradualista els hi va costa l'escissió del sector intransigent que va acabar formant el que avui és el Vlaams Belang.

Potser podríem trobar alguns paral.lels al cap i a la fi.

El que entén Chacón que són les autonomies.

Aquesta setmana volia posar-me seriosament a analitzar la situació a Bèlgica i Flandes des d'aquesta petita posició de privilegi que tinc treballant cada dia a Brusel.les i amb un dels partits flamencs, SPIRIT. Per fer-ho necessitaria primer explicar què s'entén per federalisme, confederalisme i independència a la Unió Europea i a Bèlgica, i és clar, no és tasca fàcil perquè contrariament al què generalment es pensa hi ha molta confusió pràctica a l'hora d'identificar aquestes situacions, fins i tot entre el mateix món acadèmic.

I no cal anar tan lluny. A Espanya mateix, la ministra Chacón ha estudiat amb detall alguns sistemes federals ( el canadenc específicament) i sembla que és una federalista convençuda tal i com han recordat últimament Josep Sort ( premonitòriament en el moment en què va ser nomenada ministra el proppassat juny) i Vicent Partal. Ara, quin és el "federalisme" que ens proposa la ministra? Llegim les seves declaracions a l'Avui:

[ La ministra Carmen Chacón ] va subratllar que, al marge dels colors polítics, les administracions han de cooperar, i es va mostrar convençuda que les institucions autonòmiques completaran les ajudes del govern espanyol, ja que el problema de l'habitatge és diferent a cada territori.

La ministra es defensa de l'acusació d'envair competències autonòmiques, però què ens ofereix per negar-ho? Una mostra indisimulada de centralisme "federal": les autonomies hi són per "completar" l'estat central, que és qui decideix la distribució dels recursos. Cooperació i complementació no són paraules automàticament sinònimes en política. Aquesta sembla ser la visió federal del PSOE, cooperar complementant el que decideixi el govern central. L'autogovern és doncs un complement, ajudar a completar els serveis de l'Estat on aquest no pot arribar.

L'amic Narcís Sastre ho advertia en un post fa uns dies, "l'estat espanyol, en nom del progressisme social, envaeix competències autonòmiques". Li vaig respondre que més aviat semblava una maniobra electoralista que una estratègia neocentralista, però a la vista de les desafortunades declaracions de la ministra, potser hauria de matitzar l'opinió i afegir que tot i no semblar una estratègia centralista, si que reflexa el concepte de "federalisme" que té el PSOE ( em segueixo reafirmant en la opinió que no es tracta del mateix concepte que té actualment el PSC, tot i la posició de la ministra Chacón en la direcció del partit català).

Evidentment així no podem avançar i aprofundir en l'autogovern i Esquerra no hauria de col.laborar en donar ales a aquest concepte de "complementarietat" de les autonomies.

Precisament un dels problemes en les discussions per formar el nou govern belga és la diferent concepció del federalisme que tenen les dues regions concernides, els Flamencs i els Valons. Curiosament el concepte que en tenen els valons ( els francòfons per entendre'ns) és molt semblant a la visió del PSOE: el federalisme serveix per completar els poders de l'Estat. La visió flamenca, és com podreu suposar molt diferent. Però això requereix un post apart.

Estimem Espanya.

Dues reflexions d'aquelles que de tant òbvies fan donar ganes de convertir-se en oracle polític i que he llegit els últims dies:

"Si Catalunya no és independent és perquè els catalans no ho volen".

Miquel Iceta

“Hem d’agafar el tema amb tranquil·litat. Fa cent anys l’estratègia clara del catalanisme era enfrontar bàsicament els nacionalistes i els no nacionalistes. Avui, la majoria dels ciutadans i ciutadanes dels Països Catalans estimen Espanya. Això és una realitat. I ens equivoquem si apostem per l’enfrontament”.

Xavier Vendrell

Òbvies, eh? I ben certes. Cada dia més crec que són aquestes les premises bàsiques de les que hem de partir per arribar a construïr l'independentisme hegemònic: oferir cooperació a Espanya, que no vol dir seguidisme cec i obtús. Cooperació també vol dir oferir alternatives, actuar en positiu i fer pedagogia de la necesitat de tenir (almenys) tres estats ibèrics a la Unió Europea. Necessitat de contruïr sinergies, no confrontacions estúpides i que no porten enlloc. El bloc Ibèric i el Mediterrani, amb igualtat de condicions en un consell europeu, tal i com funciona avui la Unió tindria més pes si s'hi afegeixen veus com la catalana, que oferissin solucions, connexions i futur de creixement també al sud del nostre veritable projecte polític de futur, Europa.

Necessitem un estat propi a Europa, també, per ajudar i reforçar els nostres veïns espanyols i portuguesos.

Juguem a Federals?

Si Ferran Mascarell representa al socialisme aquells que s'estan plantejant si el model federalitzant no estarà esgotat, en Miquel Caminal representa l'ecosocialisme plenament convençut de la possibilitat de l'Espanya plurinacional i federal que ja havien somiat Valentí Almirall i els primers republicans catalans. Fer possible l'arcàdia hispànica. No només això, sinó que aposta clarament per desvincular nació i estat, fins a fer desaparèixer el nacionalisme com a força de reivindicació permanent, així ho escriu al seu article Todas las Naciones, del 2 de Juliol de 2005 al País ( extret de l' arxiu de Miquel Iceta):

Lo deseable sería apaciguar el nacionalismo, conducirlo hacia su inexistencia, y no inducir al surgimiento de nuevos nacionalismos territoriales.

El què no vol dir que no cregui en la existència o fins i tot en la persistència d'una nació política catalana (mal)integrada en la nació política espanyola. En Caminal està definint, també, des de la seva òptica, el post-nacionalisme o el neo-catalanisme, que per a ell vindria a ser el mateix. I és aquí on arrenca el debat que enceta amb Mascarell, en resposta a l'article que vaig comentar ahir. En la seva rèplica, El catalanisme a debate, Caminal matitza l'anàlisi de Mascarell, en el sentit de que "ni estamos tan mal en Cataluña, ni España va tan bien". Per a Caminal, Espanya encara necessita l'impuls reformador i federalitzant català per acomodar les diferències existents, si Espanya no es vol arriscar a seguir ad infinitum discutint sobre qüestions identitàries, que per la seva complexitat poden ser fàcilment usades per distreure l'atenció sobre problemes socials més urgents, el bread and butter que diuen els anglosaxons, polítiques de gestió de la cosa pública en definitiva. Aquesta mateixa idea, però molt més explícita i dirigida directament contra Convergència, la repeteix a "Más nacionalismo" del País d'ahir, 12 de Setembre.

Caminal l'encerta segons el meu punt de vista quan afegeix, gairebé al final de l'article i articulant la seva conclusió:

Ahora que contamos con poder político propio, con más de un cuarto de siglo de autogobierno, el catalanismo tiene que volverse más hacia la sociedad civil sin olvidar lo que ha hecho fuerte a Cataluña: la voluntad de ser y el pacto.

És ben cert, segons jo ho veig i crec, la societat civil, la ciutadania, el poble català, com vulguem dir-li té molt assumits aquests dos valors "nacionals", la voluntat de ser, i el pacte. Això vol dir que per tant sigui impossible la independència? No, de cap manera. Les claus del catalanisme del segle XXI segueixen essent aquestes, voluntat d'ésser i pacte, però perquè no és possible el pacte per ser independents, aconseguint així assegurar la possibilitat d'ésser? És possible un independentisme no confrontacional? Jo crec que si. No només pacte a la societat catalana, sinó també una proposta a la societat espanyola, que no impliqui canviar-la, sinó oferir-li una solució definitiva. Aquesta és la clau de volta.

És clar, si ja és difícil la via federal com a compromís amb Espanya, no és realment estúpid proposar el compromís amb Espanya per la independència? Bé, pot ser-ho si els mecanismes, institucions i cossos civils que el veten són insalvables, però avui hi ha un altre element, Europa. Europa pot ser, és de fet, el ciment que pot no tan sols oferir una solució a l'entesa real de federalistes i independentistes ( és a dir el pacte que Esquerra tant s'ha esforçat a explicar al "bloc social que propugna el federalisme") sinó també oferir el camp d'entesa entre aquestes dues identitats polítiques que són l'espanyola i la catalana. El reconeixement (ple i) mutu és el principi, el treball en conjunt en la construcció d'una Europa política pot ser el camí que aplani els vetos.

Què s'ha de refundar?

La Diada. Sembla que aquest any ha estat marcada per la calor i el xup xup del sobiranisme que no s'ha materialitzat, però, en un augment de l'assistència en actes reivindicatius. Aquí a Brusel.les, la Diada va estar marcada per la concentració ( parlar de manifestació seria massa agosarat) que van protagonitzar diversos grups declaradament anti-islàmics i que va acabar amb la detenció de diversos líders i membres del Vlaams Belang i fins i tot d'un eurodiputat de la Lliga Nord, Mario Borghezio. Un acte més que ens demostra el caràcter principalment xenòfob del Vlaams Belang, independentista sens dubte, però que no m'agradaria veure mai al poder.

Però a Catalunya no estem, per sort immersos en el debat de què fer amb els immigrants, o de si l'Islam és la causa de tots els mals d'Europa, sinó en el més noble procés de reconstrucció del catalanisme. El què em porta immediatament a preguntar-me, com es definiria el "vell catalanisme" que voldríem superar?

Algunes claus les he trobat no en les declaracions d'en Quico Homs o del mateix Artur Mas, sinó en la visió d'en Ferran Mascarell en el seu article del País de juny reciclat per a la Convenció pel Futur "Vells i nous catalanismes" on es descriuen algunes de les motivacions d'aquest "vell catalanisme". En resum, el vell catalanisme era aquell que observava amb displicència europea la "rèmora" espanyola i intentava convertir-se, afirmant-se diferent, en el motor de canvi dels vagons rovellats castellano-espanyols. Regeneracionistes en definitiva, com en dirien els categoritzadors polítics. La situació política i social actual, l'espanyola i la catalana, ha canviat, obvi, ergo el catalanisme ja no pot ser el mateix, ja no pot oferir les mateixes receptes. Espanya ja no necessita l'impuls federalista i encaixista per modernitzar-se, ja té els seus propis mecanismes, basats, afegeixo jo, en la redistribució centralista. I doncs, solucions, SOLUCIONS!

En Mascarell no en dóna cap de solució, apunta, pregunta, ara què, federalisme? independència? I, sorprenentment, dues qüestions que (quasi)tanquen l'article:

¿Hasta cuándo seguiremos siendo sinónimo de ambigüedad y acomodación? ¿Hasta cuándo seguiremos sin decir las cosas por su nombre?

Bé, sembla una bona reflexió per a un socialista, suposo que federalista encara. Ens l'hem feta molts, i alguns hem arribat a la conclusió que la resposta és la independència. La seva és

Tal vez, claro está, hayamos decidido, sin haberlo verbalizado, que ya nos va bien ser lo que somos: un anémico anhelo de nación en el marco de un Estado fuerte que ha aprendido a conjugar razonablemente bien los intereses y la identidad de la mayor parte de los ciudadanos que en él viven, incluidos una gran parte de los catalanes.

Provocador, eh? Anèmic anhel de nació... com per pensar-hi. De fet la construcció de l'imaginari, del discurs, del relat nacional ha anat prou bé, m'atreviria a afirmar. Com ja vaig escriure, s'ha consolidat la visió de l'espanyolisme com una paraula prohibida, un tabú a Catalunya que no enarbora ningú, ni tan sols els Ciudadanos. Les enquestes també ens ho dibuixen, una àmplia majoria no satisfeta amb l'actual nivell d'autogovern. I bé, què més cal? Hem arribat al cap de carrer.

Algunes pistes són la voluntat de ser i el pacte per superar els vetos. Demà, Miquel Caminal i el seu article: El catalanismo a debate.

Imatges i plataformes

Abans de posar-nos flamencs i discutir la conveniència i l'interès dels diversos projectes de refundació del catalanisme, tasca que si em permeteu deixaré per aquesta excel.lent ocasió que és la Diada nacional de Catalunya, m'he fet un repàs exhaustiu de les propostes a nivell visual. Ja ho sé, coses d'haver nascut a la generació dels "impactes visuals", què hi farem, de vegades la forma em distreu del fons. Bé, la veritat és que exhaustiu, exhaustiu... tampoc és que hi hagi gaire visualitat de moment, les propostes són més debats interns partidaris que altra cosa ( ai, uix, ja em torno a perdre en el contingut quan volia parlar de la forma, perdoneu-me).

Les imatges dels corrent d'esquerra ja diuen molt dels seus impulsors. Reagrupament recupera el logo sòlid de l'ERC vuitantera i norantera, rotund, històric, gairebé inamovible, sòbri i visualment molt, molt queco


Esquerra Independentista té una imatge jove, però que no trenca amb la nova imatge d'Esquerra. Una proposta visual interessant, influïda segurament pel que va ser secretari d'imatge i comunicació del partit, l'actual diputat al parlament Uriel Bertran.


A CiU, això de la visualitat no acaba d'arribar. Desfederem-nos funciona a través d'un bloc i sense imatge gràfica propia. En canvi la Plataforma per la Sobirania, des de l'austeritat que marquen els cànons, té una imatge sospitosament semblant a la de Sobirania i Progrés. Alguna relació?




La Plataforma pel dret a decidir per la seva banda s'ha transformat en la campanya: Decideixo decidir, amb una imatge de campanya contemporànea, núvol de còmic sòlid i logo d'impacte. Això de les exclamacions també ho fa servir el Directe!.cat i encara no sé ben bé perquè.



Però qui s'endú la palma de la modernitat i el cosmopolitisme, com no podria ser d'altra manera i sense ironies, és la Convenció pel Futur, el fòrum dels renovadors catalanistes del PSC. Imatge postmoderna, de l'era d'internet, directament afusellada del banner del The Guardian per accedir al seu suplement de recull de notícies i política internacional The Guardian Weekly. Clap clap clap. Chapeau.

La casa gran del senyor Esteve.

Avís, aquest post s'ha de llegir amb guants.


Ho entenc:

Mas considera necessari "posar al dia el projecte de país" i considera que aquesta és una missió que "li toca a Convergència, però també a Esquerra, a alguns dirigents del PSC i a sectors de la societat civil".

No ho entenc:

El diagnòstic d’Artur Mas és que quan el catalanisme “no té el lideratge del país, Catalunya perd perfil, confiança, qualitat i prestigi” i es passa a ser “un país del que no es pot presumir”.

Ho entenc:

Mas assegura fins i tot que, en aquest procés que reconeix que serà "d'anys", "no hi ha portes tancades" ni tan sols a generar un nou moviment polític sorgit dels actuals partits. "No és un projecte exclusivista de CDC ni de CiU, sinó que amb totes les aportacions es pot obrir la porta a ja es veurà què", ha assenyalat.

No ho entenc:

Hauria de ser un “projecte de vocació majoritària”, de gran abast on “no hi valen” projecte minoritaris.

Can Vetes-i-fils. Si vostè ho vol, nosaltres li venem. Avui no es fia, demà potser.

El primer dia d'escola.

S'han acabat les vacances oficialment. Avui és el primer dia d'escola a gran part d'Europa i de l'hemisferi nord ( a Palestina ho han hagut d'ajornar per un vaga de mestres) i com no també a Brusel.les. Aquest matí ja es veia l'increment del parc automobilístic, la pluja del matí, els núvols que conviden al refugi dins les classes...

El curs polític a Europa també comença, amb una sessió al parlament d'Estrasburg i amb diverses incògnites a la taula, la principal la reflexió que han fet els diferents governs estatals sobre el Tractat de Reforma. Sembla que la conferència intergovernamental de Lisboa podria ser no tan plàcida com s'esperava si la pinça Labour-Kaczyński segueix apretant. I com que en Gordon Brown s'ha de consolidar, i els Kaczyński tenen eleccions, no és probable que vulguin tornar a casa amb la sensació de no haver guanyat. L'escola comença també per ells.

Regions i pobles solidaris

Durant aquests últims dies d'octubre he tingut el plaer d'acompanyar alguns membres de l'Aliança Lliure Europea a la Universitat d'Estiu que cada any organitza la federació de partits regionalistes i nacionalistes Regions et Peuples Solidaires. Ser a Occitania, per a un català, és pràcticament com tornar a casa, tot recorda a Catalunya, o Catalunya recorda a Occitània, si es vol veure així. Sempre és un gust estar entre amics i companys bretons, corsos, occitans, alsacians, i bascos i catalans del nord, i sempre és un plaer tornar a aquesta terra de trobadors, bastides i vinyes, on encara qui ho vol pot tenir l'aire de l'infern benaurat de la terra càtara.

A França, i a tota Europa, és ben palpable l'interès per l'evolució de dues situacions "nacionals" a la Unió Europea d'avui en dia: Escòcia, Flandes. Durant aquesta universitat d'estiu, el tema estrella ha estat l'ampliació interna de la Unió Europea, entesa com l'accés al poder de decisió comunitari de nous actors que ara mateix estan integrats a la Unió mitjançant els estats actuals. Les conclusions de l'anàlisi són que Escòcia i Flandes representen dos models per arribar a l'objectiu de l'ampliació interna:

- La via escocesa és sens dubte la que sembla més difícil a priori, l'accés mitjançant la secessió, la independència.

-Pel contrari la via flamenca, potser també per la diferent configuració de l'estat que els acull, és la via de l'accés de les "regions constitucionals" a l'àmbit de decisió europeu mitjançant el reforçament del poder de les assemblees territorials legislatives, el Parlament Europeu i el Comitè de Regions, aquest últim convertit en una espècie de senat o segona cambra territorial de la Unió Europea.

Quina de les dues és més senzilla? La lògica estatal actual ens afirmarà sense embuts, evident, la segona. Els estats s'encarregaran de donar més poder de decisió, més autonomia de les regions també a la Unió. Paradoxalment aquesta és una afirmació falsa. El cas flamenc és possiblement l'únic cas europeu en què una nació sense estat és majoritària en l'estat que l'acull, i precisament no s'atreveix a donar el pas de la independència ( tot i que hi ha aproximadament i segons la últimes enquestes entre un 35 i un 40 % de flamencs que volen la independència) perquè això significaria deixar en l'estacada econòmica i social a l'altra quasi meitat de la població francòfona. És per això que les formulacions independentistes flamenques sempre sonaran com insolidàries i fins i tot xenòfobes, perquè realment ho són si no hi ha cap pla pel dia després de la independència també per la població francòfona de Bèlgica.

És evident doncs que la via flamenca només pot prosperar si una majoria d'estats estan disposats a renunciar a més quotes de poder comunitari en benefici de les seves regions. Algú en coneix cap d'aquest tipus d'estat?

L'ALE doncs, tradicionalment posicionada en la via flamenca tot i que sense abandonar la via escocesa, s'ha trobat que potser aquesta segona via, després de tants anys de fer-la servir d'espantall, pot ser la única via per democratitzar la Unió, fer-la més accessible als seus ciutadans, i sobretot, fer-la un instrument útil des de bases més sòlides.

Qui hauria de tenir por d'una Europa amb 50 estats? Els 50 Estats Units d'Amèrica?

a la foto, un servidor dirigint-se a l'assemblea de Regions i Pobles Solidaris.

L'orgull del seny.

Quant des de determinats àmbits del sobiranisme - el testament polític de Lluís Maria Xirinacs i els seus apologetes en són un exemple- s'acusa a la societat catalana (ni més ni menys) o als actuals líders polítics de tebiesa o, directament, covardia, no em puc estar d'alegrar-me de la prudència, el pragmatisme, les ganes d'arribar a compromisos i no confrontacions com les que fan estirar-se els cabells als nacionalistes vascos. En un dia on ETA torna a atacar als independentistes d'Euskal Herria i a les seves legitimes aspiracions, m'alegro enormement de que l'estupidesa i baixesa moral d'aquesta organització terrorista disfressada d'abertzale no hagi causat víctimes. Més m'alegro del camí que nosaltres hem triat, el camí de l'enteniment, del pacte, de l'anar poc a poc i fermament, de la no confrontació identitària, del no parlar de traïdors, ni "txakurras" ni "cipaios", de no fer distincions, perquè aquí es compta amb tothom. Aquesta és la única via si volem ser un estat independent viable.

I faig meves les paraules de l'Anna Simó al seu bloc on ens anima a no caure en la desesperança i el derrotisme, on sembla que s'hagi instal·lat una part del sobiranisme. Seny, ens hem d'enorgullir del nostre seny.

I això [conseguir la majoria social per la independència] no ho farem a partir de canvis conjunturals, ni sobre discursos derrotistes, ni sobre cops d’efecte que condueixin a la frustració, ni sembrant la desesperança, sinó parlar clar, anar construint estructures d’estat, sumar esforços i consciències amb il·lusió i optimisme per dibuixar un horitzó nacional de plena sobirania i fer-lo creïble.

Els que ens ho creiem hem de fer-ho millor, certament, però ara no en tenim prou amb místics i grans capitans, hem de seguir la lluita, sovint sorda i constant.