Carta als reis, mentre tornen cap a Orient.

Seré breu:

Reis, Mags, ja sé que la vostra tomba a Colònia no vol dir gran cosa, i que en realitat mai heu estat ni al Kölner Dom ni a San Giorgio al Palazzo a Milà ni a Constantinoble ni, per sort, a la Venezuela Bolivariana on tan poca consideració tenen amb els reis. Així i tot, ja que segur que alguna vegada us hareu acostat a prop d'on diu la tradició que dormiu el somni etern, aquí, a dues hores de Thalys de Brusel.les, voldria demanar-vos que us aturessiu, si us ve de gust, en aquesta ciutat dels miracles, les aparicions i les casetes de xocolata. Ja sabeu, seguiu el camí de llambordes daurades i arribareu al país de les meravelles, el paradís rousseaunià fet carn i ossos, fet metall i vidre, americana i corbata.

I permeteu-me demanar-vos una miqueta de realisme per la gent que aquí habita, perquè de nits, quan els micros s'apaguen, les recepcions desen la cuberteria i al parlament regna, per fi el silenci, un aire fred, molt fred recorre els carrers. Jo l'he sentit i fa por, molta por. Potser amb una mica de sentit comú, de peus a terra com deia el meu avi ( un 45 calçava el bon home) aquesta gelor ciutadana, rasca d'indiferència, real viruji polític, que ens glaça la sang als que treballem aquí, no ens vindria tant de nou.

Gràcies pels llibres."Les benevolents" de Jonathan Littell, què n'he de dir. "Els fundadors del Regne de València" d'Enric Guinot, la prova definitiva que els Perales (Andreu i Pere) ja habitaven la molt alta vila de Montesa el 1421. Gràcies altre cop, nomès era això. Ah, i per l'any que ve una bufanda.

Reis, enquestes i enveges.

Brusel.les. El paradís de la política dels reis mags. El regne del "fer-volar-colomisme". L'únic lloc on ser polític vol dir, gairebé exclusivament, somiar. Des de Brusel.les, amb la quasi-totalitat del parlament europeu volant entre aquesta nit i demà per reincorporar-se a les oficines de la Rue Wiertz, segueixo amb enveja, molta enveja, els debats de les primàries als Estats Units. Ahir a New Hampshire:

WMUR, canal a New Hampshire, posa a disposició dels internautes una cosa que a molts pot semblar ciència ficció política: un seguiment a través d'un focus group ( una espècie de petita mostra enquestal) de tot el debat dels candidats republicans i demòcrates d'ahir, vigília de Reis. Amb les reaccions, en temps real, de dos grups segmentats (els demòcrates i republicans registrats i els independents) [aquí el seguiment complet]. Podeu observar com baixa l'aprovació de Hillary Clinton entre els votants independents quan ataca directament a l'Obama, o com puja quan explica que els americans necessiten un president que estigui preparat per ser-ho des del minut 0 de la presidència ( un atac molt més refinat, però més efectiu).

Sí, els partits, a tot arreu, disposen d'aquestes informacions. Envejo aquesta gent que la fa pública, sense por, mostra d'uns mitjans amb veritable voluntat informativa. Informació 2.0? Seguiu aquest camí, siusplau.

I aquesta setmana al blog: Brusel.les. Post-in-progress, carta als reis (amb retard) sobre política europea.

Insomnes de Caucus.

No tenia ni idea de com funcionava el Twitter. Ahir vaig saber com es posible utilitzar aquest i d'altres instruments de la xarxa 2.0 per tenir una altra visió de la política nordamericana ( i per extensió de tota política). Gràcies als contertwitters [ Marc Vidal, César Calderón, José Antonio Donaire, Rubén Novoa, Álvaro Degives-Mas, Xavier Tomàs, Jesús Gordillo, Eduardo Arcos, Xavier Peytibí ] per fer de 140 caràcters el millor mitjà per assabentar-me de les interioritats de la campanya presidencial estadounidenca. He viscut ( o he somiat?) en el futur de la política.


Pd. Segueixo sense veure a Obama com a proper president dels Estats Units. La meva fe en un ticket Clinton-Edwards segueix intacta.

Afrofrustració

foto Guillaume Bonn pel The New York Times.

L'any comença amb un dejà-vu històric, i pràcticament ni aixequem les celles en senyal de desaprovació. Kènia, Somàlia, Etiòpia, Eritrea, la banya d'Àfrica. Els noms sonen, però d'aquella manera, com si ens parlessin de batalletes d'ONG's. Si, pobrets, però com estan tan lluny, i tenen tan poca importància geo-política...

Avui a l'Avui, l'Alfred Bosch dedica el seu bitllet d'opinió a Kènia, [llegir] i l'he trobat genial. Efectivament, l'arribada al poder de Mwai Kibaki va significar per a Kènia l'inici d'uns anys de prosperitat, estabilitat i democràcia que contrastaven fortament amb la inestabilitat dels seus veïns dels grans llacs i de la Banya d'Àfrica. Els tics personalistes i despòtics, però, van aflorar i ens trobem en la situació actual d'enfrontaments ètnics disfressats de política.

Un detall que no he sabut trobar en cap mitjà de comunicació és la nul.la implicació del senador i candidat demòcrata Barack Obama en aquest conflicte. Molt pitjor, el senador Obama hauria de tenir un interès molt personal en els assumptes kenians, ja que el seu pare és Kenià, i la seva àvia encara viu al país dels seus ( i dels nostres) avantpassats. Més, el candidat “derrotat” a les eleccions, Raila Odinga, del Moviment Demòcrata Taronja, és de la ètnia Luo, igual que el senyor Obama. Durant la campanya (keniana) els periodistes insistien si no hi hauria abans un president Luo als Estats Units que a la pròpia Kènia, en vista a les irregularitats que ja s'observaven de feia mesos.

D'aquí unes hores, les primàries a Iowa. Serà el dia que el senador Obama es manifesti públicament per aturar el conflicte al país del seu pare ? Un detall a afegir al seguiment que tots els qui ens interessa la política estadounidenca farem avui dels resultats que vinguin de Des Moines. [apunt d'en Marc Vidal, ho seguiré, virtualment, amb ell]

Nou any, nous projectes.

Sóc dels que creu en el cap d'any. Aquell moment en què es bo parar, i agafar aire. Pausadament. Preparar l'any que ve, sense massa detall, evident, però si en grans línies. Hi crec, és un bon exercici mental.

A tots, bons projectes per l'any que arriba. La conversa continua el 2008.

Bones festes

Les festes a casa. El blog en pausa. La Vallesfera en marxa!

El nou argument unionista.

Llegeixo les últimes setmanes i sobretot arran de la massiva manifestació del primer de Desembre una sèrie de consideracions sobre l'independentisme que trobo completament desafortunades, reduccionistes, impròpies de líders o opinadors polítics. L'argument que trobo mes fal·laç i alhora més perillós és el que diu:

-Un país independent no seria el paradís, tindria els mateixos problemes que ara tenim.

És amb aquesta frase que m'adono que s'ha de continuar amb la pedagogia. I és clar que no, l'edèn català? Perquè, a part de quatre il·luminats, ningú ha afirmat mai que un estat català independent fos el paradís a la terra, de cap manera. És evident que Esquerra utilitza en les seves campanyes el malestar d'aquests últims mesos, però en cap cas vinculem l'assoliment d'un estat català a aquests problemes concrets. En tot cas aquests problemes són la plasmació d'uns dèficits estructurals més profunds i que afloren en forma de crisis dels serveis. La principal d'aquestes mancances estructurals, i que la reconeix el mateix PSC és el sistema de finançament de l'autonomia que ens han concedit. L'actual sistema de finançament és una rèmora per l'avanç del país. No ens permet invertir tal i com caldria en els aspectes claus que molt analistes coincideixen a senyalar aquests dies: educació, infraestructures, i+d. El que és pitjor, el sistema de finançament, en l'actual sistema autonòmic no es pot millorar de cap altra manera que separant la recaptació catalana de la de la resta. I a això, em sembla que no hi ha molts federalistes espanyols ( lo qualo?) que hi estiguin disposats.

I alhora no podem aprofitar sinergies privades o de cooperació exterior perquè a pesar dels que ens expliquin, els gran grups empresarials tracten sempre amb els estats, i la Unió Europea no és ni més ni menys que un instrument al servei absolut ( i ho repetiré tantes vegades com calgui) dels estats membres. L'Europa de les regions, de la subsidiaritat, passa ni més ni menys que per la voluntat dels estats d'actuar o no. Només cal llegir, i fer-ho atentament, les paraules de Georges Frêche[enllaç a les declaracions] arrel de la última reunió de l'Euroregió Pirineus-Mediterrània[enllaç]:

si aquí no obtenim resultats concrets i papables, si només venim a fer la foto i el cafè, senyors, aquest no és el nostre lloc.

La conclusió es que sense ser estat no podem aprofitar condicions més avantatjoses per fer front als mateixos problemes que ens trobem avui. No estem parlant de solucions màgiques, sinó d'aprofitar millor el món on vivim, i això, senyores i senyors, no es fa essent una comunitat autònoma diluïda entre 16 comunitats més. Prou parlar del sexe dels àngels i de si federalisme o confederalisme, o de que-important-que-és-que-ens-trobem-tots-reunits-aquí. Primer, estat, després ja farem les aliances estratègiques amb qui sigui, des de la igualtat real, des de la independència de decisions, des de les prioritats de cada pais. Aquest és el veritable sobiranisme de la butxaca que Esquerra defensa.

Per això vull la independència.

Per això vull la independència.

Tintin al país dels Mil Turons

Un acudit que circula aquests dies per Brusel.les diu que la primera mesura del nou govern serà canviar l'expressió "Royaume de la Belgique" als passaports per la més adequada "Rions de la Belgique"( Riem-nos de Bèlgica). Els brusel.lesos són amants de l'humor surrealista. I potser és per això que situacions que en podríem dir surrealistes aquí són molt normals. Un exemple ben "ferranià": els dos mitjans de comunicació públics.

La RTBF ( Radio et Télévision Belges Francophones) i la VRT ( Vlaamse Radio en Televisieomroep) són les dues corporacions públiques de radio i televisió a Bèlgica. Com el seu nom indica, una es dirigeix a la comunitat francòfona del país, i l'altra a la comunitat neerlandòfona. Fins els anys 80 formaven una unitat dins la Radio Televisió Belga, fins que es va creure apropiat separar-les orgànicament i administrativament, però no físicament. De fet, les dues corporacions comparteixen el mateix edifici a Brusel.les, amb una peculiaritat: la corporació flamenca ocupa l'ala dreta i la francòfona, l'ala esquerra. Aquesta proximitat física, podria fer pensar que les dues tenen també una proximitat ideològica, però ... la veritat és que les crostes a cada passadís són absolutament oposades.

Yves Leterme, el polític més surrealista del país ( i potser per això el més votat) evidentment havia d'aprofitar l'ocasió per dir-ne alguna de les seves. I per no quedar-se curt, va acusar als del passadís de l'esquerra (RTBF, francòfona) de ser com Radio Mille Collines, la ràdio que va encoratjar el genocidi de Tutsis i Hutus moderats a Ruanda. Un home sens dubte delicat en les formes.

No ha d'extranyar doncs que els francòfons de Bèlgica hagin decidit que no volen aquest senyor de primer ministre. Les últimes notícies parlen d'un govern de concentració per impulsar les reformes necessàries entre tots, dirigit per el primer ministre sortint Guy Verhofstadt ( per cert, recent premi del llibre europeu pel seu assaig "Els Estats Units d'Europa"). Els partits de cada comunitat d'aquesta manera podrien vendre com un èxit polític el què aconseguissin, sense que hi hagués ningú per reclamar el què no s'aconsegueixi.

I mentrestant demà celebrarem un any de l'emissió del famós reportatge sobre la partició de Bèlgica, amb la prohibició per part del consell de la corporació de la RTBF d'emetre cap mena de recordatori, tot i que estava preparat un "Com es va fer". Estarem atents a les pantalles, per si de cas.

La bellesa de parlar frisi.

Enmig de les negociacions sobre l'status del Kosovo, ja comencem a sentir la frase favorita dels "internacionalistes", aquells que declaren que no els hi agraden les banderes i se senten ciutadans del món ( tot i saber positivament que només és pot ser ciutadà del món a través de la ciutadania d'un estat, i aquests estats vés per on, sí que tenen banderes, coses de la llei). La frase, segur que l'heu sentit, o fins i tot usat és:

"No, la situació no és la mateixa, són casos que no es poden comparar".

Ho hem sentit amb la independència dels països bàltics, amb la separació de Txèquia i Eslovàquia, amb les independències d'Eslovènia, Croàcia, Bòsnia, Macedònia i Montenegro, i més que ens ho sentirem dir. Tot per demostrar que a nosaltres això de la independència no ens convé, potser si a Estònia, potser si a Irlanda, potser si a Malta, però no a nosaltres.

Però el que més m'agrada de treballar a l'Aliança Lliure Europea aquí a Brusel·les, és que aquest mite del cas únic català cau pel seu propi pes. Tot són paralelismes i se'n poden trobar una mica per tot arreu a Europa. Exemple. En el marc del seminari de preparació de campanyes de l'ALE jove, ahir vam estar xerrant amb uns companys del FNP, el Partit Nacional Frisi, i amb la gent de l'Eurolang, una organització molt activa en la promoció de la diversitat lingüística. I em van sorprendre amb la campanya "Praat mar Frysk" (Parlem frisi), una iniciativa que pretén acabar amb l'extesa sensació que el frisi és una llengua de segona - tot i ser oficial a Frísia des de 1956- i evitar que els parlant canviin de llengua automàticament quan se'ls dirigeixen en neerlandès. La campanya ha aconseguit el suport de la Top Model Doutzen Kroes, parlant nativa de frisi i fervent defensora del seu ús i d'acabar amb la "vergonyització" dels mateixos frisioparlants.

Oficialitat, ús en decadència per la pressió d'una llengua més "globalment competitiva", campanyes per la promoció de l'ús, mitjans de comunicació compromesos amb la llengua, crítiques a aquests mitjans a qui s'acusa de "separadors" (veure cas Omrop Fryslân) ... Algú hi veu cap paralelisme ?

Brusel.les a la moda.

Setmana amb moltes visites a Brusel.les. El president del govern José Luis Rodríguez Zapatero no es va poder reunir amb cap representant del govern belga perquè el govern belga encara està en funcions i no rep delegacions internacionals fins que es constitueixi el nou. En qualsevol cas va parlar davant del ple del Parlament Europeu reunit aquesta setmana a Brusel.les i es va referir a l'Europa Social, la immigració i la política exterior com a principals reptes de la UE.

Ahir, el vice-president de la Generalitat i president d'Esquerra, en Josep-Lluís Carod-Rovira visitava les institucions flamenques responent a una invitació del cap de govern flamenc, el cristianodemòcrata Kris Peeters. Sembla que de la trobada i dels múltiples contactes que s'estan establint en sortirà un acord en diverses matèries que es podria presentar l'any que ve. El seguirem amb interès. Pel vespre a la Delegació de la Generalitat davant la Unió Europea, la quasi totalitat dels socis del Casal Català de Brusel.les vam tenir una petita trobada amb en Carod-Rovira. La idea principal: s'hauria de tenir un espai físic estable des d'on projectar Catalunya, més enllà de les fredes oficines de l'antic Patronat Català Pro-Europa. I, afegeixo jo, s'hauria de tenir més ambició política en les activitats de la Delegació, que recordem, no està dins l'esfera de competències del vice-president, sinó directament de Presidència. Però d'això en podríem parlar molt i potser no és aquest el millor canal. Una delegació del Col.legi de Polítics i Sociòlegs també és a Brusel.les, visualitzant encara més la presència catalana a Europa.

I aquest matí, per celebrar Saint Andrew, una delegació escocesa ha vestit el Manneken Pis amb els colors del nou tartan europeu. Una delegació catalana també donava suport als nostres amics i socis de l'ALE de l'SNP que han encapçalat la iniciativa.




I encara diràn que la ciutat és freda...

El Problemes Reals de la Gent.

Deu ser els cel obstinadament gris i el fred que se'm clava als ossos, però cada dia estic més existencial, políticament parlant, és clar. I el viure en un Estat com el Belga no ajuda gens a positivitzar les coses. Avui es compleixen 171 dies de negociacions per formar el govern belga, sense resultat. Liberation ha aprofitat per treure un "número belga" que s'ha esgotat gairebé immediatament. Al quiosc del Parlament Europeu no en quedava cap còpia a les 10 del matí, i el mateix per tot Brusel.les.

La gràcia és que tant en aquest número especial (imatge a dalt), com en l'edició de la Libre Belgique, com a Le Soir, com en el Paris Match (imatge a baix) continuen repetint el mateix mantra: els polítics (flamencs, és clar, la culpa la té sempre l'altre) s'obstinen en la reforma de l'Estat i no es preocupen dels PROBLEMES REALS DE LA GENT. Un discurs que ressona cada dia a les orelles dels qui creiem que la reforma de l'Estat és LA manera de preocupar-se dels problemes de la gent, perquè si fem un estat més àgil, més proper, que entengui millor aquests problemes, serà molt més fàcil de solucionar-los i no posant pegats i qui dia passa any empeny.

Cal un nou marc. L'estat belga no funciona i s'ha de repensar el marc estatal. Senzill. Perquè doncs aquest ais i uis "no-nacionalistes" (aquí en diuen "no-regionalistes")? Perquè aquesta defensa a ultrança d'un Estat que no funciona? Perquè aquesta mania de catalogar TOTS els nacionalistes flamencs,i per extensió TOTS els partits flamencs, i el què és més preocupant, TOTA la societat flamenca, de filo-nazis, perquè volen una reforma en profunditat de l'estat, i eventualment la independència?

El nacionalisme d'Estat, és igual a tota Europa. Cal seguir treballant per fer entendre que ja no és un model vàlid.

i també la Xarxa.

No hi podré ser, però em faig ressò de la convocatoria:

Demà dimecres, 28 de novembre, a les 19.00 hores a la sala d'actes d'Òmnium Cultural, al carrer de la Diputació, 276, principal, a Barcelona, farem la presentació pública i presencial de la XBS. En aquest acte explicarem els reptes i fites que ens proposem per al futur i les novetats que posarem en marxa en dates properes. Comptarem amb la participació del periodista i escriptor Víctor Alexandre, el també periodista i director de l'Agència Catalana de Notícies Saül Gordillo, tots dos membres de la XBS, i a més us presentarem el blocaire número 500.

Jo també participo de la Xarxa de Blocs Sobiranistes.

Blogs solidaris, Catosfera i Vallesfera.

Avui toca reconeixements. Com ja podeu suposar les idees que es teclegen aquí al blog no neixen del no res. Neixen d'una petita part de reflexió personal i d'una gran part de crítica a la reflexió que fan els altres. I per donar gràcies als "altres", els blocaires que hi són plogui o nevi, ja fa temps que corre un meme que aquí se'n diu Blocaires Solidaris. Tal i com explica qui m'ha "premiat" l'amic Narcís Sastre, es tracta de reconèixer l'aportació de set altres blocaires amb qui comparteixo opinions, discrepàncies, però sobretot ensenyances i reflexions. Heus aquí els meus:

- Tot a Cent, d'en Quim Torres, pinedenc, politòleg, barcelonista, persona, amic (si si, hem de fer un sopar quan torni). El blog que visito quan vull deixar de llegir assaigs polítics.

- La Politique du Chacal, d'en Gael Briand, company a l'ALE, bretó, la persona menys dogmàtica que conec, un valor de futur de la política bretona. En francès.

- El nom dels peixos, d'en Roc Armenter, EL blog polític en català des dels Estats Units. La Catalunya que ve.

- Chesi Blog, de na Jessica Fillol, tot va començar en un dinar a Terrassa, ens van asseure junts i vaja, que no tenia ni idea que tenia una de les blocaires més importants de la bogosfera progressista, ni que estava intentant aplicar allò de la pluja fina a una socialista convençuda.

-Marcús, d'en Marc Roca, al mateix dinar, la pregunta del milió: i perquè hauria de votar Esquerra Republicana? Entren ganes d'esciure unes quantes tesis doctorals. En tot cas és un altre del referents de l'independentisme 2.0.

-El Bar de fumadors de n' Albert Canudas, un company d'aquells que fa patxoca tenir, amb qui et pots recrear amb els seus (pocs però) incissius articles.

- Qmenta, d'en Joan Ramón, un vallesà, granollerí i llinarsenc a qui he descobert fa relativament poc, però que segueixo amb interès. Socialista i impulsor de la Vallesfera, (que ja calia!) el cercle de blocaires del Vallès ( Oriental), que des de ja em comprometo a participar, enfortir, promocionar i ajudar a expandir, tot i que només sigui a casa un cap de setmana cada mes...

I per acabar-ho d'adobar, el meu compatriota en Marc Vidal organitza la que possiblement serà la trobada més important que mai s'hagi fet en l'àmbit dels blocs en català, la Catosfera 2.0, a Granollers, els dies 25, 26 i 27 de Gener. De moment, sembla que ja hem deixat petita alguna sala de Granollers... i jo que me n'orgulleixo com quan es va aconseguir el .cat. Abans de catalanista, us ho confesso, vaig ser vallesista, i això, sempre deixa petja.

Mas de lo mismo

(foto extreta del blog d'en Guillem Carol)

Artur Mas presentà ahir en societat el seu projecte per refundar el catalanisme, un text nacionalista clàssic que incorpora una novetat interessant: el catalanisme no té matisos, o és liberal o no és. M'ha sorprès aquest aspecte del text. A pesar que el mateix Mas ja diu:

“La proposta que faig, insisteixo un cop més, no pretén ser ni l’única possible ni necessàriament la millor. Si n’hi ha d’altres, les podrem contrastar.”

immediatament esboça un perfil ideològic de país. Per aclarir qualsevol dubte diré que és un perfil que no em desagrada. Ideològicament m'atrau la idea d'una Administració pública més àgil i que permeti, o almenys no dificulti la iniciativa privada. També crec que la Administració pública té un rol social a complir per intentar assegurar un mercat, i una societat on hi hagi igualtat d'oportunitats. Ara bé, no crec que el catalanisme, que en definitiva és la voluntat d'augmentar o assegurar l'autogovern de Catalunya hagi de ser un projecte tan marcadament ideològic en l'eix social. Perquè no pot existir un catalanisme socialista per exemple? Un model de Catalunya que contempli un Estat regulador i protector que anivelli les rendes a través dels impostos i que defineixi l'economia productiva en funció de l'equació treballadors-vs-empresaris. No hi veig inconvenients, bé hi veig inconvenients ideològics, però de cap manera m'atreviria a dir que aquesta Catalunya no seria igual de Catalunya que la liberal.

I aquí arribem al quid. Ja havia escrit que això de la nació es un terme tan vague i imprecís que no podem basar-hi l'acció política. De fet en Mas no defineix la nació catalana, sinó que descriu el que per ell hauria de ser la nació catalana en funció d'uns valors ideològics, en aquest cas liberals. Bé, la construcció de la Nació doncs vol dir que la majoria dels catalans han de combregar amb el model de societat liberal que té en Mas. No gaire diferent del model nacional dels grups de l'Esquerra Independentista que defineixen la nació catalana en funció de la lluita de classes i volen una nació de treballadors, una nació (marxista) socialista.

Els dos són models ideològics excloents. Si no ets (x) no comparteixes aquests valors polítics, llavors ja no pertanys a la nació.

Amb tot això, les paraules de Mas:

el que els vull explicar transcendeix, va més enllà, d’un partit polític, i no cal dir que transcendeix encara més la pròpia persona

es demostren fal.laces. El model de catalanisme que proposa el líder convergent, és un model de partit, i fins i tot d'una facció d'aquest partit (la liberal). Mas no està refundant el catalanisme, sinó que està actualitzant el catalanisme liberal. Bé, bon propòsit, però molt allunyat de l'enunciat de la “Casa gran del Catalanisme”.

Per acabar-ho d'adobar, Mas no proposa cap solució a la dicotomia Espanya-Catalunya, més enllà d'anar exercint el dret de decidir en temes que generin consens. És a dir, si el tenir un Estat propi no genera consens, doncs no ens hi pronunciem. Ja ens hi pronunciarem quan haguem construït la nació. Aquesta part és la de sempre, del pujolisme clàssic. El problema és: quan es pot dir que s'ha acabat de construir una nació?

No. Aquest discurs no és cap refundació ideològica, és el discurs clàssic del nacionalisme que representa CiU, amb elements nous que el caracteritzen ideològicament com a liberal, però sincerament m'ha decebut. Si ens tanquem en els nostres discursos ideològics, com pretenem convèncer a tots els ciutadans del nostre país?

La tonteria de la setmana

Tomás Mancebo, president de l'Ateneo de Albacete i portantveu (oficiós) de UPyD - el partit de Rosa Díez- a Castella-la-Manxa:

«Se tendría reformar de la Ley Electoral para que partidos nacionalistas como Esquerra, con 40.000 votos, no sean los que sostengan a un gobierno».

Un home que encara no s'ha adonat que Esquerra representa al congrés a 652.196 votants. Un home que creu en la democràcia. Un progressista de tota la vida. Un duran-i-lleidista apassionat.

"Avui Esquerra i Iniciativa tenen un valor afegit i un pes en la política catalana que mai no haurien d'haver tingut"

Amén.

Avui és un bon dia per comprar un paraigua

(Bon rotllo a Ràdio Sant Cugat, programa 10/11/07)

Si perquè l'antic ha dit prou i se m'ha negat a obrir-se del tot. Quan és un bon moment per comprar un paraigua? Normalment a mi em passa que el moment és quan està plovent i apareixen els venedors, normalment xinesos o pakistanesos, depenent d'on sigui. Una mica allò del refrany: només recordem santa bàrbara quan trona.

I aquesta setmana ha tronat, i tant si ha tronat! Primer un front de banderes, masses enfervorides i alabances oficials a les espanyolíssimes ciutats de Ceuta i Melilla, on ha passat el front Reial. Una pluja de patriotisme del que en diuen constitucional i que representa que és molt beneficiós tant per la terra africana comper les ments peninsulars. Aquí, el meu antic paraigua va sofrir, però va aguantar dignament.

Després ens va caure a sobre la tempesta del Txad. Normalment les tempestes al Txad són de sorra, pols del desert que encega i no deixa sortir de casa durant hores o fins i tot dies. Però aquest cop ha estat una tempesta pitjor, feta de mentides, malentesos, ONG's que s'aprofiten de la ignorància d'un poble, i d'un inmens embolic al cor de l'àfrica. En Sarkozy, que sembla que li encanten aquest tipus de tempesta va agafar decidit el seu paraigua de salvador d'europeus, que havia comprat fa uns mesos per salvar unes enfermeres bulgares a Libia, i cap al Txad falta gent. Al final, i veient que bé que funcionen aquesta mena de paraigues, tothom s'hi vol apuntar, el govern Zapatero per salvar a la tripulació, el govern sarkozy per salvar la resta de francesos, i fins i tot el govern, o no govern, belga per salvar el pilot.

I és que a Bèlgica, això del govern no ho tenen molt clar. Rieu-vos de les depressions atmosfèriques d'en Montilla i dels catalans quan ens assabentem que hi haurà renfeproblemes per estona. Aquí les depressions quan s'acosten, ja us podeu posar a tremolar, no per res som als països baixos! M'avisen els meterolegs de les televisions belgues que ja no en tinc prou amb el meu paraigua vell i xaruc per fer front a aquesta inestabilitat, el paraigua de l'estat-peti-qui-peti. El cicló que ve d'Escòcia i s'acosta a les costes de Flandes pot anegar aquest estat belga, i de retruc esquitxar-nos fins i tot als catalans. Enteneu perquè em cal un altre paraigua oi?

I on deuen ser els xinesos quan els necessites!

L'Estat o la nació?

Mira que en parlo poc d'Europa en aquest bloc, ni tan sols de Bèlgica o Flandes, a pesar que des de que vaig arribar a Brusel.les en volia fer el tema principal. Avui es compleixen 148 dies sense govern a Bèlgica, el què significa que demà s'igualarà el rècord de 149 dies sense govern, establert l'hivern de la temporada 87-88. Avui com ahir, la formació del govern estava marcada pel que aquí anomenaven la "qüestió comunitària", en definitiva el difícil encaix de flamencs (neerlandòfons) i valons (francòfons) en una mateixa estructura estatal que mai va ser pensada per la convivència de dues comunitats culturals tan diferents. Llavors, al 88 era l'espinosa qüestió dels Fourons (Voeren en neerlandès) i avui és la encara més complicada situació de la circumscripció de Brusel.les-Halle-Vilvoorde.

Mentre televisions, ràdios, diaris i fins revistes del cor ( Paris-Match porta dos mesos amb portades de l'estil "Perquè els flamencs són tan insolidaris?"), sobretot mitjans francòfons continuen la seva croada contra tot el que faci tuf a reforma de l'Estat, avui llegeixo als diaris de casa el què realment significa la refundació del catalanisme que ens proposa l'Artur Mas:

Mas precisa que su opción es la nación, no el Estado (La Vanguardia 05/11/07)

I és on m'adono que en Mas està tractant un tema cabdal: Nació o Estat? L'època dels Estats -nació, segons el meu punt de vista, s'ha acabat. I crec que a CiU s'estan equivocant de mig a mig tan en la seva anàlisi de la situació socio-política catalana actual, com de les possibles respostes des del catalanisme. Ens cal un Estat. Un Estat que ofereixi als seus ciutadans solucions, expectatives, horitzons, benestar, sense estar determinat per una determinada adhesió a determinats valors identitaris. La identitat dels catalans és avui en dia múltiple i variada, però el què està clar és que amb un Estat propi les perspectives de futur de tots els qui vivim a Catalunya millorarien de forma exponencial. Definir les nostres prioritats estratègiques en el món global. Definir la nostra política envers els veïns i aliats Ibèrics i Europeus. Ajudar als emprenedors i treballadors des de la nostra posició privilegiada al corredor mediterràni i de pont europeu cap a Espanya, Portugal, Iberoamèrica i la Lusofonia. Impulsar la construcció d'una Unió Europea abocada a la seva ciutadania a través de governs i polítiques més properes.

No són fantasies, són objectius estratègics que només s'aconsegueixen essent estat en un món profundament interestatal, on les empreses triomfen en funció del suport estatal que tenen darrere, fins i tot les anomenades "multinacionals", on les aliances regionals, logístiques, de transport, de planificació es fan entre estats. Si no som Estat, no som res. Això de construir la nació em sembla un objectiu massa eteri com per basar-hi una acció política. Francesc Puigpelat, articulista amb qui tot sovint trobo desacords, escriu avui a l'e-noticies un bon comentari a aquesta distinció entre Estat i Nació. En tot cas aquest objectiu proposat per en Mas em sembla tan eteri com els que a Bèlgica intenten construir la impossible nació belga. Bona sort amb els molins.

Amics i amats

Encara amb l'Albufera de Mallorca a la retina, voldria agraïr des d'aquest espai personal l'acollida i l'estada entre els amics del Grup Blanquerna i tots els que han participat al XXI seminari titulat:

Europa i la Mediterrània. Països Catalans i Mallorca. Els reptes de futur.

Sens dubte ha estat un cap de setmana ple de bones discussions, diàlegs i idees entre el què mig seriosos mig en broma hem acabat batejant com els "jaconvençuts", així, en una sola paraula. Catalanisme de l'antic, barrejat amb el què el meu bon amic Narcís Sastre ja ha popularitzat amb el nom de Sobiranisme 2.0. Estratègies de resistència barrejades amb propostes que poden ferir les sensibilitats més intransigents.

Una bona aproximació a la situació del catalanisme fora del principat. Des de la posició privilegiada del catalanisme principatí, la meva, pot semblar un catalanisme de barricada i trinxera, que no aporta gaire res al nou discurs que ens ha de fer donar el salt, que ens ha de fer construir el nostre Estat propi, però de totes maneres també he trobat receptivitat a les propostes de superar la confrontació i avançar en l'independentisme d'integració i col.laboració amb els nostres veïns.

Si s'aconsegueix fer avançar el catalanisme per la ruta del positivisme, que és la ruta de la independència al cap i a la fi, potser serà el moment de construir el què en podríem dir el segon discurs de l'independentisme 2.0, la construcció de l'espai, a hores d'ara completament desfragmentat, dels territoris de parla catalana. Amb el què mai estaré d'acord és fer política de castells als núvols, ni de presentar batalles que no puguem guanyar, sinó adaptar-nos quan convingui, i oferir als nostres conciutadans de les Illes i el País Valencià l'espai on estiguin còmodes i on tots hi guanyem.

De moment però, jo ja m'he guanyat els meus amics i amats de Mallorca.

Memòria i pragmatisme.

Un cap de setmana ben ple d'actes, tot i que per desgràcia només vaig poder assistir activament a la Conferència nacional d'Esquerra de dissabte i no a l'acte de la Comissió de la Dignitat de diumenge. Pel què he pogut llegir, ja des de Brusel.les, l'acte d'ahir diumenge va ser un triomf total de la societat civil catalana, amb un Palau Sant Jordi ple de gom a gom i vibrant, un cop més, amb la reclamació del retorn del què s'està a Salamanca com a "botí de guerra" ni més ni menys. Un d'aquells actes tan necessaris per visualitzar, endins i enfora, la força i la vigència de les reclamacions "unitàries" de la societat catalana.

I en certa manera, la Conferència nacional d'Esquerra també va ser un acte vibrant i representatiu de certa part de la societat civil catalana, la que s'agrupa sota les sigles del partit republicà. Realment vaig poder sentir com hi havia ganes de parlar, positivitats, empenta, per totes bandes. Us he d'aclarir que vaig donar suport a la ponència oficial, i em van convèncer molt més els discursos d'en Joan Ridao, en Josep Huguet i en Josep Lluís Carod-Rovira que no pas (i especialment) el discurs del company Albert Pereira en defensa de l'esmena a la totalitat presentada pel sector anomenat "Reagrupament.Cat". Igualment, no vaig votar favorablement cap de les esmenes presentades per Esquerra Independentista, tot i que quan va sorgir aquest corrent me'l vaig mirar amb simpatia. Ara però, i després d'haver analitzat amb detall les seves propostes, actituds i declaracions, sincerament, m'han decepcionat. No crec que el seu sigui el camí que ens porti a ampliar la base social de l'independentisme.

Al final, és d'això del què es tracta, d'ampliar la base social de l'independentisme i de rebot d'Esquerra. I no crec que això s'hagi de fer amb fonamentalismes, essencialismes, confrontacionalismes, o el caixa o faixa. És evident que alguna cosa no s'ha fet bé, o no s'ha comunicat bé o no s'ha entès bé quan es perden vots, però és que existeix el cas d'algun partit al món que no hagi perdut vots després d'un cicle d'èxits? Jo, del què estic segur, és que aquests vots no els recuperarem tornant a l'essència del discurs independentista, amb o sense progressisme afegit. El vot a Esquerra Republicana, tal i com molt bé va defensar el conseller Huguet (a veure quan rebo el xec de la direcció aquest mes!) no es va nodrir aquests anys de creixement exclusivament d'independentistes abrandats o nacionalistes convençuts. L'anàlisi de totes les enquestes fins i tot ens mostren que entre l'electorat d'Esquerra Republicana hi ha una gran part de no partidaris de la independència, per molt que això ens pugui xocar. Si convertim l'eix independentista en la nostra única prioritat, aleshores si que perdrem vots, és matemàtic.

L'èxit del catalanisme fins ara, ha estat integrar en un discurs de defensa de Catalunya (un discurs gairebé d'autodefensa) un component de col.laboració amb Espanya, que fins ara es resumia en la coneguda fórmula de "modernitzar Espanya". No em cansaré de repetir-ho, tal i com fan molts companys, no només d'Esquerra: els temps han canviat i el catalanisme també ha de canviar. És a dir, si es positivitza el missatge independentista, els milers, centenars de milers de catalans que també se senten espanyols poden passar d'una posició de confrontació a una posició d'entesa. És bastant senzill: parlem dels beneficis de la independència també per Espanya. Parlem de les possibilitats que tindrem de gestionar les nostres diverses identitats des d'un estat fortament multiidentitari com el català. Parlem de col.laborar amb Espanya des d'una posició d'igualtat. Parlem del benefici de tenir l'espanyol com a llengua habitual. Parlem d'oferir solucions que només poden venir des de l'estatus d'Estat independent.

No vaig sentir ni llegir cap de les esmenes crítiques ni cap dels esmenants parlant d'aquests temes, que jo considero vitals per bastir una majoria social favorable, o almenys no radicalment oposada a la independència. Només vaig sentir crítiques al paper d'Esquerra al govern, i de la posició de més o menys subordinació al PSC a causa d'haver fet president a en José Montilla. Bé, jo també tinc els meus dubtes sobre aquest pacte, però no crec ni que sigui el principal dels nostres mals, ni molt menys hagi de ser la base per una estratègia exitosa cap a la independència. De cap manera, i per tant no vaig votar cap de les esmenes que modificaven la ponència oficial, i vaig fer confiança en la direcció actual, que tant en les taules rodones del matí, com en les rèpliques de la tarda si que va mostrar una posició de realisme, i d'avançar en la línia que jo crec és la més adequada.

En tot cas, espero que la Conferència no hagi estat un diàleg de sords, perquè realment he pogut llegir coses interessants en totes les esmenes i no voldria que es perdessin simplement pel fet de que les ha escrit un o l'altre.

Per cert, l'esmena que vaig presentar amb el suport de la secció local de La Garriga i la sectorial de Política Internacional i Unió Europea va ser aprovada dins la ponència oficial amb 1362 vots favorables ( el 82,7%) i diu:

Igualment, cal una acció coordinada a la Unió Europea i als àmbits comunitaris de decisió democràtics on Esquerra és present, mitjançant el lideratge, la renovació i l'impuls del partit europeu del que formem part, l'Aliança Lliure Europea, i ampliant la col.laboració amb les opcions de centre-esquerra europeu i en especial amb aquelles que representen situacions similars al cas català.

Permeteu-me un Conseu

Aquest cap de setmana s'ha celebrat la setena edició de la Conferència de Nacions sense Estat d'Europa ( CONSEU) , organitzada pel CIEMEN a la Vall d'Aosta, i he tingut la formidable oportunitat d'assistir-hi en representació de l'ALE. Aquest edició portava el suggerent títol de

La reforma de les institucions internacionals i les nacions sense estat d’Europa.

L'anàlisi de les institucions internacionals ens porta a una paradoxa: en realitat no estem parlant d'organitzacions internacionals, sinó purament interestatals.

L'Estat. El gran Leviatan. L'única estructura política que es reconeix i que té poder decisori en aquestes organitzacions. Les altres instàncies ( nacions sense estat, pobles, regions amb sentiment identitari diferenciat de la del seu estat de pertinença, i fins i tot ONG's, o organitzacions polítiques o de la societat civil) són considerades totes en el mateix sac de "l'accessorietat". Poden tenir una presència limitada en el club dels estats, però mai poden aspirar a un mateix grau de reconeixement. Cap altra solució doncs, si no volem seguir donar-nos cops a la paret de l'Estat, que convertir-nos nosaltres mateixos en Estat i intentar canviar les coses, com vulgarment es diu, des de dins.

I és clar, el millor d'aquestes conferències i particularment de la CONSEU, la gent que hi coneixes. No m'agradaria deixar-me'n cap, i això realment és impossible. Evidentment la gent del CIEMEN, l'omnipresent Aureli Argemí, en Quim Arrufat o en Carles Riera, o en Keyvan Berthou, per exemple, de la UNPO, organització que agrupa un nodrit grup de pobles indígenes no representats a cap instància internacional. O en Ramón Torrent, director de l'Observatori de la globalització a la Universitat de Barcelona que va fer una molt acurada descripció de les possibilitats que els tractats internacionals tenen per les nacions sense estat. O la meva veïna de La Garriga, la Mònica Sabata o el director de UNESCOCAT, l'Agustí Colomines

Vaig tenir igualment l'oportunitat de visitar la Vall d'Aosta el diumenge al costat de la diputada escocesa de l'SNP Roseanna Cunningham i l'assistent parlamentaria d'en Mikel Irujo, la Iria Epaltza. Les converses amb totes aquestes persones em reafirmen en la idea que és hora d'un nou impuls a l'ALE. Un impuls que impliqui obrir-nos a sensibilitats polítiques d'estats petits d'Europa, amb històries recents d'independència i que per tant entenen perfectament els processos d'autoafirmació i autodeterminació de casa nostra. No qualsevol sensibilitat, és clar, perquè l'ALE continua i ha d'aprofundir el seu caràcter de força europea progressista defensora de la diversitat, però serà bo per tots, tal i com coincidia amb la Roseanna, que comencéssim a considerar l'estat ( els partits estatals de petits estats membres de la Unió Eruopea) com un possible aliat i no sols de manera circumstancial, sinó formant part integral del nostre discurs també a Brusel.les i Estrasburg.

La pròxima parada serà a la Conferència Nacional d'Esquerra, que se celebrarà aquest proper dissabte 20, i on es podrà votar l'esmena (acceptada íntegrament i incorporada a la ponència oficial) que he presentat en nom dels companys de la secció local de La Garriga, la sectorial de política Internacional i Unió Europea i l'ALE per tal de posar en marxa el procés d'enfortiment del nostre referent europeu.

Polítics, caricatures

Tenim un problema, a la política de casa nostra. I el problema no és el PSC com diu en Xavier Mir, ni CiU, ni Esquerra, ni el PP ni Ciutadans ni la CUP ni cap partit. El problema comença a ser el missatge de tots ells. Com? Un membre (convençut) d'un partit criticant el missatge dels partits polítics? Bé, no del tot. Hi ha coses on no hi veig problema, és clar.

Un missatge senzill, no hi tinc res en contra, millor.
Un missatge visual. Res a dir-hi, s'han d'aprofitar totes les potencialitats de les noves tecnologies.
Un missatge superficial. Bé, si després d'aquest primer impacte de superficialitat hi trobem alguna cosa més doncs ja em va bé.

Però el que no puc suportar és el missatge caricatura, destinat en exclusiva al consum intern dels mateixos que el produeixen. Posem els vídeos de les Juventuts Socialistes Espanyoles, i la rèplica dels mitjans conservadors com minutodigital:

Lamentables tòpics, caricatures en definitiva usats com a missatge polític.

El pitjor és que a Catalunya no estem exempts de la mateixa plaga caricaturesca, per part de tots i contra tots. S'hi hauria de fer una reflexió en qualsevol cas.

9 d'Octubre

Símbols. L'amic Narcís Sastre en parlava fa un temps en una reflexió interessant. I avui és un dia simbòlic. Avui és la diada del País Valencià, el dia de l'entrada de Jaume I a la ciutat de València. El dia que els catalans vam descobrir el sud (simbòlicament). Potser calen més dies per descobrir el nostre sud més proper. En tot cas em faig ressò d'alguns dels objectius de la comissió Nou d'Octubre. (podeu trobar el text sencer aquí)

Els qui ens sentim valencians i valencianes, hem de estar orgullosos de la nostra terra, dels nostres paisatges, del nostre caràcter tolerant. Hem de fer d’aquest un país obert i acollidor, hem de continuar lluitant pel nostre patrimoni cultural, per la nostra llengua, pel nostre territori, pels nostres drets socials, per la nostra identitat com a poble.

A hores d’ara, hem de sumar esforços i il·lusió per tal d’aconseguir :

• Un procés d’ordenació del nostre territori, que contemple la participació ciutadana i que es puga trencar el procés d’especulació del sòl amb els seus greus efectes sobre el paisatge, l’economia, la qualitat de vida i la salut.

• El valencià ha de convertir-se en punt de trobada de tots aquells que viuen i treballen al País Valencià, el govern valencià deu dedicar esforços polítics i econòmics necessaris per a una extensió global de l’ús social del valencià, especialment en aquells en q1ue la seua presència és encara feble, com el cinema, justícia, integració del nouvinguts.....

• Un model social i econòmic pel nostre País real, sense dèficits democràtics, amb infraestructures de qualitat, amb projectes necessaris i útils.

(la imatge és del Castell de Montesa, la vella fortalesa islàmica que ha vist néixer desenes de generacions de la meva família. Si parlem de paisatges valencians, aquest, sens dubte, és el meu).

You are now entering the Catalan Indian Reservation

Si, el socialisme democràtic espanyol ens té en alta estima. Als independentistes, em refereixo. Ens té en tan alta estima que es permet donar-nos consells, com per exemple que desistim dels nostres "objectius". Ho podeu llegir avui al que sembla ser és el nou instrument mediàtic al servei del PSOE, el diari Público, a través de l' article d'opinió de José Andrés Torres Mora, diputat al congrés, membre de l'executiva del PSOE, antic cap de gabinet de José Luís Rodríguez Zapatero i un dels fundadors de "Nueva Vía" la corrent que va impulsar la candidatura a la secretaria general del PSOE del mateix Zapatero. O sigui un dels caps pensants de l'actual "PSOE federalista" o "zapaterista".

En el seu article "Vacaciones en Bad Godesberg" el senyor Torres Mora fa una defensa aferrissada de les consecucions de la descentralització i l'estat autonòmic per Espanya per finalment concloure que el què haurien de fer els independentistes per compensar l'esforç descentralitzador que han hagut de fer els socialistes especialment, és:

Sería razonable que los nacionalistas periféricos hicieran un esfuerzo por su parte renunciando a su programa máximo, a la independencia, que no a su identidad.

I bé, com ha arribat a aquesta conclusió el diputat Torres Mora? Doncs un simple raonament:

Primero, porque es un proyecto inviable dada la composición identitaria de sus territorios, ya que traumatizaría y desgarraría a una parte muy importante de su población. Y, segundo, porque también ellos se beneficiarán de su renuncia.

Bé, si, hi ha gent que ho pensa això, però és cert? Llegim atentament el mateix article:

España no es uniforme, pero tampoco es un puzzle de piezas homogéneas. Las piezas son tan heterogéneas como el todo. Cuando los sociólogos preguntan sobre los sentimientos de identidad territorial en España, siempre se encuentran ante al triunfo del mestizaje, la mayoría contesta: tan vasco como español, tan catalán como español, tan andaluz como español, y así. La mayor parte de los ciudadanos de nuestro país tiene identidades mestizas

És a dir, Espanya és tan mestissa identitàriament com Catalunya, però això la fa inviable? Bé, pel mateix autor, no. Doncs una de dos, o és inviable per Espanya, o no ho és tampoc per Catalunya, amb la qual cosa hauríem de concloure que el què és bo per Espanya ( la diversitat identitària) també ho hauria de ser per Catalunya, no? Perquè un govern català independent "traumatizaría y desgarraría a una parte muy importante de su población" i un govern espanyol en canvi és el garant de la diversitat identitària?

Simple. Perquè la visió que té el senyor Torres Mora i per extensió el mateix PSOE i el govern d'Espanya és que les identitats perifèriques en realitat són com una reserva índia, no formen part integral de la identitat española, sinó que són un complement :

Y esa solución institucional pasa por un modelo muy parecido a lo que ya tenemos, un modelo de convivencia que permite la unidad política de todos los españoles y la autonomía necesaria para que se preserve la identidad, la lengua y la cultura de los que no se sienten españoles, o no sólo españoles.

La identitat, llengua i cultura (carai, tot en el mateix sac, i és un "no nacionalista" qui ho escriu) dels que no se senten espanyols no formen part un tot integral de la cultura espanyola, sinó que són reserves a gestionar pels representants d'aquestes minories. I si no t'agrada, no ho gestionarà ningú, i punt.

I no pensem en gestionar nosaltres mateixos la nostra diversitat identitaria, perquè ens podríem fer mal. Deixem-ho que ho facin els espanyols ( els socialistes espanyols per més dades) que ells sí que ho saben fer bé.

Jo en sé d'alguns a un carrer nicaragua que si que els convindria anar a Bad Godesberg de vacances i aclarir-nos alguns conceptes d'identitat i gestió de la identitat. O potser podem començar a penjar cartells a Fraga dient:

"You Are now entering the Catalan Indian reservation. Beware. Some of them might be dangerous due to problems of identity".

Error 1714

Ja no som al front de l'Ebre, companys, tot i que hi ha qui voldria que encara hi fóssim. Fa temps que vam enderrocar les muralles i la Ciutadella que ens vigilava. Ja no cal cavar trinxeres ni jugar a ser soldats. Ja no cal. Avui, la resistència és la persuasió. Avui el què cal es la denúncia de la injustícia, la lluita pel benestar, el convenciment de tenir raó.

Avui ja no hi ha enemics. Avui hi ha interessos, i a nosaltres ens toca defensar els de la nostra gent. I la millor defensa és l'enteniment. A imposicions, fermesa. La valentia avui en dia és avançar amb la mà estesa cap a un horitzó de llibertat. Creiem en la independència perquè ens permetrà desenvolupar totes les nostres potencialitats com a poble, ens permetrà d'atendre millor les necessitats de la gent que viu a casa nostra, i alhora ens permetrà col.laborar amb els nostres veïns espanyols i francesos, no des d'una posició subordinada com ara, sinó d'igual a igual. Cal recordar, la memòria és la nostra millor aliada i no cometre errors del passat.

És això pel que lluitem. I aquesta lluita és l'únic camí.

La refundació del Flamenquisme.

El moviment flamenc també es renova. No, no m'estic referint a Miguel Póveda, sinó als nostres companys flamencs de SPIRIT, el partit dels flamencs liberals d'esquerra. Avui s'anunciarà oficialment que Geert Lambert deixa la presidència del partit i l'assumeix una jove promesa de la política flamenca: Bettina Geysen. Na Bettina prové del sector audiovisual, periodista, ha desenvolupat tota la seva carrera a la cadena pública flamenca VRT, primer en programes d'entrevistes ( com "Retrat de família") i posteriorment en àrees de gestió. Durant l'any 2003 va dissenyar i portar a terme la renovació total del primer canal de VRT, fins aleshores anomenat TV1 i actualment één. Aquest mateix any 2007 s'ha fet càrrec del superdepartament de nous formats, nous medias, desenvolupament de nous models de negoci i promoció al ciberespai- blogs, web 2.0 etc. Una periodista i gestora 2.0 com a dirigent política... serà interessant seguir-ho. Avui assistiré a la seva primera roda de premsa aquí a la casa, on explicarà el seu projecte pel partit, i pel nacionalisme flamenc en conseqüència.


Mentrestant a casa ... els periodistes 2.0 com en Saül Gordillo ens indiquen que hi ha altres trampolins per accedir a la política. Joan Laporta. Interessant, sens dubte.

Affaires Courantes (1)

No, Bèlgica no es trencarà perquè, (usant les paraules de Miquel Iceta) els Belgues no volen, de moment. Ja sé que l'excitació nacional ( o la manca de trempera potser) ens fa observar com voyeurs compulsius les situacions a Flandes i a Escòcia, i alguns aspectes ens semblen familiars, però, com diu el tòpic, el fútbol es así i les situacions no són iguals. Els Flamencs no són majoritàriament independentistes, però són molt crítics amb els valons. Els Valons no són gens independentistes però són extremadament crítics amb els flamencs. Els Brusel.lencs passen. Et voilà.

El que si és cert és que la situació que s'està vivint demostra un cop més que aquest és un estat amb dues comunitats vivint d'espatlles una de l'altra. Ni es coneixen ni volen tenir el gust. Els flamencs, des de la seva actual posició de força econòmica ( que no sempre han tingut) s'exasperen cada cop que veuen les xifres d'atur valones, el que anomenen l'atur estructural clientelista, o els escàndols de corrupció del Partit Socialista a Valònia, o la històrica negativa dels francesos a aprendre res que no sigui el francès. Als valons se'ls ericen els cabells quan veuen els líders xenòfobs del Vlaams Belang, o la creixent influència anglosaxona al seus veïns del nord, o el que perceben com la manca de solidaritat amb els problemes socials del sud.

No fa tant que es va posar en marxa l'experiment comunitari a Bèlgica en forma de regions amb competències plenes ( autonomies si voleu) i des del primer moment ja hi va haver qui deia que no podria durar gaire, la tensió seria tal que en un curt plaç l'Estat explosionoria sense remei davant la manca d'entesa de les dues comunitats.

Qui va explosionar però, va ser la casa comuna del nacionalisme flamenc, la Volksunie ( Unió Popular). Minada per les dissensions ideològiques entre independentistes i confederalistes, liberals, social liberals, radicals i conservadors, el vell pal de paller nacionalista es va dividir fatalment en tres parts en l'últim congrés, el 2001, entre el grup per la Prospectiva ( que acabaria formant Spirit, el partit amb qui treballem a l'ALE i que va sofrir una posterior escissió de membres descontents amb la coalició amb els socialistes flamencs que van acabar al partit liberal VLD), el grup Nacional Flamenc ( que va formar immediatament la Nova Aliança Flamenca i que actualment es presenta en coalició amb els cristiano-demòcrates), i el grup "No a la Separació" liderat per l'actual presidenta de la ALE, Nelly Maes que va acabar repartit per tot l'espectre polític.

La majoria d'analistes polítics coincideixen a dir que va ser aquesta escissió i posterior pol.linització del mapa de partits flamencs i no la pressió dels xenòfobs independentistes del Vlaams Belang el que va fer avançar tots els partits flamencs ( i la societat flamenca en conseqüència) en matèria de reivindicació nacional. Avui en dia per exemple, la principal raó per la qual els flamencs no cedeixen davant les negatives dels valons és que si ho fan molts dels polítics de primera línia de tots els partits es podrien veure temptats de tornar a la que havia estat la seva matriu i casa comuna, el nacionalisme organitzat políticament. I el que és més curiós, segons no es cansa d'explicar-nos la Nelly, Maurits Coppieters, Hugo Schiltz i els vells líders de la Volskunie ja havien previst als 70 l'evolució de la causa nacional flamenca fins arribar al punt de deixar sense competències a l'estat central i per tant fer més factible la integració de Flandes en la Unió Europea sense causar una commoció traumàtica sinó com la única solució possible. Enginyós, sens dubte. A l'època, aquesta postura gradualista els hi va costa l'escissió del sector intransigent que va acabar formant el que avui és el Vlaams Belang.

Potser podríem trobar alguns paral.lels al cap i a la fi.

El que entén Chacón que són les autonomies.

Aquesta setmana volia posar-me seriosament a analitzar la situació a Bèlgica i Flandes des d'aquesta petita posició de privilegi que tinc treballant cada dia a Brusel.les i amb un dels partits flamencs, SPIRIT. Per fer-ho necessitaria primer explicar què s'entén per federalisme, confederalisme i independència a la Unió Europea i a Bèlgica, i és clar, no és tasca fàcil perquè contrariament al què generalment es pensa hi ha molta confusió pràctica a l'hora d'identificar aquestes situacions, fins i tot entre el mateix món acadèmic.

I no cal anar tan lluny. A Espanya mateix, la ministra Chacón ha estudiat amb detall alguns sistemes federals ( el canadenc específicament) i sembla que és una federalista convençuda tal i com han recordat últimament Josep Sort ( premonitòriament en el moment en què va ser nomenada ministra el proppassat juny) i Vicent Partal. Ara, quin és el "federalisme" que ens proposa la ministra? Llegim les seves declaracions a l'Avui:

[ La ministra Carmen Chacón ] va subratllar que, al marge dels colors polítics, les administracions han de cooperar, i es va mostrar convençuda que les institucions autonòmiques completaran les ajudes del govern espanyol, ja que el problema de l'habitatge és diferent a cada territori.

La ministra es defensa de l'acusació d'envair competències autonòmiques, però què ens ofereix per negar-ho? Una mostra indisimulada de centralisme "federal": les autonomies hi són per "completar" l'estat central, que és qui decideix la distribució dels recursos. Cooperació i complementació no són paraules automàticament sinònimes en política. Aquesta sembla ser la visió federal del PSOE, cooperar complementant el que decideixi el govern central. L'autogovern és doncs un complement, ajudar a completar els serveis de l'Estat on aquest no pot arribar.

L'amic Narcís Sastre ho advertia en un post fa uns dies, "l'estat espanyol, en nom del progressisme social, envaeix competències autonòmiques". Li vaig respondre que més aviat semblava una maniobra electoralista que una estratègia neocentralista, però a la vista de les desafortunades declaracions de la ministra, potser hauria de matitzar l'opinió i afegir que tot i no semblar una estratègia centralista, si que reflexa el concepte de "federalisme" que té el PSOE ( em segueixo reafirmant en la opinió que no es tracta del mateix concepte que té actualment el PSC, tot i la posició de la ministra Chacón en la direcció del partit català).

Evidentment així no podem avançar i aprofundir en l'autogovern i Esquerra no hauria de col.laborar en donar ales a aquest concepte de "complementarietat" de les autonomies.

Precisament un dels problemes en les discussions per formar el nou govern belga és la diferent concepció del federalisme que tenen les dues regions concernides, els Flamencs i els Valons. Curiosament el concepte que en tenen els valons ( els francòfons per entendre'ns) és molt semblant a la visió del PSOE: el federalisme serveix per completar els poders de l'Estat. La visió flamenca, és com podreu suposar molt diferent. Però això requereix un post apart.

Estimem Espanya.

Dues reflexions d'aquelles que de tant òbvies fan donar ganes de convertir-se en oracle polític i que he llegit els últims dies:

"Si Catalunya no és independent és perquè els catalans no ho volen".

Miquel Iceta

“Hem d’agafar el tema amb tranquil·litat. Fa cent anys l’estratègia clara del catalanisme era enfrontar bàsicament els nacionalistes i els no nacionalistes. Avui, la majoria dels ciutadans i ciutadanes dels Països Catalans estimen Espanya. Això és una realitat. I ens equivoquem si apostem per l’enfrontament”.

Xavier Vendrell

Òbvies, eh? I ben certes. Cada dia més crec que són aquestes les premises bàsiques de les que hem de partir per arribar a construïr l'independentisme hegemònic: oferir cooperació a Espanya, que no vol dir seguidisme cec i obtús. Cooperació també vol dir oferir alternatives, actuar en positiu i fer pedagogia de la necesitat de tenir (almenys) tres estats ibèrics a la Unió Europea. Necessitat de contruïr sinergies, no confrontacions estúpides i que no porten enlloc. El bloc Ibèric i el Mediterrani, amb igualtat de condicions en un consell europeu, tal i com funciona avui la Unió tindria més pes si s'hi afegeixen veus com la catalana, que oferissin solucions, connexions i futur de creixement també al sud del nostre veritable projecte polític de futur, Europa.

Necessitem un estat propi a Europa, també, per ajudar i reforçar els nostres veïns espanyols i portuguesos.

Juguem a Federals?

Si Ferran Mascarell representa al socialisme aquells que s'estan plantejant si el model federalitzant no estarà esgotat, en Miquel Caminal representa l'ecosocialisme plenament convençut de la possibilitat de l'Espanya plurinacional i federal que ja havien somiat Valentí Almirall i els primers republicans catalans. Fer possible l'arcàdia hispànica. No només això, sinó que aposta clarament per desvincular nació i estat, fins a fer desaparèixer el nacionalisme com a força de reivindicació permanent, així ho escriu al seu article Todas las Naciones, del 2 de Juliol de 2005 al País ( extret de l' arxiu de Miquel Iceta):

Lo deseable sería apaciguar el nacionalismo, conducirlo hacia su inexistencia, y no inducir al surgimiento de nuevos nacionalismos territoriales.

El què no vol dir que no cregui en la existència o fins i tot en la persistència d'una nació política catalana (mal)integrada en la nació política espanyola. En Caminal està definint, també, des de la seva òptica, el post-nacionalisme o el neo-catalanisme, que per a ell vindria a ser el mateix. I és aquí on arrenca el debat que enceta amb Mascarell, en resposta a l'article que vaig comentar ahir. En la seva rèplica, El catalanisme a debate, Caminal matitza l'anàlisi de Mascarell, en el sentit de que "ni estamos tan mal en Cataluña, ni España va tan bien". Per a Caminal, Espanya encara necessita l'impuls reformador i federalitzant català per acomodar les diferències existents, si Espanya no es vol arriscar a seguir ad infinitum discutint sobre qüestions identitàries, que per la seva complexitat poden ser fàcilment usades per distreure l'atenció sobre problemes socials més urgents, el bread and butter que diuen els anglosaxons, polítiques de gestió de la cosa pública en definitiva. Aquesta mateixa idea, però molt més explícita i dirigida directament contra Convergència, la repeteix a "Más nacionalismo" del País d'ahir, 12 de Setembre.

Caminal l'encerta segons el meu punt de vista quan afegeix, gairebé al final de l'article i articulant la seva conclusió:

Ahora que contamos con poder político propio, con más de un cuarto de siglo de autogobierno, el catalanismo tiene que volverse más hacia la sociedad civil sin olvidar lo que ha hecho fuerte a Cataluña: la voluntad de ser y el pacto.

És ben cert, segons jo ho veig i crec, la societat civil, la ciutadania, el poble català, com vulguem dir-li té molt assumits aquests dos valors "nacionals", la voluntat de ser, i el pacte. Això vol dir que per tant sigui impossible la independència? No, de cap manera. Les claus del catalanisme del segle XXI segueixen essent aquestes, voluntat d'ésser i pacte, però perquè no és possible el pacte per ser independents, aconseguint així assegurar la possibilitat d'ésser? És possible un independentisme no confrontacional? Jo crec que si. No només pacte a la societat catalana, sinó també una proposta a la societat espanyola, que no impliqui canviar-la, sinó oferir-li una solució definitiva. Aquesta és la clau de volta.

És clar, si ja és difícil la via federal com a compromís amb Espanya, no és realment estúpid proposar el compromís amb Espanya per la independència? Bé, pot ser-ho si els mecanismes, institucions i cossos civils que el veten són insalvables, però avui hi ha un altre element, Europa. Europa pot ser, és de fet, el ciment que pot no tan sols oferir una solució a l'entesa real de federalistes i independentistes ( és a dir el pacte que Esquerra tant s'ha esforçat a explicar al "bloc social que propugna el federalisme") sinó també oferir el camp d'entesa entre aquestes dues identitats polítiques que són l'espanyola i la catalana. El reconeixement (ple i) mutu és el principi, el treball en conjunt en la construcció d'una Europa política pot ser el camí que aplani els vetos.