Que m'ho expliquin que no ho entenc.

Com heu pogut observar aquest bloc està en mode campanya des de fa uns dies. A pesar que la distància impedeix als que vivim lluny de viure-la en tota la seva intensitat (o fastigueig, hi ha de tot), la vinculació política oblige, i segueixo en la mesura del possible tot el què va suceïnt, gràcies a aquesta benedicció que són els mitjans de comunicació digitals i les xarxes socials per internet. O sigui que sóc (i seré fins al final de la campanya) un consumidor-emissor de la relació 2.0 que està essent la principal novetat d'aquest procés electoral -tot i que també he pogut assistir a l'únic acte de pre-campanya que he viscut en directe, la taula rodona organitzada pel Casal Català de Brusel.les el proppassat dimarts, tothom en va sortir molt content, debatents i públic participant-.

I en aquesta funció de disfrutador de la campanya 2.0, i amb la tranquilitat de la lectura el cap de setmana, m'han sorgit alguns dubtes:

- la massiva participació en un acte 1.0 com el del PSOE de la Plaça de Bous del carrer Xàtiva de València indica un canvi de tendència en el vot valencià, o és només una forma antiga de fer política, amb entrepans gratuïts, discursos per a convençuts i buits de contingut, i fins d'aquí 4 anys, quan tornem a necessitar a les agrupacions màrtirs del País Valencià? -fotos de l'acte al blog Alibaimor, l'Audrey del Túria-.

-s'ha parlat en algún moment de la connexió per alta velocitat o el transport ferroviàri de mercaderies en la línia Algesires-Alacant-València-Barcelona-Montpeller-Lió, el què s'anomena el corredor mediterrani ? S'han felicitat els valencians presents de la il.lusionant nova línia d'alta velocitat Madrid-Barcelona que tant els servirà per unir-los més ràpidament a Europa ? S'han repartit exemplars amb l'editorial del Periódico preveient una nova era de prosperitat i anunciant que

el que ara correspon és recuperar el temps perdut aprofitant amb intel.ligència les grans oportunitats que ofereix l'AVE a aquest país.

-editorial d'El Periódico del 21 de febrer, em queda el dubte a quin país es refereix el diari, potser Madrid ja és un país?-

Molt em temo que el PSOE fracassarà al País Valencià. Per no fer ni cas als valencians i als seus interessos, per exemple. Per no saber veure que la relació històrica, cultural, nacional, econòmica, social en definitiva, entre el País Valencià i Catalunya és de vital importància estratègica -un botó, el magnífic llibre blanc sobre les infraestrucutres de l'EURAM-. El PSOE en aquest sentit és l'hereu de la miopia centralista castellana. Hereu de l'article 145.1 de la Constitució espanyola. Hereu del desprecia cuanto ignora machadià. Hereu de la por al PP i al nacionalisme espanyol. Doncs que els hi vagi bé l'herència.

Només desitjo, veient els actes i campanya del PSOE que la política 2.0 no sigui només temps de retòrica Yes-we-can i de semàntica made in Lakoff. Siusplau.

Jo voto. I voto a Esquerra.

Votaré al catalanisme d'esquerres, i a la millor expressió de la tradició republicana, raonable, cívica i popular. Votaré als candidats que tenen les idees més clares en allò que convé al nostre país: millors connexions al corredor mediterrani, amb Catalunya i el País Valencià al centre; els nostres impostos reinvertits a casa nostra i en les nostres prioritats; millors perspectives de vivenda, treball i mobilitat per a joves i grans; una millor projecció de l'empresa catalana al món; millor defensa i promoció de la nostra llengua i cultura arreu.

Tot això és possible, amb un Estat darrera, donant-hi suport incondicional, amb el nostre Estat independent en l'actual món interdependent. I això només ho defensa Esquerra. Per això votaré per la independència, voto per en Joan Ridao.

Se pilla antes a un mentiroso ...

Hi ha coses que no s'haurien d'haver dit mai, sobretot si no es pensen.

Llengua i país.

La campanya en imatges:

Molt interessant la reflexió d'en Josep Huguet en relació al concepte de ciutadania, llengua i integració. En aquest sentit, la tasca dels departaments d'Educació, de Universitats, de la Secretaria de Política Lingüística i del Consorci de Normalització Lingüstica, crec que són exemplars. Una altra raó per no votar ni Rajoy (evident) ni els que pretenen fer presidir l'hemicicle del Congrés de diputats a José Bono.

Today Kosovo, tomorrow Catalonia?

Kosovo.

És un exemple? No l'és. Per moltes raons. La independència no pot arribar com ho ha fet a Kosovo.

Les situacions són comparables? De cap manera. La història demogràfica, social i política de Kosovo no es pot comparar ni de lluny amb cap dels altres casos que ens trobem a les Illes Britàniques o a la península Ibèrica o cap dels actuals estats membres de la Unió Europea.

És un precedent? Sí, clarament. No maregem la perdiu. Un precedent legal i històric, com n'hi ha hagut d'altres, com els estats Bàltics, com la mateixa Eslovènia, com Xipre, com Irlanda, com Noruega. Un cas de proclamació de la independència unilateral que jo no voldria veure a casa nostra, però que avui es demostra possible en l'actual marc de relacions internacionals.

El paper de l'estat espanyol? Nefast. Què ens volen dir, que en cas que una majoria de catalans democràticament i lliure decidissin que volen constituir-se en estat sobirà, l'estat espanyol faria el paper de Sèrbia? Mare-de-déu, quins defensors de les aliances de civilitzacions de pacotilla que tenim governant.

I ara a ajudar a consolidar la democràcia, l'estabilitat i garantir la viabilitat del nou estat, que és al final, el que compta. L'important són els dies després de la independència, perquè, no em cansaré mai de dir-ho, la independència és un camí, només un camí pel veritable objectiu: procurar un millor nivell de vida per a la tothom, sigui quin sigui el seu bagatge ideològic, nacional, lingüístic, o religiós.

Felicitats kosovars, i a treballar!

Federalisme amb guionet

Article publicat a La Catalunya Realista.

El PSC-PSOE són moltes coses. És el PSC, és el PSOE i és el guionet enmig. Per simplificar-ho podríem dir que el PSC són els catalanistes federalistes, els PSOE són els capitans baix-llobregatins ( tot i que també n'hi ha una mica a tot arreu de la corona metropolitana) i el guionet són els que els uneixen, i un dia poden dir una cosa i l'altre una altra. En teoria la missió històrica del PSC ha estat influïr en el PSOE per a que es convertís al federalisme postmodern (o al clàssic, que pel cas ve a ser el mateix) aprofitant la posició de força que li confereix el ser el primer (a estones) dels dos partits de l'establishment català. Però gràcies als guionets, aquesta missió històrica pot convertir-se tant en una prioritat absoluta, com en un “no-em-malinterpreti-que-jo-mai-he-dit-que...”. En aquest sentit, la reina del guionet és sens dubte la candidata i ministra de vivenda en funcions Carme Chacón.

El federalisme guionet en realitat és bastant pobre, tan en resultats com en conceptualització teòrica. Algunes de les declaracions, actituds i textos de la candidata Chacón reflexen una concepció absolutament centralista i increïblement maldisfressades de “federalisme”. Per exemple, quan l'ara candidata Chacón encara era Ministra de Vivenda full time feia declaracions com aquesta:

(La ministra Carmen Chacón) va subratllar que, al marge dels colors polítics, les administracions han de cooperar, i es va mostrar convençuda que les institucions autonòmiques completaran les ajudes del govern espanyol, ja que el problema de l'habitatge és diferent a cada territori.

Oh i tant que han de cooperar les administracions, només faltaria. Però, quina mena de federalisme és aquest que fa que el govern central decideixi, i les “autonomies“ (perdoneu se m'escapa el riure federal) complementin les ajudes. Això de les competències en estats federals de debò és alguna cosa més que el govern central decideixi i els altres nivells de govern acatin i complementin. D'això se'n diu, purament i simple, “centralisme bien entendido”.

És llavors que llegeixes als federalistes de veritat, com en Jordi Font, al seu article Catalunya, en casa ajena?:

Pero España deberá darse prisa en la construcción de un consenso suficiente sobre el modelo de Estado, que deberá incluir a la nación catalana y ejercer de “Estado catalán” en la proporción debida.

i et venen temptacions de preguntar: i el guionet què en pensa del “Estado Catalán”?

Coses de Cap de Setmana

Al començar l'any ja vaig avisar que anava ben ple de projectes. Aquest n'és un que em fa moltíssima il.lusió, un projecte de videoblog, centrat en la vida per aquestes contrades nord-europees, i en català. A veure com funciona! De moment, el primer clip, encara en beta, del projecte pausa.cat

Feliç any de la Rata

Avui és dia de festa grossa allà on hi hagi xinesos. Comença l'any olímpic, l'any de Pequin, l'any de la Rata. N'anirem parlant. De totes formes no puc ser neutral havent viscut en aquell país i en aquella ciutat. Una mena de melangia i els centenars d'imatges que encara tinc ben presents a la retina - i mira que n'era de lletja, em segueixo repetint, com pot ser que l'enyori-. Com deu haver canviat en dos anys?

Per a qui l'interessi com viuen els pequinesos aqust canvi d'any, un nou episodi de Sexybeijing.TV.

I a nosaltres qui ens interessa que guanyi?

En moments com el supertuesday d'ahir me'n recordo d'aquell acudit gràfic de la transició, crec que d'en Perich, on un personatge amb tots els atributs iconogràfics del progre s'exclamava i deia: "40 anys sabent a qui hauria de votar a les primàries dels Estats Units, a les eleccions de Novembre a la Casa Blanca, a França, al Regne Unit, i ara no sé a qui votar aquí a casa". No aporto res de nou si escric que des d'Europa s'està seguint amb una atenció inusitada les primàries americanes. No tant per l'interès del procés en si mateix, que si fa no fa és el mateix que sempre ha existit, -al menys des de la segona guerra mundial i els anys de les meravelles dels Kennedy-Monroe sobretot-, sinó per les adhesions que està generant entre els qui ho segueixen amb més deteniment, i fins i tot entre qui ho segueix més desapasionadament. A Catalunya, llegint una mica els comenta-opinadors 2.0, a blocs, facebooks, twitters, em dóna la impressió que hi ha un consens molt àmpli en preferir a Obama respecte a cap altre candidat dels dos grans partits estadounidencs. I perquè? Doncs una mica com amb la Segolène, per què parla molt de canvi, per què sembla que tingui una campanya més dinàmica i novedosa, per què Clinton és un nom amb massa ressonàncies presidencials i Obama, amb aquesta successió de labials que sembla que haguem de dir Oh Mama, és un nom amb el punt d'exotisme just com per confiar-hi plenament, ves a saber.

Ara, com n'hauríem de confiar en un president dels Estats Units? Com a Europeus, com a Mediterranis, com a Catalans serà molt diferent la nostra relació amb els Estats Units si guanya Obama, Clinton, Mc Cain o Romney? Sembla que no gaire. La nova administració nordamericana haurà de fer front a un moment de recessió – contracció, si voleu ser menys apocalíptics [apunt d'en Marc Vidal]- de l'economia, amb receptes poc clares encara, però que sens dubte passaran per abandonar part del messianisme de la política exterior de l'era Bush, i començar una etapa de neo-realisme, pragmatisme en l'enfrontament contra el terrorisme global i enfortiment intern –cohesió patriòtica en diuen ara-, sense abandonar és clar, el programa de control, contenció i prevenció d'inestabilitats en els fluxos energètics provinents de l'exterior per evitar l'arxitemuda dependència energètica. I amb Europa? Cordialitat institucional i defensa proteccionista del mercat agrícola i productiu en general. I amb la Mediterrània? El vell anhel de la resolució del conflicte a Palestina per calmar la regió de l'Orient Mitjà. I amb Catalunya? Doncs res. Catalunya no significa res en l'anglès que es parla als Estats Units. No significarà res fins el dia que hi hagi un procés d'establiment d'un estat independent. Aquell dia tindrem als americans trucant al consolat de Reina Elisenda i preguntant desficiosos i amb qui s'ha de parlar per garantir l'estabilitat del ponent mediterrani? QUI COI ÉS EL NOSTRE HOME!

Fins aquell dia, les eleccions als Estats Units m'interessen per tenir un govern estable, racional, pacífic, a la primera potència global. I crec que el fum fum fum, la inexperiència, la candidesa internacional que ven Obama, significa ben poc per a nosaltres, i seria molt més interessant comptar amb una presidenta – i gràcies a la infravalorada racionalitat dels electors estadounidencs sembla que així serà- i una administració curtida, amb prioritats clares, i que garateixin un escenari mundial de respecte a les regles de joc – els drets humans i la democràcia per començar-. Esperar dels Estats Units que liderin un procés global de bon rotllisme és fer volar coloms.

Jaume I, 800 anys

En els 800 anys del naixement del bon rei En Jaume, dit el Conqueridor, que també conegué la dolça terra dels meus avantpassats, Montesa (la Costera).

Chronica o comentaris del gloriosssim e invictissim Rey en Jacme primer, Rey Darago, de Mallorques e de Valencia, Compte de Barcelona e de Montpesler : dictada per aquell en sa llengua natural ; de nou feyta estampar per Marian Aguiló y Fuster

(...) E laltre dia a enant uench nos Abolcacim, e Setxi, e Almofois, e Nexemen de Touia: Senyor, aquius enuia lalcayt tot son conseyl, e son cor, e ço que aquests faran tingats per aytan ferm con si ell ho feya. E foren les paraules aytatls que el nos liuraria lo castel menor de Xatiua, e que el tingues lo major daquela Pantacosta en ·II· anys: e nos que li faessem saber qual loch honrat li dariem. E nos parlam qual heretat couinent li poyriem dar. E ell demana Muntesa e Uallada que son castells bons, e son prop de Xatiua. E nos dixem que hauriem nostre acort. Ab tant exim de nostra tenda, e anam a aqueles cases que nos hauiem feytes on era la Regina, e fo en nostre acort lo Maestre del Espital Nuch de Fuylalquer, e en ·G· de Muncada, en Exemen Periç Darenos, e en Carroç, e dixem los lo pleyt quens parlaua lalcayt, e quens hi conseylassen: e dixeren ells a la Regina quey dixes primerament que ells. E dix la Regina: Senyor, quiyn conseyl uos poria jo donar en aquest feit, ni negu? conseyl uos que pus podets hauer Xatiua que nou alonguets per ·I· castell ni per ·II·, quel pus bell castell es del mon el pus rich que jo anch uees, ne nuyl hom. E dix lo Maestre del Espital: Noy dire plus, que bon conseyl ha dat la Regina. E tots los altres atorgaren ho. E nos dixem que bens hi hauien conseylat, e tinguem ho per bo, e pensam nos que pus lo menor castell nos daua, que puys lo major no era en sa ma.

Divendres al Parlament Europeu.

Després d'una setmana de minisessió al Parlament Europeu... arriba divendres! Bon cap de setmana.

La política segons Pasqual Maragall

No és cap secret que tinc una especial i gairebé m'atreviria a dir que íntima relació de perplexitat amb la figura pública de Pasqual Maragall, no a ell com a persona - a qui he saludat només en un parell o tres d'ocasions- sinó a la seva figura política en l'escenari històric contemporani català. És la mateixa curiositat que em desperta la figura d'en Jordi Pujol, no per haver estat ambdós presidents de la Generalitat sinó per les seves posicions públiques, i la seva rutilancia com a homes públics.


Pasqual Maragall en aquest sentit és un cas molt més italià que el germanòfon Pujol. Ja comentava en un apunt anterior que la política italiana és un món d'imprevisibilitats, de cops d'efecte, de gesticulacions, on sembla que la dinàmica de l'estat vagi per una banda, i els partits polítics es dediquin a fer "òpera ideològica". Alguns dels meus col.legues italians han arribat a afirmar que Itàlia, l'estat Italià, funciona, grazie a Dio, al marge dels polítics. I ara ens trobem amb una altra de les genialitats italianes d'en Maragall: ell, des d'una posició de privilegi (no m'atreveixo a parlar de Sinaí), considera que cap partit compleix al 100 % les seves expectatives i per tant avui decidirà amb els seus amics -literal- si presenten un nou partit a les eleccions del 9 de Març.


Sembla que sigui una més en la llista de maragallades, i suposo que a can PSC ja els hi deuen estar tremolant les cames. O no, perquè al menys en Felipe si que el tenen – o el treuen- cada cop que necessiten un pavelló ple. Però tot i així considero una irresponsabilitat terrible l'article que he llegit avui a l'ADN [ llegir aquí]. Aquest nou partit, que en Maragall vol,

que pueda aprovechar mejor el Parlamento español para progresar en objetivos como la libertad de Catalunya para definir su estatus en España o el derecho a decidir qué queremos ser en Europa y en qué queremos que Europa tenga competencia, en concreto moneda, ejército y símbolos (himno y bandera).

quina capacitat tindria per aconseguir els objectius tan ambiciosos que es marca l'ex-president? No seria millor, i ara li parlo directament benvolgut senyor Maragall, reforçar opcions ja presents a la política catalana, establertes, sòlides, i amb capacitat d'influir ( jo li parlaria d'ERC, però si li sembla que som massa fora de l'establishment pel seu gust, segur que la gent de CiU li dirien que comparteixen exactament els mateixos plantejaments).

Cal aquesta italianada?

Duran, candidat a Hesse?

El candidat de la CDU Roland Koch, va decidir que per mantenir-se en el poder, a l'estat federat de Hesse havia de semblar dur. De fet, havia de mantenir una fama de dur. L'any 1999 havia aconseguit desplaçar de la presidència de l'estat a un pes pesant dels Socialdemòcrates alemanys, ni més ni menys que el que seria posteriorment Ministre de Finances del govern Schröder, Hans Eichel, a base d'una campanya dura en temes d'immigració, un pelet demagògica, però que li va comportar la victòria. I si havia funcionat una vegada, perquè no hauria de funcionar una segona? I si la primera havia estat un resultat històric, què impedia aconseguir una victòria esclatant aquesta vegada, amb el discurs populista a tot drap?

Doncs sense empatx:



S'ha d'enviar als joves criminals a Sibèria o al Sàhara, l'estat federat de Hesse no pot mantenir més temps aquests pàries, aquests paràsits no assimilats culturalment.



Resultat de tot plegat: l'esquerra ha viscut una mobilització històrica que els ha permès remuntar, encara que fragmentada entre els socialdemòcrates, els verds i l'esquerra (unida). Una campanya de crispació, de tensió, porta inevitablement a un resultat de polarització, i d'allunyament del centre polític.


És per això que m'estranyo de veure el candidat del "centre moderat", de CiU, amb aquest cartell:



A Catalunya no hi cap tothom. Genial. Alguna idea per a Hesse?

Catosfera, Granollers, Món.

El millor d'aquests dies a Granollers està essent la quantitat d'informació que compartim amb els companys blocaires, experiències, visions, vida en xarxa en definitiva. Per demà el taller que més m'interesa, el de videoblogging. Aquests dies he estat prenent imatges que vull editar seguint els consells de demà d'en Joan Planas, i... a veure què en surt!

Coses d'Itàlia.

Ja veieu, [llegiu a baix], la meva capacitat en futurologia política no em donaria de menjar, especialment a Itàlia. Finalment, el "Supervivent" no se n'ha sortit, i el govern ha caigut. Veurem què farà el president de la República italiana.


Espero que les meves dots si que serveixin per a què pugui veure a la primera dona com a presidenta dels Estats Units.

Paradiso dei Politici

Itàlia és un d'aquells estats que et fan pensar si no serà veritat el què s'explica del "caràcter nacional" i altres intents de la socio-anàlisi de bar i tallat. Ara mateix s'està debatent al Senat Italià la moció de confiança al govern Prodi i ja s'han produït els primers incidents. Ho estic seguint al Corriere de la Sera. He vist fugaçment al senador Carlo Perrin, amic de la ALE i amb qui ens hem trobat un parell o tres d'ocasions al llarg d'aquesta tardor. Espero que no passi mal. De moment ja hi ha un senador a l'Hospital, crits, insults, intents de cops...


En tot cas sembla que en Prodi se'n pot sortir. Haurem de fer cas a qui l'anomena "il Sopravvissuto", el Supervivent.

-al vídeo, el senador Cusumano, que havia d'haver votat en contra de Prodi per ordre d' Udeur, el petit partit popular demòcrata que ha causat tot el merder, i que finalment anuncia que votarà a favor de la confiança al govern. Posteriorment comença una tangana que les càmeres no recullen-.

Polític en temps de crisi hipotecària.

Ser candidat en un moment en què sembla que s'acosta una d'aquelles crisis cícliques del capitalisme que encara sento predicar per les cantonades no és la millor de les perspectives. S'ha de tenir coratge, fins i tot personal, veient que amb molta probabilitat el govern que es constitueixi haurà de fer front a una sotragada econòmica i fins i tot l'oposició no tindrà una vida fàcil si no vol abocar-se a la via fàcil de la demagògia.

Encara és pitjor ser candidat d'un partit que no té cap pretensió d'arribar al govern, però que té la intenció d'establir algunes prioritats per aquest govern, o almenys intentar-ho. Els núvols de tempesta que deu veure venir, amb totes les senyals en contra no conviden gaire a fer el pas endavant i presentar-se com la cara visible d'unes negociacions que es preveuen duríssimes i en un ambient d'hipoteques pels núvols i recessió a tocar dels dits.

Només per això, per aquesta valentia personal ja crec que hauríem donar confiança a l'oferta dels candidats. Poques vegades valorem el preu que paguen, personalment, en termes de manca de vida personal i amb la voluntat de contribuir donant la cara al progrés de tots nosaltres. Jo, la veritat, no sóc gens partidari dels il.luminats que criden a l'abstenció per motius que si no són banals, són bastant esotèrics. En temps d'hipoteques, no decidir és un suïcidi, també nacional.

Back to the basics.

Torno d'Edimburg amb les piles carregades. La trobada que ha constituït el grup d'Edimburg ha estat un èxit, polític i estratègic important. Per primera vegada les cinc formacions independentistes d'esquerres reunides hem acordat aprofundir en la nostra col.laboració i en aspectes importants del procés de construcció europea, com seria un hipotètic procés d'ampliació interna de la UE si la gent dels nostres països decideix democràticament constituir-se en Estat.[podeu llegir-ne les conclusions aquí]

Avui també començo un projecte personal interessant. Després de reflexionar-ho he decidit dedicar aquest espai blog a ser el recull de varies facetes de la meva vida "digital", una espècie calaix de sastre que més que blog, hauria de ser pròpiament anomenat "pàgina personal". Però des d'avui començo un espai més temàticament restringit a la tasca política de l'ALE als Blocs de MésVilaweb, un referent comunicatiu en la nostra llengua i que ha de ajudar a difondre la visió dels canvis que anirem fent a l'ALE durant aquest any que ve i l'any 2009, any d'eleccions europees. Us convido doncs a seguir participant d'aquest espai, i a compartir amb mi l'experiència de parlar dels projectes de l'ALE al Blog Units en la Diversitat.

I no serà la única de les novetats, però ja n'anirem parlant.

A Edimburg

Grisa però amb un encant especial. Suposo que les primeres vegades tenen aquestes coses. Edimburg, però m'ha causat bona impressió. La gent de l'SNP ens acull per començar a preparar l'acte de dissabte. I ara a veure com és la ciutat que pot ser la capital d'un nou estat membre de la Unió, com fins fa pocs anys ho era la encantadora ciutat de Ljubliana.

A respirar Independència.

Compte enrere.

Aquesta és una setmana important per l'Aliança Lliure Europea. Ja fa un any que vaig començar a treballar per aquesta casa, el referent polític europeu dels independentistes i nacionalistes progressistes de la Unió Europea. En aquest any he pogut ser al mig del debat sobre la necessitat d'una re-orientació , definició de noves formes de comunicació i organització, i sobretot d'un discurs renovat que ens faci ser al centre del debat europeu, amb el concepte d'ampliació interna com a punt central.

A l'ALE, el 2008 serà un any de canvis. La nostra voluntat és de convertir-nos una eina política 2.0 al servei dels principis que van fer convergir els nacionalistes progressistes ja fa 26 anys, primer com a grup tècnic al Parlament Europeu, [podeu accedir al lloc web de la versió no-oficial del Parlament, en català] i finalment, el 2004 fundant-se com a partit polític d'àmbit europeu.

Els partits polítics europeus, fins al dia d'avui, han estat una espècie d'eines de coordinació molt laxes entre partits nacionals forts i implantats al territori. El model pot estar a punt de canviar, amb l'ampliació de poders competencials del Parlament Europeu i amb les noves regles de procediment dirigides als partits polítics d'àmbit europeu, que els permeten, per exemple, participar directament per primera vegada en les campanyes “nacionals” al Parlament Europeu. Les eleccions previstes per al 2009 seran doncs, les primeres on podrem visualitzar l'existència dels partits polítics d'àmbit europeu, més enllà de les aliances circumstancials i els àmbits de coordinació tous. Hi ha propostes igualment de tenir debats a nivell europeu, on el factor 2.0 haurà de tenir una importància cabdal.

Aquest proper cap de setmana, a Edinburg, ens hem proposat començar a fer públic els canvis que marcaran l'existència del referent polític dels independentistes i nacionalistes progressistes a Europa. Us convido a seguir-ho a través d'aquesta finestra.

Somiant amb els angelets

Nova sessió de twittertúlia ahir a la nit, seguint aquesta vegada les primàries de New Hampshire. A l'inici de la nit erem ja una trentena de contertwitters [llegiu-ho al blog d'en César], amb bud's, estrelles galícies, camisetes dels candidats i qualsevol altre gadget que segur trobaríeu en un partit de la NFL. Com que el recompte aquesta vegada avançava lent i ja de matinada encara no s'havia superat un percentatge baix d'escrutini, la son es va apoderar dels meus dits i si, vaig adormir-me, senyores i senyors, somiant amb Amèrica.

Vaig somiar en candidats americans a les eleccions europees. La gent els mirava com qui es mira un espectacle del Cirque du Soleil, fent volteretes i malabars amb el nas, apareixent del no res, desapareixent quan no se'ls esperava. Al final, però, l'espectacle acabava en un fos a negre i la gent mirant-se les butxaques.

I vaig veure en les boires de la inconsciència, la imatge del sindicat d'escriptors i guionistes d'Amèrica obligant a tancar la paradeta a tots els centres d'anàlisi política, per manca de guions, de la mateixa manera que han aconseguit la suspensió de la gala dels Globus d'Or [llegir la notícia al Periódico edició digital]. I en el paroxisme de les ones alfa, beta i gamma del meu cervell, vaig veure com finalment aquestes beneïdes eleccions es decidien a Hollywood, en la cerimònia d'entrega dels premis de l'Acadèmia, els Òscars, amb Hillary Clinton rebent entre llàgrimes i visques a la Mare de Déu de Cuenca la nominació demòcrata. I declarant en el seu speech seguidament que no només dedicava el pemi a la gent del nou estat independent del Kosovo, sinó a tots els ciutadans dels nous estats d'europa, i recitava, Escòcia, i el País Basc, i Flandes, i finalitzava somrient, i les amigues catalanes.

Aquest matí, acabat de llevar, encara ressonava Morning Glory.

Nota als lectors de Blog polític: per a un anàlisi més seriós podeu llegir els magnífics blogs colaboratius "America Decideix", el ja mencionat Blog d'en Netoratón o el recentment descobert ( per la meva banda, és clar) "Matérias Grises".

Carta als reis, mentre tornen cap a Orient.

Seré breu:

Reis, Mags, ja sé que la vostra tomba a Colònia no vol dir gran cosa, i que en realitat mai heu estat ni al Kölner Dom ni a San Giorgio al Palazzo a Milà ni a Constantinoble ni, per sort, a la Venezuela Bolivariana on tan poca consideració tenen amb els reis. Així i tot, ja que segur que alguna vegada us hareu acostat a prop d'on diu la tradició que dormiu el somni etern, aquí, a dues hores de Thalys de Brusel.les, voldria demanar-vos que us aturessiu, si us ve de gust, en aquesta ciutat dels miracles, les aparicions i les casetes de xocolata. Ja sabeu, seguiu el camí de llambordes daurades i arribareu al país de les meravelles, el paradís rousseaunià fet carn i ossos, fet metall i vidre, americana i corbata.

I permeteu-me demanar-vos una miqueta de realisme per la gent que aquí habita, perquè de nits, quan els micros s'apaguen, les recepcions desen la cuberteria i al parlament regna, per fi el silenci, un aire fred, molt fred recorre els carrers. Jo l'he sentit i fa por, molta por. Potser amb una mica de sentit comú, de peus a terra com deia el meu avi ( un 45 calçava el bon home) aquesta gelor ciutadana, rasca d'indiferència, real viruji polític, que ens glaça la sang als que treballem aquí, no ens vindria tant de nou.

Gràcies pels llibres."Les benevolents" de Jonathan Littell, què n'he de dir. "Els fundadors del Regne de València" d'Enric Guinot, la prova definitiva que els Perales (Andreu i Pere) ja habitaven la molt alta vila de Montesa el 1421. Gràcies altre cop, nomès era això. Ah, i per l'any que ve una bufanda.

Reis, enquestes i enveges.

Brusel.les. El paradís de la política dels reis mags. El regne del "fer-volar-colomisme". L'únic lloc on ser polític vol dir, gairebé exclusivament, somiar. Des de Brusel.les, amb la quasi-totalitat del parlament europeu volant entre aquesta nit i demà per reincorporar-se a les oficines de la Rue Wiertz, segueixo amb enveja, molta enveja, els debats de les primàries als Estats Units. Ahir a New Hampshire:

WMUR, canal a New Hampshire, posa a disposició dels internautes una cosa que a molts pot semblar ciència ficció política: un seguiment a través d'un focus group ( una espècie de petita mostra enquestal) de tot el debat dels candidats republicans i demòcrates d'ahir, vigília de Reis. Amb les reaccions, en temps real, de dos grups segmentats (els demòcrates i republicans registrats i els independents) [aquí el seguiment complet]. Podeu observar com baixa l'aprovació de Hillary Clinton entre els votants independents quan ataca directament a l'Obama, o com puja quan explica que els americans necessiten un president que estigui preparat per ser-ho des del minut 0 de la presidència ( un atac molt més refinat, però més efectiu).

Sí, els partits, a tot arreu, disposen d'aquestes informacions. Envejo aquesta gent que la fa pública, sense por, mostra d'uns mitjans amb veritable voluntat informativa. Informació 2.0? Seguiu aquest camí, siusplau.

I aquesta setmana al blog: Brusel.les. Post-in-progress, carta als reis (amb retard) sobre política europea.

Insomnes de Caucus.

No tenia ni idea de com funcionava el Twitter. Ahir vaig saber com es posible utilitzar aquest i d'altres instruments de la xarxa 2.0 per tenir una altra visió de la política nordamericana ( i per extensió de tota política). Gràcies als contertwitters [ Marc Vidal, César Calderón, José Antonio Donaire, Rubén Novoa, Álvaro Degives-Mas, Xavier Tomàs, Jesús Gordillo, Eduardo Arcos, Xavier Peytibí ] per fer de 140 caràcters el millor mitjà per assabentar-me de les interioritats de la campanya presidencial estadounidenca. He viscut ( o he somiat?) en el futur de la política.


Pd. Segueixo sense veure a Obama com a proper president dels Estats Units. La meva fe en un ticket Clinton-Edwards segueix intacta.

Afrofrustració

foto Guillaume Bonn pel The New York Times.

L'any comença amb un dejà-vu històric, i pràcticament ni aixequem les celles en senyal de desaprovació. Kènia, Somàlia, Etiòpia, Eritrea, la banya d'Àfrica. Els noms sonen, però d'aquella manera, com si ens parlessin de batalletes d'ONG's. Si, pobrets, però com estan tan lluny, i tenen tan poca importància geo-política...

Avui a l'Avui, l'Alfred Bosch dedica el seu bitllet d'opinió a Kènia, [llegir] i l'he trobat genial. Efectivament, l'arribada al poder de Mwai Kibaki va significar per a Kènia l'inici d'uns anys de prosperitat, estabilitat i democràcia que contrastaven fortament amb la inestabilitat dels seus veïns dels grans llacs i de la Banya d'Àfrica. Els tics personalistes i despòtics, però, van aflorar i ens trobem en la situació actual d'enfrontaments ètnics disfressats de política.

Un detall que no he sabut trobar en cap mitjà de comunicació és la nul.la implicació del senador i candidat demòcrata Barack Obama en aquest conflicte. Molt pitjor, el senador Obama hauria de tenir un interès molt personal en els assumptes kenians, ja que el seu pare és Kenià, i la seva àvia encara viu al país dels seus ( i dels nostres) avantpassats. Més, el candidat “derrotat” a les eleccions, Raila Odinga, del Moviment Demòcrata Taronja, és de la ètnia Luo, igual que el senyor Obama. Durant la campanya (keniana) els periodistes insistien si no hi hauria abans un president Luo als Estats Units que a la pròpia Kènia, en vista a les irregularitats que ja s'observaven de feia mesos.

D'aquí unes hores, les primàries a Iowa. Serà el dia que el senador Obama es manifesti públicament per aturar el conflicte al país del seu pare ? Un detall a afegir al seguiment que tots els qui ens interessa la política estadounidenca farem avui dels resultats que vinguin de Des Moines. [apunt d'en Marc Vidal, ho seguiré, virtualment, amb ell]

Nou any, nous projectes.

Sóc dels que creu en el cap d'any. Aquell moment en què es bo parar, i agafar aire. Pausadament. Preparar l'any que ve, sense massa detall, evident, però si en grans línies. Hi crec, és un bon exercici mental.

A tots, bons projectes per l'any que arriba. La conversa continua el 2008.

Bones festes

Les festes a casa. El blog en pausa. La Vallesfera en marxa!

El nou argument unionista.

Llegeixo les últimes setmanes i sobretot arran de la massiva manifestació del primer de Desembre una sèrie de consideracions sobre l'independentisme que trobo completament desafortunades, reduccionistes, impròpies de líders o opinadors polítics. L'argument que trobo mes fal·laç i alhora més perillós és el que diu:

-Un país independent no seria el paradís, tindria els mateixos problemes que ara tenim.

És amb aquesta frase que m'adono que s'ha de continuar amb la pedagogia. I és clar que no, l'edèn català? Perquè, a part de quatre il·luminats, ningú ha afirmat mai que un estat català independent fos el paradís a la terra, de cap manera. És evident que Esquerra utilitza en les seves campanyes el malestar d'aquests últims mesos, però en cap cas vinculem l'assoliment d'un estat català a aquests problemes concrets. En tot cas aquests problemes són la plasmació d'uns dèficits estructurals més profunds i que afloren en forma de crisis dels serveis. La principal d'aquestes mancances estructurals, i que la reconeix el mateix PSC és el sistema de finançament de l'autonomia que ens han concedit. L'actual sistema de finançament és una rèmora per l'avanç del país. No ens permet invertir tal i com caldria en els aspectes claus que molt analistes coincideixen a senyalar aquests dies: educació, infraestructures, i+d. El que és pitjor, el sistema de finançament, en l'actual sistema autonòmic no es pot millorar de cap altra manera que separant la recaptació catalana de la de la resta. I a això, em sembla que no hi ha molts federalistes espanyols ( lo qualo?) que hi estiguin disposats.

I alhora no podem aprofitar sinergies privades o de cooperació exterior perquè a pesar dels que ens expliquin, els gran grups empresarials tracten sempre amb els estats, i la Unió Europea no és ni més ni menys que un instrument al servei absolut ( i ho repetiré tantes vegades com calgui) dels estats membres. L'Europa de les regions, de la subsidiaritat, passa ni més ni menys que per la voluntat dels estats d'actuar o no. Només cal llegir, i fer-ho atentament, les paraules de Georges Frêche[enllaç a les declaracions] arrel de la última reunió de l'Euroregió Pirineus-Mediterrània[enllaç]:

si aquí no obtenim resultats concrets i papables, si només venim a fer la foto i el cafè, senyors, aquest no és el nostre lloc.

La conclusió es que sense ser estat no podem aprofitar condicions més avantatjoses per fer front als mateixos problemes que ens trobem avui. No estem parlant de solucions màgiques, sinó d'aprofitar millor el món on vivim, i això, senyores i senyors, no es fa essent una comunitat autònoma diluïda entre 16 comunitats més. Prou parlar del sexe dels àngels i de si federalisme o confederalisme, o de que-important-que-és-que-ens-trobem-tots-reunits-aquí. Primer, estat, després ja farem les aliances estratègiques amb qui sigui, des de la igualtat real, des de la independència de decisions, des de les prioritats de cada pais. Aquest és el veritable sobiranisme de la butxaca que Esquerra defensa.

Per això vull la independència.

Per això vull la independència.

Tintin al país dels Mil Turons

Un acudit que circula aquests dies per Brusel.les diu que la primera mesura del nou govern serà canviar l'expressió "Royaume de la Belgique" als passaports per la més adequada "Rions de la Belgique"( Riem-nos de Bèlgica). Els brusel.lesos són amants de l'humor surrealista. I potser és per això que situacions que en podríem dir surrealistes aquí són molt normals. Un exemple ben "ferranià": els dos mitjans de comunicació públics.

La RTBF ( Radio et Télévision Belges Francophones) i la VRT ( Vlaamse Radio en Televisieomroep) són les dues corporacions públiques de radio i televisió a Bèlgica. Com el seu nom indica, una es dirigeix a la comunitat francòfona del país, i l'altra a la comunitat neerlandòfona. Fins els anys 80 formaven una unitat dins la Radio Televisió Belga, fins que es va creure apropiat separar-les orgànicament i administrativament, però no físicament. De fet, les dues corporacions comparteixen el mateix edifici a Brusel.les, amb una peculiaritat: la corporació flamenca ocupa l'ala dreta i la francòfona, l'ala esquerra. Aquesta proximitat física, podria fer pensar que les dues tenen també una proximitat ideològica, però ... la veritat és que les crostes a cada passadís són absolutament oposades.

Yves Leterme, el polític més surrealista del país ( i potser per això el més votat) evidentment havia d'aprofitar l'ocasió per dir-ne alguna de les seves. I per no quedar-se curt, va acusar als del passadís de l'esquerra (RTBF, francòfona) de ser com Radio Mille Collines, la ràdio que va encoratjar el genocidi de Tutsis i Hutus moderats a Ruanda. Un home sens dubte delicat en les formes.

No ha d'extranyar doncs que els francòfons de Bèlgica hagin decidit que no volen aquest senyor de primer ministre. Les últimes notícies parlen d'un govern de concentració per impulsar les reformes necessàries entre tots, dirigit per el primer ministre sortint Guy Verhofstadt ( per cert, recent premi del llibre europeu pel seu assaig "Els Estats Units d'Europa"). Els partits de cada comunitat d'aquesta manera podrien vendre com un èxit polític el què aconseguissin, sense que hi hagués ningú per reclamar el què no s'aconsegueixi.

I mentrestant demà celebrarem un any de l'emissió del famós reportatge sobre la partició de Bèlgica, amb la prohibició per part del consell de la corporació de la RTBF d'emetre cap mena de recordatori, tot i que estava preparat un "Com es va fer". Estarem atents a les pantalles, per si de cas.

La bellesa de parlar frisi.

Enmig de les negociacions sobre l'status del Kosovo, ja comencem a sentir la frase favorita dels "internacionalistes", aquells que declaren que no els hi agraden les banderes i se senten ciutadans del món ( tot i saber positivament que només és pot ser ciutadà del món a través de la ciutadania d'un estat, i aquests estats vés per on, sí que tenen banderes, coses de la llei). La frase, segur que l'heu sentit, o fins i tot usat és:

"No, la situació no és la mateixa, són casos que no es poden comparar".

Ho hem sentit amb la independència dels països bàltics, amb la separació de Txèquia i Eslovàquia, amb les independències d'Eslovènia, Croàcia, Bòsnia, Macedònia i Montenegro, i més que ens ho sentirem dir. Tot per demostrar que a nosaltres això de la independència no ens convé, potser si a Estònia, potser si a Irlanda, potser si a Malta, però no a nosaltres.

Però el que més m'agrada de treballar a l'Aliança Lliure Europea aquí a Brusel·les, és que aquest mite del cas únic català cau pel seu propi pes. Tot són paralelismes i se'n poden trobar una mica per tot arreu a Europa. Exemple. En el marc del seminari de preparació de campanyes de l'ALE jove, ahir vam estar xerrant amb uns companys del FNP, el Partit Nacional Frisi, i amb la gent de l'Eurolang, una organització molt activa en la promoció de la diversitat lingüística. I em van sorprendre amb la campanya "Praat mar Frysk" (Parlem frisi), una iniciativa que pretén acabar amb l'extesa sensació que el frisi és una llengua de segona - tot i ser oficial a Frísia des de 1956- i evitar que els parlant canviin de llengua automàticament quan se'ls dirigeixen en neerlandès. La campanya ha aconseguit el suport de la Top Model Doutzen Kroes, parlant nativa de frisi i fervent defensora del seu ús i d'acabar amb la "vergonyització" dels mateixos frisioparlants.

Oficialitat, ús en decadència per la pressió d'una llengua més "globalment competitiva", campanyes per la promoció de l'ús, mitjans de comunicació compromesos amb la llengua, crítiques a aquests mitjans a qui s'acusa de "separadors" (veure cas Omrop Fryslân) ... Algú hi veu cap paralelisme ?

Brusel.les a la moda.

Setmana amb moltes visites a Brusel.les. El president del govern José Luis Rodríguez Zapatero no es va poder reunir amb cap representant del govern belga perquè el govern belga encara està en funcions i no rep delegacions internacionals fins que es constitueixi el nou. En qualsevol cas va parlar davant del ple del Parlament Europeu reunit aquesta setmana a Brusel.les i es va referir a l'Europa Social, la immigració i la política exterior com a principals reptes de la UE.

Ahir, el vice-president de la Generalitat i president d'Esquerra, en Josep-Lluís Carod-Rovira visitava les institucions flamenques responent a una invitació del cap de govern flamenc, el cristianodemòcrata Kris Peeters. Sembla que de la trobada i dels múltiples contactes que s'estan establint en sortirà un acord en diverses matèries que es podria presentar l'any que ve. El seguirem amb interès. Pel vespre a la Delegació de la Generalitat davant la Unió Europea, la quasi totalitat dels socis del Casal Català de Brusel.les vam tenir una petita trobada amb en Carod-Rovira. La idea principal: s'hauria de tenir un espai físic estable des d'on projectar Catalunya, més enllà de les fredes oficines de l'antic Patronat Català Pro-Europa. I, afegeixo jo, s'hauria de tenir més ambició política en les activitats de la Delegació, que recordem, no està dins l'esfera de competències del vice-president, sinó directament de Presidència. Però d'això en podríem parlar molt i potser no és aquest el millor canal. Una delegació del Col.legi de Polítics i Sociòlegs també és a Brusel.les, visualitzant encara més la presència catalana a Europa.

I aquest matí, per celebrar Saint Andrew, una delegació escocesa ha vestit el Manneken Pis amb els colors del nou tartan europeu. Una delegació catalana també donava suport als nostres amics i socis de l'ALE de l'SNP que han encapçalat la iniciativa.




I encara diràn que la ciutat és freda...

El Problemes Reals de la Gent.

Deu ser els cel obstinadament gris i el fred que se'm clava als ossos, però cada dia estic més existencial, políticament parlant, és clar. I el viure en un Estat com el Belga no ajuda gens a positivitzar les coses. Avui es compleixen 171 dies de negociacions per formar el govern belga, sense resultat. Liberation ha aprofitat per treure un "número belga" que s'ha esgotat gairebé immediatament. Al quiosc del Parlament Europeu no en quedava cap còpia a les 10 del matí, i el mateix per tot Brusel.les.

La gràcia és que tant en aquest número especial (imatge a dalt), com en l'edició de la Libre Belgique, com a Le Soir, com en el Paris Match (imatge a baix) continuen repetint el mateix mantra: els polítics (flamencs, és clar, la culpa la té sempre l'altre) s'obstinen en la reforma de l'Estat i no es preocupen dels PROBLEMES REALS DE LA GENT. Un discurs que ressona cada dia a les orelles dels qui creiem que la reforma de l'Estat és LA manera de preocupar-se dels problemes de la gent, perquè si fem un estat més àgil, més proper, que entengui millor aquests problemes, serà molt més fàcil de solucionar-los i no posant pegats i qui dia passa any empeny.

Cal un nou marc. L'estat belga no funciona i s'ha de repensar el marc estatal. Senzill. Perquè doncs aquest ais i uis "no-nacionalistes" (aquí en diuen "no-regionalistes")? Perquè aquesta defensa a ultrança d'un Estat que no funciona? Perquè aquesta mania de catalogar TOTS els nacionalistes flamencs,i per extensió TOTS els partits flamencs, i el què és més preocupant, TOTA la societat flamenca, de filo-nazis, perquè volen una reforma en profunditat de l'estat, i eventualment la independència?

El nacionalisme d'Estat, és igual a tota Europa. Cal seguir treballant per fer entendre que ja no és un model vàlid.

i també la Xarxa.

No hi podré ser, però em faig ressò de la convocatoria:

Demà dimecres, 28 de novembre, a les 19.00 hores a la sala d'actes d'Òmnium Cultural, al carrer de la Diputació, 276, principal, a Barcelona, farem la presentació pública i presencial de la XBS. En aquest acte explicarem els reptes i fites que ens proposem per al futur i les novetats que posarem en marxa en dates properes. Comptarem amb la participació del periodista i escriptor Víctor Alexandre, el també periodista i director de l'Agència Catalana de Notícies Saül Gordillo, tots dos membres de la XBS, i a més us presentarem el blocaire número 500.

Jo també participo de la Xarxa de Blocs Sobiranistes.

Blogs solidaris, Catosfera i Vallesfera.

Avui toca reconeixements. Com ja podeu suposar les idees que es teclegen aquí al blog no neixen del no res. Neixen d'una petita part de reflexió personal i d'una gran part de crítica a la reflexió que fan els altres. I per donar gràcies als "altres", els blocaires que hi són plogui o nevi, ja fa temps que corre un meme que aquí se'n diu Blocaires Solidaris. Tal i com explica qui m'ha "premiat" l'amic Narcís Sastre, es tracta de reconèixer l'aportació de set altres blocaires amb qui comparteixo opinions, discrepàncies, però sobretot ensenyances i reflexions. Heus aquí els meus:

- Tot a Cent, d'en Quim Torres, pinedenc, politòleg, barcelonista, persona, amic (si si, hem de fer un sopar quan torni). El blog que visito quan vull deixar de llegir assaigs polítics.

- La Politique du Chacal, d'en Gael Briand, company a l'ALE, bretó, la persona menys dogmàtica que conec, un valor de futur de la política bretona. En francès.

- El nom dels peixos, d'en Roc Armenter, EL blog polític en català des dels Estats Units. La Catalunya que ve.

- Chesi Blog, de na Jessica Fillol, tot va començar en un dinar a Terrassa, ens van asseure junts i vaja, que no tenia ni idea que tenia una de les blocaires més importants de la bogosfera progressista, ni que estava intentant aplicar allò de la pluja fina a una socialista convençuda.

-Marcús, d'en Marc Roca, al mateix dinar, la pregunta del milió: i perquè hauria de votar Esquerra Republicana? Entren ganes d'esciure unes quantes tesis doctorals. En tot cas és un altre del referents de l'independentisme 2.0.

-El Bar de fumadors de n' Albert Canudas, un company d'aquells que fa patxoca tenir, amb qui et pots recrear amb els seus (pocs però) incissius articles.

- Qmenta, d'en Joan Ramón, un vallesà, granollerí i llinarsenc a qui he descobert fa relativament poc, però que segueixo amb interès. Socialista i impulsor de la Vallesfera, (que ja calia!) el cercle de blocaires del Vallès ( Oriental), que des de ja em comprometo a participar, enfortir, promocionar i ajudar a expandir, tot i que només sigui a casa un cap de setmana cada mes...

I per acabar-ho d'adobar, el meu compatriota en Marc Vidal organitza la que possiblement serà la trobada més important que mai s'hagi fet en l'àmbit dels blocs en català, la Catosfera 2.0, a Granollers, els dies 25, 26 i 27 de Gener. De moment, sembla que ja hem deixat petita alguna sala de Granollers... i jo que me n'orgulleixo com quan es va aconseguir el .cat. Abans de catalanista, us ho confesso, vaig ser vallesista, i això, sempre deixa petja.

Mas de lo mismo

(foto extreta del blog d'en Guillem Carol)

Artur Mas presentà ahir en societat el seu projecte per refundar el catalanisme, un text nacionalista clàssic que incorpora una novetat interessant: el catalanisme no té matisos, o és liberal o no és. M'ha sorprès aquest aspecte del text. A pesar que el mateix Mas ja diu:

“La proposta que faig, insisteixo un cop més, no pretén ser ni l’única possible ni necessàriament la millor. Si n’hi ha d’altres, les podrem contrastar.”

immediatament esboça un perfil ideològic de país. Per aclarir qualsevol dubte diré que és un perfil que no em desagrada. Ideològicament m'atrau la idea d'una Administració pública més àgil i que permeti, o almenys no dificulti la iniciativa privada. També crec que la Administració pública té un rol social a complir per intentar assegurar un mercat, i una societat on hi hagi igualtat d'oportunitats. Ara bé, no crec que el catalanisme, que en definitiva és la voluntat d'augmentar o assegurar l'autogovern de Catalunya hagi de ser un projecte tan marcadament ideològic en l'eix social. Perquè no pot existir un catalanisme socialista per exemple? Un model de Catalunya que contempli un Estat regulador i protector que anivelli les rendes a través dels impostos i que defineixi l'economia productiva en funció de l'equació treballadors-vs-empresaris. No hi veig inconvenients, bé hi veig inconvenients ideològics, però de cap manera m'atreviria a dir que aquesta Catalunya no seria igual de Catalunya que la liberal.

I aquí arribem al quid. Ja havia escrit que això de la nació es un terme tan vague i imprecís que no podem basar-hi l'acció política. De fet en Mas no defineix la nació catalana, sinó que descriu el que per ell hauria de ser la nació catalana en funció d'uns valors ideològics, en aquest cas liberals. Bé, la construcció de la Nació doncs vol dir que la majoria dels catalans han de combregar amb el model de societat liberal que té en Mas. No gaire diferent del model nacional dels grups de l'Esquerra Independentista que defineixen la nació catalana en funció de la lluita de classes i volen una nació de treballadors, una nació (marxista) socialista.

Els dos són models ideològics excloents. Si no ets (x) no comparteixes aquests valors polítics, llavors ja no pertanys a la nació.

Amb tot això, les paraules de Mas:

el que els vull explicar transcendeix, va més enllà, d’un partit polític, i no cal dir que transcendeix encara més la pròpia persona

es demostren fal.laces. El model de catalanisme que proposa el líder convergent, és un model de partit, i fins i tot d'una facció d'aquest partit (la liberal). Mas no està refundant el catalanisme, sinó que està actualitzant el catalanisme liberal. Bé, bon propòsit, però molt allunyat de l'enunciat de la “Casa gran del Catalanisme”.

Per acabar-ho d'adobar, Mas no proposa cap solució a la dicotomia Espanya-Catalunya, més enllà d'anar exercint el dret de decidir en temes que generin consens. És a dir, si el tenir un Estat propi no genera consens, doncs no ens hi pronunciem. Ja ens hi pronunciarem quan haguem construït la nació. Aquesta part és la de sempre, del pujolisme clàssic. El problema és: quan es pot dir que s'ha acabat de construir una nació?

No. Aquest discurs no és cap refundació ideològica, és el discurs clàssic del nacionalisme que representa CiU, amb elements nous que el caracteritzen ideològicament com a liberal, però sincerament m'ha decebut. Si ens tanquem en els nostres discursos ideològics, com pretenem convèncer a tots els ciutadans del nostre país?

La tonteria de la setmana

Tomás Mancebo, president de l'Ateneo de Albacete i portantveu (oficiós) de UPyD - el partit de Rosa Díez- a Castella-la-Manxa:

«Se tendría reformar de la Ley Electoral para que partidos nacionalistas como Esquerra, con 40.000 votos, no sean los que sostengan a un gobierno».

Un home que encara no s'ha adonat que Esquerra representa al congrés a 652.196 votants. Un home que creu en la democràcia. Un progressista de tota la vida. Un duran-i-lleidista apassionat.

"Avui Esquerra i Iniciativa tenen un valor afegit i un pes en la política catalana que mai no haurien d'haver tingut"

Amén.

Avui és un bon dia per comprar un paraigua

(Bon rotllo a Ràdio Sant Cugat, programa 10/11/07)

Si perquè l'antic ha dit prou i se m'ha negat a obrir-se del tot. Quan és un bon moment per comprar un paraigua? Normalment a mi em passa que el moment és quan està plovent i apareixen els venedors, normalment xinesos o pakistanesos, depenent d'on sigui. Una mica allò del refrany: només recordem santa bàrbara quan trona.

I aquesta setmana ha tronat, i tant si ha tronat! Primer un front de banderes, masses enfervorides i alabances oficials a les espanyolíssimes ciutats de Ceuta i Melilla, on ha passat el front Reial. Una pluja de patriotisme del que en diuen constitucional i que representa que és molt beneficiós tant per la terra africana comper les ments peninsulars. Aquí, el meu antic paraigua va sofrir, però va aguantar dignament.

Després ens va caure a sobre la tempesta del Txad. Normalment les tempestes al Txad són de sorra, pols del desert que encega i no deixa sortir de casa durant hores o fins i tot dies. Però aquest cop ha estat una tempesta pitjor, feta de mentides, malentesos, ONG's que s'aprofiten de la ignorància d'un poble, i d'un inmens embolic al cor de l'àfrica. En Sarkozy, que sembla que li encanten aquest tipus de tempesta va agafar decidit el seu paraigua de salvador d'europeus, que havia comprat fa uns mesos per salvar unes enfermeres bulgares a Libia, i cap al Txad falta gent. Al final, i veient que bé que funcionen aquesta mena de paraigues, tothom s'hi vol apuntar, el govern Zapatero per salvar a la tripulació, el govern sarkozy per salvar la resta de francesos, i fins i tot el govern, o no govern, belga per salvar el pilot.

I és que a Bèlgica, això del govern no ho tenen molt clar. Rieu-vos de les depressions atmosfèriques d'en Montilla i dels catalans quan ens assabentem que hi haurà renfeproblemes per estona. Aquí les depressions quan s'acosten, ja us podeu posar a tremolar, no per res som als països baixos! M'avisen els meterolegs de les televisions belgues que ja no en tinc prou amb el meu paraigua vell i xaruc per fer front a aquesta inestabilitat, el paraigua de l'estat-peti-qui-peti. El cicló que ve d'Escòcia i s'acosta a les costes de Flandes pot anegar aquest estat belga, i de retruc esquitxar-nos fins i tot als catalans. Enteneu perquè em cal un altre paraigua oi?

I on deuen ser els xinesos quan els necessites!

L'Estat o la nació?

Mira que en parlo poc d'Europa en aquest bloc, ni tan sols de Bèlgica o Flandes, a pesar que des de que vaig arribar a Brusel.les en volia fer el tema principal. Avui es compleixen 148 dies sense govern a Bèlgica, el què significa que demà s'igualarà el rècord de 149 dies sense govern, establert l'hivern de la temporada 87-88. Avui com ahir, la formació del govern estava marcada pel que aquí anomenaven la "qüestió comunitària", en definitiva el difícil encaix de flamencs (neerlandòfons) i valons (francòfons) en una mateixa estructura estatal que mai va ser pensada per la convivència de dues comunitats culturals tan diferents. Llavors, al 88 era l'espinosa qüestió dels Fourons (Voeren en neerlandès) i avui és la encara més complicada situació de la circumscripció de Brusel.les-Halle-Vilvoorde.

Mentre televisions, ràdios, diaris i fins revistes del cor ( Paris-Match porta dos mesos amb portades de l'estil "Perquè els flamencs són tan insolidaris?"), sobretot mitjans francòfons continuen la seva croada contra tot el que faci tuf a reforma de l'Estat, avui llegeixo als diaris de casa el què realment significa la refundació del catalanisme que ens proposa l'Artur Mas:

Mas precisa que su opción es la nación, no el Estado (La Vanguardia 05/11/07)

I és on m'adono que en Mas està tractant un tema cabdal: Nació o Estat? L'època dels Estats -nació, segons el meu punt de vista, s'ha acabat. I crec que a CiU s'estan equivocant de mig a mig tan en la seva anàlisi de la situació socio-política catalana actual, com de les possibles respostes des del catalanisme. Ens cal un Estat. Un Estat que ofereixi als seus ciutadans solucions, expectatives, horitzons, benestar, sense estar determinat per una determinada adhesió a determinats valors identitaris. La identitat dels catalans és avui en dia múltiple i variada, però el què està clar és que amb un Estat propi les perspectives de futur de tots els qui vivim a Catalunya millorarien de forma exponencial. Definir les nostres prioritats estratègiques en el món global. Definir la nostra política envers els veïns i aliats Ibèrics i Europeus. Ajudar als emprenedors i treballadors des de la nostra posició privilegiada al corredor mediterràni i de pont europeu cap a Espanya, Portugal, Iberoamèrica i la Lusofonia. Impulsar la construcció d'una Unió Europea abocada a la seva ciutadania a través de governs i polítiques més properes.

No són fantasies, són objectius estratègics que només s'aconsegueixen essent estat en un món profundament interestatal, on les empreses triomfen en funció del suport estatal que tenen darrere, fins i tot les anomenades "multinacionals", on les aliances regionals, logístiques, de transport, de planificació es fan entre estats. Si no som Estat, no som res. Això de construir la nació em sembla un objectiu massa eteri com per basar-hi una acció política. Francesc Puigpelat, articulista amb qui tot sovint trobo desacords, escriu avui a l'e-noticies un bon comentari a aquesta distinció entre Estat i Nació. En tot cas aquest objectiu proposat per en Mas em sembla tan eteri com els que a Bèlgica intenten construir la impossible nació belga. Bona sort amb els molins.