Democràcia que avança.

En el debat absolutament central de la desafecció política davant de l'actual democràcia representativa, sorgeixen diverses maneres de combatre-la. N'hi ha dues que m'interessen particularment, des d'un punt de vista de ciutadà però també politològic:

• Una, la democràcia directa. En resum, una representació continua de la sobirania popular manifestada en una reunió o acció de la ciutadania que és central en el procés de decisió i de creació de normes comunes. La democràcia directa s'expressa en formes com la iniciativa popular, els referèndums i consultes vinculants, i les votacions populars de revocació dels càrrecs públics per exemple.
• Una altra, la democràcia deliberativa. En aquest model, el procés de deliberació és central i no s'acaba en una votació. El procés és el que legitima la decisió, que està en continu anàlisi i evolució. La cerca del consens ( no unànime, però si general) és l'objectiu del procés.

HI ha qui diu però, que una i altra forma són en realitat la mateixa forma de democràcia participativa. No hi acabo d'estar d'acord. El que és cert és que els dos models requereixen un grau de maduresa cívica que faci que la ciutadania se senti corresponsable dels afers públics. Sense això, cap dels dos models es pot aplicar satisfactòriament.

Aquí a casa nostra crec que s'està arribant al punt de poder començar un veritable procés de redisseny de les polítiques públiques en aquest sentit. Hi ha un qüestionament evident dels partits com a representants únics i totals de la voluntat popular, i hi ha també cada dia més, una assumpció per part de la ciutadania, com a individus i com a grup, del seu rol transformador i central en la política. A la Garriga és molt clar: cansament envers els partits, empoderament de la ciutadania. Encara però manifestat en el què jo defineixo com “estadi confrontatiu” però sens dubte en el camí de crear una nova relació entre representants i representats.

Jo personalment sóc partidari del procés deliberatiu. Dit així sembla que sigui allò de “crea una comissió, que en vagi parlant i mentre us l'aniré fotent”. El cert és que la democràcia directa té un avantatge, el de la visualització de la confrontació d'idees (a través d'una votació popular per exemple) que un procés deliberatiu no té, ja que les decisions estan sempre sotmeses a canvis i transformacions. El defecte de la democràcia directa és que no té en compte:

• La opinió no estàtica. La opinió i els estats d'opinió en general, cada dia tendeixen a ser menys estàtics i més volubles, sotmesos a continus canvis i influències generalment per part dels mitjans de comunicació de massa, però també en el cas de la Garriga del què en diriem “formes alternatives de comunicació de massa” per exemple rumors, informacions no conegudes prèviament que s'escampen ràpidament o canvis en les formes de comunicació.
• L'existència de prejudicis. Els humans tendim a etiquetar i a prejutjar com a forma de defensa i seguretat. Creiem saber què pensem, i de forma natural, gairebé instintiva, busquem refugi entre qui creiem que pensa com nosaltres perquè ens ofereix millor protecció que els qui no, que són més exigents en termes de discussió, és clar. Això fa que el comportament gregari s'extengui i no facilita la reflexió individual com seria necessari en un procés deliberatiu que conduís a la democracia directa.

A la Garriga crec possible un procés de democràcia deliberativa. Que les polítiques públiques siguin fruit d'un diàleg constant i participat per part de la ciutadania. Això s'aconsegueix amb major transparència i amb nous mètodes de participació ( una paraula que per desgràcia l'ús partidista ha fet que perdi gran part de la seva força). Sense renunciar a l'exercici de la democràcia directa, crec podem arribar a consensos àmplis a partir de reflexions individuals i comunes. Crec que és possible, i estem en condicions de fer-ho. N'anirem parlant.

Acords i alegries (i alguns aclariments)

Ja està. Ja hem fet públic el projecte i avança a bon ritme. Com escriviem:

Què és Acord? Acord és l'associació que hem creat responent a la necessitat que té la Garriga d'organitzacions polítiques que busquin el consens, el rigor, els projectes en comú, l'acord en definitiva.

La nostra voluntat és crear una llista de persones que es presenti a les eleccions municipals i que des de l'estima al país i al poble i als valors de la honestedat, la transparència i l'eficàcia puguem governar la Garriga i començar una nova etapa a la política local. A partir de la renúncia a unes sigles polítiques i a la crida als independentistes de la Garriga, Acord ha aconseguit reunir a gent de diverses afiliacions i molta gent que mai ha militat en cap partit però té ganes de canviar les coses.

Convé deixar-ho clar. L'Acord és un grup de persones, no una coalició de partits ni una aliança amb voluntat de forçar res. No hem parlat amb partits, i per tant ni amb Solidaritat, ni amb Reagrupament ni molt menys amb la CUP local. Hem parlat amb persones, que són militants i afins d'aquests espais polítics que han cregut que Acord responia a les seves necessitats d'una organització unitària per al (bon) govern de la Garriga. Totes i tots creiem que l'experiència de quatre anys d'enfrontaments entre persones que essencialment pensem el mateix no porta a res. Alhora al poble convé aprofitar el capital humà que tenim i no podem desaprofitar a ningú.

Molta alegria veure el Patronat ple. Molta alegria veure la il·lusió que es respira i l'expectació per anar desgranant el projecte durant les properes setmanes, al costat de la gent, amb feina de cerca de consensos i amb reflexions amb rigor i profundes de models per al poble.

Molta feina i molta il·lusió. Convé seguir així, puntualitzant i avançant! 

Donem corda al català?

Una de curta:

llegeixo aquesta notícia http://www.racocatala.cat/noticia/23915/conselleria-universitats-queda-sola-defensant-nivell-c-catala-als-professors-universitaris

i quedo astorat. El decret de llengües a la universitat, una reclamació històrica del catalanisme ara resulta que és un factor d'empobriment intel·lectual per tothom menys per Esquerra. Discrepo absolutament. Un professor universitari té la capacitat d'aprendre la llengua del país on anirà a donar classes, hi ha desenes de casos que ho certifiquen (jo ho faig, per exemple, en dos admirats professors de l'autònoma, el doctor Sean Golden, i l'amic i company el doctor Minkang Zhou, però de casos en podem trobar a totes les facultats de totes les universitats del país).

Superem per un moment la demagògia de les declaracions contraries al decret (obviant el fet per exemple de la creixent i beneficiosa presència de l'anglès a les aules - encara insuficient, però s'avança-, o de l'impuls en la internacionalització de l'oferta d'intercanvis i programes de cooperació per estudiants, PAS i docents-investigadors). El que realment m'astora és la posició de CiU en aquest tema. Llegim què proposaven en l'últim programa electoral per les eleccions espanyoles:

 

(Immigració)

- Cal efectuar el traspàs a la Generalitat de la competència executiva i, vincular l’obtenció del permís de residència permanent al coneixement de la llengua i al compliment efectiu de les normes democràtiques de convivència com ara escolaritzar els fills o respectar la igualtat home-dona.

- Les persones immigrades han de poder participar de l’ascensor social. La integració serà possible per tres vies: un bon coneixement de la llengua, accés a l’educació dels fills i al món laboral.

(Justícia)

 - Convergència i Unió farà efectiu que, els funcionaris que accedeixin a una plaça a Catalunya, reuneixin el requisit de coneixement de l’expressió oral i escrita del català, així com del dret propi de Catalunya. Aquesta exigència no tant sols deriva del caràcter oficial de la llengua, sinó també del principi d’eficàcia de l’Administració, que no pot desenvolupar correctament la seva activitat si desconeix un fet tant imprescindible i elemental com l’idioma propi del territori.

És a dir, si ets un immigrant ( excepte si migres per ser professor universitari) has de conèixer la llengua del país, com a requisit vinculant per accedir al permís de residència, i igualment com a requisit, per exemple, per a que accedeixin a places a l'administració de Justícia. Si ets un professor universitari, és "innecessari" perquè "dificulta les realitats existents". 

Déu n'hi do.

Garzón: jo dic no

Ja fa uns quants dies que els amics del Facebook m'envien invitacions a grups de suport al jutge Garzón. Gràcies. No me n'afegiré a cap. Ho sento.

T'ho explicaré. Jo sóc un nét de l'exili i la repressió. Els meus avis van sofrir en carn pròpia, i mai millor dit, el fet d'haver donat suport a la república i el ser socialistes. La meva àvia materna sentia els crits del meu avi patern des de casa seva (quan evidentment encara no sabia que serien consogres algun dia) quan el torturaven allà al local de la CNS a Montesa. Els feixistes locals creien que apallissant als que acabaven de sortir de les presons l'ordre de Franco de “sanejar el país” estaria més ben complida. Vana il·lusió. Les idees  perduren molt més enllà dels blaus, del dolor, de les cicatrius, de la pèrdua dels germans i germanes assassinats en fosses. T'ho explico perquè comprenguis que la croada personal del jutge Garzón contra la impunitat franquista em sembla bé. Em semblaria molt millor que fos una acció dirigida i executada per l'estat i no per un sol jutge, i que s'hagués fet quan calia que era fa 35 anys. I em sembla realment definidor de en quin estat vivim el fet que a pesar de l'acció del jutge Garzón se'l pugui imputar per prevaricació per part de col·lectius que en qualsevol país democràtic del món haurien estat prohibits per ser una veritable amenaça a la democràcia.


Però no només per això. El jutge Garzón va cometre un delicte pitjor que la prevaricació. Inhibint-se o consentint (alguns dirien que alentant) la tortura. El 1992, gent que conec, que m'estimo i que admiro,  i  per sobre de tot respecto i em crec, gent com el company Eduard López [bloc] com l'estimat Agustí Cerdà [bloc] o com el meu benvolgut veí, en Ramón López, i molts d'altres, van ser detinguts i torturats en un intent, d'altra banda inútil, d'esclafar l'independentisme davant l'amenaça (petita) que podia suposar pels jocs olímpics de Barcelona. En aquella època jo tenia 15 anys, i només coneixia un independentista al meu institut, l'amic Salvatella. Jo era llavors el què l'Oriol Junqueras en diria un "independentista difús" no gens militant i molt més interessat en observar a la meva família la catalanitat dels valencians que altra cosa. Aquelles detencions i tortures em van desvetllar una consciència possiblement latent de ser espectador de la confrontació de l'aparell de l'estat contra una ideologia. Igual que quan el meu avi entrava al local fosc de Montesa i veia amb terror com l'esperaven els camises blaves amb corretges i pistoles a les mans.

Avui ens pot sembla literari, lluny, molt lluny, però el cas és que jo els veig aquests amics. Perquè me'ls estimo, i m'estimo les idees que ells i jo defensem no podré mai donar suport a un jutge que va consentir el què els hi va passar. I no crec que cap demòcrata ho hagi de fer. 

"Cataluña, ¡no te independices!" reloaded.

“Espanya sense Catalunya és poc, Catalunya sense Espanya és un no-res”. Així creu i considera Luis Solana la relació entre els dos països. en aquest apunt del seu blog. Una relació de dependència i vulnerabilitat mútua no massa engrescadora, la veritat, ni per uns ni per altres.

Si la recepta dels federalistes espanyols és aquesta, que Pi-i-Margall ens agafi confessats. Jo, perdoneu-me la ingenuïtat, creia que les experiències federals (o quasifederals) exitoses no depenen del grau de dependència mútua, sinó del valor afegit que aporta aquesta unió als seus membres. Si aquest valor és la descapitalització d'una de les parts, econòmica i política, i l'assumpció d'un estat d'inevitabilitat de les desigualtats – perquè hem de ser solidaris, perquè hem d'ajudar sense que ens ajudin, perquè hem d'esperar a la cua del tren no fos cas que ens escapéssim des de la cabina- ja podeu comprendre que els incentius per a la nostra part a assumir aquest grau de passió nacional ( sin ti no soy nada, sembla que ens digui el senyor Solana) no excitin a gaire gent, excepte els que ja d'antuvi se senten lligats a una adscripció nacional ben definida encara que ho disfressin del què sigui.

El notable i esforçat federalista José Antonio Donaire se'n congratulava ahir al Twitter, i no n'hi ha per menys. Que una veu des d'Espanya demani l'alto-el-foc del pim pam pum anticatalà és gairebé extraordinari en aquests dies d'alegries no-nacionalistes. Però no per això és menys trist que la visió de les contraveus federalistes sigui aquest paternalisme descarnat: no te'n pots anar, perquè sense mi jo hi perdo, però tu hi perds molt més. Us sona oi? Matrimonis pre-divorci, sens dubte.

En parla també el Directe en un punt de mira centrat en la rocambolesca atribució al mateix article de Luis Solana de veleïtats independentistes a l'ínclit espanyolista ( i que consti com a adjectiu no valoratiu) Lara i Bosch. Déu n'hi do, però ja veieu que la floritura surt sola quan ens posem en plan   Salmeronistes del segle XXI.  

al servei del poble, digital!

No estic de mudança no. Ara també escric les blocades sobre temàtica municipal al bloc d'esquerra. L'adreça, la següent:

http://blocs.esquerra.cat/jordi-perales

I a seguir fent feina!

Frente Amplio, amplis horitzons

No cal ni obrir els diaris per descobrir que avui l'esquerra està desorientada. Des de que ens van dir que això de les esquerres i dretes era un cuento -desfassat a més-, la gent que creiem que el concepte de llibertat no s'aplica de la mateixa manera a un mileurista que a un Millet ( i que hauríem de fer alguna cosa perquè això no fos així) estem realment perduts en un mar de descrèdit. I clar, d'això se n'aprofita qui sempre se n'ha aprofitat, els que tan se li dona si en tens mil o cinc cents, que ells sopen i dinen al Via Véneto i diuen que ens apartem els incauts, que els qui realment valen són ells, que així ha estat sempre i així seguirà, aquí a casa i a la (malaurada) Xina popular.

En la meva desorientació fonamentada a més en l'acusació perpètua dels qui ja saben que són d'esquerres de debò – per remarcar que els altres ho som de mentida, i viscaelsectarisme de debò- he après a desconfiar profundament de models varis, no sé ben bé si per intuïció o per ser massa influenciable per l'opinió escrita i publicada. Això pensava l'altre dia mentre seguia la taula rodona sobre les noves esquerres a Núria, a la sala on Esquerra Republicana havia reunit a en Ferran Requejo, en Jordi Sànchez i a la Carme Capdevila per reflexionar cap on anem i cap a on hauríem d'anar els d'esquerres ( i els d'Esquerra en particular, és clar). La defensa dels drets col·lectius, punt bàsic i evident en la confluència del pensament nacionalista i el d'esquerres. Bé. L'assumpció de les necessitats de la nova societat que es crea quan les famílies abandonen els rols tradicionals. Molt bé. Els nous debats. Bueno...

A mi el què realment em va interessar més de tot plegat va ser la conclusió que els d'esquerres ens hem cregut tota la vida en la possessió absoluta de la raó. Acríticament. Bondat i altruisme guiaven la nostra ruta cap a l'utopia. Això de l'autocrítica estava molt bé ens els tractats teòrics i en cas que haguéssim de purgar algú, però rarament s'aplicava amb convicció íntima i sincera, i menys en públic. Imatges que repetim les companyes i companys arreu, i també a l'Amèrica del centre i del Sud avui en dia, que sembla ser l'únic lloc on hi ha un debat real esquerra-dreta. Per això no m'acaba d'entusiasmar el projecte bolivarià. En canvi hi ha una experiència que si que m'interessa molt més, la del Frente Amplio a l'Uruguai. No avorriré a ningú explicant la història tortuosa ( mai millor dit) que ha seguit aquesta experiència unitària de l'esquerra uruguaiana . Però al final de camí (que sempre és el present) ens trobem amb una organització de l'esquerra conscient de les seves limitacions, amb voluntat d'afrontar reptes de país sense [masses] sectarismes, i amb gent realment interessant al capdavant. Llegiu què diu en Pepe Mujica al seu bloc sobre una lamentable entrevista que va fer i on es va dedicar a criticar a companys del partit a tort i a dret:

http://www.pepetalcuales.com.uy/articulo/24/

“Nunca se es demasiado viejo para aprender.
En estos días estoy tomando dos cursos acelerados: el primero es para aprender a callarme la boca un poco más.
Ahora tengo responsabilidades políticas mayores y todo lo que diga no sólo me afecta a mi sino a la fuerza que represento. Por tanto las palabras tienen que ser sopesadas de otra manera y los juicios más meditados
El otro curso intensivo es para aprender a no ser tan nabo.”

Estic per signar un manifest frenteamplista català. Olé. Jo vull un president d'esquerres pel meu país que aprengui a no ser tan nabo. I el vull ja.

(la primera volta a les eleccions a l'Uruguai són el proper 25 d'octubre. A veure què en resulta).