3 ereccions del catalanisme

Si, el catalanisme també trempa de tant en tant. El mateix dia que es presenta en societat la plataforma Sobirania i Progrés, el dimecres dia 4, també comença a la Farga de l'Hospitalet ( no confondre amb el recomanable web sobre programari lliure en català) el 14è Festival de Cinema Eròtic de Barcelona, conegut com a Ficeb - per cert, el seu director Juli Simón també és blocaire i té actualitzat el bloc del festival regularment, encara que només en castellà, de moment-. Dos actes que a la seva manera creen l'ambient necessari per afrontar amb trempera aquesta campanya electoral que sembla abocada al pessimisme vital de la diada de Tots Sants: el PSC amb el convenciment de que no guanyaran, però intentant perdre per la mínima ; CiU pregant per aconseguir una minoria que no els faci dependre excessivament d'Esquerra, del PP o del PSOE ; Esquerra patint el desgast mediàtic ; el PP (català) a qui no dóna suport ni la COPE i ICV amb la por al cos d'haver venut bous i esquelles a un tripartit que saben segur que no es repetirà tal i com el coneixíem.

Ja veieu el panorama, el catalanisme necessita l'erecció d'altres temps. Ereccions com les que va proporcionar el modernisme, per exemple . Aquest cap de setmana i en el marc de les Jornades Europees del Patrimoni s'ha commemorat el centenari de Manuel Raspall com a arquitecte municipal de La Garriga. Manuel Raspall va ser un modernista tardà, deixeble de Domènech i Muntaner i al que devem gran part de l'esplendor modernista de La Garriga. Raspall fou un arquitecte de la burgesia catalanista, la burgesia que va impulsar el catalanisme de la Lliga, la Mancomunitat, el catalanisme trempador de Prat de la Riba, la Solidaritat Catalana, el modernisme que Gaudí (permeteu-me la ximpleria) feia per a aquells menestrals, botiguers i petitburgesos que fundaren al voltant d'El Poble Català la Unió Federal Nacionalista Republicana. Uns arquitectes, uns artistes, que aixecaven fal·lus i en deien torres modernistes.

Després van venir els orgasmes dels fets de Molló, els complots dels túnels del Garraf, la República Catalana i els fets d'Octubre. Com és comprensible, després d'uns quants claus, el cos nacional no dóna per a més, i així ens va trobar el franquisme, en pilotes, extasiats i amb el membre flàccid a més no poder. Per sort, l'any 1940, un nen, acompanyat pel senyor Narcís Pujol que feia poc havia sortit de la presó on de segur va rebre la pertinent ració de bromur nacional - catòlic, va pujar al pic quasifàl·lic del Tagamanent per descobrir què era el que l'excitava. Aquí va començar el priapisme catalanista del FOC, de les batalles entre Escoltes i Flechas, del FNC, de les Convergències, la socialista i la democràtica, de les grans enciclopèdies, dels xirucaires i de l'oasi. Totes les orgies però s'acaben, per desgràcia, i com si fossim uns pervertits qualssevol ens mirem les espolsades finals, entre morbosos i desganats de tot el què hem vist.

Però a mi el membre em torna a demanar guerra. I sembla que no sóc l'únic. Ja n'he vist uns quants amb uns mugrons i uns paquets que denoten alguna cosa més que alegria matinera o fred tardoral. Els de Sobirania i Progrés no han escollit la data perquè si. L'independentisme d'ara, el que ens està tornant a fer empalmar, és el què es mira la Desconsol d'en Llimona i ja no pensa, quina trista bruta dissortada pàtria que m'ha tocat viure, sinó que xiuxiueja, cony, però que bona que està!




Per cert, si passeu per la Farga a l'Hospitalet recordeu, portem 10 anys de Farga sense català.