Ideologies i dioptries

Sóc miop. No recordo des de quan. Recordo en canvi el primer dia que vaig portar ulleres. Anava a 4 d’EGB, o sigui que tindria uns 10 anys si fa no fa. Recordo perfectament la sensació. Arribar a l’escola, intentar que no s'em notés molt. No recordo el segon dia de miopia oficial. Ja tot era normal. Bé, tot no. Quan en la rotació setmanal de cadires em tocava anar al darrere, havia de forçar una mica la vista per veure què hi posava a la pissarra. M’entenia molt millor amb els papers que tenia al davant. Millor la llibreta que la pissarra. Millor la companya del costat que la mestra a la tarima. Millor escoltar que veure. Com més proper, més clar.

Avui, prop dels trenta anys, segueixo pensant que la miopia m’ha ensenyat moltes coses. M’ha ensenyat a no confiar cegament en el què digui el tarimaire de torn. A observar detingudament el què m’és proper i extreure’n conclusions. A dubtar, contínuament. A ser crític, en definitiva.

Potser és per això que mai he acabat de confiar del tot en les ideologies de la seguretat. Aquells grans pensaments polítics que prometen arreglar-ho tot, i estan en possessió de la veritat absoluta. Les grans proclames patriòtiques em recorden massa aquelles figures borroses de l’escola que no acabava d’entendre si no era amb l’ajuda dels companys. Sóc, també, un miop polític. Perdoneu doncs que, a pesar de les crides a la insatisfacció nacional des de la pissarra convergent, segueixi confiant en la veu propera d’en Josep Lluis Carod-Rovira i en el verb insegur del nou president de la Generalitat, José Montilla, miops com jo.

(publicat a l'Aquí ).