Dues coses m'han sorprès aquesta setmana en el panorama musical. El (super)concert dels Acords amb Leonard Cohen, i l'absurda polèmica al voltant de la vitalitat de la música en català.
El concert d'en Cohen, ho he de confesar, m'ha agafat per sopresa. Bé, de fet no és un concert d'en Cohen, sinó l'obertura del festival de la cançó BarnaSants, que aquest any s'expandeix pel territori ( visca!) i comença aquí al costat ( visca, visca!), als Hostalets de Balenyà. Ho explica aquest bloc que m'he trobat, el KOK de Balenyà, on trobareu ( visca, visca, visca!) videos de diversos dels artistes que hi actuen. La meravellosa Suzanne Vega però, ha caigut del cartell i la substitueix el gran Elliot Murphy.
I la polèmica absurda de la setmana és per a... Laura Crespo i la seva mala salut! Bé la seva no, la del "rock català" que per aquesta periodista de La Vanguardia és en el què es pot resumir la música en català. Ja ha rebut respostes de totes bandes o sigui que tampoc m'explaiaré a recordar a la Laura que el rock català és una etiqueta tan absurda com el "mestissatge" ( que sembla que hagi nascut a La Garriga per altra banda, Dusminguet, Gertudris, Omelé, La Troba i els que no coneixieu!) i que de cap manera respòn a la varietat i qualitat de l'estol de grans creadors musicals que tenim al país. Jo m'apunto a la proposta d'en Pere Meroño que conec a través de la meva republicana favorita del País Valencia, l'Anna, i intentaré fer la màxima difusió de grups a través d'aquest canal divagador.
El primer grup que vull fer conèixer, tot i que deu n'ho dó la gent que ja els coneix, són els Plouen Catximbes, un genial grup manresà, amb un nom nefast que respon al seu món líric personalíssim i interessantísim també. Aquí el vídeo "Les Cabres Meulen". Si podeu escolteu el seu "He estat Pi". Senzillament genial.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
6 comentaris:
Per una cosa d'aquestes, vaig escriure un post calcat al de la Laura ben be al mateix dia.
El meu punt es simple: el panorama de la musica en catala esta prou estancat. I quan dic panorama vull dir els discos que es poden trobar al FNAC o sentir per la radio o els concerts que puc trobar els quatre dies que estic a barcelona. Aixo no vol dir que no hi hagi nous grups que quatre molt aficionats coneguin: vol dir que no els coneix la resta de la humanitat.
Vaig llegir el teu post també, i la crítica, per a mi és la mateixa: confoneu presència amb qualitat o vitalitat. El tema de les subvencions és el causant de la poca presència dels grups en català a la FNAC? Ho dubto. Més aviat miraria cap als canals de difusió, i entre ells un de prou important són les crítiques musicals com la Laura Crespo, que confonen l'etiqueta de Rock Català amb tota la música que es fa en català. I aquesta confusió també ha arribat als canals de distribució, que -horror!- agrupen els grups en català en aquesta etiqueta dels anys 90, i s'obliden de tots els grups i les veus que han anat sorgint "in the meantime".
Què fa que no es pugui sentir a Conxita o a Plouen Catximbes a los 40 principales? Doncs precisament que no es parla d'ells enlloc, no se'ls hi fa cas, i des dels 40 principals o des de la FNAC ens continuen fent creure que el Rock Català és encara i exlusivament Sopa de Cabra and Co. SI aquests del rock Català van esclatar va ser pel suport dels mitjans, Sense suport als nous creadors, que n'hi han, seguirem amb aquells com a referents.
Crec que si hi ha qualitat i vitalitat aleshores la presencia no es cap problema (a no ser que un programa de subvencions estigui saturant l'espai amb grups "de sempre," cosa que no descarto).
Deixa'm posar un exemple, una mica apuradet, pero servira: la cuina catalana. Surt al New York Times. A les botiques de NY pots trobar productes que s'anuncien com a catalans (oli de Siurana, per exemple).
Altres exemples mes tradicionals son el teatre i la novel.la.
Estaras d'acord que la musica en catala no te la mateixa "presencia." Jo el que vull saber es per que?
PS el que mes m'agrada d'aquest debat son les recomanacions que vaig rebent!
Discrepo de la teva opinió. La qualitat i la vitalitat sense promoció, en un món saturat de productes de qualitat, condueixen a la desaparició, a la invisibilitat del producte. Els exemples que em poses són exactament el mateix cas: com creus que han arribat aquests productes a les botigues de NY? A base d'un treball constant de promoció, per això serveixen el COPCA i les missions comercials, i les polítiques d'internacionalització dels productes catalans, i les relacions personals fins i tot! No han sorgit del no res, perquè olis de qualitat n'hi han centenars, i els de siurana, a pesar de ser excel·lents, sense algú que "vengui" les seves excel·lències, no es vendrien.
Jo crec que el perquè és per això: els mitjans de difusió han tingut mandra de moure's del tòpic del Rock Català, no s'ha fet difusió de la qualitat que hi ha, se n'ha fet potser de grups de poca qualitat que han fet mal als altres ( males eleccions de promoció) i voilà! Ens trobem que els grups de qualitat no tenen cap promoció, i per tant, no tenen presència.
No caic en l'error de creure que tota la música en català és meravellosa, però crec que cal una promoció molt més decidida.
ps: hi estic d'acord, el millor són les recomanacions!
Estem d'acord que hi ha un substrat de qualitat (res de l'altre mon, tampoc, pero be) que no surt a la superficie.
Una de les meves hipotesis es que la politica de subvencions ha perpetuat l'escena musical dels 90. Diria que la teva critica a la politica de promocions no esta molt lluny de ser una versio diferent del mateix problema: si els grups que son "bons" es decideix des d'un despatx, es tendeix a ignorar el nou i glorificar el vell.
L'altre hipotesis, pero, tambe mereix consideracio: la musica es dificil d'exportar i el mercat catala es simplement mes petit. (l'oli de Siurana es molt facil d'exportar... )
Estic d'acord amb la teva hipotesi, els grups que són bons i per tant promocionables es decideixen des d'un despatx. El què no tinc tant clar és des de quin despatx es decideixen aquestes opcions, des de la conselleria de cultura o des del carrer Casp (Cadena 40) o a les oficines parisenques de la FNAC?-simplifico-.
Jo crec en aquest cas, com que som conscients del tamany del nostre mercat lingüístic, però els canals difusors no, en aquest cas, l'administració pública ha d'actuar fent pedagogia i afavorint la creació ( ho sento, si cal mitjançant subvencions) de canals de promoció eficaços que tinguin el marc cultural català com a referent, i potser també amb legislació que afavoreixi la visibilització d'aquest marc cultural. Els emprenendors seguiran, n'estic segur.
Publica un comentari a l'entrada