Europa, any 50.

Durant aquests mesos a Brusel.les estic observant de prop el valor de ser Estat. Els Estats mouen Brusel.les, ni la gent, ni els pobles, ni les grans proclames federals i/o universalistes. Fa 50 anys, van ser els Estats que van decidir constituir la Comunitat Econòmica Europea. I des de llavors, aquí, a les institucions, les prioritats, les decisions, les proclames i les declaracions són qüestions dels Estats.

( veu al públic, amb un to marcadament oficialista) NO home no! Si cada dia es decideixen més coses des de Brusel.les! Els estats estan perdent poder de fet!

Ai làs! I com desitjaria que fos veritat aquesta consigna mil vegades repetida ( atenció cita de Goebbels eliminada) però rotundament falsa. El procés de presa de decisions segueix, fèrreament, en mans dels Estats. L' intergovernamentalisme no és el que jo anomenaria precisament un procés "europeu" de presa de decisions. La mateixa Declaració de Berlín, un cant a l'optimisme universal no ofereix cap solució a l'omnipotent poder dels Estats, que de fet no s'han posat d'acord ni tan sols en signar aquesta declaració.

Aquest és el drama de la Unió Europea avui: la presa de decisions està completament bloquejada per la multiplicitat d'interessos dels Estats i la feblesa de les institucions europees per fer front a les -lògiques- diferències interestatals.

I nosaltres, catalans, estem a les absolutes expenses de la voluntat de l'Estat espanyol en la nostra relació amb la Unió Europea. Qui deia que amb més Europa Catalunya guanyaria sobirania? No mentre mantinguem aquesta relació de completa subordinació als interessos Estatals. Entenc perfectament aquests interessos, però crec fermament que no són els nostres. No és de rebut que haguem de pidolar poder expressar-nos en la nostra llengua. Simplement, és indignant. No és de rebut que haguem de resar que el PP no torni al poder perquè ens tregui les migrades possibilitats que el govern de la Generalitat té d'intervenir en el procés decisori ( he dit migrades? Hauria de dir testimonials, perdoneu).

Ja seria hora que avancéssim. En el debat de les "interdepèndencies" on s'amaga el PSC i els partits anomenats federalistes o fins i tot confederalistes, jo em situo clarament en la postura interdependentista de Dinamarca i Estònia. Vull que Catalunya sigui tan interdependent dins la Unió Europea com Irlanda i Itàlia. Vull una veu pròpia que defensi els interessos del nostre país allà on es decideixen les coses avui, la Unió Europea.

I també ho vol Esquerra, l'únic partit que ho vol, ara per ara. Aquí trobareu la declaració que s'ha publicat per commemorar el 50è aniversari de la signatura dels Tractats de Roma. Una lectura altament estimulant en temps de debats autodeterministes.

TV3, la nostra, la de tots

cliqueu a la imatge per a adherir-vos a la iniciativa per garantir la continuïtat de les emissions de TV3 al País Valencià.

Els Països Catalans, avui, no som. No som una unitat política, no tinc clar que siguem una unitat nacional ( en el sentit que tots els membres de la nostra nació ens identifiquem tots com a catalans), no som una realitat unitària econòmica ni social. Però el que es més greu és que hi ha qui no vol que ens manifestem com la única cosa que realment som ara per ara: una llengua.

Senyors del PP, senyors del PSOE, senyores i senyors que no són ni del PP ni del PSOE però que creuen que és perillós que TOTA la comunitat de parlants del català tinguin consciència de la seva unitat, perquè ho fan això? Perquè volen la dispersió, marginalització i desaparició de la llengua catalana ? Jo no sóc persona de confrontacions, però davant un intent de genocidi cultural, no tinc més remei que plantar-me i alçar la veu. I reclamo un cop més i amb claredat:

-El reconeixement oficial i immediat de la unitat de la llengua catalana, sense ambiguitats per part del govern espanyol i valencià.

-L' oficialització de la llengua catalana en tots els àmbits administratius on intervingui l'estat espanyol.

-L'aplicació efectiva de la Carta Europea de les llengües regionals o minoritàries, versió oficial en anglès aquí.

-I finalment i com a associat d'Acció Cultural del País Valencià, el relleu a la presidència d'Eliseu Climent agraint-li la tasca feta i donant pas a una nova generació de defensors de la llengua.

El bufó angoixat

ACHTUNG ACHTUNG: en el post que segueix es parlarà de Pilar Rahola, Albert Boadella, Federico Jiménez Losantos, homofòbia, antisemitisme, racisme i la meva boda. Si a pesar d'això, i dels meus esforços verbo democratitzadors, la URL d'aquest blog continua essent accesible a la República Popular de la Xina després de tanta càrrega de missatges alliberadors, -com podeu comprovar en aquest meravellós lloc web que he descobert gràcies al no menys apassionant Tecnovetats- el redactor d'aquest blog anuncia que no li quedarà més remei que començar a desbarrar amb un dels temes menys tractats a la política catalana dels últims decenis : els paral·lelismes entre l'independentisme taiwanès i el català.

De moment us haureu de conformar amb el típic i tòpic Polònia-Catalunya.

No és per res que als catalans ens diuen polacos (polonesos). Tenim tantes coses en comú, començant pel fet que la història dels nostres territoris ha estat un continu anar i venir de gents remugaires, batalles perdudes i dominacions desastroses -quota de tòpics: excedida-. Bé, i també el fet curiós de disposar dels únics bufons que han influit políticament en el desenvolupament del sentiment nacional: a casa l'autoproclamat bufó oficial Albert Boadella, i al nostre país clon el bufó anomenat Stańczyk -premi per a qui pugui pronunciar una n amb accent-. Stańczyk va viure, va actuar i es va fer famós a la convulsa Polònia del segle XVI, just quan a casa nostra començava l'anomenada Decadència. Avui en dia a Polònia qui més qui menys coneix alguna anècdota del bufó angoixat amb les notícies de la pèrdua d'Smolensk, o esmaperdut davant uns reis que no veien com el seu país s'enfonsava.

M'ha vingut la imatge de Stańczyk al cap llegint l'article que la Pilar Rahola dedica a Polònia i llegint, tan astorat i angoixat com tradicionalment es representa al bufó polonès, les últimes decisions del bessons més perillosos de la Unió Europea, els germans Kaczyński -si, altre cop l'accent a la n, què hi farem-. Imagineu-me així



mentre rebo les notícies cada cop més indignants del govern polonès, com per exemple autoritzar la construcció d'una autopista, la Via Bàltica, a través d'un espai declarat com àrea de protecció especial Natura 2000, la meravellosa vall de Rospuda; atacar flagrantment i amb plena consciència els drets dels homosexuals a Polònia; crear un fantasmagòric i orwellià Institut de la Memòria que fiscalitzarà i depurarà el passat colectiu dels polonesos i algunes perles més que em reservo per quan vullgui fer-me pujar la tensió. El paradís per a en Federico Jiménez Losantos, vaja, la realització a la terra dels més delirants somnis de la COPE i a més sense separatistes!

No sé perquè la Pilar Rahola havia de mencionar l'antisemitisme al seu article. Totes aquestes actuacions són prou greus per si mateixes com per haver de barrejar-hi una qüestió tan extemporània com la qüestió dels progroms històrics a Polònia. Sí, els catalans també van assaltar els calls, per exemple el 1391 -més desinformació a la "Catedral del Mar"- i no es van caracteritzar per la defensa aferrissada dels jueus davant l'expulsió decretada pels Reis Catòlics el 1492, o sigui que ja tenim un altre paral·lelisme d'aquells que fan patir. Però home, amenaçar amb un conflicte diplomàtic per una opinió d'una opinadora professional... ho trobo realment patètic.

Aquest país de l'altre cantó del mirall si que està en una situació políticament preocupant i no el nostre: uns dirigents ineptes i perillosos, que arrisquen la pertanyença del seu país a la Unió Europea i que tenen ara mateix un nivell de suport del 17% mereixen un tracte més dur de la Unió, no hi ha dubte. No ens podem quedar de braços plegats quan davant dels nostres ulls un estat es passa els principis fundacionals europeus de respecte pels drets humans per sota el Vístula. L'exemple d'ahir, quan més de 600 parelles ens vam casar davant d'en Wouter Van Bellingen (més detalls del cas en aquest altre post) per donar-li suport i fer front al racisme, hauria de ser la norma i no l'excepció a Europa. A què espera la Unió a actuar de la mateixa manera, amb actes simbòlics o legals contra el govern dels bufons polonesos?

nota al peu: mama no em vaig casar de veritat, tranquila que et convidaré a l'enllaç si algun dia ens decidim.

Posi un polític virtual a la seva (segona) vida .

No, no paseu ànsia. Les prediccions ciberpunk d'en William Gibson no s'estan complint amb l'aparició de móns virtuals variats segons ell mateix declara ( comentari directament afusellat de lapetiteclaudine.com, un blog que hauria de ser .luv) però tot i així no em puc resistir a la temptació de proclamar als quatre vents: ha nascut el ciberpolític !

El ciberpolític ja no es conforma amb obrir un blog més o menys actualitzat, ni penjar vídeos al youtube, ni amb les ressenyes que li facin als diferents agregadors i e-comentadors -com el magnífic poliblocs.cat- de l'apassionant món de la política 2.0. No, el ciberpolític vol introduir-se literalment i virtual, al ciberespai. I què millor que fer-ho en aquest món poligonal que s'anomena Second Life ? Si, ja hi ha una pàgina reuters oficial per al Second Life, diverses universitats hi tenen càtedres virtuals (la prestigiosa Universitat de Harvard entre elles), s'hi fan rodes de premsa virtuals ( amb atacs d'objectes volants inclosos) i ja s'han creat les primeres fortunes "reals" a base de vendre terrenys "virtuals". Pela? Euros? Diners? Gent? MOLTA gent? Què fas tu, polític cromanyó, que no ho aprofites? Analògic l'últim!!

I aquí teniu els primers polítics europeus involucrats: sorpresa, els holandesos altre cop!






El candidat demòcrata a la nominació per president dels Estats Units, John Edwards també ha obert la seva ciberseu a Second Life. L'ex governador de Virginia, Mark Warner, fins i tot hi va amb escortes ( no fos cas que més penis voladors, o en un cas extrem turbants voladors l'ataquessin).

I el que em toca més a prop: en Koen T'Sjien, membre de Spirit no només hi va a donar conferències i discursos, sinó que s'ha creat una personalitat virtual i atendrà a la comunitat ciberflamenca des de dins mateix de Second Life. I semblava bastant equilibrat! Jutgeu vosaltres mateixos, s'assemblen en Koen T'Sjien i el seu alter ego en Koen Theas?




Actualització: La Unió Europea també està pensant en obrir una oficina a Second Life.

Problemes amb la llengua?

Els meus companys de feina ahir estaven enriolats: m'han dit que a Catalunya us agrada el porno eh? Bé, no sé suposo, com a tot arreu, perquè? El govern, diuen, subvenciona películes pornos en català, no? Bé si, una subvenció rídicula, i en tot cas dirigida a normalitzar al llengua en tots els àmbits possibles, perquè no en la llengua en què a molts ens agrada cardar ? Es que no hi ha porno en danès o en holandès?

És realment interessant com sempre que es tracta de parlar de llengua, acabo fent la mateixa reflexió: perquè el letó si i la nostra no? És tan senzill, és tan clar i meridià, hauria de ser tan obvi per a tothom.

Dos punts positius avui:

- El manifest de suport a la xarxa d'escoles laiques i catalanes a la Catalunya Nord "la Bressola". Una gran tasca, tant la que fan els que treballen cada dia a l'escola com els qui li donen suport per continuar existint. No sóc gaire objectiu aquí, per que el meus cosins del Soler hi van, com ja vaig descriure en aquest post, i és clar, per a ells, i per a mi de retruc, és la millor escola del món. Mireu, aquests són en Jonathan, la Melissa i els seus companys d'escola:



L'Oleguer Presas i en Lilian Thuram presenten avui el manifest. Us convido a sumar-vos-hi.

- L'altra bona notícia avui es la pregunta que s'ha presentat al parlament europeu a iniciativa d'en Raül Romeva i amb el suport de diversos eurodiputats catalans ( si, en Borrell també hi és) sobre l'ús del català. Esperarem a veure quina és la resposta del Consell i la Comissió.

El punt fosc d'avui:

- La penosa actitud del govern de la Generalitat Valenciana i el govern estatal, uns intentant impedir les ja migrades emissions digitals de TV3 i el Canal 33 i els altres mirant cap a un altre cantó. Simplement, fastigós. Què hem fet els valencians per merèixer aquesta plaga de governants? Perquè volen, desitgen i busquen tan desesperadament la completa eradicació de la llengua? N'estic tan fart de Rites, Zaplanes, Giners, d'Espanyes, Fabres i Camps, gent sense escrúpols, amb un sentit patrimonial del poder que a més pretenen absolut, gent que ni ha patit ni sap el què és patir, gent per a qui la llengua, la cultura, la terra és només una eina per seguir allà d'on no s'han mogut mai: la torre del milions.

A mi que no m'hi busquin

Si, ja en tinc prou. Aquest estat del que sóc ciutadà, Espanya, no avança. Segueix a la seva. La seva dinàmica d'enfrontaments i odi. I als qui el volen reformar, dues tasses de misèria i mala bava. I tristesa, molta tristesa de veure que els que apallisaven el meu avi ( no és una metàfora) segueixen campant tan alegrement.




De veritat algú es veu en cor de reformar Espanya? Que s'ho facin sols, a mi que no m'hi busquin. Tal com diu en Vicent Partal avui, el que ens cal, per acabar amb mals d'estómac, amb agrors a la gola quan veiem les notícies, per acabar amb la sensació que els catalans, vascos i els que no comulguem amb la idea de la Espanya una i eterna només som moneda de canvi, és la independència, ara. En Rubianes no és l'únic que se n'ha afartat.

Dia Internacional de la Dona Treballadora

Aprofito la commemoració del dia internacional de la dona per ajudar a difondre la campanya per l'alliberament del grup de dones iranianes detingudes el dilluns enfront del palau de justicia de Teheran quan protestaven per la prèvia detenció de cinc defensores dels drets de les dones a aquell país.

En aquest enllaç hi trobareu la petició, i moltes notícies relacionades amb el treball de les lluitadores pels drets humans a països de tradició islàmica.