Les independències "bones", les que responien a causes "justes" com la descolonització, l'anitiimperialisme ( també aplicat a la descomposició de l'imperi soviètic), les que tenen el segell “jacobin approved” han passat a millor vida. Ja no hi ha poesia i èpica a les independències, i cada cop sembla més difícil definir subjectes, fílies, opressors i oprimits. La legalitat internacional, com no podria ser d’altra manera, es mou en aquest nou escenari d’incerteses entre batzegades i incerteses. Kosovo va ser una d’aquestes grans preguntes, llençades a la cara de tota la (mal)anomenada comunitat internacional i al sistema de Tractats, acords, lleis, declaracions i resolucions del Consell de Seguretat de la ONU que formen la doctrina en matèria d’integritat territorial dels estats. L’anàlisi independentista també es va haver d’adaptar a aquestes noves realitats, més fangoses, menys clares i meridianes. El procés per a la independència de Kosova és de tot menys exemplar, però sens dubte presenta algunes característiques que hem d’aplicar també a Ossètia i Abkhasia:
- El procés d’autodeterminació ha de ser monitoritzat per tercers, preferentment organitzacions d’abast supranacional.
- El procés ha de ser obert a totes les parts en conflicte.
- Han d’existir les suficients garanties de transparència democràtica.
- En cap cas s’haurien de tallar les línies de contacte entre les parts en conflicte. La part o parts mediadores haurien de facilitar l'existència d'aquests canals.
Aquestes condicions no s'han donat en el cas d'Ossètia i Abkhasia, que van proclamar la independència en processos electorals poc transparents, i han estat reconegudes per raons del tot alienes al seu procés d'emancipació nacional. Ossètia i Abkhasia tenen tot el dret a ser independents, i si els processos són clars, transparents, democràtics i ajustats a unes regles de legitimitat internacional acceptades (de les que ens hem de dotar), no hi ha d’haver cap por a fer mal a la “integritat territorial” georgiana. A Ossètia i a Crimea, a Escòcia i a Catalunya, aquest hauria de ser l’esquema.
6 comentaris:
El problema es qui posara aquestes regles. Els organismes supranacionals els formen estats: no veig quin estat pot tenir interes en permetre la seva propia dissolucio.
Les regles esdevindran la autodeterminacio sigui inevitable sense regles, i els estats prefereixin una solucio ordenada. Es el que en diuen un catch-22 aqui.
Efectivament. Aquest és el gran problema, el qui defineix i executa. Els processos d'integració regional ens indiquen però que existeixen camins que escapen a l'habitual lògica de "lluita per la supervivència" estatal. Aquest factor, el del sorgiment de diversos nivells de legitimitat a part de l'estatal, és el què s'ha de posar en valor en casos com els que ens ocupen. És a dir, avui en dia ( com crec que també es demostra en els casos de Kosovo i Montenegro), les dissolucions estatals ja no es produeixen només per a la simple fragmentació i reconeixement identitari, sinó, també, per facilitar la integració regional en unitats més "comprensibles". La paradoxa és que Montenegro s'independitza per poder-se integrar més ràpidament a la Unió Europea ( i cedir sobirania), i Ossètia per integrar-se en una àrea d'influència russa que perceben més beneficiosa per la seva continuïtat. Això, sens dubte interessa no als estats però si a les entitats supraestatals ( que estan formades per aquests estats). Estem davant de casos de Catch 22? Pot ser, sens dubte és estimulant, però qui ha dit que les relacions internacionals responguin a processos coherents de presa de decisions?
Una abraçada!
El tema es per a donar-hi moltes voltes, pero no se fins a quin punt la integracio supra regional es una possibilitat real. Crec que a Catalunya hi va haver una esperanc,a (whisful thinking en dirien per aqui) envers una Europa dels pobles, pero dubto que quedi cap optimista al respecte (tu?).
una reflexio mes general es que els estats federals neixen, no es fan... hi ha algun contra-exemple? ara mateix no en trobo cap.
afegeixo que trobo el teu blog molt interessant i no entenc perque no hi ha mes comentaris
he trobat el teu bloc gairebé per casualitat i he de dir que m'afegeixo al comentari de'n roc, el teu bloc és molt interessant. De fet doble descoberta, perquè així també descobreixo el teu, roc, llàstima que el tanquis. REspecte el tema en sí de l'entrada, la idealització dels processos de secessió es produeix en bona part a posteriori, quan es narren/reinterpreten. I una mica passa el mateix amb les teories de la secessió (el concepte de secessió justa és un exemple de la dificultat d'establir criteris clars), que sovint es veu molt el pes del context històric o el cas que tenen al rerafons, quan al final el que acaba pesant és en bona part la realpolitik.
ELS CATALANS,COM SEMPRE LI DONAREM MIL VOLTES. ELS ALTRES POBLES S' ANIRAN AUTO-DETERMINAN,I NOSALTRES,MOLT GRECS,VINGA XARRAR.... "CAL ANAR PLEGATS...." "CAL FER UN PROJECTE UNITARI..." I COM SEMPRE FAREM LA FI DEL CAGA-LASTICS. JUGANT AMB BCN......
Publica un comentari a l'entrada