Frente Amplio, amplis horitzons

No cal ni obrir els diaris per descobrir que avui l'esquerra està desorientada. Des de que ens van dir que això de les esquerres i dretes era un cuento -desfassat a més-, la gent que creiem que el concepte de llibertat no s'aplica de la mateixa manera a un mileurista que a un Millet ( i que hauríem de fer alguna cosa perquè això no fos així) estem realment perduts en un mar de descrèdit. I clar, d'això se n'aprofita qui sempre se n'ha aprofitat, els que tan se li dona si en tens mil o cinc cents, que ells sopen i dinen al Via Véneto i diuen que ens apartem els incauts, que els qui realment valen són ells, que així ha estat sempre i així seguirà, aquí a casa i a la (malaurada) Xina popular.

En la meva desorientació fonamentada a més en l'acusació perpètua dels qui ja saben que són d'esquerres de debò – per remarcar que els altres ho som de mentida, i viscaelsectarisme de debò- he après a desconfiar profundament de models varis, no sé ben bé si per intuïció o per ser massa influenciable per l'opinió escrita i publicada. Això pensava l'altre dia mentre seguia la taula rodona sobre les noves esquerres a Núria, a la sala on Esquerra Republicana havia reunit a en Ferran Requejo, en Jordi Sànchez i a la Carme Capdevila per reflexionar cap on anem i cap a on hauríem d'anar els d'esquerres ( i els d'Esquerra en particular, és clar). La defensa dels drets col·lectius, punt bàsic i evident en la confluència del pensament nacionalista i el d'esquerres. Bé. L'assumpció de les necessitats de la nova societat que es crea quan les famílies abandonen els rols tradicionals. Molt bé. Els nous debats. Bueno...

A mi el què realment em va interessar més de tot plegat va ser la conclusió que els d'esquerres ens hem cregut tota la vida en la possessió absoluta de la raó. Acríticament. Bondat i altruisme guiaven la nostra ruta cap a l'utopia. Això de l'autocrítica estava molt bé ens els tractats teòrics i en cas que haguéssim de purgar algú, però rarament s'aplicava amb convicció íntima i sincera, i menys en públic. Imatges que repetim les companyes i companys arreu, i també a l'Amèrica del centre i del Sud avui en dia, que sembla ser l'únic lloc on hi ha un debat real esquerra-dreta. Per això no m'acaba d'entusiasmar el projecte bolivarià. En canvi hi ha una experiència que si que m'interessa molt més, la del Frente Amplio a l'Uruguai. No avorriré a ningú explicant la història tortuosa ( mai millor dit) que ha seguit aquesta experiència unitària de l'esquerra uruguaiana . Però al final de camí (que sempre és el present) ens trobem amb una organització de l'esquerra conscient de les seves limitacions, amb voluntat d'afrontar reptes de país sense [masses] sectarismes, i amb gent realment interessant al capdavant. Llegiu què diu en Pepe Mujica al seu bloc sobre una lamentable entrevista que va fer i on es va dedicar a criticar a companys del partit a tort i a dret:

http://www.pepetalcuales.com.uy/articulo/24/

“Nunca se es demasiado viejo para aprender.
En estos días estoy tomando dos cursos acelerados: el primero es para aprender a callarme la boca un poco más.
Ahora tengo responsabilidades políticas mayores y todo lo que diga no sólo me afecta a mi sino a la fuerza que represento. Por tanto las palabras tienen que ser sopesadas de otra manera y los juicios más meditados
El otro curso intensivo es para aprender a no ser tan nabo.”

Estic per signar un manifest frenteamplista català. Olé. Jo vull un president d'esquerres pel meu país que aprengui a no ser tan nabo. I el vull ja.

(la primera volta a les eleccions a l'Uruguai són el proper 25 d'octubre. A veure què en resulta).