Jo també vull un estat propi (III)

Tot i que no sóc de Sant Celoni, de fa uns anys hi passo la festa major, ja que la meva companya si qué n'és, de celonina. A partir de la tradició de Blanc i Blaus de Granollers, diversos pobles de la contornada han optat per seguir el mateix model de colles de dos colors i fer-les competir, suposo per recordar-nos que la vida ja no és una vall de llàgrimes, sinó una cursa de rucs on has de guanyar al veí sigui com sigui. El què fa diferent la festa de Sant Celoni ( diferent sobretot de la de Granollers) és que les colles aquí no són estables. Els monts - senys ( verds) i els monts- negres ( negres) no responen a cap afinitat d'amistat, tradició o adscripció sociopolítica. Tan és així, que en 7 anys, he estat negre, seny, negre, seny, i últimament negre perquè ja teniem el mocador, però amb fortes reticències, ja que aquest any ja tocava canviar.

I com que la Festa major de Sant Celoni sempre cau al voltant de l'11 de setembre, és gairebé un acte reflex pensar en les colles de senys i negres com una representació simbòlica de la política catalana. I concretament en aquell votant dual, aquell mite vivent de l'anàlisi politològic nostrat que se'ns descriu com a votant de CiU a les autonòmiques i socialista a les generals. Aquell votant que se sent tan espanyol com català pel qual competeixen els dos grans partits, ara reclamant-li la "catalanitat" quan venen les autonòmiques, ara recordant-li la "responsabilitat" d'estat quan s'acosten les generals. Tan se val, un any negre, un any seny. Ens barallem durant uns dies, però ja sabem que l'any que ve ens tocaran les mateixes proves amb els mateixos resultats. I així anem tirant.

Fa por canviar. Ho dic per experiència pròpia, però convé. I el canvi no pot ser ni negres ni senys, el progrés demana un canvi de model de festa major.