Jo també vull un estat propi (ii)

Sembla que Espanya ja té, per fi, el ministeri de Justicia i comerç que necessitàvem ( o comerç amb justícia, o justícia i turisme, com li vullgueu dir ). En Joan Clos, fill d'una família pagesa de Parets és el ministre més estrany que hagi vist recentment. Un d'aquells personatges tan volguts pel maragallisme, geni i figura. Ara m'embarbusso, ara m'equivoco, ara sermonejo, i al final del dia, me'ls imagino amb una cara de felicitat, rialla sorneguera, i un apa, bona nit que jo ja he fet el què s'esperava de mi avui!

L'adjectiu de la setmana: INGENU. Ailàs, no aplicat al ministre Clos, ni tan sols al seu mentor polític, el molt honorable Pascual Maragall, sinó als ingenus que creiem en la possibilitat d'un altre país. Fa uns mesos era immadurs. Abans somiatruitres, després sense experiència. El que més m'ha agradat, il·luminats. Deu n'hi do, i encara hi ha gent que ens vota! Per la sonoritat m'hagués agradat ser titllat de naïf per voler un estat propi, sempre m'ha agradat aquest adjectiu afrancesat. No ho puc evitar, és dir "naïf" i veure'm en una sala davant d'un crucifix i una biblia, amb un rei rient panxacontent, i jo, sense empatx, republicà, socialista i partidari de la separació d'estat i església, prometent ( mmm no, jo millor juraria, ja que hi sóc ) el càrrec que més m'agradi.

Potser per a què els evaluadors polítics ens prenguin seriosament hauríem de tenir un sector "clos" a Esquerra. Un sector que quan aparegués en Rubianes a escena ( si el deixen) aplaudís i cridés, fotel-s'hi canya Rubiales! Jo m'hi apunto ara mateix.