Alguns comentaristes polítics, pocs, massa pocs, segons l'inefable independentista-estatut-jo-sí Agustí Colomines, han atribuït el resultat del Parti Quebecois a les darreres eleccions quebequeses a un cansament de l'independentisme sociològic quebequès. Segons aquesta anàlisi, el principal error del Parti Quebecois ha estat seguir en la línia de la demanda d'un referèndum d'autodeterminació quan ja ningú, o gairebé ningú al Quebec creu que la solució als problemes constitucionals i d'identitats sigui la independència.
I d'on treuen aquesta anàlisi? Doncs de mitjans canadencs, com no podria ser d'altra manera. Al contrari, els mitjans quebequesos i curiosament també les executives dels tres partits representats a l'Assemblea han coincidit a analitzar que en realitat el que demostra aquest resultat és que els quebequesos estan més farts que mai del sistema institucional canadenc i que s'ha de canviar.
Això de les discussions sobre sistemes institucionals és farragós i molt, molt poc popular -en el sentit populista del terme- entre l'electorat, però altament productiu en termes d'utilitat objectiva pel ciutadà. És a dir, quan des de posicions "no nacionalistes" (jejeje, perdoneu, no ho puc evitar) es repeteix una i altra vegada que a la gent no li interessen els temes d'identitat o auto deterministes, en realitat s'està escamotejant a l'electorat la possibilitat d'un canvi institucional, d'un canvi de debò, passar de ser gestionats per un estat pel qual som una nosa a ser gestionats pel nostre propi estat. És una qüestió de gestió i de millora de la gestió, ni més ni menys. I la qüestió a posar és: un estat català ( quebequès) seria més eficient que l'estat espanyol ( canadenc) a l'hora d'atendre les necessitats del ciutadans de Catalunya? La meva resposta és clara, Sí.
Aquest ha estat l'enfocament de la campanya del Parti Quebecois. A pilota passada, alguns dels seus propis membres i sobretot els comentaristes conservadors quebequesos han acusat al PQ d'haver abandonat les essències nacionals en favor d'un discurs de gestió, i per això han perdut el favor dels electors de les zones més "identitaries" -el Quebec profund- en favor d'un altre discurs polític, profundament populista, conservador i que es presenta amb la coartada de l'autonomisme per no definir-se en la discussió institucional. Com Convergència, l'ADQ es presenta com a força autonomista, però afirma tenir "molts sobiranistes" a les seves files. I bé, de què serveix tenir molts sobiranistes si al final el partit decideix que el model d'estat canadenc -o espanyol- ja està bé i només cal anar fent retocs? Serveixen per canviar l'status quo aquests vots presoners de la "por al canvi"? Rotundament no. Ni al Quebec ni a Catalunya.
És per això que a la vista dels resultats electorals, allí i aquí, em reafirmo en la meva aposta de reforçar el discurs de gestió, social, de l'independentisme, fins a fer veure que sense un canvi institucional no arribarem mai a solucionar els dèficits estructurals que els catalans, i els quebequesos patim: desídia de l'estat central en les inversions, mal finançament dels òrgans de gestió "autònoms" que fan que l'autonomia sigui en realitat un miratge i tot el què això comporta a la vida diària de la gent que viu en els nostres territoris. És aquí on hem de posar l'accent els sobiranistes, en mostrar que la nostra vida diària seria millor en un estat propi, i a més ens estalviaríem tots els maldecaps "d'identitarisme interruptus".
Nota al peu: S'ha de dir també que hi ha qui ha atribuït la derrota al (nou) lideratge del PQ, un equip liderat per André Boisclair a qui s'ha acusat de tenir una visió massa Montrealiana, urbanita per tant, de la política quebequesa. I és que sempre hi ha qui davant un regal que no ha agradat mira a la caixa i diu: la culpa és de l'envoltori, ja et deia que havia de ser Verd! I qui diu verd, diu reagrupat...
I d'on treuen aquesta anàlisi? Doncs de mitjans canadencs, com no podria ser d'altra manera. Al contrari, els mitjans quebequesos i curiosament també les executives dels tres partits representats a l'Assemblea han coincidit a analitzar que en realitat el que demostra aquest resultat és que els quebequesos estan més farts que mai del sistema institucional canadenc i que s'ha de canviar.
Això de les discussions sobre sistemes institucionals és farragós i molt, molt poc popular -en el sentit populista del terme- entre l'electorat, però altament productiu en termes d'utilitat objectiva pel ciutadà. És a dir, quan des de posicions "no nacionalistes" (jejeje, perdoneu, no ho puc evitar) es repeteix una i altra vegada que a la gent no li interessen els temes d'identitat o auto deterministes, en realitat s'està escamotejant a l'electorat la possibilitat d'un canvi institucional, d'un canvi de debò, passar de ser gestionats per un estat pel qual som una nosa a ser gestionats pel nostre propi estat. És una qüestió de gestió i de millora de la gestió, ni més ni menys. I la qüestió a posar és: un estat català ( quebequès) seria més eficient que l'estat espanyol ( canadenc) a l'hora d'atendre les necessitats del ciutadans de Catalunya? La meva resposta és clara, Sí.
Aquest ha estat l'enfocament de la campanya del Parti Quebecois. A pilota passada, alguns dels seus propis membres i sobretot els comentaristes conservadors quebequesos han acusat al PQ d'haver abandonat les essències nacionals en favor d'un discurs de gestió, i per això han perdut el favor dels electors de les zones més "identitaries" -el Quebec profund- en favor d'un altre discurs polític, profundament populista, conservador i que es presenta amb la coartada de l'autonomisme per no definir-se en la discussió institucional. Com Convergència, l'ADQ es presenta com a força autonomista, però afirma tenir "molts sobiranistes" a les seves files. I bé, de què serveix tenir molts sobiranistes si al final el partit decideix que el model d'estat canadenc -o espanyol- ja està bé i només cal anar fent retocs? Serveixen per canviar l'status quo aquests vots presoners de la "por al canvi"? Rotundament no. Ni al Quebec ni a Catalunya.
És per això que a la vista dels resultats electorals, allí i aquí, em reafirmo en la meva aposta de reforçar el discurs de gestió, social, de l'independentisme, fins a fer veure que sense un canvi institucional no arribarem mai a solucionar els dèficits estructurals que els catalans, i els quebequesos patim: desídia de l'estat central en les inversions, mal finançament dels òrgans de gestió "autònoms" que fan que l'autonomia sigui en realitat un miratge i tot el què això comporta a la vida diària de la gent que viu en els nostres territoris. És aquí on hem de posar l'accent els sobiranistes, en mostrar que la nostra vida diària seria millor en un estat propi, i a més ens estalviaríem tots els maldecaps "d'identitarisme interruptus".
Nota al peu: S'ha de dir també que hi ha qui ha atribuït la derrota al (nou) lideratge del PQ, un equip liderat per André Boisclair a qui s'ha acusat de tenir una visió massa Montrealiana, urbanita per tant, de la política quebequesa. I és que sempre hi ha qui davant un regal que no ha agradat mira a la caixa i diu: la culpa és de l'envoltori, ja et deia que havia de ser Verd! I qui diu verd, diu reagrupat...
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada