Enfonsar una reputació, lliçó 1.

La meva simpatia per en George Bush és àmpliament coneguda. Un personatge que passarà a la història per les seves criticades polítiques neoconservadores, però que segurament voldria passar a la història per el seu idealisme liberal-internacionalista. Un personatge a qui es posa d'exemple universal de com no gestionar una política d'acció exterior . Un personatge que ha aconseguit que l'esquerra internacional tingui un argument irracional amb el qual respondre als reptes de la immigració, la seguretat i els altres grans temes de l'agenda política conservadora: islamisme? La culpa d'en Bush. Terrorisme? La culpa d'en Bush. Reforma de l'estat del benestar? La culpa d'en Bush. I qui diu Bush diu "els americans".

Tanta propaganda anti-Bush però, se m'ha fet absolutament indigesta. I ha arribat al punt de tenir l'extranya sensació de sentir-me solidari amb els albanesos que aclamaven al president nordamericà aquesta setmana passada durant la seva visita de suport al país i a la independència de Kosovë. I perquè ? Tan simple com afartar-me de llegir el què sembla la notícia més important que ha passat a Albània des de la crisi del sistema piramidal: la pèrdua-robatori del rellotge del president dels Estats Units. Mare de Déu. Només faltava remarcar la feliç coincidència que la presentadora del Telenotícies albanès porta el bonic nom de Monika Stafa, un nom ben típicament albanès.



És aquí on ens hem d'agafar els progressistes o l'esquerra del segle XXI? Al canell d'en Bush i fixar-nos si efectivament els qui l'aclamaven eren una trepa de lladres traficants de rellotges presidencials i puguem riure a cor batent durant dies i dies llegint el Guardian i El País? Hem d'expandir el mite d'un país, Albània, i d'una gent, els albanesos, que només serveixen per robar rellotges? Hem d'enfonsar la reputació dels albanesos per poder riure més a gust de la proverbial estupidesa d'en George W. ? No m'extranya que arrassi en Sarkozy, que guanyi la dreta a Alemanya, a Bèlgica, a Suècia si davant tenen uns personatges que com a alternativa en matèria de política internacional tenen presentar una foto d'en Bush amb cua i cornamenta de gran-boc-capitalista-imperialista.

Davant de casos aguts com els que llegeixo al The Guardian recomano la lectura del manifest d'Euston, clarivident i absolutament necessari en temps de desconcert progressista que vaig descobrir gràcies al meu bon amic Narcís Sastre.

I qui no, sempre podrà seguir rient les gràcies homòfobes dels defensors de la ortodòxia progre per enfontre'ns dels "americans". Que bé que siguem els bons, oi?