La ració diària d'efemèrides: avui fa 80 anys de l'estrena d'una de les películ·les més mítiques de tots els temps, "Metropolis", de Fritz Lang. Només queden 19 anys per veure si la societat futurista que van imaginar Thea von Harbou i Fritz Lang es fa realitat. Ja friso. Encara que abans ha de venir el 2019 imaginat per Philip K. Dick, Hampton Fancher i el gran David Peoples ( també autor del guió original de "Unforgiven" - Sin Perdón- de Clint Eastwood ) de "Blade Runner", la meva peli favorita, o al menys la única de la que em sé de memòria extenses parts dels diàlegs en anglès.
Però avui és un dia especial, també, perquè hem menjat el pastís de Can Mario, un any més, per celebrar els 67 anys del naixement del meu pare. Qui m'ho havia de dir que acabaria mesclant Metropolis, Harrison Ford i el meu Pare en el mateix post! Felicitats Vicenç i per molts anys!
L'amic i company de militància mataroní Joan Safont m'envia un meme. Aquest "paraulot" que segurament no apareixerà al magnífic programa "Caçadors de paraules" -a saisir absolutement!- deriva, ni més ni menys de la teoria de l'evolució darwiniana, i en concret seria la unitat mínima de transmissió cutural. Déu n'hi do! El meme en concret tracta d'esbrinar cinc coses sobre mi que segurament no sabeu, aviam aviam...
1. Tinc origens gitanos. Poca gent, a part del cercle familiar, sap que un dels meu rebesavis era gitano. A causa de les casualitats genètiques sóc un dels pocs descendents que ha heretat el cabell negre, els ulls marrons i la pell fosca que caracteritzen ètnicament al poble hindustànic dels Roma.
2. El meu primer viatge amb avió va ser a Menorca. Em vaig morir de por. Tenia 9 anys. Ara m'encanta viatjar en avió.
3. El malnom familiar és "els Macari". Al poble de Montesa, la Costera, d'on són originaris els meus pares encara hi ha gent que em diu "el Macariet", sobretot la gent gran. Tot anava bé fins que va aparèixer això
http://www.youtube.com/watch?v=ZN6LKV2M_8o
Per sort les noves generacions ja no recorden aquest personatge perillós ideològicament i patètic...
4. Vaig ser un dels fundadors del grup d'amistat Irlanda-Catalunya a la facultat de polítiques de la UAB. Les seves activitats es van reduïr a aprendre a ballar danses irlandeses, reunir-nos en pubs i fer proselitisme gaèlic. El nostre principal èxit va ser la vetllada "Rondalles gaèliques" al "Michael Collins" de Sagrada Familia. Vam acabar bebent molt i si no recordo malament cantant balades republicanes irlandeses i hits dels 80.
5. Sóc un dels aproximadament 15 % de nens que no va parar de xumar-se el dit després dels 5 anys. Vaig parar de xuclar-me el dit mentre dormia, si no recordo malament, just abans de pujar a l'avió cap a menorca. Les meves dents n'han sofert les conseqüències.
He d'enviar aquest mateix meme a cinc persones, a la meva cunyada la Núria Peña, a una altra Peña, l'Anna l'espurna del sud, a l'amic Lluis Perez, que no sé si ja l'haurà fet o què, a la meva amiga Montse Valentí que acaba de descobrir això dels blogs, i a la companya de facultat Eulalia Mas, que va ser qui, sense ser-ne conscient, va reactivar la meva presència a la xarxa de blocs catalans.
Ara que parlo de l'Eulalia, no puc deixar de fer referència a l'amic Albert Canudas que recentment ha perdut el seu pare. Molts ànims Albert!
Alguns dels episodis que venen, i que em temo que hauré de veure desde la distància, em semblen també altament interessants, com és el cas dels dos membres del PSUC Julià Fuster i Francesc Ramos, que van patir el gulag estalinista a causa de la seva discrepància amb la línia política del PCE, una mica seguint l'estela d'en Comorera.
Trobo a faltar però, entre les figures d'en "Garbo" i el "Cisne" la d'un altre infiltrat famós, qui es va fer dir durants anys i anys Jacques Mornard, belga, i en realitat era en Ramón Mercader, català, més conegut com l'assassí de Lev Davidovitx Bronstein, àlies "Trosky". Com és que encara ens hem d'acontentar amb la visió diguem-ne "freudiana" del documental "Asaltar los cielos" (1996, José Luis López Linares i Javier Rioyo) i encara no tenim una visió desde Catalunya d'aquest català "universal"?
Avui, i per donar el tret de sortida a aquesta cursa embogida cap a la destrucció de l'adversari polític que és com algú sembla que interpreta les cites electorals, em trobo amb un article de l'Agustí Colomines a l'Avui, el diari dels amants del sadomasoquisme. En aquest article, el senyor "Estatut-jo-si-i-tu-més" Colomines ens explica una història de la transició d'aquelles que fan goig de contar: la història de la gènesi de Convergència Democràtica de Catalunya (no la de Catalunya Nord, la d'aquí, vaja, la C de CiU). La memòria històrica, ho torno a repetir, és una debilitat. M'atreveixo a seguir el senyor Colomines als temps heroics de les primeres eleccions democràtiques després de la República.
La memòria de la República era a la dècada dels 70 una cosa tangible, vibrant, que es podia sentir de la boca de molts dels que ho havien viscut en primera persona. I els partits, grups, pactes i moviments s'emmirallaven en els cinc anys prodigiosos de la generalitat de Macià i Companys amb voluntat de recuperar l'efecte d'abril del 31, de recuperar l'hegemonia política dels que Orwell va anomenar despectivament "els liberals petits burgesos", l'Esquerra Republicana de Catalunya, el que molta gent anomenava simplement, i en plural curiosament, les Esquerres. Durant la República, ser d'esquerres significava ser d'Esquerra, i això cobria des del què avui en diriem social liberals fins a marxistes convençuts de la branca socialdemòcrata, i no pocs llibertaris. Sense oblidar els catalanistes, federals o independentistes, però nacionalistes progressistes en definitiva.Un panorama molt llaminer, el de la hegemonia política cobrint el màxim de l'espectre polític, per a qualsevol que aixequés la bandera d'aquella unió de l'abril republicà i transplantar-la als cinc últims anys prodigiosos de la dècada dels 70. Això és el què va intentar Convergència. Ser l'Esquerra dels anys 70. Ser hegemònica al centreesquerra català, amb la vista posada a aconseguir el màxim d'autogovern possible. La Lliga no era un model, el model era Esquerra. El problema va ser que ERC no va acceptar la dolça dissolució al "cafè-nacionalista-per-a-tots" convergent. Això li va costar a aquella ERC la marginació política que sembla que es el què li desitgen des de llavors els qui es van creure allò de la "casa comuna del catalanisme".
L'altre problema és que Convergència a causa del què l'apologeta de "l'espai central del catalanisme" anomena l'absorció "en certs municipis un personal polític, diguem-ne, carca" es va convertir en el què és ara, la cara del conservadorisme català, una imatge gairebé simètrica, un segle després del què va ser la Lliga Regionalista. Sens dubte amb matisos liberals i radicals que no haguessin tingut cabuda a la Lliga del segle XX, però clarament identificable amb el partit d'en Cambó.
Sembla clar doncs el perquè fa tanta por a Can Conver ser titllats de conservadors, de lligaires, tot i coincidir amb la vella aspiració de la Lliga de ser els hereus únics del mas i els pubills a ciutat. Fa por perquè la voluntat fundadora era ser l'Esquerra Republicana, i no la Lliga. Però , ai làs, sembla que Esquerra també és i vol ser Esquerra, i tenint un original... qui compra una còpia?
Aquella generació ha influït terriblement en el present de Catalunya i en el present espanyol també, no descobreixo res. Tots, en major o menor mesura hi hem establert uns lligams emocionals amb aquells anys de revolució, que ens fan plorar quan veiem "Salvador" per exemple, a pesar de que el què pensessin aquelles persones estigués a anys llum de la nostra propia ideologia.
I és que a pesar que la imatge, les icones, aquella tasca d'agit-prop en la que Fontserè destacava s'ha mantingut en una especie de "noli me tangere", de intocabilitat divinitzada, la pràctica política s'ha convertit en un joc del presoner pur i dur. Res d'ideals de canvi, i molt menys praxis del canvi. Un cas molt clar és l'estranya "negociació" de l'Estatut, amb la por suprema del PSOE cap a qualsevol reconeixement nacional, por produïda no tant per conviccions pròpies, sinó per l'efecte devastador del "pànic a l'elector". Si reconeixem que els catalans són una nació, que poden constituir-se en estat, el votant espanyol no ens ho perdonarà mai. Ara s'ha reproduït en la "negociació" amb ETA. El terror a l'elector -espanyol- ha esguerrat qualsevol moviment positiu que el govern hagués pogut donar en la línia del què s'havia produït a Irlanda del Nord.
Evidentment qui trenca la treva és la culpable. ETA és la culpable de la violència. ETA és culpable del terror. ETA és culpable .
El PSOE és culpable d' haver arribat al zenit del pragmatisme: la immobilitat que provoca la por de perdre les eleccions. Com envejo la llibertat de moviments de la generació del meu avi!
No som els únics que discutim sobre l'extensió del debat sobiranista més enllà de la política estricta. Al Québec també ho han reflexionat, en aquest cas pensant en els "artistes" - le mot n'est pas la chose - vs politics. Ho podeu veure en el següent reportatge
on es parla d'un dels grups que més gràcia m'han fet últimament, encara que ja fa temps que corren per Montreal, els Loco Locass. Com ells mateixos es defineixen, sobiranistes embogits.
Podeu trobar algunes traduccions de les seves rimes a l'anglès aquí. I aquí una mostra de la seva boutade symphonique, que trobo molt interessant, gravada el 19 d'agost de 2005, casualment el dia del meu 28è aniversari.
2007, l'any del 300 aniversari de la derrota d'Almansa. El dia 5 de maig de 1707, després de la batalla almansenca, el cavaller d'Asfeld començava el setge de Xàtiva, defensada per uns 700 anglesos i portuguesos, uns 1.500 maulets locals ( costerins, riberencs, de la safor i la marina en la seva majoria ) i un reduït nombre de voluntaris catalans. La defensa va durar fins el 6 de juny, quan Josep Marco "el Penjadet" va decidir capitular per la situació desesperada en què es trobaven les tropes i la població que dirigia.
Els 18.000 habitants van haver d'abandonar la ciutat. N'hi va haver que van anar a parar a les viles properes de Canals i de Montesa i entre ells, alguns dels meus avantpassats directes. Entre els dies 13 i 15 de Juny i per ordre del rei Felip V la ciutat va ser arrassada pel foc. Aquest any ho commemorem, socarrats i no socarrats, per no oblidar els "costos" de la nacionalització espanyola del País Valencià.
L'any 2004 es va celebrar el 75è aniversari de la publicació de la primera vinyeta de Tintin, el 10 de gener de 1929. Aquest any 2007 es commemora el centenari del naixement del dibuxant que el va crear, Georges Remi, Hergé. Durant tot l'any se celebraran exposicions, diades i actes per recordar el dibuixant belga.
Tintín també va viatjar a Xàtiva. Va ser a la película "Tintin et les oranges Bleues". I gràcies a això, els meus avis van poder tornar a veure la vella ciutat socarrada des del seu exili francès. I conta el meu pare que va veure alguna llàgrima valenciana aquell dia de 1965 al cinema d'Épinal.
El 2007 també serà un viatge de tornada, a aquelles llàgrimes que recordaven derrotes i llocs que s'havien perdut. I un viatge d'anada a la ciutat d'Hergé. Un any prou interessant per celebrar els meus trenta anys, crec.
... i fins aquí. Ara només queden els desitjos per l'any nou:
- Un any ple de somnis, il·lusions, projectes amb èxit, i moltes moltes ganes de fer coses per canviar, encara que sigui una mica, aquest món on vivim.
- Un país, el meu, que volem lliure, just, pròsper i que convidi a viure-hi. Independent en la interdependència en definitiva, igual que els danesos, els espanyols o els belgues, on els que decidim què fem amb els nostres recursos i les nostres possibilitats siguem les persones que hi vivim.
- Un poble, el meu, on s'aprofitin totes les seves potencialitats, del seu patrimoni i sobretot, de la seva gent.
- I per a nosaltres dos, molta alegria!!
Bon Any Nou 2007!
S'acaba malament. El 2006 no pot acabar així de trist. Espero que els camins que s'han començat no tinguen tornada.
Pels camins que he corregut no hi havia arbredes,
només dolors dels meus amors que vaig deixar enrere.
Davall del Sol el meu cor fou secant-se com la rissa
i el vaig deixar abandonat per caminar de pressa.
I en arribar al meu destí i ja tocant la porta
em preguntaren pel meu cor, no vaig donar resposta.
Vaig desanar el meu camí per vore si el trobava,
però camí que has anat ¡ai! ja no té tornada.
Notícies que semblen inocentades... però no ho són:
- El representant al Congrés nordamericà del 8è districte de Carolina del Nord Robin Hayes anuncia la solució definitiva per acabar amb el "problema" d'Irak: convertir tots els musulmans al cristianisme. Les seves paraules literals Stability in Iraq ultimately depends on spreading the message of Jesus Christ, the message of peace on earth, good will towards men. Everything depends on everyone learning about the birth of the Savior.
Allelujah!
- L' egodictador del Turkmenistan Saparmurat Niyazov sembla que no només és plorat pels seus conciutadans. Putin ( perquè no m'extranya), Bush ( com? el defensor de la democracia? ), Hu Jintao, i last but not least... Koffi Annan (!) tots van oferir les seves condolències al país que s'havia quedat orfe del seu malalt oficial d'estalinitis. No patiu, la Unió Europea no ha expressat cap opinió, com tampoc ho va fer en els 20 anys que aquest tirà va dominar la cinquena reserva mundial de gas. Per sort encara no canvien esportistes per la xarxa de gas local.
- Els cirurgians són més alts i guapos que els metges "normals". L'article que ho demostra s'acaba de publicar al British Medical Journal. Està pròxima la sortida d'un altre estudi que demostra que les llicenciades en sociologia estan més bones que els llicenciats en polítiques. Compareu-los si no:
Tres llicenciats en polítiques en ple procés creatiu.
Una llicenciada en sociologia en ple procés creatiu.
Per cert, ja li he dit, però igualment: FELICITATS!
Avui ha faltat en Francesc Vila Rufas, Cesc, qui va ser ninotaire a l'Avui. Des d'aquí, el meu homenatge.
Curiós el concepte que tenen alguns sobre el què és Europa. Fixeu-vos:
(imatge extreta d'aquí ).
Bé, una de les notícies del dia, direu vosaltres. I jo, per on cau el poble anomenat "frontera francesa"? Em recorda a aquell article que vaig llegir fa temps d'en Quim Monzó on parlava dels estranys cartells anunciadors de "Girona-França", en lloc de "Girona-Perpinyà" o "Girona-Montpeller". Un lloc molt esotèric això del Llenguadoc Roselló pel què sembla, prou esotèric com per no merèixer tenir les seves ciutats com a destinació sinó la més genèrica i poc "transeuropea" fórmula de "frontera francesa".
Aquest és l'article que he escrit per a l'Aquí.
A vostès no els coneixia. Com els hauria de conèixer si van morir 40 anys abans que nasqués jo. Vostès vivien en un altre món. Avui pensem en altres coses, però potser no són tan diferents de les que vostès van viure. Vostès van veure les cases barates i nosaltres veiem l’especulació. Van veure com als de la rabassa morta se’ls desnonava, se’ls treien els camps que havien treballat tota la vida. Nosaltres veiem el mobbing immobiliari, com es desnona a gent de les cases on han viscut tota la vida. Vostès parlaven de murcianos, i parlaven amb les minyones valencianes que omplien les cases benestants. Nosaltres veiem magribins i llatinoamericanes. Vostès van veure com a les portes dels col·legis hi havia homes amb porres, per si algú no votava el què calia. Bé, això si que es diferent. Ara, molts, simplement, passen.
Potser és precisament per què no els recordem. Per què no els coneixem. A vostè, senyor Comère, que van matar perquè havia aixecat la veu contra la por del terror revolucionari. Vostè que havia defensat les classes populars. Vostè, un republicà catalanista, d’esquerra, és un exemple. Vostè senyor Corrons, que havia defensat l’associacionisme religiós, el catalanisme popular, sentit, impregnat del catolicisme que tant l’omplia i a qui van venir a buscar amb el seu gendre, en Xavier Albó. Vostè, senyor Corrons, és un exemple. I n'hi ha tants d'exemples que no recordem!
El seu era un altre temps. Un temps, però que avui hem de recuperar, perquè no pot ser que el seu exemple caigui en l’oblit més terrible, l’oblit dels que van vèncer i van voler fer creure que aquí no havia passat res. No sé si els agradaria poc o molt el món d'ara. No sé què en pensarien del preu de la vivenda, de les hipoteques, dels magribins i les llatinoamericanes, però igualment, el seu record s'ha de preservar. A vostès convé recordar-los, per què recordar-los és conèixer-nos.
A la foto Gastó Comère Poupée, alcalde d'ERC de La Garriga, assassinat l'agost de 1936 pel comitè local per haver-se oposat a la detenció i assassinat de persones de la FJC garriguenca.
Mira que m'agrada poc parlar del què fan o deixen de fer els altres. Però no he pogut evitar cert esborronament a la pell quan aquests dies he llegit el projecte polític que vol impulsar CiU com a revulsiu per aconseguir tornar a governar. Extranyament o no, Unió Democràtica ja ha alçat la veu contra aquest projecte de la "casa comuna del catalanisme", és a dir, el mas pairal polític, i extranyament , o no, estic molt d'acord amb Unió en aquest cas.
Te recuerdo Víctor,
te recuerdo Salvador,
te recuerdo Antoni,
te recuerdo Carmelo,
os recuerdo.
Te recuerdo Ana María,
te recuerdo Pati,
en este día de alegría, el dia internacional de los derechos humanos.
Hi estic d'acord, el govern està per complir i fer complir les lleis, compliu amb la legalitat. Reconeixement immediat de la unitat de la llengua catalana.
Ma mare em diu: Bandereta
Jo li dic que té raó
Perquè totes les banderes
van davant la processó.
Lletra: Plàcid Rosaleny, del llibre "Avingudes del desgavell"/Tradicional
Música: Miquel Gil/Tradicional
Acabant amb la Setmana del Québec a Can Perales m'aturo davant d'aquesta imatge:
Aquest és l'Stephane Dion, el nou líder del Partit Liberal del Canada. Un home prou interessant. En Miquel Iceta avui publica el discurs escrit amb motiu de la publicació en castellà del seu llibre: "La Política de la claridad". Ha guanyat al favorit Michael Ignatieff per un marge reduït pero suficient. En tot cas, els sobiranistes quebequesos ja s'estan fregant les mans, perquè Dion és la veritable bèstia negra dels Pquistes i és molt probable que aquesta controvertida figura ajudi -encara més- al creixement electoral del Parti Quebecois a les properes eleccions Quebequeses previstes al 2008. Esperem-ho.
Aquest doctor en Polítiques i especialista en Administració Pública va ser un dels principals ideòlegs i impulsors de la "Clarity Act" de l'any 2000, que estableix les condicions per a la celebració d'un nou referèndum de secessió. La seva postura és, molt resumidament, que no es pot assumir l'amenaça de la secessió com a forma de fer política i aconseguir "privilegis provincials" ( el Québec té la condició de província dins la federació canadenca). Igualment , tot i ser un federalista convençut - durant la seva joventut va ser, però, independentista- creu que l'opció independentista és legítima i el què és més important, ha de poder manifestar-se a través d'una consulta popular, pero no està justificada. Considera que no es donen les condicions d'extrema vulneració dels drets humans que justificarien l'autodeterminació colonial, i que no està justificat crear "extrangers" entre els que fa dos dies que eren els teus conciutadans.
Ara bé, em pregunto jo, Monsieur Dion, i si de fet l'extranger fos jo i els meus veïns? I si de fet no m'importés crear forasters sinó cohesionar als que ja són aquí? I si cregués que tenir dues identitats no és necessariament incompatible però tampoc que aquestes dues identitats siguin necessariament compatibles ? -ja m'he liat!-.
El més curiós del cas és que Stephane Dion no es cansa de comparar les situacions espanyola i candenca en general, i catalana i quebequesa en particular. Trobo molt interessants les seves reflexions, però crec que les lleialtats ciutadanes no es donen només en àmbits estatals, és a dir en els marcs del "jo ja sóc estat i tu no sé perquè ho demanes" que sembla que tant agrada als socialistes catalans i espanyols. Deixem a monsieur Dion capficat en com redreçar el Partit Liberal del Canadà i no l'agafem de model pel govern català.
En JJ Navarro Arisa escriu avui un interessant article d'opinió en referència a l'extranya resolució del Parlament Federal canadenc d'Ottawa declarant solemnement que el Québec és una nació dins la unitat canadenca. Un govern conservador i unionista canadenc declarant que Québec és una nació... mmm alguna cosa fa olor de podrit. Quelqu'un peut me l'expliquer?
http://www.avui.cat/avui/diari/06/des/01/293195.htm
Sembla que sigui una metàfora oi? Res més lluny de la realitat. La tradició rural a la Xina dicta que un funeral que aquí anomenariem "íntim" és a dir, amb poques persones, és una deshonra, una vergonya i una càrrega difícil de suportar pels familiars. És per això que desde temps inmemorials, els funerals a la xina dels Han han anat acompanyats de fanfarries, banquets pels familiars,veïns, coneguts i passavolants, i altres tècniques de màrqueting per atraure públic, com més millor.
El cas és que últimament, i amb els espectacles de les películes de Hollywood com a model, s'ha posat de moda una nova tècnica de màrqueting: l'striptease. Una troupe especialment contractada es despulla sota l'atenta mirada dels astorats vilatans, que acudeixen en massa per a veure uns cossos nus. Els funerals amb equip de strippers, no cal dir que són molt seguits, i els morts se senten reconfortats d'estar envoltats de tanta vida que els acompanyarà al viatge al més enllà. El Partit Comunista, bé, el govern, bé de fet el Partit i el govern que venen a ser el mateix, han decidit que l'exhibició nudista és contraria als valors xinesos ( que en l'actualitat han substituit els valors socialistes ) i per tant han anunciat que perseguiran a tots aquells que es dediquin a exhibir el seu cos en funerals i altres cerimonies religioses. I des del passat Agost ja s'han posat mans a la obra detenint i multant a qui enxampen en tan lúbrica celebració. Ho podeu llegir, per exemple, aquí o aquí [en anglès]. A mi m'havien explicat que la moralitat d'Adam i Eva no influia gens a la confuciana societat Han, però sembla que el capitalisme també porta aquestes coses incorporades.
Imagineu doncs amb quines precaucions ha d'anar la Fura dels Baus quan volen actuar a Beijing. Ho explica avui El Periódico. O l' Spencer Tunnick que sembla que també té en projecte una de les seves fotografies nues ambientada a la Xina. Estimat , jo que ja et veia anant cap a alguna provincia rural xinesa tipus Anhui o Gansu per fotografiar el verdader exhibicionisme antropològic, i ja veus, haurem d'esperar a l'establiment de la democràcia, que tal com van les coses, no serà abans que organitzi el meu propi striptease funerari.
Sóc miop. No recordo des de quan. Recordo en canvi el primer dia que vaig portar ulleres. Anava a 4 d’EGB, o sigui que tindria uns 10 anys si fa no fa. Recordo perfectament la sensació. Arribar a l’escola, intentar que no s'em notés molt. No recordo el segon dia de miopia oficial. Ja tot era normal. Bé, tot no. Quan en la rotació setmanal de cadires em tocava anar al darrere, havia de forçar una mica la vista per veure què hi posava a la pissarra. M’entenia molt millor amb els papers que tenia al davant. Millor la llibreta que la pissarra. Millor la companya del costat que la mestra a la tarima. Millor escoltar que veure. Com més proper, més clar.
Avui, prop dels trenta anys, segueixo pensant que la miopia m’ha ensenyat moltes coses. M’ha ensenyat a no confiar cegament en el què digui el tarimaire de torn. A observar detingudament el què m’és proper i extreure’n conclusions. A dubtar, contínuament. A ser crític, en definitiva.
Potser és per això que mai he acabat de confiar del tot en les ideologies de la seguretat. Aquells grans pensaments polítics que prometen arreglar-ho tot, i estan en possessió de la veritat absoluta. Les grans proclames patriòtiques em recorden massa aquelles figures borroses de l’escola que no acabava d’entendre si no era amb l’ajuda dels companys. Sóc, també, un miop polític. Perdoneu doncs que, a pesar de les crides a la insatisfacció nacional des de la pissarra convergent, segueixi confiant en la veu propera d’en Josep Lluis Carod-Rovira i en el verb insegur del nou president de la Generalitat, José Montilla, miops com jo.
(publicat a l'Aquí ).
