Què s'ha de refundar?

La Diada. Sembla que aquest any ha estat marcada per la calor i el xup xup del sobiranisme que no s'ha materialitzat, però, en un augment de l'assistència en actes reivindicatius. Aquí a Brusel.les, la Diada va estar marcada per la concentració ( parlar de manifestació seria massa agosarat) que van protagonitzar diversos grups declaradament anti-islàmics i que va acabar amb la detenció de diversos líders i membres del Vlaams Belang i fins i tot d'un eurodiputat de la Lliga Nord, Mario Borghezio. Un acte més que ens demostra el caràcter principalment xenòfob del Vlaams Belang, independentista sens dubte, però que no m'agradaria veure mai al poder.

Però a Catalunya no estem, per sort immersos en el debat de què fer amb els immigrants, o de si l'Islam és la causa de tots els mals d'Europa, sinó en el més noble procés de reconstrucció del catalanisme. El què em porta immediatament a preguntar-me, com es definiria el "vell catalanisme" que voldríem superar?

Algunes claus les he trobat no en les declaracions d'en Quico Homs o del mateix Artur Mas, sinó en la visió d'en Ferran Mascarell en el seu article del País de juny reciclat per a la Convenció pel Futur "Vells i nous catalanismes" on es descriuen algunes de les motivacions d'aquest "vell catalanisme". En resum, el vell catalanisme era aquell que observava amb displicència europea la "rèmora" espanyola i intentava convertir-se, afirmant-se diferent, en el motor de canvi dels vagons rovellats castellano-espanyols. Regeneracionistes en definitiva, com en dirien els categoritzadors polítics. La situació política i social actual, l'espanyola i la catalana, ha canviat, obvi, ergo el catalanisme ja no pot ser el mateix, ja no pot oferir les mateixes receptes. Espanya ja no necessita l'impuls federalista i encaixista per modernitzar-se, ja té els seus propis mecanismes, basats, afegeixo jo, en la redistribució centralista. I doncs, solucions, SOLUCIONS!

En Mascarell no en dóna cap de solució, apunta, pregunta, ara què, federalisme? independència? I, sorprenentment, dues qüestions que (quasi)tanquen l'article:

¿Hasta cuándo seguiremos siendo sinónimo de ambigüedad y acomodación? ¿Hasta cuándo seguiremos sin decir las cosas por su nombre?

Bé, sembla una bona reflexió per a un socialista, suposo que federalista encara. Ens l'hem feta molts, i alguns hem arribat a la conclusió que la resposta és la independència. La seva és

Tal vez, claro está, hayamos decidido, sin haberlo verbalizado, que ya nos va bien ser lo que somos: un anémico anhelo de nación en el marco de un Estado fuerte que ha aprendido a conjugar razonablemente bien los intereses y la identidad de la mayor parte de los ciudadanos que en él viven, incluidos una gran parte de los catalanes.

Provocador, eh? Anèmic anhel de nació... com per pensar-hi. De fet la construcció de l'imaginari, del discurs, del relat nacional ha anat prou bé, m'atreviria a afirmar. Com ja vaig escriure, s'ha consolidat la visió de l'espanyolisme com una paraula prohibida, un tabú a Catalunya que no enarbora ningú, ni tan sols els Ciudadanos. Les enquestes també ens ho dibuixen, una àmplia majoria no satisfeta amb l'actual nivell d'autogovern. I bé, què més cal? Hem arribat al cap de carrer.

Algunes pistes són la voluntat de ser i el pacte per superar els vetos. Demà, Miquel Caminal i el seu article: El catalanismo a debate.

Imatges i plataformes

Abans de posar-nos flamencs i discutir la conveniència i l'interès dels diversos projectes de refundació del catalanisme, tasca que si em permeteu deixaré per aquesta excel.lent ocasió que és la Diada nacional de Catalunya, m'he fet un repàs exhaustiu de les propostes a nivell visual. Ja ho sé, coses d'haver nascut a la generació dels "impactes visuals", què hi farem, de vegades la forma em distreu del fons. Bé, la veritat és que exhaustiu, exhaustiu... tampoc és que hi hagi gaire visualitat de moment, les propostes són més debats interns partidaris que altra cosa ( ai, uix, ja em torno a perdre en el contingut quan volia parlar de la forma, perdoneu-me).

Les imatges dels corrent d'esquerra ja diuen molt dels seus impulsors. Reagrupament recupera el logo sòlid de l'ERC vuitantera i norantera, rotund, històric, gairebé inamovible, sòbri i visualment molt, molt queco


Esquerra Independentista té una imatge jove, però que no trenca amb la nova imatge d'Esquerra. Una proposta visual interessant, influïda segurament pel que va ser secretari d'imatge i comunicació del partit, l'actual diputat al parlament Uriel Bertran.


A CiU, això de la visualitat no acaba d'arribar. Desfederem-nos funciona a través d'un bloc i sense imatge gràfica propia. En canvi la Plataforma per la Sobirania, des de l'austeritat que marquen els cànons, té una imatge sospitosament semblant a la de Sobirania i Progrés. Alguna relació?




La Plataforma pel dret a decidir per la seva banda s'ha transformat en la campanya: Decideixo decidir, amb una imatge de campanya contemporànea, núvol de còmic sòlid i logo d'impacte. Això de les exclamacions també ho fa servir el Directe!.cat i encara no sé ben bé perquè.



Però qui s'endú la palma de la modernitat i el cosmopolitisme, com no podria ser d'altra manera i sense ironies, és la Convenció pel Futur, el fòrum dels renovadors catalanistes del PSC. Imatge postmoderna, de l'era d'internet, directament afusellada del banner del The Guardian per accedir al seu suplement de recull de notícies i política internacional The Guardian Weekly. Clap clap clap. Chapeau.

La casa gran del senyor Esteve.

Avís, aquest post s'ha de llegir amb guants.


Ho entenc:

Mas considera necessari "posar al dia el projecte de país" i considera que aquesta és una missió que "li toca a Convergència, però també a Esquerra, a alguns dirigents del PSC i a sectors de la societat civil".

No ho entenc:

El diagnòstic d’Artur Mas és que quan el catalanisme “no té el lideratge del país, Catalunya perd perfil, confiança, qualitat i prestigi” i es passa a ser “un país del que no es pot presumir”.

Ho entenc:

Mas assegura fins i tot que, en aquest procés que reconeix que serà "d'anys", "no hi ha portes tancades" ni tan sols a generar un nou moviment polític sorgit dels actuals partits. "No és un projecte exclusivista de CDC ni de CiU, sinó que amb totes les aportacions es pot obrir la porta a ja es veurà què", ha assenyalat.

No ho entenc:

Hauria de ser un “projecte de vocació majoritària”, de gran abast on “no hi valen” projecte minoritaris.

Can Vetes-i-fils. Si vostè ho vol, nosaltres li venem. Avui no es fia, demà potser.

El primer dia d'escola.

S'han acabat les vacances oficialment. Avui és el primer dia d'escola a gran part d'Europa i de l'hemisferi nord ( a Palestina ho han hagut d'ajornar per un vaga de mestres) i com no també a Brusel.les. Aquest matí ja es veia l'increment del parc automobilístic, la pluja del matí, els núvols que conviden al refugi dins les classes...

El curs polític a Europa també comença, amb una sessió al parlament d'Estrasburg i amb diverses incògnites a la taula, la principal la reflexió que han fet els diferents governs estatals sobre el Tractat de Reforma. Sembla que la conferència intergovernamental de Lisboa podria ser no tan plàcida com s'esperava si la pinça Labour-Kaczyński segueix apretant. I com que en Gordon Brown s'ha de consolidar, i els Kaczyński tenen eleccions, no és probable que vulguin tornar a casa amb la sensació de no haver guanyat. L'escola comença també per ells.

Regions i pobles solidaris

Durant aquests últims dies d'octubre he tingut el plaer d'acompanyar alguns membres de l'Aliança Lliure Europea a la Universitat d'Estiu que cada any organitza la federació de partits regionalistes i nacionalistes Regions et Peuples Solidaires. Ser a Occitania, per a un català, és pràcticament com tornar a casa, tot recorda a Catalunya, o Catalunya recorda a Occitània, si es vol veure així. Sempre és un gust estar entre amics i companys bretons, corsos, occitans, alsacians, i bascos i catalans del nord, i sempre és un plaer tornar a aquesta terra de trobadors, bastides i vinyes, on encara qui ho vol pot tenir l'aire de l'infern benaurat de la terra càtara.

A França, i a tota Europa, és ben palpable l'interès per l'evolució de dues situacions "nacionals" a la Unió Europea d'avui en dia: Escòcia, Flandes. Durant aquesta universitat d'estiu, el tema estrella ha estat l'ampliació interna de la Unió Europea, entesa com l'accés al poder de decisió comunitari de nous actors que ara mateix estan integrats a la Unió mitjançant els estats actuals. Les conclusions de l'anàlisi són que Escòcia i Flandes representen dos models per arribar a l'objectiu de l'ampliació interna:

- La via escocesa és sens dubte la que sembla més difícil a priori, l'accés mitjançant la secessió, la independència.

-Pel contrari la via flamenca, potser també per la diferent configuració de l'estat que els acull, és la via de l'accés de les "regions constitucionals" a l'àmbit de decisió europeu mitjançant el reforçament del poder de les assemblees territorials legislatives, el Parlament Europeu i el Comitè de Regions, aquest últim convertit en una espècie de senat o segona cambra territorial de la Unió Europea.

Quina de les dues és més senzilla? La lògica estatal actual ens afirmarà sense embuts, evident, la segona. Els estats s'encarregaran de donar més poder de decisió, més autonomia de les regions també a la Unió. Paradoxalment aquesta és una afirmació falsa. El cas flamenc és possiblement l'únic cas europeu en què una nació sense estat és majoritària en l'estat que l'acull, i precisament no s'atreveix a donar el pas de la independència ( tot i que hi ha aproximadament i segons la últimes enquestes entre un 35 i un 40 % de flamencs que volen la independència) perquè això significaria deixar en l'estacada econòmica i social a l'altra quasi meitat de la població francòfona. És per això que les formulacions independentistes flamenques sempre sonaran com insolidàries i fins i tot xenòfobes, perquè realment ho són si no hi ha cap pla pel dia després de la independència també per la població francòfona de Bèlgica.

És evident doncs que la via flamenca només pot prosperar si una majoria d'estats estan disposats a renunciar a més quotes de poder comunitari en benefici de les seves regions. Algú en coneix cap d'aquest tipus d'estat?

L'ALE doncs, tradicionalment posicionada en la via flamenca tot i que sense abandonar la via escocesa, s'ha trobat que potser aquesta segona via, després de tants anys de fer-la servir d'espantall, pot ser la única via per democratitzar la Unió, fer-la més accessible als seus ciutadans, i sobretot, fer-la un instrument útil des de bases més sòlides.

Qui hauria de tenir por d'una Europa amb 50 estats? Els 50 Estats Units d'Amèrica?

a la foto, un servidor dirigint-se a l'assemblea de Regions i Pobles Solidaris.

L'orgull del seny.

Quant des de determinats àmbits del sobiranisme - el testament polític de Lluís Maria Xirinacs i els seus apologetes en són un exemple- s'acusa a la societat catalana (ni més ni menys) o als actuals líders polítics de tebiesa o, directament, covardia, no em puc estar d'alegrar-me de la prudència, el pragmatisme, les ganes d'arribar a compromisos i no confrontacions com les que fan estirar-se els cabells als nacionalistes vascos. En un dia on ETA torna a atacar als independentistes d'Euskal Herria i a les seves legitimes aspiracions, m'alegro enormement de que l'estupidesa i baixesa moral d'aquesta organització terrorista disfressada d'abertzale no hagi causat víctimes. Més m'alegro del camí que nosaltres hem triat, el camí de l'enteniment, del pacte, de l'anar poc a poc i fermament, de la no confrontació identitària, del no parlar de traïdors, ni "txakurras" ni "cipaios", de no fer distincions, perquè aquí es compta amb tothom. Aquesta és la única via si volem ser un estat independent viable.

I faig meves les paraules de l'Anna Simó al seu bloc on ens anima a no caure en la desesperança i el derrotisme, on sembla que s'hagi instal·lat una part del sobiranisme. Seny, ens hem d'enorgullir del nostre seny.

I això [conseguir la majoria social per la independència] no ho farem a partir de canvis conjunturals, ni sobre discursos derrotistes, ni sobre cops d’efecte que condueixin a la frustració, ni sembrant la desesperança, sinó parlar clar, anar construint estructures d’estat, sumar esforços i consciències amb il·lusió i optimisme per dibuixar un horitzó nacional de plena sobirania i fer-lo creïble.

Els que ens ho creiem hem de fer-ho millor, certament, però ara no en tenim prou amb místics i grans capitans, hem de seguir la lluita, sovint sorda i constant.

Una mica d'utopia.

En temps de debats nacionals, un mica d'utopia. El nas de Cleòpatra, Catalunya Ràdio, 15 de Juliol de 2007. És una mica llarg, però molt interessant. Em quedo amb la cita que fa l'Oriol Junqueras d'en Salvador Seguí, el noi del sucre:

La independència no fa por a les clases populars a Catalunya, només fa por a l'empresariat català.

L'evolució social i demogràfica no estic segur si ha fet variar aquest aforisme de l'independentisme clàssic, però sens dubte ens permet reflexionar, per exemple, quin és el gran fre del sobiranisme a Convergència, a pesar de Carles Puigdemonts o Enrics Caneles.

O potser no?

Falten periodistes.

Que hi ha gent amb ganes de desestibilitzar, ho tinc clar. Que es recullin algunes declaracions, i no altres, és com per preguntar-nos per la salut periodística del nostre país. Parlàvem, parlem molt de la qualitat dels nostres polítics i dels lideratges que ens calen, però ... i la classe periodística?

Com és que no he vist en cap diari aquestes declaracions d'en Carretero?

Carretero reitera que Reagrupament.cat no pretén ser un partit, sinó millorar ERC

(...) Per Carretero, actualment, hi ha milers d'"orfes de referent" a Catalunya que, fins ara, "s'abstenen" a les eleccions. Tot i això, ha volgut deixar clar que fins ara ERC ha estat "una eina útil", de manera que ha advocat per "anar tots junts si tots tenim el mateix objectiu".

Comencem per aquí. Tenim el mateix objectiu, i tant, i no calen messianismes per aconseguir-lo.

Benvingut als 30

Vaig néixer el 19 d'agost de 1977. Avui és el primer dia dels meus trenta anys. Perdoneu-me l'ego.

Fira de Xàtiva, 750 anys i pico.

I tu et queixes? Si pots triar!

Tria tornar. Tria el levante. Tria l'Alameda. Tria la Reina. Tria bous. Tria paella Galbis. Tria Alejandro Sanz. Tria jubilats. Tria Gran Circo Fele. Tria Palasiet. Tria Jaleo Real. Tria frontenis. Tria Sirex. Tria carrera de cambrers. Tria campionat mundial de bebedors d'orxata i menjadors de fartons. Tria popular. Tria Rus. Tria Xàtiva.

Trio Montesa, gràcies.

Does the void dance techno?

Això de la mort, si em permeteu la irreverència, és un no parar. El cap de setmana passat, ens deixava Tony Wilson, l'home de Manchester, el promotor cultural més important dels anys 80 i prinicpis dels 90. Potser el nom no us dirà res, si no és que heu vist la pel.lícula semibiogràfica "24 hour Party People", però segur que heu escoltat alguna de les bandes que va ajudar a fer conegudes, començant per els Sex Pistols, que ell va presentar per primera vegada a la televisió l'any 1976, i continuant per les bandes més destacades de la new wave de Manchester, Joy Division, Durruti Column, Cabaret Voltaire, A Certain Ratio, New Order, Happy Mondays i tants d'altres que van passar per els catàlegs de Factory Records que ell va cofundar. Igualment important va ser la Haçienda, la primera macrodiscoteca digna d'aquest nom, inici de l'escena Madchester i de la cultura de clubs al Regne Unit i per extensió a Europa ( les primeres festes rave a Eivissa, i la popularització de la illa entre els britànics com a destinació de techno i drogues ve directament de les nits eivissenques de la Haçienda).

Wilson però, no era el típic "neng" del Merseiside. Va ser tota la vida periodista i agitador político-cultural, socialista convençut i partidari de la descentralització, cosa que el va portar, per exemple, a liderar la campanya per l'aprovació d'una Assemblea regional amb competències per a la regió del Nord-Oest d'Anglaterra on hi ha, per mencionar-ne dues, les ciutats de Liverpool i Manchester. El laborisme de Tony Blair (per què no m'extranya) va parar el pla de regionalització a causa del vot negatiu de la regió del Nord-est d'Anglaterra, l'any 1994, i segueixen així.

El curiós del cas és que Tony Wilson havia tornat a ser notícia últimament, tal i com recull el ciberperiodista Ignacio Escolar. En temps de documentals com Sicko, de Michael Moore, no hi ha cap Ken Loach de guàrdia per denunciar que la NHS (sistema mèdic anglès) no paga medicaments contra el càncer a famosos? Ni el mateix Moore ( que pinta un món de la seguretat social a Europa, i a Cuba -jejeje- com el paradís a la Terra) no podria afegir unes línies al seu documental, com per exemple, aquestes:

"I used to say some people make money and some make history - which is very funny until you find you can't afford to keep yourself alive.

"I've never paid for private healthcare because I'm a socialist. Now I find you can get tummy tucks and cosmetic surgery on the NHS but not the drugs I need to stay alive. It is a scandal."

En tot cas, que descansi en pau Tony Wilson. I gràcies per tot.

Necrològica

Ja és casualitat que la setmana en que celebraré el meu natalici estigui tan marcada per la mort. Sens dubte una de ben colpidora, la mort d'en Lluís Maria Xirinacs, fa que la setmana comenci amb un regust agre. En Xirinacs representava moltes coses per molta gent, i per a mi, representava la lluita sense descans per la independència de Catalunya. No estic ni estaré d'acord amb tot el que defensava en Lluís Maria, especialment la manera d'afrontar el conflicte amb l'Estat, perquè jo crec que la independència no arribarà amb la confrontació directa, sinó amb compromisos i acords, poc a poc, i enfortint la pròpia societat catalana i no dividint-la. Per això, aquest crit de llibertat, un crit en silenci, quina paradoxa, no és el meu camí. Tot i així, salut i respecte a Lluís Maria Xirinacs que ha faltat a Ogassa, lluitador per la pau i la independència.

Com un record d'infantesa

en Nicolau Casaus, veritable icona del barcelonisme, que avui ha faltat. Un sentit homenatge.

Més cara que esquena.

Extret de Vilaweb:

El president d'Adif, Antonio González, ha criticat avui el disseny de l'entrada del TGV a Barcelona. González ha dit que ha estat 'el pitjor dels possibles', perquè conflueix amb una potent xarxa de Rodalia, que ara paga les conseqüències de les obres. El traçat que va de l'aeroport del Prat a l'estació de Sants el van aprovar els governs del PP, a l'estat espanyol, i de CiU, a Catalunya. El disseny, segons González, obliga a fer les obres del TGV a la mateixa zona on es desenvolupa el servei de Rodalia.

Que si, que tothom hi té culpa, ho veieu? Tothom, tots alhora, acusem ! Que si es culpa d'aquests per fer president a aquest, que si els altres van fer-ho pitjor, que si patatim que si patatam.

Solucions són el que calen i no pedaços. I solucions vol dir deixar-nos de partidismes gallinàcis i negociacions com Déu mana.

Pausa ideològica.

Mentre treballo, Ideario de Francisco M. Ortega Palomares, del seu llibre "Cuenta Atràs". Extremoduro van utlitzar alguns fragments d'aquest poema per a la seva cançó Standby. Extranyament proper al meu propi ideari.

Ideario

Me da vértigo el punto muerto
y la marcha atrás,
vivir en los atascos,
los frenos automáticos y el olor a gasoil.

Me angustia el cruce de miradas
la doble dirección de las palabras
y el obsceno guiñar de los semáforos.

Me da pena la vida,
los cambios de sentido,
las señales de stop y los pasos perdidos.

Me agobian las medianas,
las frases que están hechas,
los que nunca saludan y los malos profetas.

Me fatigan los dioses bajados del Olimpo
a conquistar la Tierra
y los necios de espíritu.

Me entristecen quienes me venden clines
en los pasos de cebra,
los que enferman de cáncer
y los que sólo son simples marionetas.

Me aplasta la hermosura
de los cuerpos perfectos,
las sirenas que ululan en las noches de fiesta,
los códigos de barras,
el baile de etiquetas.

Me arruinan las prisas y las faltas de estilo,
el paso obligatorio, las tardes de domingo
y hasta la línea recta.

Me enervan los que no tienen dudas
y aquellos que se aferran
a sus ideales sobre los de cualquiera.

Me cansa tanto tráfico
y tanto sinsentido,
parado frente al mar mientras que el mundo gira.

La independència arriba en tren?

A Bèlgica, si ho recordeu, vam tenir eleccions el passat mes de juny, amb uns resultats que feien preveure unes negociacions per formar govern molt dures. El cas es que el complicat mecanisme que permet formar un govern ( que inclou el nomenament de dues figures, l'informador i el formador que són ben curioses des de la meva perspectiva) ha fet que encara no s'hagi arribat a ningun acord, i menys després de diverses errades del formador actual, el flamenc demòcrata-cristià Yves Leterme, que en principi és el que ha de tenir la responsabilitat de trobar una majoria parlamentaria suficient que doni suport al seu govern. Una d'aquestes errades, la més comentada sens dubte aquí i allà, va ser la sorprenent resposta a la pregunta: pot cantar la Brabançonne, l'himne nacional? el dia de la festa nacional belga, el 21 de Juliol. Sense venir a tomb, l'Yves va cantar la Marsellesa, i la resta ja és història com diria aquell.

Però del què s'està parlant més aquests dies no és de la Brabançonne, sinó, sorpresa, de la companyia nacional de ferrocarrils, la SNCB en francès o NMBS en neerlandès. A pesar de ser una companyia amb prou bona reputació, si la comparem amb la benvolguda RENFE almenys, s'ha convertit en el centre del debat sobre la reforma constitucional. S'està discutint en concret la possibilitat que les regions puguin intervenir en la gestió, conjunta, del servei de ferrocarril. A més de ser una qüestió tècnica per millorar la gestió, és també un gest simbòlic, perquè això significaria tocar un dels símbols "nacionals" belgues: la unitat ferroviària.

És ben curiós, tan lluny i tan a prop. A tot arreu, a Escòcia, al País de Gal.les, a Flandes, les quotes d'autogovern s'estan ampliant a base de dures negociacions competencials. Sembla que l'era de les proclamacions d'independència i les primaveres dels pobles han quedat ben lluny. Les independències, o interdependències del segle XXI arriben poc a poc, a ritme de tren.

Blog pel Broc (2)

Parèntesi:

algú dubta de la magnitud de la "globalització" cultural? Doncs que miri aquest vídeo, els millors artistes del Hip Hop mongol - de Mongòlia-, en estat pur.




Per cert, em preguntaven l'altre dia, quina música ballen els xinesos?

No puc parlar per tots, però el què jo ballava quan sortia amb els meus amics xinesos a Beijing és això:



Si, jo també flipava.

Poliétika

Ara que no ens sent ningú:

d'esquerres el PSOE?

Que ho preguntin a Navarra. Ja ho deia algú, el PSOE, en materia de demagogia, un 10, en valentia un 0.

Per sort, encara hi ha una altra manera de fer política, i espero que els quatre vots que aconsegueixi mantenir el PSOE a Talavera de la Reina per haver traït els seus electors navarresos els perdi a Navarra, a Catalunya o allà on encara hi hagi una mica de dignitat i de poliétika.

Bada jokatzeko beste modu bat...

Vacances en dos trossos

Vacances, primera part. Hi ha tants noms, tants riures, tantes paraules. Definitivament, sóc persona d'estiu.

- Des de l'avió, el canal.La ciutat, inmensa, feliç. Dies que t'omplen de veritat. Reflexions.

The air was dark above Gravesend, and farther back still seemed condensed into a mournful gloom, brooding motionless over the biggest, and the greatest, town on earth

-Pizzes, riures, borratxes de Cocacola, mirant fixament els 30 als ulls. Us estimo.



-Santiago, Festigal, Dia da Patria, una, dues, tres, cent nacions en marxa.



-Festa major, Bon Rotllo, altre cop a casa, torna, si-et-plau, molt aviat!

Nacio .CYM

Acabats d'arribar de shopping amb l'amic Narcis Sastre, l'amiga Montse Valenti i la meva companya la Laura Penya a les llibreries londinenques, no hi he trobat el Nacio.cat de l'admirat Saul Gordillo, que haure de comprar a Barcelona la setmana que ve. Sens dubte es un llibre desitjat, no nomes per mi, per poder repassar el projecte que van fer realitat un grup de visionaris i rememorar l'energia vital, l'impuls i el ciberpragmatisme del meu ex-professor, tutor i descobridor de vocacions a Esade el benvolgut Amadeu Abril.

Pero no es nomes a mi qui interessa. Fa dues setmanes, durant les jornades parlamentaries de l'ALE a Pamplona, el sociolinguista gal.les George Jones va fer esment en la seva taula rodona de la vitalitat i la qualitat de la blocosfera catalana, i va posar com a exemple la consecucio per primera vegada d'un domini d'internet per a tota una cultura, la catalana. Els gal.lesos han seguit amb molt d'interes l'evolucio de la comunitat catalana a Internet, i ara, amb el punt.cat som una referencia a tot el mon. Per fi, hauria de dir. Veieu si no, la pagina de la campanya per aconseguir un .CYM, un domini per la cultura gal.lesa, que s'ha emmirallat explicitament en la campanya catalana. Sentint a en George Jones, i a la Jill Evans, eurodiputada gal.lesa admirant els catalans per haver aconsguit el que ells nomes somnien, la veritat, em va omplir d'orgull.

Per cert, en Narcis, amb qui compartim experiencia blocaire a la capital del Tamesi, m'informa que ha guanyat un exemplar del Nacio.CAT. Es que hi ha gent que te sort, la maa............ Per cert, Saul, cal, urgentment i si no s'ha fet ja, una traduccio, almenys, a l'angles. Flamencs, gal.lesos, escocesos, vascs, tots volen saber com ens ho hem fet. I potser seria bo trobar llibres que ens facin sentir orgullosos com aquest a Londres.

Guiriblogs

Seguint el mem de l'amic Narcís Sastre, i aprofitant que demà començo la primera part de les vacances, aquí teniu el meu travel wishlist:

Vull anar a:

1. Xile i l'Argentina
   
2. Australia i Nova Zelanda ( en un any de viatge, si pot ser)
3. Sudàfrica
4. Midwest nordamericà
5. Repúbliques centreasiàtiques (Uzbekistan, Kirguizistan, Kazakhstan, Turquestan-Xinjiang, ... you name it. Per cert li robo la idea a la meva amiga Laia Azcona, a veure si hi podem anar tots junts algun dia).
   

i tants d'altres llocs ... com coi m'ho he fet per posar només cinc destinacions??

Vull tornar a :

1. Beijing, Shanghai, Taipei, Kuala Lumpur, Bangkok ( perdoneu, però totes estan lligades a l'experiència asiàtica i no entendria l'una sense les altres).
   
2. La Garriga-París-Londres ( afortunadament en breu ho podré realitzar).
   
3. Eslovènia
4. Letònia
   
5. Bombai i la Índia en general.
   

Com que no sé a qui passar-ho, ho deixo ben obert per a que tothom pugui afegir-s'hi (especialment a la comunitat floguera, my own very special Laura, a la retrocunyada, i demés pobladors de la vida virtual alternativa al blog polític i/o tradicional).


I ja que hi sóc, aprofito per llençar una idea per a tota la comunitat blocaire que s'hi vullgui afegir:

perquè no fem, un dia, un parell de dies, o una setmana, depenent de les moltes o poques vacances i ganes que en tingueu, alguna visita a comunitats blocaires d'altres nacions, països, estats o àmbits lingüístics? Jo ja he començat amb la vital comunitat blocaire gal.lesa, encara que per desgràcia no puc seguir als que escriuen en gal.lès ( una comunitat soprenentment àmplia).

He seleccionat aquest quatre guies pel periple gal.lès:

-Blog Cymru ( pronunciat "cumri"), bàsic, un agregador de blogs del País de Gal.les.
-Assembly notes, un bloc on se segueix l'actualitat política gal.lesa.
-The ForumWales Blog, on es comenta tot el que podeu somiar sobre el País de Gal.les.
-Welsh Independence, un blog d'actualitat política des d'un punt de vista independentista gal.lès i d'esquerres.


Durant aquesta propera setmana, doncs, us convido a les meves vacances blocaires i us faré cinc cèntims de l'actualitat que vagi trobant a la cymraegsfera.

Festa flamenca

Cada 11 de juliol se celebra a Flandes la festa nacional, la Vlaanderen Feest. És, com no podia ser d'altra manera, la commemoració d'una batalla, amb victòria flamenca, per variar. L'11 de juliol del 1302, prop de Kortrijk ( en francès Courtrai) les tropes flamenques de les ciutats de Bruges i Gant van derrotar l'exèrcit reial francès que pretenia fer efectiva la dominació nominal sobre el comtat de Flandes. Era una de les primeres vegades que tropes d'infanteria derrotaven a camp obert a tropes de cavalleria pesada, i alhora era una de les primeres victòries de burgesos i pagesos contra un exèrcit de nobles. La batalla en neerlandès s'ha anomenat De Guldensporenslag que significa "la dels esperons d'or" per la gran quantitat d'esperons que els ciutadans-soldats flamencs van arrabassar als cadàvers dels nobles francesos.

Ja veieu. Això de les batalles i les festes nacionals està ben estès universalment. Per cert, el mateix any 1302, Roger de Flor fundava la "Companyia Catalana" de resultes de la pau de Caltabellotta, que indirectament va ser propiciada per la mortaldat de cavallers francesos a Flandes. La resta ja és història. I qui diu que no som al cor d'Europa?

Gora San Fermin ( sense publicitat)

Durant aquests dies el grup parlamentari de l'Aliança Lliure Europea i els europarlamentaris verds convidats Raül Romeva i Gerard Onestà hem tingut l'oportunitat de visitar la ciutat de Pamplona on hem realitzat les jornades parlamentaries Estiu-2007. L'acollida, excepcional per part dels nostres companys d'Eusko Alkartasuna i Nafarroa Bai en el marc incomparable de l'inici de les festes de San Fermin. Durant tres dies hem discutit de política de diversitat a la Unió Europea, del fort sector de les energies renovables a Navarra en particular i a EuskalHerria en general, i dels pactes que no arriben. Conclusions:

-Per fer polítiques de suport a la llengua euskera no se la pot marginar en guetos territorials. És absurda la divisió territorial que s'aplica actualment a Navarra i que diferencia diferents zones d'oficialitat ( i de no oficialitat) de l'euskera. Això no contribueix en res ni a la promoció de l'euskera, ni a l'extensió de la llengua com a patrimoni de tots els navarresos i bascos. I el què es pitjor, els socialistes navarresos, ( que per cert, fins fa 20 anys formaven part dels socialistes bascos, tot s'ha de dir) estan posant damunt la taula de negociacions condicions inacceptables en la nova llei de normalització de l'Euskera. De la UPN ja es podien esperar aquestes coses, però dels socialistes?

-Per tenir una política energètica i crear les condicions favorables per a què cada dia més i més empreses inverteixin en el sector de l'nergia renovable, calen instruments pressupostaris adequats. Euskadi els té i Navarra també. Catalunya no, i així anem. Navarra i Euskadi són líders europeus en implantació de empreses que aposten per les energies renovables, i a Catalunya encara discutim sobre les balances fiscals. Ens anem quedant enrera, i al final ens agafarà un toro.

- Els socialistes són porucs per naturalesa. El PSN, tercer partit navarrès exigeix al segon, Nafarroa Bai que per pactar han d'accedir a renunciar a la presidència, i conformar-se amb dues carteres d'onze. Si si, no ho heu llegit malament. El segon partit més votat a Navarra només disposaria de dos seients a l'executiu foral. Us imagineu si Esquerra com a tercer partit català hagués exigit la presidència i 8 carteres al govern català, i hagués ofert al PSC la generosa quantitat de dues carteres al govern de la Generalitat? No us extranyarà doncs sentir que els amics de Nafarroa BAi, Uxué Barkos i Maiorga Ramírez estaven molt i molt indignats amb la postura del PSN i del PSOE. Si no volen pactar amb basquistes que ho diguin, i avall!


La nota curiosa d'aquests dies, va ser assabentar-nos de que hi ha "divinos", corredors veterans que porten propaganda a les seves camisetes, i cobren alguna mena d'esponsorització per córrer els encierros. Per sort, la massificació d'aquests dies de cap de setmana ha impedit que les camisetes facin el seu efecte publicitari. Per una vegada, gràcies a déu per les masses!

I es queda tan panxo...

Si, el clip d'avui a Vilaweb TV m'ha ensenyat la veritat. El senyor Vidal-Quadras, -sorpresa!- afirma taxativament que ell voldria que el català fos més present a les institucions europees, però -ai làs- no n'hi ha cap necessitat. Com tampoc hi hauria cap necessitat de deixar de dependre energèticament de tercers països com vostè proposa, per altra banda. Proteccionisme energètic senyor Vidal-Quadras? Total, per a què? Si això no importa a la gent! Que no ha llegit la última enquesta de la Secretaria General de Joventut on s'afirma que el què realment preocupa als joves (els seus votants del futur, senyor Vidal Quadras) són els problemes d'habitatge, de feina i els derivats de la immigració? Els problemes de defensa de la llengua i de sobiranies, senyor Vidal-Quadras no arriben fins al quart lloc ( un "llunyà" quart lloc com bé remarca el Periódico) amb un 13,2 % d'incidència en la població juvenil. No sé trobar on hi ha la preocupació per els fluxos energètics que ajuden a esclafar els molts mals aliments que alimenten aquests criatures, però tot i així aquesta és la seva principal preocupació en la seva feina parlamentaria segons tinc entès.

Com? Què? Ai, perdoni senyor Vidal Quadras, ara ho veig. Si té raó, en realitat si que s'ha preocupat de la llengua, almenys en una ocasió: en aquesta pregunta parlamentaria en referència a les activitats de comunicació de la Comissió Europea i apropament a la ciutadania. Ves per on, la pregunta que va fer conjuntament amb la seva col·lega Pilar del Castillo si que es preocupa de la llengua -castellana, of course-.

El pasado 17 de noviembre, en la sección «A través de Europa» de la página web de la Comisión Europea en su versión en español, aparecía una noticia (http://ec.europa.eu/news/around/061117_6_es.htm) sobre la XIX-Cumbre Hispano francesa. La Cumbre se celebró el pasado 16 de noviembre en la ciudad española de Gerona. Dicha noticia sólo está disponible en catalán.

¿Considera la Comisión Europea que esa información sólo atañe a los ciudadanos españoles que hablan catalán?

¿Considera la Comisión Europea que esa información sólo debe estar disponible para los ciudadanos españoles que hablan catalán?

¿Considera la Comisión que la publicación de noticias sólo en esa lengua, que es cooficial en la región de Cataluña, es eficiente de cara a la estrategia de comunicación de la Comisión, o por el contrario piensa traducir al castellano (lengua oficial y común de todos los españoles) de manera sistemática todos los documentos y noticias que aparecen en la versión en español de su página web a fin de que todos los españoles comprendan sus contenidos?

Però tranquils, segons l'eurodiputat Raimón Obiols, quan a Espanya s'acabi el procés de "federalització" - no ho ha dit rient, ho podeu comprovar- tots aquests petits detalls d'incomprensió de la diversitat catalana seran resolts i viurem al paradís icaritzant de l'"Espanya plural". I després diuen que a Esquerra vivim en un núvol...

Intermezzo: el porno, doblat o subtitulat?

Servei ideològic en mode Pausa.

La pregunta absurda de la setmana: hi haurà porno a la nova TV3 subtitulada?

Reforma del Tractat de Reforma (2)

...i finalment Merkel no va ser Bailly, però ja tenim les bases per a que la propera conferència intergovernamental sota presidència portuguesa ens aprovi el Tractat de Reforma. Sens dubte, ni Constitució, ni tot el contrari. En definitiva, un petit avanç cap a la mateixa Europa de Maastricht i Niça. Un model del que ja hem vist la inoperativitat, però que és el millor que es pot tenir en aquest moment. La Unió es dota de prinicipis de subsidiaritat (entre d'altres) que només poden ser exercits per parlaments nacionals i representants estatals. Ja hi tornem a ser.

Un cop més haurem de demanar permís al nostre benvolgut govern espanyol de torn per defensar els nostres interessos a Europa (i qui diu permís diu discussions, negociacions, declaracions, estira-i-arronses amb la conseqüència final de més teories de la reforma de l'estat i tornem-hi que no ha estat res). Oi que seria fàcil si tinguessim la mateixa capacitat de relacionar-nos amb els nostres veïns, socis i aliats que Letònia, Dinamarca, Irlanda o els Països Baixos?

I per cert, els grans triomfadors al circ mediàtic brusel·lenc són els entranyables germans Kazcynsky, dels qui ja vaig parlar en aquest post. Mentre negociaven amb arguments tan "racionals" com la hipotètica població polonesa en cas que la Segona Guerra Mundial no hagués succeït (m'encanten les ucronies, fins i tot diria que són el meu gènere de ficció favorit, deu ser que en el fons si que sóc un nacionalista clàssic, però per què no pensar també en el meravellós període del Potop Szwedzki ?) a Polònia es prohibien els top less a la platja. Amén germans, aneu en pau i que ben aviat us votin per fer-vos alts representants a l'Aràbia Saudita.

Reforma del Tractat de Reforma (1).

20 de Juny de 1789. Jean Sylvain Bailly llegeix amb veu clara el text que ha escrit Gui-Jean-Baptiste Target. La declaració solemne, coneguda avui com el Jurament del Joc de Pilota, explicita que els diputats dels Estats Generals que s'hi adhereixin no es separaran i actuaran conjuntament fins a aconseguir una constitució per a França.

L’Assemblée nationale, considérant qu’appelée à fixer la constitution du royaume, opérer la régénération de l’ordre public et maintenir les vrais principes de la monarchie, rien ne peut empêcher qu’elle continue ses délibérations dans quelque lieu qu’elle soit forcée de s’établir, et qu’enfin, partout où ses membres sont réunis, là est l’Assemblée nationale ;

Arrête que tous les membres de cette assemblée prêteront, à l’instant, serment solennel de ne jamais se séparer, et de se rassembler partout où les circonstances l’exigeront, jusqu’à ce que la Constitution du royaume soit établie et affermie sur des fondements solides, et que ledit serment étant prêté, tous les membres et chacun d’eux en particulier confirmeront, par leur signature, cette résolution inébranlable.

Coincidències. Una constitució nonada, i la ferma voluntat de no dissolució fins que no es resolgui l'impasse. Avui sembla que els caps d'estat i de govern mirin més al Jeu de Paume que no al consell europeu que se celebrarà d'aquí a unes hores a Brusel.les. Però la pregunta clau és: canviarà alguna cosa aquest nou Tractat de Reforma?

Enfonsar una reputació, lliçó 1.

La meva simpatia per en George Bush és àmpliament coneguda. Un personatge que passarà a la història per les seves criticades polítiques neoconservadores, però que segurament voldria passar a la història per el seu idealisme liberal-internacionalista. Un personatge a qui es posa d'exemple universal de com no gestionar una política d'acció exterior . Un personatge que ha aconseguit que l'esquerra internacional tingui un argument irracional amb el qual respondre als reptes de la immigració, la seguretat i els altres grans temes de l'agenda política conservadora: islamisme? La culpa d'en Bush. Terrorisme? La culpa d'en Bush. Reforma de l'estat del benestar? La culpa d'en Bush. I qui diu Bush diu "els americans".

Tanta propaganda anti-Bush però, se m'ha fet absolutament indigesta. I ha arribat al punt de tenir l'extranya sensació de sentir-me solidari amb els albanesos que aclamaven al president nordamericà aquesta setmana passada durant la seva visita de suport al país i a la independència de Kosovë. I perquè ? Tan simple com afartar-me de llegir el què sembla la notícia més important que ha passat a Albània des de la crisi del sistema piramidal: la pèrdua-robatori del rellotge del president dels Estats Units. Mare de Déu. Només faltava remarcar la feliç coincidència que la presentadora del Telenotícies albanès porta el bonic nom de Monika Stafa, un nom ben típicament albanès.



És aquí on ens hem d'agafar els progressistes o l'esquerra del segle XXI? Al canell d'en Bush i fixar-nos si efectivament els qui l'aclamaven eren una trepa de lladres traficants de rellotges presidencials i puguem riure a cor batent durant dies i dies llegint el Guardian i El País? Hem d'expandir el mite d'un país, Albània, i d'una gent, els albanesos, que només serveixen per robar rellotges? Hem d'enfonsar la reputació dels albanesos per poder riure més a gust de la proverbial estupidesa d'en George W. ? No m'extranya que arrassi en Sarkozy, que guanyi la dreta a Alemanya, a Bèlgica, a Suècia si davant tenen uns personatges que com a alternativa en matèria de política internacional tenen presentar una foto d'en Bush amb cua i cornamenta de gran-boc-capitalista-imperialista.

Davant de casos aguts com els que llegeixo al The Guardian recomano la lectura del manifest d'Euston, clarivident i absolutament necessari en temps de desconcert progressista que vaig descobrir gràcies al meu bon amic Narcís Sastre.

I qui no, sempre podrà seguir rient les gràcies homòfobes dels defensors de la ortodòxia progre per enfontre'ns dels "americans". Que bé que siguem els bons, oi?

Les meves primeres eleccions flamenques

Després de setmanes de feina, de campanya i d'idees, quan arriba la nit electoral i comencen a sortir els resultats, la tendència universal és a veure-ho com un partit de futbol, nervis, expectatives i finalment grans alegries o decepcions. Aquest cap de setmana ho he tornat a viure a Flandes. Després de veure el desastrós resultat del Barça, ahir a la tarda vam rebre un altre cop. La nostra formació germana, Spirit perd tots els seus diputats a la Cambra de representants Belga, i conservarà possiblement només dos senadors. Un resultat que ningú s'esperava i que representa un cop terrible a l'esquerra i el progressisme a Flandes. De fet, l'esquerra al conjunt de Bèlgica ha sortit greument tocada d'aquestes eleccions, però especialment el SP.a, el partit socialista flamenc. La incapacitat dels socialistes flamencs de presentar-se com una força "realment" flamenca, ha fet que els seus votants fugissin cap als Verds, molts soprenentment cap als llibertaris conservadors de la nova Llista Dedecker , i sobretot cap a l'aliança de nacionalistes i cristianodemocrates de la CDenV-NVA ( un calc de CiU, però on la veu cantant la porten els cristianodemòcrates). Són les coses que passen quan no es parla de la qüestió nacional en una societat que s'esta comunitaritzant cada dia més.

La paradoxal conclusió de les eleccions és que sembla que la independència de Flandes no està més a prop, però sens dubte el trencament de Bèlgica s'accentua.

Lideratges.

Si, estic d'acord en què cal un nou lideratge per al projecte d'Esquerra, que no és més que el projecte d'aconseguir més benestar mitjançant la consecució d'un estat propi. Cal un nou lideratge que deixi clar que el nostre objectiu és la regeneració política, entesa com l'acostament, anàlisi i resolució de les verdaderes necessitats de la ciutadania i no el simple atac-i-defensa dialèctic d'altres opcions polítiques. Cal un nou lideratge per renovar la imatge de partit proper, amb un missatge clar i entenedor.

En definitiva, cal un lideratge nou per seguir ampliant la base social que farà possible que puguem viure en un estat sobirà, interdependent amb la resta d'estats del nostre continent i del món.

No crec que calguin ni salvapàtries, ni cridaires, ni besadors de senyeres, ni defensors de l'Àlamo nacional, ni oportunistes. Cal un lideratge seriós, que sumi i sobretot, sense hipoteques prèvies.

I sens dubte, ens cal repensar els pactes que mantenim amb altres forces polítiques amb franquesa, amb valentia i amb seny, sabent que si es fa gestió però aquesta gestió no se sap vendre o no es pot vendre, no serveix per a res.

Conductes inapropiades

Aquesta entrevista és una conducta inapropiada. Què vol dir "alcalde electe"? Es que s'han celebrat eleccions amb llista uninominal i el senyor Jordi Hereu n'ha sortit electe? O és que la força més votada sempre ha de ser considerada "electe"?

Aquesta imatge es completament inapropiada.


A més no reflexa la realitat: que el candidat Jordi Hereu ha aconseguit els pitjors resultats del PSC-PSOE a l'ajuntament de Barcelona en 30 anys. A la mateixa plaça, fa 3 anys, el candidat Artur Mas feia el mateix numeret al cantó oposat. Havia aconseguit els pitjors resultats de la història per CiU però tot i això entrava aclamat al Palau de la Generalitat.

Aquesta manera de desacreditar la democràcia ignorant baixades de vots absoluts i abstencions són les que generen desil.lusió i cansament a l'electorat. Potser que ens paressim a reflexionar.

Hem estat parlant de moltes coses

i quan arriba el moment de les conclusions sembla que no puguem verbalitzar-ho. En fi, el resultat d'Esquerra a La Garriga és terrible, una pèrdua de més de mil vots i tres regidors que ens converteixen en la cinquena força municipal. Ara, com diu el topic, a treballar de valent per consolidar l'espai d'esquerra independentista del poble que no ha desaparegut, sino que continua jo diria que fins i tot reforçat, pero per desgracia disgregat i on Esquerra ja no n'es l'aglutinador principal.

El missatge del poble és clar, les baralles no agraden a l'electorat. Haurem de ser constructius i recuperar la confiança de qui creu que els politics son tots iguals. Es l'hora de passar de la proposicio a la realitzacio, i es aqui realment on ens hem de guanyar els vots.

Ofici permanent a la memòria de Joan B. Peset, que fou afusellat a Paterna el 24 de maig de 1941.

El dia 15 de gener de 1940 el meu pare tenia 4 dies. El meu avi sentia els sorolls del carrer a través de les reixes de la presó model de València on estava internat a l'espera de la sentència, condemnatòria sense dubte, i no tenia ni idea que la seva dona ja havia parit i patia cruelment el fet de ser la dona del secretari local del Partit Comunista i membre voluntari de l'Exèrcit Popular de la República. Aquell dia una nova tongada de presoners entrava a la presó des de Portaceli. Un rumor s'extengué entre els interns: el doctor Peset, el doctor Peset!

Joan Baptista Peset era molt conegut a la València republicana. Una ment brillant que sempre havia treballat per millorar les condicions sanitàries i de vida dels més febles, dels treballadors, dels llauradors que no es podien permetre pagar els avanços mèdics. Era diputat a les Corts de la República i membre destacat del Front Popular valencià. Quan la guerra estava acabant, el doctor Peset va considerar que no havia de témer res. Ell personalment, i a casa seva, havia amagat i protegit a gent de dretes perseguida per les milícies, havia intentat ajudar al coronel Casado a acabar la guerra de la forma més humana possible, i havia renunciat a l'exili, perquè volia seguir exercint la medicina. Els falangistes valencians, però, tenien una missió: eradicar qualsevol símbol d'esquerres a una de les ciutats més d'esquerres i republicana de tota la Península Ibèrica. I Peset era un símbol.

El meu avi el va conèixer a la presó. Una persona digna, contava sovint, un intel.lectual que mai va defallir. Al meu avi el van traslladar a Terol i a Énguera posteriorment, i no va conèixer el destí del doctor Peset fins molts anys després. El 24 de de Maig moria un heroi valencià, afusellat a les tàpies del cementiri de Paterna. Avui, la Universitat de València i Valencians pel canvi li reten un homenatge molt merescut.

Het JA! woord van Wouter

Us enrecordeu d'en Wouter van Bellingen, el primer regidor negre de Flandes? Doncs aqui el teniu, en plena campanya electoral, amb la meva petita aportació

Jo a l'(ex) país dels soviets

19 d'agost de 1991. El dia del meu 14è aniversari. Aquell dia em vaig llevar tard i la mare tenia la ràdio encesa a la cuina. Notícies sorprenents. Al país dels soviets hi havia novetats. Un nom acompanyaria les imatges de l'intent cop d'estat, Boris Ieltsin. Aquell dia la història es podia gairebé tocar, i nosaltres de ben segur podíem veure-la en directe. El dia següent, mentre menjava les restes del pastís d'aniversari mirant la tele, vaig descobrir per primera vegada l'existència de dos petits països del Bàltic, Letònia i Estònia, que es declaraven oficialment independents després d'una revolució democràtica i pràcticament sense violència, el que de per si ja era un mèrit tenint en compte que la potència que els havia dominat era la Unió Soviètica, no gaire coneguda per la seva pietat amb moviments subversius.

Des de llavors m'ha interessat l'evolució d'aquests països del Bàltic. I no només a mi. Durant els 90 l'accessió a la independència dels letons, estonis i lituans era el model i la consigna a seguir pels independentistes catalans. Avui en dia però, la situació ha canviat.

He estat aquesta última setmana a Letònia, convidat per l'Aliança pels Drets Humans en una Letònia Unida, un partit que reclama un tractament igualitari per tots els ciutadans de Letònia, sigui quin sigui el seu origen nacional. Es calcula que els letons d'origen rus representen actualment gairebé un 30 % de la població, i a la capital, Riga, representen gairebé la meitat dels seus ciutadans. Durant el període d'accessió a la Unió Europea, els tres països Bàltics es van comprometre a reformar les dures lleis de ciutadania en vigència, creades exclusivament per impedir que hi hagués una comunitat nacional "no bàltica" en disposició de posar en perill la independència dels petits estats. Tot i la pressió internacional, els requisits no van canviar ni amb l'entrada a l'OTAN ni amb l'entrada a la UE, que sens dubte reforcen i garanteixen la independència dels estats Bàltics enfront de Rússia. Els russòfons de Letònia i Estònia doncs, són la víctima perfecta quan es tracta d'augmentar vots a base de nacionalisme primari. L'accés a la ciutadania es fa amb comptagotes, i no hi ha cap mena de garantia social ni civil per a persones que porten vivint als estats Bàltics tota la seva vida, però que tenen l'estigma de ser descendents d'immigrants soviètics.

Durant aquests dies a Riga, la gent amb qui he parlat s'han mostrat summament interessats en el model d'integració nacional català, i la via catalana a la independència que proposa Esquerra. Remarquen que els estats Bàltics s'haurien de fixar més en les polítiques d'integració catalanes, que permeten que els catalans siguem bilingües sense problemes, alhora que defensem la nostra llengua. Sens dubte, Letònia i Estònia son models que s'han d'estudiar profundament i treure'n les conclusions pertinents: quan ens independitzem, quina haurà de ser la nostra relació amb Espanya ? Es pot reconèixer la doble nacionalitat per qui ho desitgi ? Quins avantatges ens dona el fet de ser bilingües en el mercat global ?



a la foto, manifestació de membres de l'Aliança pels Drets Humans en una Letònia Unida manifestant-se pels carres de Riga.

Equador

A l'equador de la campanya electoral municipal, un dubte existencial m'assalta:

realment, es util el blog com a instrument de campanya?

Haurem de fer numeros, amb correlacions amb visites i vots, a veure quins resultats ens donen. El problema, es clar, sera tenir unes dades fiables sobre el nombre de visites, visitants unics i clics.

Jo de moment, em segueixo conectant, i fruint del bloc mes constant i actualitzat d' aquesta campanya local, el del nostre alcaldable, i proper alcalde de La Garriga, Oriol Ramon - que Deu i les ments independents em perdonin la meva parcialitat, pero realment crec que amb ell La Garriga faria el canvi que necessitem-.

Alguna cosa es mou a l'imperi del centre

Es gairebé un axioma matemàtic: cada cop que s'aproximen eleccions, el centre, aquell espai polític en què no es va fixar Karl Marx, és converteix en un punt del continu polític que augmenta de volum exponencialment. Al Parlament Europeu, la maregassa a l'habitualment tranquil mar del centre es perfectament observable a ull nu. La passada setmana, 3 diputats europeus van decidir abandonar els partits pels quals han estat escollits i han seguit la línia del que la nova filosofia maragalliana definiria com l'espai del "Partit Demòcrata Europeu", el centre que no és conservador, en definitiva.

El primer cas, i potser el més xocant, és el del fins ara eurodiputat dels Verds Jean Luc Bennahmias que ha decidit seguir el camí del Moviment Demòcrata d'en François Bayrou. El sorgiment d'aquest nou partit ha estat seguit atentament per els ecologistes francesos, que desconfien, en general, de les propostes "velles i gastades" dels socialistes i veuen amb bons ulls una renovació del centre esquerra. De moment la històrica ecologista Corinne Lepage i el ja mencionat antic secretari nacional dels Verds, Bennahmias donen suport al nou moviment demòcrata. Curiosament és a Europa on en Bayrou ha trobat la majoria del seu suport: dels 11 eurodiputats de la UDF, 8 s'han declarat partidaris del nou Moviment Demòcrata, a més de l'eurodiputat verd mencionat.

I si mirem una mica més al nord, dos eurodiputats danesos, Anders Samuelsen i Gitte Seeberg, juntament amb el popular Nasser Khader (un polític social liberal danès d'origen sirià, molt i molt crític amb la contemporització amb l'islam més dogmàtic) també han estat notícia aquesta setmana quan han creat la Ny Alliance (Nova Aliança). Aquest nou partit danès, sorgit de les rengles de l'antic partit social liberal Radikale Venstre i d'alguns dissidents del partit conservador Konservative Folkepartei ha tingut una acollida espectacular: del no res, han aconseguit que les enquestes els hi donguin un 16 % de la intenció de vot, convertint-los en el tercer partit del Folketing danès si se celebressin avui les eleccions ( i que a causa de la migrada majoria de la coalició que governa el país escandinau, podria ser que fossin aviat). De nou, ens trobem davant un partit que es defineix com a centre pragmàtic, exactament en la línia d'en Bayrou i possiblement de la d'en Maragall.

Es mouen coses al centre, i em sembla que encara ens en falten algunes per veure.

Benvinguts a la United Fruits & Co (munitat Valenciana)

Quan la trompeta va sonar, tot
estava preparat a la terra
i Jahvé va repartir el món:

a Marina d'Or Corp., a Ecclestone Co.
a Agag Ind. America's Cup Invst, i altres entitats
els hi va reservar el més sucós,
la costa central de ma terra
la dolça cintura del meu País.


(basat en La United Fruit Co., Pablo Neruda, Canto General, 1950)

Un amic del poble

Sembla mentida però he acabat trobant un paral·lelisme entre la victòria del SNP a Escòcia i la de Nicolas Sarkozy a França. Els dos èxits electorals han estat revolucionaris en el sentit més literal del terme; canvien, sembla que irremeiablement el paisatge polític dels dos països.

Anem a pams. Tant l' SNP com en Sarkozy han plantejat aquestes eleccions com opcions contra l'establishment. Han baixat a nivell de carrer, parlant al ciutadà de peu, mantenint una posició crítica amb l'status quo, però oferint alternatives que semblen perfectament viables. Sorpresiu, realment. Que en Sarkozy es presenti un candidat contra l'establishment es realment una jugada mestra, tenint en compte que no hi ha major representant de l'establishment que el líder de la UMP. De fet, si matitzem però, el què ha fet en Sarko és presentar-se com el candidat anti establishment intelectual, és a dir, presentant-se amb idees directament importades del new Labour i fins i tot del neoconservadurisme estadounidenc i contraposant-les al pensament del 68, que ha definit com a caduc i causant directe dels mals de França actuals. Aquesta victòria doncs, representa també un cop ideològic directe als gairebé últims representants de la socialdemocràcia clàssica. Les crides a la refundació del PS i l'efecte Maragall al socialisme nostrat són mostres ben evidents que s'està produint un moviment sísmic molt important al socialisme europeu, que va començar al Regne Unit - que és on habitualment comencen els terratrèmols polítics europeus- i que s'està estenent arreu.

I l'altre gran terratrèmol, la constatació que un partit tan absolutament antiestablishment com l'SNP aconsegueix atraure la majoria dels vots escocesos amb un discurs entenedor, pragmàtic, realitzable, i absolutament revolucionari a l'hora, em convida a pensar que definitivament, els grans mantres polítics que hem estat escoltant durant molts anys a les columnes d'opinió dels diaris antiindependentistes són la prova definitiva que la por que ens tenen, la por que tenen a un canvi radical, nacionalment i política és completament fundada.

Ara seria hora d'aprofundir en línies d'acció per avançar, fixant-nos molt bé en com està canviant, ideològicament, el món.