El bufó angoixat

ACHTUNG ACHTUNG: en el post que segueix es parlarà de Pilar Rahola, Albert Boadella, Federico Jiménez Losantos, homofòbia, antisemitisme, racisme i la meva boda. Si a pesar d'això, i dels meus esforços verbo democratitzadors, la URL d'aquest blog continua essent accesible a la República Popular de la Xina després de tanta càrrega de missatges alliberadors, -com podeu comprovar en aquest meravellós lloc web que he descobert gràcies al no menys apassionant Tecnovetats- el redactor d'aquest blog anuncia que no li quedarà més remei que començar a desbarrar amb un dels temes menys tractats a la política catalana dels últims decenis : els paral·lelismes entre l'independentisme taiwanès i el català.

De moment us haureu de conformar amb el típic i tòpic Polònia-Catalunya.

No és per res que als catalans ens diuen polacos (polonesos). Tenim tantes coses en comú, començant pel fet que la història dels nostres territoris ha estat un continu anar i venir de gents remugaires, batalles perdudes i dominacions desastroses -quota de tòpics: excedida-. Bé, i també el fet curiós de disposar dels únics bufons que han influit políticament en el desenvolupament del sentiment nacional: a casa l'autoproclamat bufó oficial Albert Boadella, i al nostre país clon el bufó anomenat Stańczyk -premi per a qui pugui pronunciar una n amb accent-. Stańczyk va viure, va actuar i es va fer famós a la convulsa Polònia del segle XVI, just quan a casa nostra començava l'anomenada Decadència. Avui en dia a Polònia qui més qui menys coneix alguna anècdota del bufó angoixat amb les notícies de la pèrdua d'Smolensk, o esmaperdut davant uns reis que no veien com el seu país s'enfonsava.

M'ha vingut la imatge de Stańczyk al cap llegint l'article que la Pilar Rahola dedica a Polònia i llegint, tan astorat i angoixat com tradicionalment es representa al bufó polonès, les últimes decisions del bessons més perillosos de la Unió Europea, els germans Kaczyński -si, altre cop l'accent a la n, què hi farem-. Imagineu-me així



mentre rebo les notícies cada cop més indignants del govern polonès, com per exemple autoritzar la construcció d'una autopista, la Via Bàltica, a través d'un espai declarat com àrea de protecció especial Natura 2000, la meravellosa vall de Rospuda; atacar flagrantment i amb plena consciència els drets dels homosexuals a Polònia; crear un fantasmagòric i orwellià Institut de la Memòria que fiscalitzarà i depurarà el passat colectiu dels polonesos i algunes perles més que em reservo per quan vullgui fer-me pujar la tensió. El paradís per a en Federico Jiménez Losantos, vaja, la realització a la terra dels més delirants somnis de la COPE i a més sense separatistes!

No sé perquè la Pilar Rahola havia de mencionar l'antisemitisme al seu article. Totes aquestes actuacions són prou greus per si mateixes com per haver de barrejar-hi una qüestió tan extemporània com la qüestió dels progroms històrics a Polònia. Sí, els catalans també van assaltar els calls, per exemple el 1391 -més desinformació a la "Catedral del Mar"- i no es van caracteritzar per la defensa aferrissada dels jueus davant l'expulsió decretada pels Reis Catòlics el 1492, o sigui que ja tenim un altre paral·lelisme d'aquells que fan patir. Però home, amenaçar amb un conflicte diplomàtic per una opinió d'una opinadora professional... ho trobo realment patètic.

Aquest país de l'altre cantó del mirall si que està en una situació políticament preocupant i no el nostre: uns dirigents ineptes i perillosos, que arrisquen la pertanyença del seu país a la Unió Europea i que tenen ara mateix un nivell de suport del 17% mereixen un tracte més dur de la Unió, no hi ha dubte. No ens podem quedar de braços plegats quan davant dels nostres ulls un estat es passa els principis fundacionals europeus de respecte pels drets humans per sota el Vístula. L'exemple d'ahir, quan més de 600 parelles ens vam casar davant d'en Wouter Van Bellingen (més detalls del cas en aquest altre post) per donar-li suport i fer front al racisme, hauria de ser la norma i no l'excepció a Europa. A què espera la Unió a actuar de la mateixa manera, amb actes simbòlics o legals contra el govern dels bufons polonesos?

nota al peu: mama no em vaig casar de veritat, tranquila que et convidaré a l'enllaç si algun dia ens decidim.

Posi un polític virtual a la seva (segona) vida .

No, no paseu ànsia. Les prediccions ciberpunk d'en William Gibson no s'estan complint amb l'aparició de móns virtuals variats segons ell mateix declara ( comentari directament afusellat de lapetiteclaudine.com, un blog que hauria de ser .luv) però tot i així no em puc resistir a la temptació de proclamar als quatre vents: ha nascut el ciberpolític !

El ciberpolític ja no es conforma amb obrir un blog més o menys actualitzat, ni penjar vídeos al youtube, ni amb les ressenyes que li facin als diferents agregadors i e-comentadors -com el magnífic poliblocs.cat- de l'apassionant món de la política 2.0. No, el ciberpolític vol introduir-se literalment i virtual, al ciberespai. I què millor que fer-ho en aquest món poligonal que s'anomena Second Life ? Si, ja hi ha una pàgina reuters oficial per al Second Life, diverses universitats hi tenen càtedres virtuals (la prestigiosa Universitat de Harvard entre elles), s'hi fan rodes de premsa virtuals ( amb atacs d'objectes volants inclosos) i ja s'han creat les primeres fortunes "reals" a base de vendre terrenys "virtuals". Pela? Euros? Diners? Gent? MOLTA gent? Què fas tu, polític cromanyó, que no ho aprofites? Analògic l'últim!!

I aquí teniu els primers polítics europeus involucrats: sorpresa, els holandesos altre cop!






El candidat demòcrata a la nominació per president dels Estats Units, John Edwards també ha obert la seva ciberseu a Second Life. L'ex governador de Virginia, Mark Warner, fins i tot hi va amb escortes ( no fos cas que més penis voladors, o en un cas extrem turbants voladors l'ataquessin).

I el que em toca més a prop: en Koen T'Sjien, membre de Spirit no només hi va a donar conferències i discursos, sinó que s'ha creat una personalitat virtual i atendrà a la comunitat ciberflamenca des de dins mateix de Second Life. I semblava bastant equilibrat! Jutgeu vosaltres mateixos, s'assemblen en Koen T'Sjien i el seu alter ego en Koen Theas?




Actualització: La Unió Europea també està pensant en obrir una oficina a Second Life.

Problemes amb la llengua?

Els meus companys de feina ahir estaven enriolats: m'han dit que a Catalunya us agrada el porno eh? Bé, no sé suposo, com a tot arreu, perquè? El govern, diuen, subvenciona películes pornos en català, no? Bé si, una subvenció rídicula, i en tot cas dirigida a normalitzar al llengua en tots els àmbits possibles, perquè no en la llengua en què a molts ens agrada cardar ? Es que no hi ha porno en danès o en holandès?

És realment interessant com sempre que es tracta de parlar de llengua, acabo fent la mateixa reflexió: perquè el letó si i la nostra no? És tan senzill, és tan clar i meridià, hauria de ser tan obvi per a tothom.

Dos punts positius avui:

- El manifest de suport a la xarxa d'escoles laiques i catalanes a la Catalunya Nord "la Bressola". Una gran tasca, tant la que fan els que treballen cada dia a l'escola com els qui li donen suport per continuar existint. No sóc gaire objectiu aquí, per que el meus cosins del Soler hi van, com ja vaig descriure en aquest post, i és clar, per a ells, i per a mi de retruc, és la millor escola del món. Mireu, aquests són en Jonathan, la Melissa i els seus companys d'escola:



L'Oleguer Presas i en Lilian Thuram presenten avui el manifest. Us convido a sumar-vos-hi.

- L'altra bona notícia avui es la pregunta que s'ha presentat al parlament europeu a iniciativa d'en Raül Romeva i amb el suport de diversos eurodiputats catalans ( si, en Borrell també hi és) sobre l'ús del català. Esperarem a veure quina és la resposta del Consell i la Comissió.

El punt fosc d'avui:

- La penosa actitud del govern de la Generalitat Valenciana i el govern estatal, uns intentant impedir les ja migrades emissions digitals de TV3 i el Canal 33 i els altres mirant cap a un altre cantó. Simplement, fastigós. Què hem fet els valencians per merèixer aquesta plaga de governants? Perquè volen, desitgen i busquen tan desesperadament la completa eradicació de la llengua? N'estic tan fart de Rites, Zaplanes, Giners, d'Espanyes, Fabres i Camps, gent sense escrúpols, amb un sentit patrimonial del poder que a més pretenen absolut, gent que ni ha patit ni sap el què és patir, gent per a qui la llengua, la cultura, la terra és només una eina per seguir allà d'on no s'han mogut mai: la torre del milions.

A mi que no m'hi busquin

Si, ja en tinc prou. Aquest estat del que sóc ciutadà, Espanya, no avança. Segueix a la seva. La seva dinàmica d'enfrontaments i odi. I als qui el volen reformar, dues tasses de misèria i mala bava. I tristesa, molta tristesa de veure que els que apallisaven el meu avi ( no és una metàfora) segueixen campant tan alegrement.




De veritat algú es veu en cor de reformar Espanya? Que s'ho facin sols, a mi que no m'hi busquin. Tal com diu en Vicent Partal avui, el que ens cal, per acabar amb mals d'estómac, amb agrors a la gola quan veiem les notícies, per acabar amb la sensació que els catalans, vascos i els que no comulguem amb la idea de la Espanya una i eterna només som moneda de canvi, és la independència, ara. En Rubianes no és l'únic que se n'ha afartat.

Dia Internacional de la Dona Treballadora

Aprofito la commemoració del dia internacional de la dona per ajudar a difondre la campanya per l'alliberament del grup de dones iranianes detingudes el dilluns enfront del palau de justicia de Teheran quan protestaven per la prèvia detenció de cinc defensores dels drets de les dones a aquell país.

En aquest enllaç hi trobareu la petició, i moltes notícies relacionades amb el treball de les lluitadores pels drets humans a països de tradició islàmica.

It's Time

S'acosten eleccions claus a Europa, les presidencials franceses i les nacionals a Escòcia, Irlanda del Nord i Gales. En Xavier Solano al seu bloc ens manté informats des de dins del SNP i sobre les percepcions altament optimistes d'arribar al govern escocès per primera vegada. L'última enquesta, publicada avui al The Scotsman, confirma un cop més que els nacionalistes escocesos seran el partit més votat tan a la llista de circumspcripció com a la llista regional, arribant als 44 diputats enfront dels 41 del Labour. Això els permetria formar govern, però en coalició amb els liberaldemòcrates ja que ni el partit dels verds escocesos ni el Scottish Socialist Party traurien prous diputats com per garantir una majoria estable.

Què significa això? Que l'objectiu de la independència és realitzable, però complicat, ja que per aconseguir tirar endavant el referèndum, o que aquest sigui un punt de discussió a la formació de govern, s'ha d'aconseguir convèncer als liberals de la bondat del projecte independentista. I sembla que els escocesos votaran més contra el Labour que a favor de la independència, ja que la mateixa enquesta del The Scotsman constata una pèrdua del 10% en suport a la independència, que ara mateix es troba en un 46% a favor i un 44% en contra -suposadament amb un 10% d'indecisos o que no es pronuncien-.

Ens trobem doncs en un cas semblant al català o al quebequès, amb un partit clarament independentista però que es veurà abocat a pactar amb no independentistes per accedir al govern, demostrar que ho poden fer bé, i amb una mica de sort, atreure votants cap a la opció independentista. Una feina difícil, però que el SNP, com Esquerra i el PQ, han decidit impulsar sense defallir, estratègies variades, un mateix objectiu: el benestar de la nostra gent s'aconsegueix mitjançant la independència.





I mentrestant a França.....

François Bayrou, candidat occitanoparlant i desacomplexadament anticentralista en un pais jacobí fins la mèdula aconseguiria guanyar a la segona volta en cas d'enfrontar-se amb Sarkozy o amb Royal. Ho pronostica avui el Liberation i ja ho anunciava fa uns dies en Vicent Partal al mail obert de Vilaweb. Un tema a seguir.

Un Bloc de casa

Des de ja fa uns dies tenim disponible a la xarxa el bloc del candidat d'Esquerra a l'alcaldia de La Garriga, l'Oriol Ramon. Com que no soc gaire imparcial a l'hora de jutjar-lo, perquè és el meu candidat i persona a qui admiro i respecto la seva trajectòria en defensa del nostre poble, us convido a passejar-vos-hi.

Ja en som (almenys) dos a la bloquesfera republicana garriguenca, a veure si s'anima algú més a compartir la seva particular visió del món amb tots nosaltres!

God bless my KFC

Beneït sigui el fruit del ventre de les multinacionals. L'hora del Judici final s'acosta i Kentucky Fried Chicken té la resposta exacta:

Kentucky Fried Chicken aprofita la Quaresma per vendre "peix beneït".


KFC Appeals to Higher Authority by Asking for Papal Blessing for New KFC(R) Fish Snacker Sandwich

Amén germans. Que Microsoft us sigui propici i recordeu de fer penitència.

Què fer quan t'enyores

Escoltar en Guillamino i veure el Poblenou, la plaça de les Glòries Catalanes (que tantes glòries amaga, sobretot de matinada), sentir aquella sensació que es té quan surt el sol al Carrer Almogàvers...




Com, no sabeu qui és en Guillamino? Doncs mireu aquest petit reportatge amb aires retro que li fan al Flash de TV Molins




Sóc un enyoramiques, ho reconec.

Aeroports i la meva llengua materna.

Avui és el dia internacional de la llengua materna. Un dia dedicat a la preservació de les llengues minoritzades i en perill ( d'extinció). Hi ha gent que creu que l'espanyol es troba en aquesta situació de minorització, com també hi ha gent que creu que hi ha una estranya relació entre Groucho Marx i John Lennon, paralela a la relació entre Karl Marx i Lenin. Freaks n'hi ha a tot arreu

I què millor que aprofitar aquest dia per reclamar un aeroport intercontinental de primera per a Barcelona ? Perquè la millor forma de defensar el català es posar-lo a primera divisió, i això vol dir per exemple rotulació en català, anuncis en català, tendes on atenguin en català i tot en un aeroport on poden passar milions de persones, millions de parells d'ulls i orelles que ens seran els millors ambaixadors per fer conèixer la llengua.

És hora de començar a avançar en positiu. La defensa està molt bé, però a mi això del catenaccio lingüístic permanent em comença a fer molta mandra. Passem a l'atac, el català i els qui el parlem ho mereixem.

Coses que m'agraden de Brusel.les...

... pero no són ni la Grand Place ni les cases de Victor Horta. Dues notícies que llegeixo avui:


La UE crida l'atenció al govern espanyol per la (no) política d'habitatge.


L'alcalde de Woluwe-Saint Pierre, a punt de perdre la seva cadira consistorial per haver sobrepassat els límits de despesa en la campanya electoral.

Oi que de vegades tenen coses bones els polítics, encara que siguin Belgues i no tinguin el nostre debat sobre radars com a prioritat política ?

Laat zien wie je bent

A mi personalment m'agrada que els polítics es mostrin, -ens mostrem- com som, en comptes de donar una impostada imatge de seriositat, també anomenada “corbatofília” - gràcies Laura per les imatges que ens regales al teu fotolog-. Als Països Baixos sembla que també ho veuen així. Al govern Balkenende recentment format no hi he sabut trobar cap ministre de relacions institucionals encarregat de millorar la participació ciutadana, però tenen clar que la contínua fuga d'electors que van a les urnes és un fet preocupant i hi han d'actuar d'alguna forma. La millor que han trobat ha estat fer aquest espot: STEM! En laat zien wie je bent!

Fa uns dies coneixíem les dades de l'estudi que el departament de relacions institucionals i participació ciutadana (i interior) va encarregar per coneixer el perfil tipus de l'abstencionista a casa nostra. Curiosament els resultats revelen el mateix fenòmen que està succeïnt a Europa de fa un temps: la cada cop major “abstenció conscient” ( a Catalunya això es reflexa en el nombre d'abstencionistes a les catalanes que vota a les espanyoles, per exemple), que també podríem anomenar “crítica” que fa per exemple que els nivells de participació a les eleccions europees siguin alarmants, tant pel fet en si, com pel fet que els actuals parlamentaris europeus de fet estiguin fent el seu treball enmig de la més completa i total indiferència dels votants (o no) de les seves circumscripcions. Una indiferència que de vegades és fins i tot “activa”, és a dir, responent a les afirmacions: ni tinc idea del què fan, ni m'interessa saber-ho. A pesar de les noves tecnologies i de la bona feina que estan fent per exemple en Bernat Joan i en Raül Romeva amb els seus blocs dedicats al parlamentarisme europeu, la comunicació encara és ineficient, insuficient i molt, molt mediatizada pels interessos estatals. S'han de trobar connexions amb els ciutadans molt més directes urgentment, i aquesta hauria de ser, també, una prioritat en la discussió sobre la reforma de les institucions de la UE en la què estem embrancats ara mateix.

En aquest sentit, m'ha fet gràcia l'espot holandès que incita (sobretot) als joves a votar -stem- per ensenyar-nos qui són, com són i què volen. Uns quants líders parlamentaris han superat la vergonya i es posen a rapejar com si tal cosa. Aquí això de la seriositat i la corbatofília sembla que no ho lliguen massa amb la connexió amb els votants.

pels malalts de la cosa audiovisual, el making off

Laatse Nieuws

Temps. De vegades el significat de les paraules no se'ns fa evidents. Simplement són així, i no ens hi fixem. Fins i tot quan aprenem una llengua nova, les paraules segueixen essent paraules, amb un significat que intentem traduir el més ràpidament possible, però sense reflexionar-hi. Reflexionar sobre les paraules? Jordi, què t'has pres??

Però és que el temps se m'ha fet molt evident aquests dies. El pas del temps, vull dir. S'ha materialitzat davant meu, una cosa tàctil que podia escoltar, olorar. Ha estat un moment, com tots, però ha estat tan intens que no puc sinó estar agraït d'haver-lo pogut disfrutar.

Tot això són obvietats, ja ho sé, però m'ajuden a justificarme, a recordar el retrobament amb les persones amb qui vaig compartir tantes estones quan encara anava en xandall a totes hores i a preguntar-me perquè corre tan de pressa el temps i sobretot, què és el que fa que no ens n'adonem?

Els periodistes no són aliens a aquesta cursa contra el rellotge. Però les notícies, fins i tot en aquests temps globalitzats, de immediatesa, de coneixement ilimitat a través d'això que en diem noves tecnologies de la informació, encara tenen, per sort, un sabor d'anys enrere. Un exemple que he pogut viure en primera persona :

Aquest noi negre que veieu fent declaracions és en Wouter Van Bellingen, regidor a la ciutat de Sint Niklaas, no gaire lluny de Brusel.les. En Wouter treballa amb mi aquí a la nostra seu lila, ell per a Spirit i jo per l'ALE. Fa tres mesos, en Wouter, que és el regidor encarregat dels matrimonis ( aquí no tots els regidors poden celebrar cerimonies, només el que són anomenats pel lloc) es va trobar que una parella havia anulat la seva boda per raons que no sabia. Després, al cap d'uns dies, una altra parella va anar a les oficines per demanar que fos un altre regidor qui els cases. Una setmana després, un pare preocupat, va anar al mateix registre per dir que el seu consogre havia dit que no volia en Wouter com a oficiant, perquè era negre. En Wouter es va sentir indignat, humiliat fins i tot, normal, però va decidir no donar-li més importància, perquè, al cap i a la fi, des de petit ha viscut situacions semblants de discriminació i males estones. Flandes i Bèlgica no són més racistes que Catalunya, però sempre hi ha gent d'aquesta que té por a la diferència sigui la que sigui, i en Wouter ho ha viscut des de petit. Ho va comentar amb uns companys al bar, i ells es van indignar tan o més que en Wouter. En uns dies, la notícia s'havia començat a extendre i alguns setmanaris locals i regionals se'n feien ressò. A principis de mes la premsa belga, fa quinze dies doncs, va començar a parlar-ne. La setmana passada teníem televisió trucant cada dia, en Wouter no parava de donar entrevistes a tot arreu, i el cas era portada a tots els diaris i notícia destacada a molts països del voltant, especialment Holanda.

Aquest diumenge vaig anar a comprar el diari. Ja sabeu allò del temps, el diumenge, la mandra, el sol de casa que havia retrobat, el record encara fresc del sopar de divendres... Obro el Periódico, i em trobo la foto d'en Wouter i el titular: Enamorats, però racistes.

El que deia, les ones del temps que ens peten a la cara, un moment només, i després tot torna a la normalitat del tic tac tic tac tic tac

El zoo de Flandes

Aquesta setmana passejo per Brusel·les abans de començar a treballar de debò ( encara que per exemple, el dimecres ja vaig fer el dolent reunint-me amb els representants kurds del DTP). Molt a prop del(s) edifici(s) del Parlament Europeu hi ha l'antic zoo de Brusel·les, el què avui és el Parc Léopold. Just al centre del Parc, hi ha un castell d'aquells de conte de fades, amb punxes i neogoticisme per tot arreu, una mica com la gàbia d'en floquet al zoo, el centre de les mirades. És això.




Els zoos ja es fan per això, per què miris els animals i per a que els animals et mirin amb aquella indiferència que tant em fa patir. Doncs en aquesta gàbia neomedieval en particular s'hi ha instal·lat la delegació de la regió Bavaresa davant la Unió Europea. Sens dubte una gàbia d'or per a uns ocellets que canten molt fort, més del que alguns semblen estar disposats a acceptar. Vista la gàbia, que han adquirit els bavaresos, cada cop estic més convençut de l'excel·lent proposta de la secretaria de relacions exteriors de poder utilitzar els casals catalans, mansions senyorials amb igual o més solera que el castell del Parc Leopold com a seus de les delgacions catalanes. A més aportaran vida a les associacions que hi resideixien habitualment i en seran una font de finançament molt necessaria.

Ara, que no ens passi el què va passar a l'altre gran zoo de per aquí, el d'Anvers. Després de la segona guerra mundial, els “resistents” belgues van decidir venjar-se dels col·laboracionistes en general i dels nacionalistes en particular. Van aprofitar les gàbies buides del zoo i van tancar-hi tots els nacionalistes flamencs que van poder, exhibint-los al públic durant dies i dies, com si fossin animals. La identificació nazisme=nacionalisme flamenc va fer fortuna a partir de llavors i va ajudar a criminalitzar el moviment fins a la dècada dels 70, i tot i que hi ha tentacions encara d'enllaçar tot el nacionalisme independentista o no amb el nazisme, el zoo ara ha canviat substancialment: els que estan a les gàbies llençant mirades d'indiferència als que mirem encuriosits el què hi ha a dins ja no són nacionalistes flamencs, sinó “belguistes” mirant de salvar a la desesperada un país que, inevitablement camina cap a la separació pacífica i de mutu acord.

Una victoria catalanista

( no utilitzare accents perque en aquest teclat belga no existeixen, perdoneu)

A principis de segle ser anomenat espanyolista suposava que qui rebia l'elogi era un membre de la elite patriotica del pais. Una persona que ho tenia tot per prosperar socialment i politica. El catalanisme en aquella epoca era un moviment provincia, regionalista en el sentit mes literal del terme pero amb aspiracions -el que fa la joventut, fins i tot als moviments politics!- de canviar Espanya.

Avui, tal com ens mostra la meva companya l'Eulalia Mas en els comentaris a aquest post seu, ser anomenat espanyolista es una manera de ser anomenat nacionalista radical, intolerant i excloent. Fins i tot els paladins de l'espanyolisme a Catalunya, Ciudadans neguen ser espanyolistes per les connotacions negatives que aquest terme ha adquirit. Pero es realmnet negatiu ser espanyolista?

La resposta evident es no. Ser espanyolista es nomes tenir un projecte en comu que es l'Estat Espanyol, Espanya, i res mes, ni menys. Llavors ja li afegirem els adjectius que calguin, federalista, unitaria, monarquica, republicana... Pero Espanya al cap i a la fi. Ser espanyolista es creure en aquest projecte. Ser independentista es no creure-hi. Jo, per exemple, no hi crec. Nomes cal veure l'article -un mes dels molts que ha escrit al voltant del tema, fent pluja fina- de l'Antonio Munoz Molina que podriem assenyalar com un defensor ardent de tesis espanyolistes. Els topics, les estupideses, les ironies que escriu i que nomes entenen a Madrid reafirmen paradoxalment el meu catalanisme. I es en aquest article, i en les respostes de l'Eulalia, que m'adono que el catalanisme es pot apuntar una victoria, i una d'aquelles que son dificils, perque impliquen canvis sociologics a gran escala: s'ha aconseguit extendre la percepcio que ser, que autoproclamar-se espanyolista, es dolent. Ho sento pels espanyolistes, familiars i amics, pero constato que es aixi. I que consti que jo personalment crec tot el contrari, ser espanyolista es tenir un projecte nacional, tan legitim com el meu mentre es faci per mitjans pacifics.

Ara el seguent pas, pel qual crec estem ben encaminats, es aconseguir que catalanisme i independentisme siguin sinonims. A la resta d'Espanya la feina ja ens l'esta fent una "empresa externa" que paga la Conferencia Episcopal, i una altra on escriu habitualment el senyor Munoz Molina. Ho he constatat amb els amics espanyols que comenco a coneixer aqui a Brusel.les. I pel que he anat constatant a casa, a la fabrica, al carrer, a la familia, em sembla que tambe ho estem fent be entre els nostres propis compatriotes. M'ensumo que, a pesar dels estiraments de cabells i planys al catalanisme, estem a punt d'aconseguir una altra victoria semanticosociologica.

I per cert, tornant al post de l'Eulalia, a mi m'encanta que la televisio publica catalana ens mostri a traves de "Caçadors de paraules" que el catala no es cosa nomes de quatre exaltats nacionalistes amb una visio reduccionista del mon, sino que es patrimoni comu de gent amb multiples i molt variats interessos que va des del poble de Salses a França al poble de Guardamar al Pais Valencia, sense que aixo vullgui dir res mes, ni menys, que compartim la mateixa llengua. Que hi ha d'objectable a aquesta constatacio que m'atreviria a dir es absolutament empirica? Ves que no siguin objeccions d'aquest tipus les que facin aconseguir mes victories ideologiques al catalanisme.

Un mal dia a la monarquia

Els borbons espanyols són l'enveja de les monarquies europees. Perquè poden fer el què els roti (matar ossos borratxos per exemple, sense tenir en compte si estan protegits o no) i després muntar una querella a qui s'atreveixi a criticar-ho.

Aquí al regne dels belgues, el princep hereu Philippe s'ha trobat amb tota la classe periodística i política en contra a causa d'un desafortunat comentari sobre la cobertura d'una visita principesca a Sud Àfrica. Segons sembla al princep hereu Philippe no li va agradar com van tractar els periodistes flamencs la visita ( sense massa triomfalismes) i és clar, els hi va dir que havien de tenir més respecte per el princep hereu. Resultat, ara el princep Philippe és encara menys popular del què ja era i té a la premsa en contra. Com s'atreveix un ciutadà belga més, que és el què és en definitiva el princep hereu, a dir a la premsa com l'ha de tractar o no? Això no ajudarà a l'altre peça de la família, el princep Laurent, que està ficat en un embolic de suborns i de "jo-es-que-no-ho-sabia".

En fi, fa de mal comparar, però veure prínceps a la picota no és una cosa que hagi vist masses cops a casa, i em fa gràcia veureu-ho nord enllà,

on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica,
lliure,
desvetllada i feliç!

Colonitzacions mentals

De fa un temps que se sent a parlar de colonitzacions mentals. L'últim a verbalitzar-ho ha estat en Joan Carretero i Grau al seu manifest dels matiners al nou Correo catalán, òrgan de l'integrisme nacional, l'Avui. Jo crec que hi ha molta raó en aquesta reflexió. Als republicans, als independentistes, ens intenten colonitzar mentalment cada dia. Avui sense anar més lluny, l'opinador de guàrdia titlla a tots els d'Esquerra que no estem d'acord amb les opinions d'en Carretero d'insensats, i es queda tan ample. Crec estar en condicions d'afirmar que el doctor Carretero és una víctima clara d'aquesta plaga que ens està afectant als d'Esquerra que és la colonització mental. És, per dir-ho així, l'exemple clar del metge malalt.

Simptomatologia? Fer nostres els arguments polítics, fins i tot els clixés polítics que ens atribueixen els altres. Com? A través del què en Jordi Barbeta va definir el dilluns a la tertulia del matí de Catalunya Ràdio com a motor de la vida política d'avui en dia, els mitjans de comunicació de massa. L'agent viral que ens està colonitzant mentalment, sento dir-ho perquè a mi també em pica, són els mitjans de partit i partidistes transvestits en mitjans de comunicació. Esquerra en això de la comunicació encara no ha fet el salt. I el pitjor és que en som conscients, i tinc constància que l'executiva d'Esquerra també n'és conscient d'aquesta mancança. A l'entrevista que s'ha fet al Joan Puigcercós també al matí de Catalunya Ràdio, s'ha queixat que Esquerra s'ha de defensar contínuament de les acusacions de ser massa radicals (immadurs) o massa moderats (postnacionals). I així anem passant, invisibilitzant la feina al govern però sobrevisibilitzant l'alt grau d'autocrítica que Esquerra com a partit realitza (perquè realment n'hi ha molta a fer de crítica), i que em temo que cap altre partit fa. Així, un dels millors patrimonis que tenim en aquest partit, l'autocrítica, es converteix en una arma immediatament pels altres partits, ja que no tenim cap mitjà de contrarrestrar-ho. NO podem basar el discurs de l'independentisme en el què els no independentistes diguin o deixin de dir. I això és exactament el què crec que ha fet el Joan Carretero. Si hi ha debat, que es visibilitzin tal com s'ha visibilitzat la postura d'en Carretero les postures dels que no seguim consignes del partit però estem d'acord amb l'estratègia d'escampar el missatge sobiranista a tot l'espectre polític català, incloses les esquerres i agafar experiència de gestió alhora que fem patents les contradiccions de gestió i nacionals que ens suposa ser membres de l'estat espanyol.

Tractament? La impossibilitat de disposar de la, almenys, col·laboració lleial (ups m'ha sortit massa sectari o estalinista ho sento, ja matitzaré en un post monogràfic) d'un mitjà de comunicació de masses, ja no parlem de la invisibilització dels opinadors netament independentistes i republicans, com disposen els altres partits ens fa ser dependents dels “mitjans d'opinió” convencionals i no convencionals. Doncs a injectar-nos dosis d'opinió! El problema és que com que no en trobem a les farmàcies quioscs ni molt menys als hospitals audiovisuals els hem de buscar al mercat negre d'internet. I així i tot, mai saps si el que t'estan venent està adulterat. La solució, legalització. Incorporació del mercat negre al mercat lliure d'opinió, i que la gent pugui al menys disposar de totes les versions, i ja es quedarà amb el què vullgui. AIxò ja passa constantment davant la meva pantalla de l'ordinador, però no a la majoria de les llars catalanes. Ras i curt, ja que internet encara no té unes audiencies massives, incorporem l'opinió republicana digital als mitjans analògics. I obrim l'opinió a sectors fora del partit però que comparteixen la nostra estratègia d'anar escampant sociològicament l'independentisme. Perquè tal com també diu en Carretero, tinguem clar que l'alternativa d'un independentista MAI pot ser el nacionalisme amb horitzons nacionals difuminats de CiU, que és nacionalista, sens dubte, però no independentista, i això ho hem de tenir clar. Visibilitzem l'independentisme, molt, moltíssim, tal com han proposat entre molts altres en Xavier Mir i en Marc Roca entre els que llegeixo habitualment. Al menys no podrem queixar-nos de que ens colonitzen sense ni tan sols adonar-nos'en. La resistència, en aquest cas, no és fútil.

El primer dia a Brusel·les

Avui ha estat un dia especial. Encara que oficialment no començo a l'ALE-EFA fins el dia 1 de febrer, avui ja he aterrat a Brusel·les. I ha estat soprenent, perquè a pesar del què tothom em deia i m'avisava, ha fet un sol esplèndid tot el dia, tot i que a la tarda ha començat a fer fresqueta.

Jo me l'esperava gris gris i és de colors. Una mica així:




A causa de la nova feina, la nova ciutat, el blog, inevitablement, també s'haurà d'adaptar. Ja no parlaré tant d'aquestes coses, i més d'aquestes, no perquè m'interessi especialment el tremp de les iguanes i no el del catalanisme ( del què ja vaig parlar) sinó perquè vullgui o no, a l'estar aquí sempre em seran més properes les coses de Flandes que no les de casa. Què hi farem!

Ser d'Esquerra, ser d'esquerres.

Aquests dies som notícia. La secció local d'Esquerra a La Garriga, de la qual formo part, va decidir a la passada assemblea extraordinària del divendres 13 (una data poc propícia, sens dubte) canviar el candidat a l'alcaldia. Jo vaig ser dels que van començar el procés de revocació de l'actual alcalde, en Miquel Pujol, com a candidat, i ha impulsat la candidatura del nou candidat, l'Oriol Ramón, a pesar que l'Oriol n'era en un principi reticent.

Avui, al ple, la gent que hi assistia han sentit algunes de les raons de l'alcalde per mantenir-se al seu lloc. En realitat la secció local no li ha demanat mai que dimiteixi de l'alcaldia, i per això no ho ha fet, sinó que no l'ha ratificat com a alcaldable. I perquè? Ens hem tornat bojos? És un càlcul purament electoral? Vols dir que la gent ho entendrà? El regidor socialista Àlex Valiente ens dóna la seva visió. Gràcies. No, no s'ha fet amb un càlcul electoralista, ni s'ha fet amb unes formes que siguin diferents de les que un partit assembleari com Esquerra utilitza. Jo, per les formes, n'estic molt content perquè hem demostrat un cop més que qui mana al partit som els militants.

És una decisió difícil, però molt meditada. El resultat de l'assemblea, inapelable, 17 a favor de l'Oriol, 5 a favor d'en Miquel, 2 en blanc. Alguns militants no van poder assistir a l'assemblea, però després de conversar amb ells, la seva presència hagués reforçat encara més el nou candidat, l'Oriol. Com és que desperta tan poca afecció el que és alcalde sota les nostres sigles?

Doncs bàsicament per una qüestió de coherència ideològica. Quan Esquerra va presentar el programa electoral del 2003, hi havia una idea que flotava a l'aire: el canvi. Canvi en la gestió i canvi en les formes de gestió. Una renovació com la definia el nostre regidor Enric Roca a "Le Devoir" el diumenge 16 de novembre de 2003:

«Le renouveau»

À La Garriga, une prospère bourgade de 13 000 habitants, voisine de Granollers, ce pragmatisme a été récompensé : comme dans 122 autres municipalités de Catalogne, la mairie est dirigée par Esquerra, qui a éjecté les nationalistes de CiU aux manettes depuis seize ans.

Enric Roca, 30 ans, directeur de chorale, est aujourd'hui en charge des affaires culturelles : «Je n'ai jamais été trop intéressé par la politique. Mais ERC m'a proposé d'aider des troupes de théâtre et des groupes de musique, à monter une radio et une télé locales. Cela m'a séduit. Depuis, pour la majorité des gens, on incarne le renouveau.»

Ens vam comprometre a acostar la democràcia al ciutadà, a fer accessible la política municipal a la gent, i no des de la simple observació o aquiescència del que ja està dat i beneït, sinó amb una participació per a la qual cal informació, sens dubte, però també poder de decisió. Idealisme polític i pragmatisme de gestió units en el nostre govern, creant sinergies amb la ciutadania que ens fessin avançar en la gestió. És evident que no és operatiu un govern assembleari de 14.000 persones decidint totes què s'ha de fer en cada moment, és per això que escollim els nostres representants. Però això no és excusa. Les sinergies no han existit, ni en molts casos s'han buscat. I per acabar-ho d'adobar s'ha acabat per no informar ni tan sols al grup més proper de ciutadans, el grup de militants, amb una excusa curiosa: la secció ja no és la mateixa del 2003. És a dir, que la teoria d'Esquerra que cal avançar en l'extensió de les persones compromeses amb la causa de la independència i el progrés nacional només es pot aplicar, segons l'antic candidat, si aquestes persones fan un pur seguidisme de les actuacions de qui ja té el poder. Una persona es fa militant per diverses raons. Però la principal és per poder contribuir amb la seva tasca desinteressada a la millor relació entre política i ciutadania. Amb crítica inclosa si cal. Aquest ha estat el meu cas. I si la crítica, a més és compartida per una part significativa de la població, cal escoltar-la amb atenció. Si això no es compleix perquè els gestors que hem escollit consideren que els partits ( i en concret el seu) són una nosa... doncs no cal que hi hagi ni militants, ni partits, escollim cada quatre anys la millor gestoria, que ens porti els pressupostos i els administri com li plagui, i cadascú a casa seva.

En Roc Armenter té al seu blog, que he descobert fa poc, una interessant reflexió sobre el què significa ser d'esquerres i de dreta (i considera que aquestes categories són molt difuses avui en dia. Segur que això desperta un viu debat. De vegades l'anàlisi politològica també entra a les tertúlies, o als blogs! Me n'alegro com a politòleg). Jo afegiria a les diferències en aquest eix la diferent concepció de l'activitat política. Una política participativa d'esquerres mai pot tenir por del què decideixin els individus que són afectats per determinades problemàtiques, i en qualsevol cas hi ha d'haver una consulta, que serà positiva o no, però ha d'existir. Per desgràcia no ha existit ni la consulta, ni en molts casos la informació, o en tot cas amb l'agilitat que seria demandable en aquests casos. Ni a la ciutadania, ni tan sols - el què és més greu en el cas d'un partit polític- a l'assemblea de militants, que, per sort o per desgràcia, som com som, però ens mereixem certa consideració, a pesar que no tots siguem del gust de tothom ni siguem els mateixos que fa 4 anys, perquè el partit ha crescut, i molt! Si comencem pensant que si l'assemblea decideix el contrari del què penses és que es tracta d'una colla de troglodites, o que som plom a les ales de l'equip de govern, no crec que aquesta sigui una política ni d'esquerres ni d'Esquerra i qui ho pensa, no té el meu suport per ser el candidat d'Esquerra al meu poble.

Música en Català, és clar.

Dues coses m'han sorprès aquesta setmana en el panorama musical. El (super)concert dels Acords amb Leonard Cohen, i l'absurda polèmica al voltant de la vitalitat de la música en català.

El concert d'en Cohen, ho he de confesar, m'ha agafat per sopresa. Bé, de fet no és un concert d'en Cohen, sinó l'obertura del festival de la cançó BarnaSants, que aquest any s'expandeix pel territori ( visca!) i comença aquí al costat ( visca, visca!), als Hostalets de Balenyà. Ho explica aquest bloc que m'he trobat, el KOK de Balenyà, on trobareu ( visca, visca, visca!) videos de diversos dels artistes que hi actuen. La meravellosa Suzanne Vega però, ha caigut del cartell i la substitueix el gran Elliot Murphy.


I la polèmica absurda de la setmana és per a... Laura Crespo i la seva mala salut! Bé la seva no, la del "rock català" que per aquesta periodista de La Vanguardia és en el què es pot resumir la música en català. Ja ha rebut respostes de totes bandes o sigui que tampoc m'explaiaré a recordar a la Laura que el rock català és una etiqueta tan absurda com el "mestissatge" ( que sembla que hagi nascut a La Garriga per altra banda, Dusminguet, Gertudris, Omelé, La Troba i els que no coneixieu!) i que de cap manera respòn a la varietat i qualitat de l'estol de grans creadors musicals que tenim al país. Jo m'apunto a la proposta d'en Pere Meroño que conec a través de la meva republicana favorita del País Valencia, l'Anna, i intentaré fer la màxima difusió de grups a través d'aquest canal divagador.

El primer grup que vull fer conèixer, tot i que deu n'ho dó la gent que ja els coneix, són els Plouen Catximbes, un genial grup manresà, amb un nom nefast que respon al seu món líric personalíssim i interessantísim també. Aquí el vídeo "Les Cabres Meulen". Si podeu escolteu el seu "He estat Pi". Senzillament genial.

Metropolis

La ració diària d'efemèrides: avui fa 80 anys de l'estrena d'una de les películ·les més mítiques de tots els temps, "Metropolis", de Fritz Lang. Només queden 19 anys per veure si la societat futurista que van imaginar Thea von Harbou i Fritz Lang es fa realitat. Ja friso. Encara que abans ha de venir el 2019 imaginat per Philip K. Dick, Hampton Fancher i el gran David Peoples ( també autor del guió original de "Unforgiven" - Sin Perdón- de Clint Eastwood ) de "Blade Runner", la meva peli favorita, o al menys la única de la que em sé de memòria extenses parts dels diàlegs en anglès.


Però avui és un dia especial, també, perquè hem menjat el pastís de Can Mario, un any més, per celebrar els 67 anys del naixement del meu pare. Qui m'ho havia de dir que acabaria mesclant Metropolis, Harrison Ford i el meu Pare en el mateix post! Felicitats Vicenç i per molts anys!

Meme: 5 coses que probablement no sabeu de mi

L'amic i company de militància mataroní Joan Safont m'envia un meme. Aquest "paraulot" que segurament no apareixerà al magnífic programa "Caçadors de paraules" -a saisir absolutement!- deriva, ni més ni menys de la teoria de l'evolució darwiniana, i en concret seria la unitat mínima de transmissió cutural. Déu n'hi do! El meme en concret tracta d'esbrinar cinc coses sobre mi que segurament no sabeu, aviam aviam...

1. Tinc origens gitanos. Poca gent, a part del cercle familiar, sap que un dels meu rebesavis era gitano. A causa de les casualitats genètiques sóc un dels pocs descendents que ha heretat el cabell negre, els ulls marrons i la pell fosca que caracteritzen ètnicament al poble hindustànic dels Roma.

2. El meu primer viatge amb avió va ser a Menorca. Em vaig morir de por. Tenia 9 anys. Ara m'encanta viatjar en avió.

3. El malnom familiar és "els Macari". Al poble de Montesa, la Costera, d'on són originaris els meus pares encara hi ha gent que em diu "el Macariet", sobretot la gent gran. Tot anava bé fins que va aparèixer això

http://www.youtube.com/watch?v=ZN6LKV2M_8o



Per sort les noves generacions ja no recorden aquest personatge perillós ideològicament i patètic...

4. Vaig ser un dels fundadors del grup d'amistat Irlanda-Catalunya a la facultat de polítiques de la UAB. Les seves activitats es van reduïr a aprendre a ballar danses irlandeses, reunir-nos en pubs i fer proselitisme gaèlic. El nostre principal èxit va ser la vetllada "Rondalles gaèliques" al "Michael Collins" de Sagrada Familia. Vam acabar bebent molt i si no recordo malament cantant balades republicanes irlandeses i hits dels 80.

5. Sóc un dels aproximadament 15 % de nens que no va parar de xumar-se el dit després dels 5 anys. Vaig parar de xuclar-me el dit mentre dormia, si no recordo malament, just abans de pujar a l'avió cap a menorca. Les meves dents n'han sofert les conseqüències.




He d'enviar aquest mateix meme a cinc persones, a la meva cunyada la Núria Peña, a una altra Peña, l'Anna l'espurna del sud, a l'amic Lluis Perez, que no sé si ja l'haurà fet o què, a la meva amiga Montse Valentí que acaba de descobrir això dels blogs, i a la companya de facultat Eulalia Mas, que va ser qui, sense ser-ne conscient, va reactivar la meva presència a la xarxa de blocs catalans.

Ara que parlo de l'Eulalia, no puc deixar de fer referència a l'amic Albert Canudas que recentment ha perdut el seu pare. Molts ànims Albert!

Doble joc

M'ha semblat molt curiós el primer reportatge de la sèrie Doble Joc, al Tarasca del Canal 33, basada en les accions d'espies i infiltrats catalans. Curiosa, arriscada i interessant proposta que ha començat amb el descobriment de la figura d'en Josep Mª "Txema" Aloi, un infiltrat policial a Terra Lliure.

Alguns dels episodis que venen, i que em temo que hauré de veure desde la distància, em semblen també altament interessants, com és el cas dels dos membres del PSUC Julià Fuster i Francesc Ramos, que van patir el gulag estalinista a causa de la seva discrepància amb la línia política del PCE, una mica seguint l'estela d'en Comorera.

Trobo a faltar però, entre les figures d'en "Garbo" i el "Cisne" la d'un altre infiltrat famós, qui es va fer dir durants anys i anys Jacques Mornard, belga, i en realitat era en Ramón Mercader, català, més conegut com l'assassí de Lev Davidovitx Bronstein, àlies "Trosky". Com és que encara ens hem d'acontentar amb la visió diguem-ne "freudiana" del documental "Asaltar los cielos" (1996, José Luis López Linares i Javier Rioyo) i encara no tenim una visió desde Catalunya d'aquest català "universal"?

Una història del 77... o d'abans.

Coincideixo -que ja és curiós, però no excepcional- amb la Pilar Rahola: avui és el primer dia del curs polític. Es pot dir que el flaix mediàtic de les eleccions de l'1 de novembre ens ha enlluernat fins avui, però ara que els nens ja han tornat a l'escola, que hi tornen a haver els embussos de sempre, que comencen les rebaixes i que els polítics es reuneixen a la moncloa, ara ja podem tornar a pensar en estratègies, facècies i travetes per a les properes eleccions municipals i autonòmiques de maig ( tot i que em sembla que al meu País Valencià fa temps que hi pensen i hi esmerçen tots els esforços!).

Avui, i per donar el tret de sortida a aquesta cursa embogida cap a la destrucció de l'adversari polític que és com algú sembla que interpreta les cites electorals, em trobo amb un article de l'Agustí Colomines a l'Avui, el diari dels amants del sadomasoquisme. En aquest article, el senyor "Estatut-jo-si-i-tu-més" Colomines ens explica una història de la transició d'aquelles que fan goig de contar: la història de la gènesi de Convergència Democràtica de Catalunya (no la de Catalunya Nord, la d'aquí, vaja, la C de CiU). La memòria històrica, ho torno a repetir, és una debilitat. M'atreveixo a seguir el senyor Colomines als temps heroics de les primeres eleccions democràtiques després de la República.

La memòria de la República era a la dècada dels 70 una cosa tangible, vibrant, que es podia sentir de la boca de molts dels que ho havien viscut en primera persona. I els partits, grups, pactes i moviments s'emmirallaven en els cinc anys prodigiosos de la generalitat de Macià i Companys amb voluntat de recuperar l'efecte d'abril del 31, de recuperar l'hegemonia política dels que Orwell va anomenar despectivament "els liberals petits burgesos", l'Esquerra Republicana de Catalunya, el que molta gent anomenava simplement, i en plural curiosament, les Esquerres. Durant la República, ser d'esquerres significava ser d'Esquerra, i això cobria des del què avui en diriem social liberals fins a marxistes convençuts de la branca socialdemòcrata, i no pocs llibertaris. Sense oblidar els catalanistes, federals o independentistes, però nacionalistes progressistes en definitiva.Un panorama molt llaminer, el de la hegemonia política cobrint el màxim de l'espectre polític, per a qualsevol que aixequés la bandera d'aquella unió de l'abril republicà i transplantar-la als cinc últims anys prodigiosos de la dècada dels 70. Això és el què va intentar Convergència. Ser l'Esquerra dels anys 70. Ser hegemònica al centreesquerra català, amb la vista posada a aconseguir el màxim d'autogovern possible. La Lliga no era un model, el model era Esquerra. El problema va ser que ERC no va acceptar la dolça dissolució al "cafè-nacionalista-per-a-tots" convergent. Això li va costar a aquella ERC la marginació política que sembla que es el què li desitgen des de llavors els qui es van creure allò de la "casa comuna del catalanisme".

L'altre problema és que Convergència a causa del què l'apologeta de "l'espai central del catalanisme" anomena l'absorció "en certs municipis un personal polític, diguem-ne, carca" es va convertir en el què és ara, la cara del conservadorisme català, una imatge gairebé simètrica, un segle després del què va ser la Lliga Regionalista. Sens dubte amb matisos liberals i radicals que no haguessin tingut cabuda a la Lliga del segle XX, però clarament identificable amb el partit d'en Cambó.

Sembla clar doncs el perquè fa tanta por a Can Conver ser titllats de conservadors, de lligaires, tot i coincidir amb la vella aspiració de la Lliga de ser els hereus únics del mas i els pubills a ciutat. Fa por perquè la voluntat fundadora era ser l'Esquerra Republicana, i no la Lliga. Però , ai làs, sembla que Esquerra també és i vol ser Esquerra, i tenint un original... qui compra una còpia?

El zenit del pragmatisme

Una generació mor. La generació del meu avi i d'en Carles Fontserè. La generació que va viure la república i va patir la guerra, la postguerra, la dictadura i l'exili. Una generació que va viure sota el signe de la revolució en la seva accepció més literal: canvi, capgirament.

Aquella generació ha influït terriblement en el present de Catalunya i en el present espanyol també, no descobreixo res. Tots, en major o menor mesura hi hem establert uns lligams emocionals amb aquells anys de revolució, que ens fan plorar quan veiem "Salvador" per exemple, a pesar de que el què pensessin aquelles persones estigués a anys llum de la nostra propia ideologia.

I és que a pesar que la imatge, les icones, aquella tasca d'agit-prop en la que Fontserè destacava s'ha mantingut en una especie de "noli me tangere", de intocabilitat divinitzada, la pràctica política s'ha convertit en un joc del presoner pur i dur. Res d'ideals de canvi, i molt menys praxis del canvi. Un cas molt clar és l'estranya "negociació" de l'Estatut, amb la por suprema del PSOE cap a qualsevol reconeixement nacional, por produïda no tant per conviccions pròpies, sinó per l'efecte devastador del "pànic a l'elector". Si reconeixem que els catalans són una nació, que poden constituir-se en estat, el votant espanyol no ens ho perdonarà mai. Ara s'ha reproduït en la "negociació" amb ETA. El terror a l'elector -espanyol- ha esguerrat qualsevol moviment positiu que el govern hagués pogut donar en la línia del què s'havia produït a Irlanda del Nord.

Evidentment qui trenca la treva és la culpable. ETA és la culpable de la violència. ETA és culpable del terror. ETA és culpable .

El PSOE és culpable d' haver arribat al zenit del pragmatisme: la immobilitat que provoca la por de perdre les eleccions. Com envejo la llibertat de moviments de la generació del meu avi!

El debat sobiranista i la societat civil

No som els únics que discutim sobre l'extensió del debat sobiranista més enllà de la política estricta. Al Québec també ho han reflexionat, en aquest cas pensant en els "artistes" - le mot n'est pas la chose - vs politics. Ho podeu veure en el següent reportatge



on es parla d'un dels grups que més gràcia m'han fet últimament, encara que ja fa temps que corren per Montreal, els Loco Locass. Com ells mateixos es defineixen, sobiranistes embogits.



Podeu trobar algunes traduccions de les seves rimes a l'anglès aquí. I aquí una mostra de la seva boutade symphonique, que trobo molt interessant, gravada el 19 d'agost de 2005, casualment el dia del meu 28è aniversari.

Un viatge al nou any

2007, l'any del 300 aniversari de la derrota d'Almansa. El dia 5 de maig de 1707, després de la batalla almansenca, el cavaller d'Asfeld començava el setge de Xàtiva, defensada per uns 700 anglesos i portuguesos, uns 1.500 maulets locals ( costerins, riberencs, de la safor i la marina en la seva majoria ) i un reduït nombre de voluntaris catalans. La defensa va durar fins el 6 de juny, quan Josep Marco "el Penjadet" va decidir capitular per la situació desesperada en què es trobaven les tropes i la població que dirigia.

Els 18.000 habitants van haver d'abandonar la ciutat. N'hi va haver que van anar a parar a les viles properes de Canals i de Montesa i entre ells, alguns dels meus avantpassats directes. Entre els dies 13 i 15 de Juny i per ordre del rei Felip V la ciutat va ser arrassada pel foc. Aquest any ho commemorem, socarrats i no socarrats, per no oblidar els "costos" de la nacionalització espanyola del País Valencià.

L'any 2004 es va celebrar el 75è aniversari de la publicació de la primera vinyeta de Tintin, el 10 de gener de 1929. Aquest any 2007 es commemora el centenari del naixement del dibuxant que el va crear, Georges Remi, Hergé. Durant tot l'any se celebraran exposicions, diades i actes per recordar el dibuixant belga.

Tintín també va viatjar a Xàtiva. Va ser a la película "Tintin et les oranges Bleues". I gràcies a això, els meus avis van poder tornar a veure la vella ciutat socarrada des del seu exili francès. I conta el meu pare que va veure alguna llàgrima valenciana aquell dia de 1965 al cinema d'Épinal.




El 2007 també serà un viatge de tornada, a aquelles llàgrimes que recordaven derrotes i llocs que s'havien perdut. I un viatge d'anada a la ciutat d'Hergé. Un any prou interessant per celebrar els meus trenta anys, crec.

L'últim post de l'any

... i fins aquí. Ara només queden els desitjos per l'any nou:

- Un any ple de somnis, il·lusions, projectes amb èxit, i moltes moltes ganes de fer coses per canviar, encara que sigui una mica, aquest món on vivim.

- Un país, el meu, que volem lliure, just, pròsper i que convidi a viure-hi. Independent en la interdependència en definitiva, igual que els danesos, els espanyols o els belgues, on els que decidim què fem amb els nostres recursos i les nostres possibilitats siguem les persones que hi vivim.

- Un poble, el meu, on s'aprofitin totes les seves potencialitats, del seu patrimoni i sobretot, de la seva gent.

- I per a nosaltres dos, molta alegria!!




Bon Any Nou 2007!

Camins al nou any

S'acaba malament. El 2006 no pot acabar així de trist. Espero que els camins que s'han començat no tinguen tornada.

Pels camins que he corregut no hi havia arbredes,

només dolors dels meus amors que vaig deixar enrere.

Davall del Sol el meu cor fou secant-se com la rissa

i el vaig deixar abandonat per caminar de pressa.

I en arribar al meu destí i ja tocant la porta

em preguntaren pel meu cor, no vaig donar resposta.

Vaig desanar el meu camí per vore si el trobava,

però camí que has anat ¡ai! ja no té tornada.

(Els Camins, l'Ham de foc. Lletra: Mara Aranda. Música: Efrén López )

Innocents...

Notícies que semblen inocentades... però no ho són:

- El representant al Congrés nordamericà del 8è districte de Carolina del Nord Robin Hayes anuncia la solució definitiva per acabar amb el "problema" d'Irak: convertir tots els musulmans al cristianisme. Les seves paraules literals

Stability in Iraq ultimately depends on spreading the message of Jesus Christ, the message of peace on earth, good will towards men. Everything depends on everyone learning about the birth of the Savior.

Allelujah!



- L' egodictador del Turkmenistan Saparmurat Niyazov sembla que no només és plorat pels seus conciutadans. Putin ( perquè no m'extranya), Bush ( com? el defensor de la democracia? ), Hu Jintao, i last but not least... Koffi Annan (!) tots van oferir les seves condolències al país que s'havia quedat orfe del seu malalt oficial d'estalinitis. No patiu, la Unió Europea no ha expressat cap opinió, com tampoc ho va fer en els 20 anys que aquest tirà va dominar la cinquena reserva mundial de gas. Per sort encara no canvien esportistes per la xarxa de gas local.

- Els cirurgians són més alts i guapos que els metges "normals". L'article que ho demostra s'acaba de publicar al British Medical Journal. Està pròxima la sortida d'un altre estudi que demostra que les llicenciades en sociologia estan més bones que els llicenciats en polítiques. Compareu-los si no:


Tres llicenciats en polítiques en ple procés creatiu.

Una llicenciada en sociologia en ple procés creatiu.

Per cert, ja li he dit, però igualment: FELICITATS!

Homenatge a Cesc

Avui ha faltat en Francesc Vila Rufas, Cesc, qui va ser ninotaire a l'Avui. Des d'aquí, el meu homenatge.

Europe is living a celebration

Curiós el concepte que tenen alguns sobre el què és Europa. Fixeu-vos:


(imatge extreta d'aquí ).

Bé, una de les notícies del dia, direu vosaltres. I jo, per on cau el poble anomenat "frontera francesa"? Em recorda a aquell article que vaig llegir fa temps d'en Quim Monzó on parlava dels estranys cartells anunciadors de "Girona-França", en lloc de "Girona-Perpinyà" o "Girona-Montpeller". Un lloc molt esotèric això del Llenguadoc Roselló pel què sembla, prou esotèric com per no merèixer tenir les seves ciutats com a destinació sinó la més genèrica i poc "transeuropea" fórmula de "frontera francesa".

Per a què la Memòria ?

Avui el projecte de llei sobre Memòria Històrica, completament insuficient -ho dic com a afectat- arriba al congrés [a la foto l'avi perales, Vicent Perales Tomàs, amb l'uniforme de la 40 divisió (Carrabiners) al front de Terol. Uns mesos després seria condemnat pel delicte d'auxili a la rebel·lió]. Demà la regidoria de patrimoni de l'Ajuntament farà un acte de presentació de les activitats fetes durant aquest any en aquest àmbit que ha estat moltes i molt ben fetes. Felicitats a en Josep Castells, regidor d'Esquerra, l'Enric Costa, el tècnic de patrimoni encarregat de dinamitzar l'àrea, en Joan Garriga, historiador infatigable i a tots els que fan possible que La Garriga s'estigui convertint en un referent.

Aquest és l'article que he escrit per a l'Aquí.

A vostès no els coneixia. Com els hauria de conèixer si van morir 40 anys abans que nasqués jo. Vostès vivien en un altre món. Avui pensem en altres coses, però potser no són tan diferents de les que vostès van viure. Vostès van veure les cases barates i nosaltres veiem l’especulació. Van veure com als de la rabassa morta se’ls desnonava, se’ls treien els camps que havien treballat tota la vida. Nosaltres veiem el mobbing immobiliari, com es desnona a gent de les cases on han viscut tota la vida. Vostès parlaven de murcianos, i parlaven amb les minyones valencianes que omplien les cases benestants. Nosaltres veiem magribins i llatinoamericanes. Vostès van veure com a les portes dels col·legis hi havia homes amb porres, per si algú no votava el què calia. Bé, això si que es diferent. Ara, molts, simplement, passen.

Potser és precisament per què no els recordem. Per què no els coneixem. A vostè, senyor Comère, que van matar perquè havia aixecat la veu contra la por del terror revolucionari. Vostè que havia defensat les classes populars. Vostè, un republicà catalanista, d’esquerra, és un exemple. Vostè senyor Corrons, que havia defensat l’associacionisme religiós, el catalanisme popular, sentit, impregnat del catolicisme que tant l’omplia i a qui van venir a buscar amb el seu gendre, en Xavier Albó. Vostè, senyor Corrons, és un exemple. I n'hi ha tants d'exemples que no recordem!

El seu era un altre temps. Un temps, però que avui hem de recuperar, perquè no pot ser que el seu exemple caigui en l’oblit més terrible, l’oblit dels que van vèncer i van voler fer creure que aquí no havia passat res. No sé si els agradaria poc o molt el món d'ara. No sé què en pensarien del preu de la vivenda, de les hipoteques, dels magribins i les llatinoamericanes, però igualment, el seu record s'ha de preservar. A vostès convé recordar-los, per què recordar-los és conèixer-nos.

A la foto Gastó Comère Poupée, alcalde d'ERC de La Garriga, assassinat l'agost de 1936 pel comitè local per haver-se oposat a la detenció i assassinat de persones de la FJC garriguenca.

Veniu a viure al mas.

Mira que m'agrada poc parlar del què fan o deixen de fer els altres. Però no he pogut evitar cert esborronament a la pell quan aquests dies he llegit el projecte polític que vol impulsar CiU com a revulsiu per aconseguir tornar a governar. Extranyament o no, Unió Democràtica ja ha alçat la veu contra aquest projecte de la "casa comuna del catalanisme", és a dir, el mas pairal polític, i extranyament , o no, estic molt d'acord amb Unió en aquest cas.

Perquè crec que és un error i fins i tot, perillós? doncs per dues raons bàsiques:

- Voler aglutinar tot el catalanisme vol dir voler convertir-se en partit únic del catalanisme. Quan es nega que els altres siguin catalanistes, s'està negant una cosa més important: que el catalanisme pot ser, i és, un moviment més àmpli que un partit polític o una federació de partits. Es converteix al catalanisme en un projecte de partit i no de país. Ara, què passarà si s'aconsegueix, CiU aglutina tot el catalanisme a la seva banda, i arriba el moment de l'alternativa democràtica d'aquí a vint, trenta o quaranta anys? Doncs que davant no hi tindrà un altre catalanisme, sinó una cosa igualment legítima que haurà fet créixer: l'espanyolisme anticatalanista. És això el què vol CiU per tornar al poder? Fer dos blocs, catalanistes contra espanyolistes?

- L'opció de convertir-se en un front nacional està molt bé si aquest front té unes idees clares sobretot en referència a la sobirania nacional. Però la federació CiU vol agrupar, segons les seves pròpies paraules a sobiranistes, no independentistes, autonomistes, conservadors, liberals i socialdemòcrates. I tenir-los a tots contents. Això, simplement, és impossible. Per a què serveix el mas pairal del catalanisme on l'única idea comú és la de governar ? Us sona? És el què està criticant ara mateix CiU del govern d'Entesa, la no coincidència de plantejaments per la diversitat de programes. És a dir, si volen fer el mateix que ja passa ara, segons ells, al govern d'Entesa, no seria una mica el "quitate tu que me pongo yo" ? Canvi? Recanvi? Más de lo mismo?

En resum amics de CiU, no em vull imaginar un règim de partit únic, on qui no combregui amb aquest partit no és catalanista, i on l'alternativa sigui l'anticatalanisme. On la cultura del pacte no existeixi sinó només l'adhesió a un principis prou vagues per a que tothom estigui content. On no és faci política sinó que es faci el què digui el que mani de torn. Aquest projecte fa tuf de totalitarisme, i em nego a que el catalanisme, que hem aconseguit que sigui transversal, pugui ser acusat algun dia de ser un règim de partit i totalitari. Per molt mas que sigui.

Te recuerdo

Te recuerdo Víctor,
te recuerdo Salvador,
te recuerdo Antoni,
te recuerdo Carmelo,

os recuerdo.

Te recuerdo Ana María,
te recuerdo Pati,
en este día de alegría, el dia internacional de los derechos humanos.

Símbols i legalitat

Hi estic d'acord, el govern està per complir i fer complir les lleis, compliu amb la legalitat. Reconeixement immediat de la unitat de la llengua catalana.


Ma mare em diu: Bandereta
Jo li dic que té raó
Perquè totes les banderes
van davant la processó.

Lletra: Plàcid Rosaleny, del llibre "Avingudes del desgavell"/Tradicional
Música: Miquel Gil/Tradicional

L'extranger sóc jo.

Acabant amb la Setmana del Québec a Can Perales m'aturo davant d'aquesta imatge:




Aquest és l'Stephane Dion, el nou líder del Partit Liberal del Canada. Un home prou interessant. En Miquel Iceta avui publica el discurs escrit amb motiu de la publicació en castellà del seu llibre: "La Política de la claridad". Ha guanyat al favorit Michael Ignatieff per un marge reduït pero suficient. En tot cas, els sobiranistes quebequesos ja s'estan fregant les mans, perquè Dion és la veritable bèstia negra dels Pquistes i és molt probable que aquesta controvertida figura ajudi -encara més- al creixement electoral del Parti Quebecois a les properes eleccions Quebequeses previstes al 2008. Esperem-ho.

Aquest doctor en Polítiques i especialista en Administració Pública va ser un dels principals ideòlegs i impulsors de la "Clarity Act" de l'any 2000, que estableix les condicions per a la celebració d'un nou referèndum de secessió. La seva postura és, molt resumidament, que no es pot assumir l'amenaça de la secessió com a forma de fer política i aconseguir "privilegis provincials" ( el Québec té la condició de província dins la federació canadenca). Igualment , tot i ser un federalista convençut - durant la seva joventut va ser, però, independentista- creu que l'opció independentista és legítima i el què és més important, ha de poder manifestar-se a través d'una consulta popular, pero no està justificada. Considera que no es donen les condicions d'extrema vulneració dels drets humans que justificarien l'autodeterminació colonial, i que no està justificat crear "extrangers" entre els que fa dos dies que eren els teus conciutadans.

Ara bé, em pregunto jo, Monsieur Dion, i si de fet l'extranger fos jo i els meus veïns? I si de fet no m'importés crear forasters sinó cohesionar als que ja són aquí? I si cregués que tenir dues identitats no és necessariament incompatible però tampoc que aquestes dues identitats siguin necessariament compatibles ? -ja m'he liat!-.

El més curiós del cas és que Stephane Dion no es cansa de comparar les situacions espanyola i candenca en general, i catalana i quebequesa en particular. Trobo molt interessants les seves reflexions, però crec que les lleialtats ciutadanes no es donen només en àmbits estatals, és a dir en els marcs del "jo ja sóc estat i tu no sé perquè ho demanes" que sembla que tant agrada als socialistes catalans i espanyols. Deixem a monsieur Dion capficat en com redreçar el Partit Liberal del Canadà i no l'agafem de model pel govern català.

Québec nació?

En JJ Navarro Arisa escriu avui un interessant article d'opinió en referència a l'extranya resolució del Parlament Federal canadenc d'Ottawa declarant solemnement que el Québec és una nació dins la unitat canadenca. Un govern conservador i unionista canadenc declarant que Québec és una nació... mmm alguna cosa fa olor de podrit. Quelqu'un peut me l'expliquer?

http://www.avui.cat/avui/diari/06/des/01/293195.htm