En temps de debats nacionals, un mica d'utopia. El nas de Cleòpatra, Catalunya Ràdio, 15 de Juliol de 2007. És una mica llarg, però molt interessant. Em quedo amb la cita que fa l'Oriol Junqueras d'en Salvador Seguí, el noi del sucre:
La independència no fa por a les clases populars a Catalunya, només fa por a l'empresariat català.
L'evolució social i demogràfica no estic segur si ha fet variar aquest aforisme de l'independentisme clàssic, però sens dubte ens permet reflexionar, per exemple, quin és el gran fre del sobiranisme a Convergència, a pesar de Carles Puigdemonts o Enrics Caneles.
Que hi ha gent amb ganes de desestibilitzar, ho tinc clar. Que es recullin algunes declaracions, i no altres, és com per preguntar-nos per la salut periodística del nostre país. Parlàvem, parlem molt de la qualitat dels nostres polítics i dels lideratges que ens calen, però ... i la classe periodística?
Carretero reitera que Reagrupament.cat no pretén ser un partit, sinó millorar ERC
(...) Per Carretero, actualment, hi ha milers d'"orfes de referent" a Catalunya que, fins ara, "s'abstenen" a les eleccions. Tot i això, ha volgut deixar clar que fins ara ERC ha estat "una eina útil", de manera que ha advocat per "anar tots junts si tots tenim el mateix objectiu".
Comencem per aquí. Tenim el mateix objectiu, i tant, i no calen messianismes per aconseguir-lo.
Tria tornar. Tria el levante. Tria l'Alameda. Tria la Reina. Tria bous. Tria paella Galbis. Tria Alejandro Sanz. Tria jubilats. Tria Gran Circo Fele. Tria Palasiet. Tria Jaleo Real. Tria frontenis. Tria Sirex. Tria carrera de cambrers. Tria campionat mundial de bebedors d'orxata i menjadors de fartons. Tria popular. Tria Rus. Tria Xàtiva.
Això de la mort, si em permeteu la irreverència, és un no parar. El cap de setmana passat, ens deixava Tony Wilson, l'home de Manchester, el promotor cultural més important dels anys 80 i prinicpis dels 90. Potser el nom no us dirà res, si no és que heu vist la pel.lícula semibiogràfica "24 hour Party People", però segur que heu escoltat alguna de les bandes que va ajudar a fer conegudes, començant per els Sex Pistols, que ell va presentar per primera vegada a la televisió l'any 1976, i continuant per les bandes més destacades de la new wave de Manchester, Joy Division, Durruti Column, Cabaret Voltaire, A Certain Ratio, New Order, Happy Mondays i tants d'altres que van passar per els catàlegs de Factory Records que ell va cofundar. Igualment important va ser la Haçienda, la primera macrodiscoteca digna d'aquest nom, inici de l'escena Madchester i de la cultura de clubs al Regne Unit i per extensió a Europa ( les primeres festes rave a Eivissa, i la popularització de la illa entre els britànics com a destinació de techno i drogues ve directament de les nits eivissenques de la Haçienda).
Wilson però, no era el típic "neng" del Merseiside. Va ser tota la vida periodista i agitador político-cultural, socialista convençut i partidari de la descentralització, cosa que el va portar, per exemple, a liderar la campanya per l'aprovació d'una Assemblea regional amb competències per a la regió del Nord-Oest d'Anglaterra on hi ha, per mencionar-ne dues, les ciutats de Liverpool i Manchester. El laborisme de Tony Blair (per què no m'extranya) va parar el pla de regionalització a causa del vot negatiu de la regió del Nord-est d'Anglaterra, l'any 1994, i segueixen així.
El curiós del cas és que Tony Wilson havia tornat a ser notícia últimament, tal i com recull el ciberperiodista Ignacio Escolar. En temps de documentals com Sicko, de Michael Moore, no hi ha cap Ken Loach de guàrdia per denunciar que la NHS (sistema mèdic anglès) no paga medicaments contra el càncer a famosos? Ni el mateix Moore ( que pinta un món de la seguretat social a Europa, i a Cuba -jejeje- com el paradís a la Terra) no podria afegir unes línies al seu documental, com per exemple, aquestes:
"I used to say some people make money and some make history - which is very funny until you find you can't afford to keep yourself alive.
"I've never paid for private healthcare because I'm a socialist. Now I find you can get tummy tucks and cosmetic surgery on the NHS but not the drugs I need to stay alive. It is a scandal."
En tot cas, que descansi en pau Tony Wilson. I gràcies per tot.
Ja és casualitat que la setmana en que celebraré el meu natalici estigui tan marcada per la mort. Sens dubte una de ben colpidora, la mort d'en Lluís Maria Xirinacs, fa que la setmana comenci amb un regust agre. En Xirinacs representava moltes coses per molta gent, i per a mi, representava la lluita sense descans per la independència de Catalunya. No estic ni estaré d'acord amb tot el que defensava en Lluís Maria, especialment la manera d'afrontar el conflicte amb l'Estat, perquè jo crec que la independència no arribarà amb la confrontació directa, sinó amb compromisos i acords, poc a poc, i enfortint la pròpia societat catalana i no dividint-la. Per això, aquest crit de llibertat, un crit en silenci, quina paradoxa, no és el meu camí. Tot i així, salut i respecte a Lluís Maria Xirinacs que ha faltat a Ogassa, lluitador per la pau i la independència.
El president d'Adif, Antonio González, ha criticat avui el disseny de l'entrada del TGV a Barcelona. González ha dit que ha estat 'el pitjor dels possibles', perquè conflueix amb una potent xarxa de Rodalia, que ara paga les conseqüències de les obres. El traçat que va de l'aeroport del Prat a l'estació de Sants el van aprovar els governs del PP, a l'estat espanyol, i de CiU, a Catalunya. El disseny, segons González, obliga a fer les obres del TGV a la mateixa zona on es desenvolupa el servei de Rodalia.
Que si, que tothom hi té culpa, ho veieu? Tothom, tots alhora, acusem ! Que si es culpa d'aquests per fer president a aquest, que si els altres van fer-ho pitjor, que si patatim que si patatam.
Solucions són el que calen i no pedaços. I solucions vol dir deixar-nos de partidismes gallinàcis i negociacions com Déu mana.
Mentre treballo, Ideario de Francisco M. Ortega Palomares, del seu llibre "Cuenta Atràs". Extremoduro van utlitzar alguns fragments d'aquest poema per a la seva cançó Standby. Extranyament proper al meu propi ideari.
Ideario
Me da vértigo el punto muerto y la marcha atrás, vivir en los atascos, los frenos automáticos y el olor a gasoil.
Me angustia el cruce de miradas la doble dirección de las palabras y el obsceno guiñar de los semáforos.
Me da pena la vida, los cambios de sentido, las señales de stop y los pasos perdidos.
Me agobian las medianas, las frases que están hechas, los que nunca saludan y los malos profetas.
Me fatigan los dioses bajados del Olimpo a conquistar la Tierra y los necios de espíritu.
Me entristecen quienes me venden clines en los pasos de cebra, los que enferman de cáncer y los que sólo son simples marionetas.
Me aplasta la hermosura de los cuerpos perfectos, las sirenas que ululan en las noches de fiesta, los códigos de barras, el baile de etiquetas.
Me arruinan las prisas y las faltas de estilo, el paso obligatorio, las tardes de domingo y hasta la línea recta.
Me enervan los que no tienen dudas y aquellos que se aferran a sus ideales sobre los de cualquiera.
Me cansa tanto tráfico y tanto sinsentido, parado frente al mar mientras que el mundo gira.
A Bèlgica, si ho recordeu, vam tenir eleccions el passat mes de juny, amb uns resultats que feien preveure unes negociacions per formar govern molt dures. El cas es que el complicat mecanisme que permet formar un govern ( que inclou el nomenament de dues figures, l'informador i el formador que són ben curioses des de la meva perspectiva) ha fet que encara no s'hagi arribat a ningun acord, i menys després de diverses errades del formador actual, el flamenc demòcrata-cristià Yves Leterme, que en principi és el que ha de tenir la responsabilitat de trobar una majoria parlamentaria suficient que doni suport al seu govern. Una d'aquestes errades, la més comentada sens dubte aquí i allà, va ser la sorprenent resposta a la pregunta: pot cantar la Brabançonne, l'himne nacional? el dia de la festa nacional belga, el 21 de Juliol. Sense venir a tomb, l'Yves va cantar la Marsellesa, i la resta ja és història com diria aquell.
Però del què s'està parlant més aquests dies no és de la Brabançonne, sinó, sorpresa, de la companyia nacional de ferrocarrils, la SNCB en francès o NMBS en neerlandès. A pesar de ser una companyia amb prou bona reputació, si la comparem amb la benvolguda RENFE almenys, s'ha convertit en el centre del debat sobre la reforma constitucional. S'està discutint en concret la possibilitat que les regions puguin intervenir en la gestió, conjunta, del servei de ferrocarril. A més de ser una qüestió tècnica per millorar la gestió, és també un gest simbòlic, perquè això significaria tocar un dels símbols "nacionals" belgues: la unitat ferroviària.
És ben curiós, tan lluny i tan a prop. A tot arreu, a Escòcia, al País de Gal.les, a Flandes, les quotes d'autogovern s'estan ampliant a base de dures negociacions competencials. Sembla que l'era de les proclamacions d'independència i les primaveres dels pobles han quedat ben lluny. Les independències, o interdependències del segle XXI arriben poc a poc, a ritme de tren.
algú dubta de la magnitud de la "globalització" cultural? Doncs que miri aquest vídeo, els millors artistes del Hip Hop mongol - de Mongòlia-, en estat pur.
Per cert, em preguntaven l'altre dia, quina música ballen els xinesos?
No puc parlar per tots, però el què jo ballava quan sortia amb els meus amics xinesos a Beijing és això:
Que ho preguntin a Navarra. Ja ho deia algú, el PSOE, en materia de demagogia, un 10, en valentia un 0.
Per sort, encara hi ha una altra manera de fer política, i espero que els quatre vots que aconsegueixi mantenir el PSOE a Talavera de la Reina per haver traït els seus electors navarresos els perdi a Navarra, a Catalunya o allà on encara hi hagi una mica de dignitat i de poliétika.
Vacances, primera part. Hi ha tants noms, tants riures, tantes paraules. Definitivament, sóc persona d'estiu.
- Des de l'avió, el canal.La ciutat, inmensa, feliç. Dies que t'omplen de veritat. Reflexions.
The air was dark above Gravesend, and farther back still seemedcondensed into a mournful gloom, brooding motionless over the biggest,and the greatest, town on earth
-Pizzes, riures, borratxes de Cocacola, mirant fixament els 30 als ulls. Us estimo.
-Santiago, Festigal, Dia da Patria, una, dues, tres, cent nacions en marxa.
Acabats d'arribar de shopping amb l'amic Narcis Sastre, l'amiga Montse Valenti i la meva companya la Laura Penya a les llibreries londinenques, no hi he trobat el Nacio.cat de l'admirat Saul Gordillo, que haure de comprar a Barcelona la setmana que ve. Sens dubte es un llibre desitjat, no nomes per mi, per poder repassar el projecte que van fer realitat un grup de visionaris i rememorar l'energia vital, l'impuls i el ciberpragmatisme del meu ex-professor, tutor i descobridor de vocacions a Esade el benvolgut Amadeu Abril.
Pero no es nomes a mi qui interessa. Fa dues setmanes, durant les jornades parlamentaries de l'ALE a Pamplona, el sociolinguista gal.les George Jones va fer esment en la seva taula rodona de la vitalitat i la qualitat de la blocosfera catalana, i va posar com a exemple la consecucio per primera vegada d'un domini d'internet per a tota una cultura, la catalana. Els gal.lesos han seguit amb molt d'interes l'evolucio de la comunitat catalana a Internet, i ara, amb el punt.cat som una referencia a tot el mon. Per fi, hauria de dir. Veieu si no, la pagina de la campanya per aconseguir un .CYM, un domini per la cultura gal.lesa, que s'ha emmirallat explicitament en la campanya catalana. Sentint a en George Jones, i a la Jill Evans, eurodiputada gal.lesa admirant els catalans per haver aconsguit el que ells nomes somnien, la veritat, em va omplir d'orgull.
Per cert, en Narcis, amb qui compartim experiencia blocaire a la capital del Tamesi, m'informa que ha guanyat un exemplar del Nacio.CAT. Es que hi ha gent que te sort, la maa............ Per cert, Saul, cal, urgentment i si no s'ha fet ja, una traduccio, almenys, a l'angles. Flamencs, gal.lesos, escocesos, vascs, tots volen saber com ens ho hem fet. I potser seria bo trobar llibres que ens facin sentir orgullosos com aquest a Londres.
Seguint el mem de l'amic Narcís Sastre, i aprofitant que demà començo la primera part de les vacances, aquí teniu el meu travel wishlist:
Vull anar a:
Xile i l'Argentina
Australia i Nova Zelanda ( en un any de viatge, si pot ser)
Sudàfrica
Midwest nordamericà
Repúbliques centreasiàtiques (Uzbekistan, Kirguizistan, Kazakhstan, Turquestan-Xinjiang, ... you name it. Per cert li robo la idea a la meva amiga Laia Azcona, a veure si hi podem anar tots junts algun dia).
i tants d'altres llocs ... com coi m'ho he fet per posar només cinc destinacions??
Vull tornar a :
Beijing, Shanghai, Taipei, Kuala Lumpur, Bangkok ( perdoneu, però totes estan lligades a l'experiència asiàtica i no entendria l'una sense les altres).
La Garriga-París-Londres ( afortunadament en breu ho podré realitzar).
Eslovènia
Letònia
Bombai i la Índia en general.
Com que no sé a qui passar-ho, ho deixo ben obert per a que tothom pugui afegir-s'hi (especialment a la comunitat floguera, my own very special Laura, a la retrocunyada, i demés pobladors de la vida virtual alternativa al blog polític i/o tradicional).
I ja que hi sóc, aprofito per llençar una idea per a tota la comunitat blocaire que s'hi vullgui afegir:
perquè no fem, un dia, un parell de dies, o una setmana, depenent de les moltes o poques vacances i ganes que en tingueu, alguna visita a comunitats blocaires d'altres nacions, països, estats o àmbits lingüístics? Jo ja he començat amb la vital comunitat blocaire gal.lesa, encara que per desgràcia no puc seguir als que escriuen en gal.lès ( una comunitat soprenentment àmplia).
He seleccionat aquest quatre guies pel periple gal.lès:
-Blog Cymru ( pronunciat "cumri"), bàsic, un agregador de blogs del País de Gal.les. -Assembly notes, un bloc on se segueix l'actualitat política gal.lesa. -The ForumWales Blog, on es comenta tot el que podeu somiar sobre el País de Gal.les. -Welsh Independence, un blog d'actualitat política des d'un punt de vista independentista gal.lès i d'esquerres.
Durant aquesta propera setmana, doncs, us convido a les meves vacances blocaires i us faré cinc cèntims de l'actualitat que vagi trobant a la cymraegsfera.
Cada 11 de juliol se celebra a Flandes la festa nacional, la Vlaanderen Feest. És, com no podia ser d'altra manera, la commemoració d'una batalla, amb victòria flamenca, per variar. L'11 de juliol del 1302, prop de Kortrijk ( en francès Courtrai) les tropes flamenques de les ciutats de Bruges i Gant van derrotar l'exèrcit reial francès que pretenia fer efectiva la dominació nominal sobre el comtat de Flandes. Era una de les primeres vegades que tropes d'infanteria derrotaven a camp obert a tropes de cavalleria pesada, i alhora era una de les primeres victòries de burgesos i pagesos contra un exèrcit de nobles. La batalla en neerlandès s'ha anomenat De Guldensporenslag que significa "la dels esperons d'or" per la gran quantitat d'esperons que els ciutadans-soldats flamencs van arrabassar als cadàvers dels nobles francesos.
Ja veieu. Això de les batalles i les festes nacionals està ben estès universalment. Per cert, el mateix any 1302, Roger de Flor fundava la "Companyia Catalana" de resultes de la pau de Caltabellotta, que indirectament va ser propiciada per la mortaldat de cavallers francesos a Flandes. La resta ja és història. I qui diu que no som al cor d'Europa?
Durant aquests dies el grup parlamentari de l'Aliança Lliure Europea i els europarlamentaris verds convidats Raül Romeva i Gerard Onestà hem tingut l'oportunitat de visitar la ciutat de Pamplona on hem realitzat les jornades parlamentaries Estiu-2007. L'acollida, excepcional per part dels nostres companys d'Eusko Alkartasuna i Nafarroa Bai en el marc incomparable de l'inici de les festes de San Fermin. Durant tres dies hem discutit de política de diversitat a la Unió Europea, del fort sector de les energies renovables a Navarra en particular i a EuskalHerria en general, i dels pactes que no arriben. Conclusions:
-Per fer polítiques de suport a la llengua euskera no se la pot marginar en guetos territorials. És absurda la divisió territorial que s'aplica actualment a Navarra i que diferencia diferents zones d'oficialitat ( i de no oficialitat) de l'euskera. Això no contribueix en res ni a la promoció de l'euskera, ni a l'extensió de la llengua com a patrimoni de tots els navarresos i bascos. I el què es pitjor, els socialistes navarresos, ( que per cert, fins fa 20 anys formaven part dels socialistes bascos, tot s'ha de dir) estan posant damunt la taula de negociacions condicions inacceptables en la nova llei de normalització de l'Euskera. De la UPN ja es podien esperar aquestes coses, però dels socialistes?
-Per tenir una política energètica i crear les condicions favorables per a què cada dia més i més empreses inverteixin en el sector de l'nergia renovable, calen instruments pressupostaris adequats. Euskadi els té i Navarra també. Catalunya no, i així anem. Navarra i Euskadi són líders europeus en implantació de empreses que aposten per les energies renovables, i a Catalunya encara discutim sobre les balances fiscals. Ens anem quedant enrera, i al final ens agafarà un toro.
- Els socialistes són porucs per naturalesa. El PSN, tercer partit navarrès exigeix al segon, Nafarroa Bai que per pactar han d'accedir a renunciar a la presidència, i conformar-se amb dues carteres d'onze. Si si, no ho heu llegit malament. El segon partit més votat a Navarra només disposaria de dos seients a l'executiu foral. Us imagineu si Esquerra com a tercer partit català hagués exigit la presidència i 8 carteres al govern català, i hagués ofert al PSC la generosa quantitat de dues carteres al govern de la Generalitat? No us extranyarà doncs sentir que els amics de Nafarroa BAi, Uxué Barkos i Maiorga Ramírez estaven molt i molt indignats amb la postura del PSN i del PSOE. Si no volen pactar amb basquistes que ho diguin, i avall!
La nota curiosa d'aquests dies, va ser assabentar-nos de que hi ha "divinos", corredors veterans que porten propaganda a les seves camisetes, i cobren alguna mena d'esponsorització per córrer els encierros. Per sort, la massificació d'aquests dies de cap de setmana ha impedit que les camisetes facin el seu efecte publicitari. Per una vegada, gràcies a déu per les masses!
Si, el clip d'avui a Vilaweb TV m'ha ensenyat la veritat. El senyor Vidal-Quadras, -sorpresa!- afirma taxativament que ell voldria que el català fos més present a les institucions europees, però -ai làs- no n'hi ha cap necessitat. Com tampoc hi hauria cap necessitat de deixar de dependre energèticament de tercers països com vostè proposa, per altra banda. Proteccionisme energètic senyor Vidal-Quadras? Total, per a què? Si això no importa a la gent! Que no ha llegit la última enquesta de la Secretaria General de Joventut on s'afirma que el què realment preocupa als joves (els seus votants del futur, senyor Vidal Quadras) són els problemes d'habitatge, de feina i els derivats de la immigració? Els problemes de defensa de la llengua i de sobiranies, senyor Vidal-Quadras no arriben fins al quart lloc ( un "llunyà" quart lloc com bé remarca el Periódico) amb un 13,2 % d'incidència en la població juvenil. No sé trobar on hi ha la preocupació per els fluxos energètics que ajuden a esclafar els molts mals aliments que alimenten aquests criatures, però tot i així aquesta és la seva principal preocupació en la seva feina parlamentaria segons tinc entès.
Com? Què? Ai, perdoni senyor Vidal Quadras, ara ho veig. Si té raó, en realitat si que s'ha preocupat de la llengua, almenys en una ocasió: en aquesta pregunta parlamentaria en referència a les activitats de comunicació de la Comissió Europea i apropament a la ciutadania. Ves per on, la pregunta que va fer conjuntament amb la seva col·lega Pilar del Castillo si que es preocupa de la llengua -castellana, of course-.
El pasado 17 de noviembre, en la sección «A través de Europa» de la página web de la Comisión Europea en su versión en español, aparecía una noticia (http://ec.europa.eu/news/around/061117_6_es.htm) sobre la XIX-Cumbre Hispano francesa. La Cumbre se celebró el pasado 16 de noviembre en la ciudad española de Gerona. Dicha noticia sólo está disponible en catalán.
¿Considera la Comisión Europea que esa información sólo atañe a los ciudadanos españoles que hablan catalán?
¿Considera la Comisión Europea que esa información sólo debe estar disponible para los ciudadanos españoles que hablan catalán?
¿Considera la Comisión que la publicación de noticias sólo en esa lengua, que es cooficial en la región de Cataluña, es eficiente de cara a la estrategia de comunicación de la Comisión, o por el contrario piensa traducir al castellano (lengua oficial y común de todos los españoles) de manera sistemática todos los documentos y noticias que aparecen en la versión en español de su página web a fin de que todos los españoles comprendan sus contenidos?
Però tranquils, segons l'eurodiputat Raimón Obiols, quan a Espanya s'acabi el procés de "federalització" - no ho ha dit rient, ho podeu comprovar- tots aquests petits detalls d'incomprensió de la diversitat catalana seran resolts i viurem al paradís icaritzant de l'"Espanya plural". I després diuen que a Esquerra vivim en un núvol...
...i finalment Merkel no va ser Bailly, però ja tenim les bases per a que la propera conferència intergovernamental sota presidència portuguesa ens aprovi el Tractat de Reforma. Sens dubte, ni Constitució, ni tot el contrari. En definitiva, un petit avanç cap a la mateixa Europa de Maastricht i Niça. Un model del que ja hem vist la inoperativitat, però que és el millor que es pot tenir en aquest moment. La Unió es dota de prinicipis de subsidiaritat (entre d'altres) que només poden ser exercits per parlaments nacionals i representants estatals. Ja hi tornem a ser.
Un cop més haurem de demanar permís al nostre benvolgut govern espanyol de torn per defensar els nostres interessos a Europa (i qui diu permís diu discussions, negociacions, declaracions, estira-i-arronses amb la conseqüència final de més teories de la reforma de l'estat i tornem-hi que no ha estat res). Oi que seria fàcil si tinguessim la mateixa capacitat de relacionar-nos amb els nostres veïns, socis i aliats que Letònia, Dinamarca, Irlanda o els Països Baixos?
I per cert, els grans triomfadors al circ mediàtic brusel·lenc són els entranyables germans Kazcynsky, dels qui ja vaig parlar en aquest post. Mentre negociaven amb arguments tan "racionals" com la hipotètica població polonesa en cas que la Segona Guerra Mundial no hagués succeït (m'encanten les ucronies, fins i tot diria que són el meu gènere de ficció favorit, deu ser que en el fons si que sóc un nacionalista clàssic, però per què no pensar també en el meravellós període del Potop Szwedzki ?) a Polònia es prohibien els top less a la platja. Amén germans, aneu en pau i que ben aviat us votin per fer-vos alts representants a l'Aràbia Saudita.
20 de Juny de 1789. Jean Sylvain Bailly llegeix amb veu clara el text que ha escrit Gui-Jean-Baptiste Target. La declaració solemne, coneguda avui com el Jurament del Joc de Pilota, explicita que els diputats dels Estats Generals que s'hi adhereixin no es separaran i actuaran conjuntament fins a aconseguir una constitució per a França.
L’Assemblée nationale, considérant qu’appelée à fixer la constitution du royaume, opérer la régénération de l’ordre public et maintenir les vrais principes de la monarchie, rien ne peut empêcher qu’elle continue ses délibérations dans quelque lieu qu’elle soit forcée de s’établir, et qu’enfin, partout où ses membres sont réunis, là est l’Assemblée nationale ;
Arrête que tous les membres de cette assemblée prêteront, à l’instant, serment solennel de ne jamais se séparer, et de se rassembler partout où les circonstances l’exigeront, jusqu’à ce que la Constitution du royaume soit établie et affermie sur des fondements solides, et que ledit serment étant prêté, tous les membres et chacun d’eux en particulier confirmeront, par leur signature, cette résolution inébranlable.
Coincidències. Una constitució nonada, i la ferma voluntat de no dissolució fins que no es resolgui l'impasse. Avui sembla que els caps d'estat i de govern mirin més al Jeu de Paume que no al consell europeu que se celebrarà d'aquí a unes hores a Brusel.les. Però la pregunta clau és: canviarà alguna cosa aquest nou Tractat de Reforma?
La meva simpatia per en George Bush és àmpliament coneguda. Un personatge que passarà a la història per les seves criticades polítiques neoconservadores, però que segurament voldria passar a la història per el seu idealisme liberal-internacionalista. Un personatge a qui es posa d'exemple universal de com no gestionar una política d'acció exterior . Un personatge que ha aconseguit que l'esquerra internacional tingui un argument irracional amb el qual respondre als reptes de la immigració, la seguretat i els altres grans temes de l'agenda política conservadora: islamisme? La culpa d'en Bush. Terrorisme? La culpa d'en Bush. Reforma de l'estat del benestar? La culpa d'en Bush. I qui diu Bush diu "els americans".
Tanta propaganda anti-Bush però, se m'ha fet absolutament indigesta. I ha arribat al punt de tenir l'extranya sensació de sentir-me solidari amb els albanesos que aclamaven al president nordamericà aquesta setmana passada durant la seva visita de suport al país i a la independència de Kosovë. I perquè ? Tan simple com afartar-me de llegir el què sembla la notícia més important que ha passat a Albània des de la crisi del sistema piramidal: la pèrdua-robatori del rellotge del president dels Estats Units. Mare de Déu. Només faltava remarcar la feliç coincidència que la presentadora del Telenotícies albanès porta el bonic nom de Monika Stafa, un nom ben típicament albanès.
És aquí on ens hem d'agafar els progressistes o l'esquerra del segle XXI? Al canell d'en Bush i fixar-nos si efectivament els qui l'aclamaven eren una trepa de lladres traficants de rellotges presidencials i puguem riure a cor batent durant dies i dies llegint el Guardian i El País? Hem d'expandir el mite d'un país, Albània, i d'una gent, els albanesos, que només serveixen per robar rellotges? Hem d'enfonsar la reputació dels albanesos per poder riure més a gust de la proverbial estupidesa d'en George W. ? No m'extranya que arrassi en Sarkozy, que guanyi la dreta a Alemanya, a Bèlgica, a Suècia si davant tenen uns personatges que com a alternativa en matèria de política internacional tenen presentar una foto d'en Bush amb cua i cornamenta de gran-boc-capitalista-imperialista.
Davant de casos aguts com els que llegeixo al The Guardian recomano la lectura del manifest d'Euston, clarivident i absolutament necessari en temps de desconcert progressista que vaig descobrir gràcies al meu bon amic Narcís Sastre.
I qui no, sempre podrà seguir rient les gràcies homòfobes dels defensors de la ortodòxia progre per enfontre'ns dels "americans". Que bé que siguem els bons, oi?
Després de setmanes de feina, de campanya i d'idees, quan arriba la nit electoral i comencen a sortir els resultats, la tendència universal és a veure-ho com un partit de futbol, nervis, expectatives i finalment grans alegries o decepcions. Aquest cap de setmana ho he tornat a viure a Flandes. Després de veure el desastrós resultat del Barça, ahir a la tarda vam rebre un altre cop. La nostra formació germana, Spirit perd tots els seus diputats a la Cambra de representants Belga, i conservarà possiblement només dos senadors. Un resultat que ningú s'esperava i que representa un cop terrible a l'esquerra i el progressisme a Flandes. De fet, l'esquerra al conjunt de Bèlgica ha sortit greument tocada d'aquestes eleccions, però especialment el SP.a, el partit socialista flamenc. La incapacitat dels socialistes flamencs de presentar-se com una força "realment" flamenca, ha fet que els seus votants fugissin cap als Verds, molts soprenentment cap als llibertaris conservadors de la nova Llista Dedecker , i sobretot cap a l'aliança de nacionalistes i cristianodemocrates de la CDenV-NVA ( un calc de CiU, però on la veu cantant la porten els cristianodemòcrates). Són les coses que passen quan no es parla de la qüestió nacional en una societat que s'esta comunitaritzant cada dia més.
La paradoxal conclusió de les eleccions és que sembla que la independència de Flandes no està més a prop, però sens dubte el trencament de Bèlgica s'accentua.
Si, estic d'acord en què cal un nou lideratge per al projecte d'Esquerra, que no és més que el projecte d'aconseguir més benestar mitjançant la consecució d'un estat propi. Cal un nou lideratge que deixi clar que el nostre objectiu és la regeneració política, entesa com l'acostament, anàlisi i resolució de les verdaderes necessitats de la ciutadania i no el simple atac-i-defensa dialèctic d'altres opcions polítiques. Cal un nou lideratge per renovar la imatge de partit proper, amb un missatge clar i entenedor.
En definitiva, cal un lideratge nou per seguir ampliant la base social que farà possible que puguem viure en un estat sobirà, interdependent amb la resta d'estats del nostre continent i del món.
No crec que calguin ni salvapàtries, ni cridaires, ni besadors de senyeres, ni defensors de l'Àlamo nacional, ni oportunistes. Cal un lideratge seriós, que sumi i sobretot, sense hipoteques prèvies.
I sens dubte, ens cal repensar els pactes que mantenim amb altres forces polítiques amb franquesa, amb valentia i amb seny, sabent que si es fa gestió però aquesta gestió no se sap vendre o no es pot vendre, no serveix per a res.
Aquesta entrevista és una conducta inapropiada. Què vol dir "alcalde electe"? Es que s'han celebrat eleccions amb llista uninominal i el senyor Jordi Hereu n'ha sortit electe? O és que la força més votada sempre ha de ser considerada "electe"?
Aquesta imatge es completament inapropiada.
A més no reflexa la realitat: que el candidat Jordi Hereu ha aconseguit els pitjors resultats del PSC-PSOE a l'ajuntament de Barcelona en 30 anys. A la mateixa plaça, fa 3 anys, el candidat Artur Mas feia el mateix numeret al cantó oposat. Havia aconseguit els pitjors resultats de la història per CiU però tot i això entrava aclamat al Palau de la Generalitat.
Aquesta manera de desacreditar la democràcia ignorant baixades de vots absoluts i abstencions són les que generen desil.lusió i cansament a l'electorat. Potser que ens paressim a reflexionar.
i quan arriba el moment de les conclusions sembla que no puguem verbalitzar-ho. En fi, el resultat d'Esquerra a La Garriga és terrible, una pèrdua de més de mil vots i tres regidors que ens converteixen en la cinquena força municipal. Ara, com diu el topic, a treballar de valent per consolidar l'espai d'esquerra independentista del poble que no ha desaparegut, sino que continua jo diria que fins i tot reforçat, pero per desgracia disgregat i on Esquerra ja no n'es l'aglutinador principal.
El missatge del poble és clar, les baralles no agraden a l'electorat. Haurem de ser constructius i recuperar la confiança de qui creu que els politics son tots iguals. Es l'hora de passar de la proposicio a la realitzacio, i es aqui realment on ens hem de guanyar els vots.
El dia 15 de gener de 1940 el meu pare tenia 4 dies. El meu avi sentia els sorolls del carrer a través de les reixes de la presó model de València on estava internat a l'espera de la sentència, condemnatòria sense dubte, i no tenia ni idea que la seva dona ja havia parit i patia cruelment el fet de ser la dona del secretari local del Partit Comunista i membre voluntari de l'Exèrcit Popular de la República. Aquell dia una nova tongada de presoners entrava a la presó des de Portaceli. Un rumor s'extengué entre els interns: el doctor Peset, el doctor Peset!
Joan Baptista Peset era molt conegut a la València republicana. Una ment brillant que sempre havia treballat per millorar les condicions sanitàries i de vida dels més febles, dels treballadors, dels llauradors que no es podien permetre pagar els avanços mèdics. Era diputat a les Corts de la República i membre destacat del Front Popular valencià. Quan la guerra estava acabant, el doctor Peset va considerar que no havia de témer res. Ell personalment, i a casa seva, havia amagat i protegit a gent de dretes perseguida per les milícies, havia intentat ajudar al coronel Casado a acabar la guerra de la forma més humana possible, i havia renunciat a l'exili, perquè volia seguir exercint la medicina. Els falangistes valencians, però, tenien una missió: eradicar qualsevol símbol d'esquerres a una de les ciutats més d'esquerres i republicana de tota la Península Ibèrica. I Peset era un símbol.
El meu avi el va conèixer a la presó. Una persona digna, contava sovint, un intel.lectual que mai va defallir. Al meu avi el van traslladar a Terol i a Énguera posteriorment, i no va conèixer el destí del doctor Peset fins molts anys després. El 24 de de Maig moria un heroi valencià, afusellat a les tàpies del cementiri de Paterna. Avui, la Universitat de València i Valencians pel canvi li reten un homenatge molt merescut.
Us enrecordeu d'en Wouter van Bellingen, el primer regidor negre de Flandes? Doncs aqui el teniu, en plena campanya electoral, amb la meva petita aportació
19 d'agost de 1991. El dia del meu 14è aniversari. Aquell dia em vaig llevar tard i la mare tenia la ràdio encesa a la cuina. Notícies sorprenents. Al país dels soviets hi havia novetats. Un nom acompanyaria les imatges de l'intent cop d'estat, Boris Ieltsin. Aquell dia la història es podia gairebé tocar, i nosaltres de ben segur podíem veure-la en directe. El dia següent, mentre menjava les restes del pastís d'aniversari mirant la tele, vaig descobrir per primera vegada l'existència de dos petits països del Bàltic, Letònia i Estònia, que es declaraven oficialment independents després d'una revolució democràtica i pràcticament sense violència, el que de per si ja era un mèrit tenint en compte que la potència que els havia dominat era la Unió Soviètica, no gaire coneguda per la seva pietat amb moviments subversius.
Des de llavors m'ha interessat l'evolució d'aquests països del Bàltic. I no només a mi. Durant els 90 l'accessió a la independència dels letons, estonis i lituans era el model i la consigna a seguir pels independentistes catalans. Avui en dia però, la situació ha canviat.
He estat aquesta última setmana a Letònia, convidat per l'Aliança pels Drets Humans en una Letònia Unida, un partit que reclama un tractament igualitari per tots els ciutadans de Letònia, sigui quin sigui el seu origen nacional. Es calcula que els letons d'origen rus representen actualment gairebé un 30 % de la població, i a la capital, Riga, representen gairebé la meitat dels seus ciutadans. Durant el període d'accessió a la Unió Europea, els tres països Bàltics es van comprometre a reformar les dures lleis de ciutadania en vigència, creades exclusivament per impedir que hi hagués una comunitat nacional "no bàltica" en disposició de posar en perill la independència dels petits estats. Tot i la pressió internacional, els requisits no van canviar ni amb l'entrada a l'OTAN ni amb l'entrada a la UE, que sens dubte reforcen i garanteixen la independència dels estats Bàltics enfront de Rússia. Els russòfons de Letònia i Estònia doncs, són la víctima perfecta quan es tracta d'augmentar vots a base de nacionalisme primari. L'accés a la ciutadania es fa amb comptagotes, i no hi ha cap mena de garantia social ni civil per a persones que porten vivint als estats Bàltics tota la seva vida, però que tenen l'estigma de ser descendents d'immigrants soviètics.
Durant aquests dies a Riga, la gent amb qui he parlat s'han mostrat summament interessats en el model d'integració nacional català, i la via catalana a la independència que proposa Esquerra. Remarquen que els estats Bàltics s'haurien de fixar més en les polítiques d'integració catalanes, que permeten que els catalans siguem bilingües sense problemes, alhora que defensem la nostra llengua. Sens dubte, Letònia i Estònia son models que s'han d'estudiar profundament i treure'n les conclusions pertinents: quan ens independitzem, quina haurà de ser la nostra relació amb Espanya ? Es pot reconèixer la doble nacionalitat per qui ho desitgi ? Quins avantatges ens dona el fet de ser bilingües en el mercat global ?
a la foto, manifestació de membres de l'Aliança pels Drets Humans en una Letònia Unida manifestant-se pels carres de Riga.
A l'equador de la campanya electoral municipal, un dubte existencial m'assalta:
realment, es util el blog com a instrument de campanya?
Haurem de fer numeros, amb correlacions amb visites i vots, a veure quins resultats ens donen. El problema, es clar, sera tenir unes dades fiables sobre el nombre de visites, visitants unics i clics.
Jo de moment, em segueixo conectant, i fruint del bloc mes constant i actualitzat d' aquesta campanya local, el del nostre alcaldable, i proper alcalde de La Garriga, Oriol Ramon - que Deu i les ments independents em perdonin la meva parcialitat, pero realment crec que amb ell La Garriga faria el canvi que necessitem-.
Es gairebé un axioma matemàtic: cada cop que s'aproximen eleccions, el centre, aquell espai polític en què no es va fixar Karl Marx, és converteix en un punt del continu polític que augmenta de volum exponencialment. Al Parlament Europeu, la maregassa a l'habitualment tranquil mar del centre es perfectament observable a ull nu. La passada setmana, 3 diputats europeus van decidir abandonar els partits pels quals han estat escollits i han seguit la línia del que la nova filosofia maragalliana definiria com l'espai del "Partit Demòcrata Europeu", el centre que no és conservador, en definitiva.
El primer cas, i potser el més xocant, és el del fins ara eurodiputat dels Verds Jean Luc Bennahmias que ha decidit seguir el camí del Moviment Demòcrata d'en François Bayrou. El sorgiment d'aquest nou partit ha estat seguit atentament per els ecologistes francesos, que desconfien, en general, de les propostes "velles i gastades" dels socialistes i veuen amb bons ulls una renovació del centre esquerra. De moment la històrica ecologista Corinne Lepage i el ja mencionat antic secretari nacional dels Verds, Bennahmias donen suport al nou moviment demòcrata. Curiosament és a Europa on en Bayrou ha trobat la majoria del seu suport: dels 11 eurodiputats de la UDF, 8 s'han declarat partidaris del nou Moviment Demòcrata, a més de l'eurodiputat verd mencionat.
I si mirem una mica més al nord, dos eurodiputats danesos, Anders Samuelsen i Gitte Seeberg, juntament amb el popular Nasser Khader (un polític social liberal danès d'origen sirià, molt i molt crític amb la contemporització amb l'islam més dogmàtic) també han estat notícia aquesta setmana quan han creat la Ny Alliance (Nova Aliança). Aquest nou partit danès, sorgit de les rengles de l'antic partit social liberal Radikale Venstre i d'alguns dissidents del partit conservador Konservative Folkepartei ha tingut una acollida espectacular: del no res, han aconseguit que les enquestes els hi donguin un 16 % de la intenció de vot, convertint-los en el tercer partit del Folketing danès si se celebressin avui les eleccions ( i que a causa de la migrada majoria de la coalició que governa el país escandinau, podria ser que fossin aviat). De nou, ens trobem davant un partit que es defineix com a centre pragmàtic, exactament en la línia d'en Bayrou i possiblement de la d'en Maragall.
Es mouen coses al centre, i em sembla que encara ens en falten algunes per veure.
Quan la trompeta va sonar, tot estava preparat a la terra i Jahvé va repartir el món:
a Marina d'Or Corp., a Ecclestone Co. a Agag Ind. America's Cup Invst, i altres entitats els hi va reservar el més sucós, la costa central de ma terra la dolça cintura del meu País.
Sembla mentida però he acabat trobant un paral·lelisme entre la victòria del SNP a Escòcia i la de Nicolas Sarkozy a França. Els dos èxits electorals han estat revolucionaris en el sentit més literal del terme; canvien, sembla que irremeiablement el paisatge polític dels dos països.
Anem a pams. Tant l' SNP com en Sarkozy han plantejat aquestes eleccions com opcions contra l'establishment. Han baixat a nivell de carrer, parlant al ciutadà de peu, mantenint una posició crítica amb l'status quo, però oferint alternatives que semblen perfectament viables. Sorpresiu, realment. Que en Sarkozy es presenti un candidat contra l'establishment es realment una jugada mestra, tenint en compte que no hi ha major representant de l'establishment que el líder de la UMP. De fet, si matitzem però, el què ha fet en Sarko és presentar-se com el candidat anti establishment intelectual, és a dir, presentant-se amb idees directament importades del new Labour i fins i tot del neoconservadurisme estadounidenc i contraposant-les al pensament del 68, que ha definit com a caduc i causant directe dels mals de França actuals. Aquesta victòria doncs, representa també un cop ideològic directe als gairebé últims representants de la socialdemocràcia clàssica. Les crides a la refundació del PS i l'efecte Maragall al socialisme nostrat són mostres ben evidents que s'està produint un moviment sísmic molt important al socialisme europeu, que va començar al Regne Unit - que és on habitualment comencen els terratrèmols polítics europeus- i que s'està estenent arreu.
I l'altre gran terratrèmol, la constatació que un partit tan absolutament antiestablishment com l'SNP aconsegueix atraure la majoria dels vots escocesos amb un discurs entenedor, pragmàtic, realitzable, i absolutament revolucionari a l'hora, em convida a pensar que definitivament, els grans mantres polítics que hem estat escoltant durant molts anys a les columnes d'opinió dels diaris antiindependentistes són la prova definitiva que la por que ens tenen, la por que tenen a un canvi radical, nacionalment i política és completament fundada.
Ara seria hora d'aprofundir en línies d'acció per avançar, fixant-nos molt bé en com està canviant, ideològicament, el món.
Durant tota aquesta pasada setmana, l'Aliança Lliure Europea ha celebrat una serie d'actes amb la pau com a tema central. L'Assemblea General de l'ALE ha estat dedicada aquest any a donar suport a les iniciatives per la pau i el diàleg que el nostre partit membre Eusko Alkartasuna està impulsant a EuskalHerria, i a commemorar el 70è aniversari del bombardeig de Gernika per part de l'aviació nazi.
Dos temes sens dubte que estan profundament lligats al subconscient basc. La destrucció de la guerra civil, l'odi que hi va germinar, la repressió brutal del règim franquista, els estats d'excepció als 70 van ser un caldo de cultiu perfecte per la violència d'ETA, com tots sabem. Ni ahir ni avui però, aquesta violència estava justificada, però no ens podem abstraure de les condicions socio-polítiques que la van veure néixer i l'han perpetuada. Ho vam poder comprovar, un cop més, a la taula rodona que vam tenir el gust d'organitzar, amb la presència d'un destacat membre del SDLP irlandès, el seu actual president Sean Farren, i amb la veu del pare Gaston Pietri, un home molt vinculat a la cerca d'una solució pacífica al conflicte larvat a la illa de Còrsega. Conflictes diferents, veus molt dispars, solucions absolutament distintes, però un mateix pòsit: la solució sempre, sempre, passa pel diàleg de les dues parts.
Avui el món de l'esquerra abertzale partidària de la violència ja no és el mateix del dels anys 70. Les propostes que han anat posant damunt la taula, comencen a ser perfectament raonables ( la última, la constitució d'una comunitat autònoma dins l'estat espanyol que inclogui el País Basc i Navarra i la garantia del dret a l'autodeterminació). Hi ha ganes reals de que acabi la violència. El què passa es que, ahir com avui, el poder real el tenen els qui tenen les armes, tan en un costat com en l'altre. Esperem que la memòria de la destrucció ajudi a fer-nos donar compte que la generositat política sempre ajuda a la pau, i en canvi la gasiveria, només agradarà als violents.
Podeu llegir aquí la declaració conjunta de la ALE i Eusko Alkartasuna en referència a la commemoració del bombardeig de Gernika i el procés de pau al País Basc.
A la foto, el primer Lehendakari del govern basc restaurat i antic membre del Parlament Europeu, Carlos Garaikoetxea, el director de l'ALE el flamenc Günther Dauwen, i un servidor davant del roure de Gernika, durant l'acte de lectura del manifest.
No només són 300 anys de destrucció plenament conscient de l'autogovern. Són també 300 anys d'humiliació a la llengua pròpia. Són 300 anys de resistència. El 25 d'abril, els valencians commemorem que vam ser, i que podem tornar a ser.
Avui Almansa, es veu allà, a la llunyania, tan a prop com la A 35 permet. I a l'estiu, quan ens asseiem a la frescor dels carrers de Montesa, encara se sent el conegut vent manxec a la cara.
És des de la gravetat i la urgència nacional que us parle. Ja no només mos volen furtar la paella. L'ànsia voraç del contuberni catalano-judeo-masònic ha arribat fins a les platges valencianes. Chermans, Chermanes, els catalans mos envegen fins al punt de comprar descaradament als membres del comitè de peticions del Parlament Europeu, fins al punt de colocar unpolac (!) com a president, fins al punt de voler robar-nos els turistes. Ho ha deixat molt clar el venerable i honorable senyor Gónzalez Pons, conseller de territori i ment preclara com n'hi ha poques:
«Sigan ustedes la pista de las comunidades y regiones que resultan beneficiadas por este informe y a lo mejor terminan describiendo por qué se está persiguiendo a la C. Valenciana de manera tan inmisericorde».Levante, 11-04-2007.
O i tant que seguirem la pista! Sempre cap al nord senyor Gonzàlez Pons. Els traïdors es descobreixen ells sols. L'informe contra els abusos urbanístics no és tal, és en realitat una campanya per desprestigiar les falles i les falleres, per a que mos tinguen tírria en tot lo món i no vinguen jubilats a demanar més aigua de l'Ebre. Regnícoles, mos volen furtar Marina d'Or!
Com a mostra un botó, (o dos):
Los promotores cifran en un 50% la caída de ventas en un año en la UE por la campaña contra la Comunitat - Las Provincias, 12-04-2007
Els dimonis del nord han comprat fins i tot a Las Provincias: el diari que havia estat un prodigi de mesura i objectivitat s'atreveix a qualificar-nos de "comunitat"! Què vol dir Comunitat? Els nostres avantpassats, els mossàraps sempre van parlar, en els molts textos que han sobreviscut a la destrucció catalanista, de "Comunidat", o alternativament de C.
Ches i Chenes, diguem BASTA: posem-nos a comprar desaforadament vivendes de segona residència en reserves protegides, destruim tot lo que poguem del paisatge ( el mateix nom s'assembla massa a allò del Pais ... ai ui, si hui en dia ja li diuen Paisatges Catalans!), acabem amb la terreta que només porta que problemes i atrau peluts i catalanistes, donem un 50 % dels nostres ingressos als constructors i immobiliàries que són els que de sempre han mantingut este pais, ja des dels temps de Jaume I, que no es per res que li diuen Jaume el Constructor.
El meu comentari: Antonio Royo Villanova, senador aragonès ( no confondre amb el mordaç director de comunicació de l'ajuntament de Rivas-Vaciamadrid,i familiar llunyà de Don Antonio, Ricardo J Royo-Villanova, autor del magnífic blog A sueldo de Moscú) ja denunciava les mateixes "malvestats catalanes" al seu llibre El problema catalan, l'any 1908, aviat farà un segle. És inútil intentar canviar-los.
Alguns comentaristes polítics, pocs, massa pocs, segons l'inefable independentista-estatut-jo-sí Agustí Colomines, han atribuït el resultat del Parti Quebecois a les darreres eleccions quebequeses a un cansament de l'independentisme sociològic quebequès. Segons aquesta anàlisi, el principal error del Parti Quebecois ha estat seguir en la línia de la demanda d'un referèndum d'autodeterminació quan ja ningú, o gairebé ningú al Quebec creu que la solució als problemes constitucionals i d'identitats sigui la independència.
I d'on treuen aquesta anàlisi? Doncs de mitjans canadencs, com no podria ser d'altra manera. Al contrari, els mitjans quebequesos i curiosament també les executives dels tres partits representats a l'Assemblea han coincidit a analitzar que en realitat el que demostra aquest resultat és que els quebequesos estan més farts que mai del sistema institucional canadenc i que s'ha de canviar.
Això de les discussions sobre sistemes institucionals és farragós i molt, molt poc popular -en el sentit populista del terme- entre l'electorat, però altament productiu en termes d'utilitat objectiva pel ciutadà. És a dir, quan des de posicions "no nacionalistes" (jejeje, perdoneu, no ho puc evitar) es repeteix una i altra vegada que a la gent no li interessen els temes d'identitat o auto deterministes, en realitat s'està escamotejant a l'electorat la possibilitat d'un canvi institucional, d'un canvi de debò, passar de ser gestionats per un estat pel qual som una nosa a ser gestionats pel nostre propi estat. És una qüestió de gestió i de millora de la gestió, ni més ni menys. I la qüestió a posar és: un estat català ( quebequès) seria més eficient que l'estat espanyol ( canadenc) a l'hora d'atendre les necessitats del ciutadans de Catalunya? La meva resposta és clara, Sí.
Aquest ha estat l'enfocament de la campanya del Parti Quebecois. A pilota passada, alguns dels seus propis membres i sobretot els comentaristes conservadors quebequesos han acusat al PQ d'haver abandonat les essències nacionals en favor d'un discurs de gestió, i per això han perdut el favor dels electors de les zones més "identitaries" -el Quebec profund- en favor d'un altre discurs polític, profundament populista, conservador i que es presenta amb la coartada de l'autonomisme per no definir-se en la discussió institucional. Com Convergència, l'ADQ es presenta com a força autonomista, però afirma tenir "molts sobiranistes" a les seves files. I bé, de què serveix tenir molts sobiranistes si al final el partit decideix que el model d'estat canadenc -o espanyol- ja està bé i només cal anar fent retocs? Serveixen per canviar l'status quo aquests vots presoners de la "por al canvi"? Rotundament no. Ni al Quebec ni a Catalunya.
És per això que a la vista dels resultats electorals, allí i aquí, em reafirmo en la meva aposta de reforçar el discurs de gestió, social, de l'independentisme, fins a fer veure que sense un canvi institucional no arribarem mai a solucionar els dèficits estructurals que els catalans, i els quebequesos patim: desídia de l'estat central en les inversions, mal finançament dels òrgans de gestió "autònoms" que fan que l'autonomia sigui en realitat un miratge i tot el què això comporta a la vida diària de la gent que viu en els nostres territoris. És aquí on hem de posar l'accent els sobiranistes, en mostrar que la nostra vida diària seria millor en un estat propi, i a més ens estalviaríem tots els maldecaps "d'identitarisme interruptus".
Nota al peu: S'ha de dir també que hi ha qui ha atribuït la derrota al (nou) lideratge del PQ, un equip liderat per André Boisclair a qui s'ha acusat de tenir una visió massa Montrealiana, urbanita per tant, de la política quebequesa. I és que sempre hi ha qui davant un regal que no ha agradat mira a la caixa i diu: la culpa és de l'envoltori, ja et deia que havia de ser Verd! I qui diu verd, diu reagrupat...
Sint Josse. Nord de Brusel.les. Al costat de l'anomenat "Barri Europeu", on hi ha les seus de la comissió, del Parlament Europeu i de múltiples ambaixades i representacions diplomàtiques. La població més pobra de Bèlgica. La població amb més immigrants de tota la regió de Brusel.les capital. Majoritàriament d'origen turc. I és clar, on hi ha turcs hi ha kurds, és gairebé una equació matemàtica.
Ahir a Sint-Josse es va viure un episodi més de l'odi turc cap a tot allò que soni a kurd. Un local kurd va ser atacat amb objectes incendiaris i va cremar, afortunadament sense víctimes. Poc després uns 200 kurds que viuen a Brusel.les es van manifestar al davant de l'edifici, protestant per la impunitat que tenen els grups ultranacionalistes i d'extrema dreta turcs no només a Sint Josse sinó a tota Bèlgica. Immediatament un grup de manifestants, entre 500 i 1000, turcs, van enfrontar-se amb els Kurds. Resultat: greus disturbis a Sint Josse ahir, i avui el barri tancat i barrat per efectius policials.
Pur odi ètnic, afavorit per les actuacions del govern turc. Això és el que hauríem d'estar discutint sobre l'accés de Turquia a la Unió Europea ara mateix, i no si som un club cristià o laic. L'opressió del poble kurd a Turquia clama al cel i ho podem veure a la Unió Europea, a les institucions, literalment només obrint la finestra, o traient el cap al carrer. Però no es fa absolutament res. I això si que és una tragèdia.
Durant aquests mesos a Brusel.les estic observant de prop el valor de ser Estat. Els Estats mouen Brusel.les, ni la gent, ni els pobles, ni les grans proclames federals i/o universalistes. Fa 50 anys, van ser els Estats que van decidir constituir la Comunitat Econòmica Europea. I des de llavors, aquí, a les institucions, les prioritats, les decisions, les proclames i les declaracions són qüestions dels Estats.
( veu al públic, amb un to marcadament oficialista) NO home no! Si cada dia es decideixen més coses des de Brusel.les! Els estats estan perdent poder de fet!
Ai làs! I com desitjaria que fos veritat aquesta consigna mil vegades repetida ( atenció cita de Goebbels eliminada) però rotundament falsa. El procés de presa de decisions segueix, fèrreament, en mans dels Estats. L' intergovernamentalisme no és el que jo anomenaria precisament un procés "europeu" de presa de decisions. La mateixa Declaració de Berlín, un cant a l'optimisme universal no ofereix cap solució a l'omnipotent poder dels Estats, que de fet no s'han posat d'acord ni tan sols en signar aquesta declaració.
Aquest és el drama de la Unió Europea avui: la presa de decisions està completament bloquejada per la multiplicitat d'interessos dels Estats i la feblesa de les institucions europees per fer front a les -lògiques- diferències interestatals.
I nosaltres, catalans, estem a les absolutes expenses de la voluntat de l'Estat espanyol en la nostra relació amb la Unió Europea. Qui deia que amb més Europa Catalunya guanyaria sobirania? No mentre mantinguem aquesta relació de completa subordinació als interessos Estatals. Entenc perfectament aquests interessos, però crec fermament que no són els nostres. No és de rebut que haguem de pidolar poder expressar-nos en la nostra llengua. Simplement, és indignant. No és de rebut que haguem de resar que el PP no torni al poder perquè ens tregui les migrades possibilitats que el govern de la Generalitat té d'intervenir en el procés decisori ( he dit migrades? Hauria de dir testimonials, perdoneu).
Ja seria hora que avancéssim. En el debat de les "interdepèndencies" on s'amaga el PSC i els partits anomenats federalistes o fins i tot confederalistes, jo em situo clarament en la postura interdependentista de Dinamarca i Estònia. Vull que Catalunya sigui tan interdependent dins la Unió Europea com Irlanda i Itàlia. Vull una veu pròpia que defensi els interessos del nostre país allà on es decideixen les coses avui, la Unió Europea.
I també ho vol Esquerra, l'únic partit que ho vol, ara per ara. Aquí trobareu la declaració que s'ha publicat per commemorar el 50è aniversari de la signatura dels Tractats de Roma. Una lectura altament estimulant en temps de debats autodeterministes.
cliqueu a la imatge per a adherir-vos a la iniciativa per garantir la continuïtat de les emissions de TV3 al País Valencià.
Els Països Catalans, avui, no som. No som una unitat política, no tinc clar que siguem una unitat nacional ( en el sentit que tots els membres de la nostra nació ens identifiquem tots com a catalans), no som una realitat unitària econòmica ni social. Però el que es més greu és que hi ha qui no vol que ens manifestem com la única cosa que realment som ara per ara: una llengua.
Senyors del PP, senyors del PSOE, senyores i senyors que no són ni del PP ni del PSOE però que creuen que és perillós que TOTA la comunitat de parlants del català tinguin consciència de la seva unitat, perquè ho fan això? Perquè volen la dispersió, marginalització i desaparició de la llengua catalana ? Jo no sóc persona de confrontacions, però davant un intent de genocidi cultural, no tinc més remei que plantar-me i alçar la veu. I reclamo un cop més i amb claredat:
-El reconeixement oficial i immediat de la unitat de la llengua catalana, sense ambiguitats per part del govern espanyol i valencià.
-L' oficialització de la llengua catalana en tots els àmbits administratius on intervingui l'estat espanyol.
-I finalment i com a associat d'Acció Cultural del País Valencià, el relleu a la presidència d'Eliseu Climent agraint-li la tasca feta i donant pas a una nova generació de defensors de la llengua.
