Com es limita el dia de reflexió en aquest nou mitjà que són els blogs, particularment els blogs polítics ? M'agradarà comprovar-ho demà, llegir els blogs dels candidats i veure com reprimeixen les ganes de dir: voteu-nos, que no veieu que els altres no valen la pena?
Com que quan escric això ja som a la jornada de reflexió, apunto algunes reflexions de les últimes hores que puguin ajudar a algún votant indecís (encara).
- Martxelo Otamendi i Pere Muñoz vexats al míting final dels PSC-PSOE. Al mateix míting altres incidents com la noia que denunciava les suposades tortures als joves de Torà. Un míting accidentat , sembla.
- Un altre dia caòtic a la Renfe, i en van...
- Lula aconsegueix un segon mandat després d'haver estat atacat per corrupció ( material i ideológica ) per la dreta i l'esquerra, brasilenyes i mundials.
Ja ho sé, notícies massa inconnexes per significar alguna cosa. Però fixeu-vos en aquesta notícia que ens han colat entre les altres:
- Suposats avortaments il·legals descoberts per un equip de la DR a una clínica de Barcelona.
No ho sé, els anàlisis els acostumo a fer a pilota passada i és per això que m'emplaço i em comprometo, després de retransmetre la jornada electoral desde La Garriga, a analitzar detingudament els resultats i els escenaris postelectorals.
En aquests deu dies des de l'últim post han passat moltes coses. La trobada de blocaires sobiranistes, la campanya al vallès, les enquestes, les batalles del tallat ( m'encanten les raons del company Joan Safont, llegiu-les si podeu ) a tots els bars possibles i impossibles de l'Ametlla, La Garriga, Les Franqueses, el Figueró, Tagamanent...
Però tot es va aturar ahir. El meu tiet va morir. Ja passen aquestes coses, i no són fàcils de païr. Us presento, ara que ja no hi és, el meu tiet, en Joan Perales i Terol, el tiet Juanito. Espanyol de València com li agradava presentar-se provocativament, tot i haver viscut gairebé tota la vida entre el Poblenou i la dreta de l'Eixample. El tiet Joan segur que el coneixeu, era els dels acudits als sopars familiars, el dels regals als nebots quan no s'esperen, el follonero a les postres. Era el meu oncle preferit, ho podeu endevinar.
Gràcies Joan, per tot el què m'has ensenyat, a riure, a viure, a pensar diferent, gràcies.
Molt tòpic, però la vida ( i la campanya ) no s'atura.
Els que parlen de que hi ha dues Catalunyes, tenen raó. No són però la catalunya “real” i la dels “polítics”, sinó la catalunya d’aquesta banda dels pirineus i la catalunya al nord dels pirineus. Al departament dels Pirineus Orientals, el 66 com li van ensenyar al meu pare, hi tinc familia, als pobles de Bompas, El Soler i Sant Llorenç de la Salanca. Quan era petit no entenia perquè anàvem a França i la meva tieta parlava un català molt estrany, que semblava més francès que català, però els meus cosins no el parlaven. Recordo que el viatge era bastant llarg, o almenys m’ho semblava, unes dues hores i mitja amb el nostre SIMCA 1200 verd.
També recordo que el què més m’agradava era creuar la frontera, perquè después podia fardar a l’escola d‘haver vist polis de dos països diferents. I el què era millor, no només a l’estiu quan tothom anava a l’extranger, sinó un cap de setmana qualsevol.
La meva altra Catalunya, ara, és molt més a prop. El meu cosí es planta a casa en una hora, tot i que últimament ha afluixat pel tema de la limitació de velocitat. També li ha arribat la fama dels mossos i els seus controls. L’Arnaud, un dels meu cosins, és fan de les motos, i ve sempre que pot. En François, el meu tiet, mira les notícies de la “catalane” com diu ell a la TV· perquè el temps es molt més acurat que a qualsevol canal francès. El Jonathan, el fill petit del meu cosí estudia a la Bressola del Soler per la por dels seus pares a l’escola pública francesa. La seva germana, la Melissa, també hi anirà quan sigui prou gran.
Dues Catalunyes que les monarquies francesa i espanyola es van partir al Tractat dels Pirineus, però que s’estàn retrobant. Una llengua que ja no és el patois que era, sinó que serveix per promocionar-se socialment i poder oferir serveis als “frères catalans du sud”. Por en els cercles de botiguers perpinyanesos perquè temen que la influència de l’antiga capital del seu país, Barcelona, els hi robi mercat. ( llegiu la notícia aquí). Una escola en català que supleix perfectament les greus mancances de l’escola pública francesa. Hi ha molt per fer a l’altra Catalunya, però l’optimisme m’envaeix, quan els meus cosins em canten en Joan petit com balla.
PD. La meva cosineta petita, la Melissa, li diu “calla mico !” al seu avi. Com que sóc així de sectari també m’agradaria dir-ho, amb l’encantador accent rossellonès, als Madís, Montilles, i demés denigradors de la política catalana del sud. Per sort encara hi ha qui amb humor, ens ensenya com podem reciclar aquesta política de l’estirabot i els “fets, no paraules”.
http://www.youtube.com/watch?v=e0khtNdmsB0
A principis de segle XX i durant bona part d'aquest, La Garriga va ser un poble conegut pel turisme burgès, especialment barceloní. El Passeig, i especialment la illa Raspall donen fe d'aquesta imatge de poble de descans modernista, de festes al bosc d'Apel·les Mestres i de Casinos de la "colónia de veraneantes" com s'autoanomenaven els burgesos barcelonins residents a temporades al poble congostí.
La "colònia" però, no era ni és el poble. A l'hora de recuperar la memòria, i valorar el nostre patrimoni, molt sovint s'ha oblidat l'aportació de la gent que va construir les torres modernistes, les minyones, moltes valencianes, que a l'època eren les llatinoamericanes d'avui en dia, els manobres, els rabassaires que anys després es veurien desnonats per haver reclamat la propietat de la terra que conreaven.
La Garriga s'hauria de convertir en un referent nacional de la recuperació de la memòria històrica. Estem en el bon camí. L'obertura al públic del primer refugi museïtzat de Catalunya aquest mateix dissabte 14 d'octubre, la propera obertura del centre de documentació d'història contemporànea, la tasca de recopilació de memòries orals que ha impulsat la regidoria de patrimoni de l'Ajuntament, són tasques que no s'haurien d'aturar, perquè és ben cert, qui oblida el passat està condemnat a repetir-lo.
(a la foto, Tomàs Oliveras al refugi, foto El Pais-Carles Ribas)
De vegades em pregunto si l'Ani di Franco no té raó quan diu que les persones som com els poemes, 10 % literals, 90 % metàfora. I m'ho pregunto quan veig, un any més la metàfora del 12 d'octubre: desfilada de l'exèrcit , retransmesa en directe per la primera cadena. Missa a la basílica del Pilar de Saragossa amb les pertinents jotes i declaracions d'amor hispànic a la dos. Protesta contra la presència d'Àngel Acebes a Martorell convertida per art i màgia de la desinformació en agressió. Comentaristes enardits d'hispanisme bramant que això només passa a Catalunya, i que és molt pitjor que al País dels Bascs.
A través del Periódico m'assabento que el secretari d'organització del PP català, Xavier Garcia Albiol, va intentar clavar un cop de puny a un manifestant que picava una olla. Una metàfora, altre cop de la política comunicativa de l'espanyolisme rampant: la protesta és agressió, quan en realitat i moltes, vegades, és justament al contrari.
Al País Valencià, les agressions les han, les hem sofertes, constantment, un altres. L'atac a la llibreria Tres i Quatre s'ha convertit en un fet bastant habitual , sense que cap mitjà de fora del País s'en fes ressò. I no només això, l'atac a les seus dels casals Jaume I repartits pel territori, l'atac a gent que participa al Correllengua, la prohibició d'actes, l'insult i vexació de persones, són fets quotidians que no mereixen ni mitja línia en aquests mitjans que ara s'abraonen amb ràbia contra la "falta de llibertat" a Catalunya.
Jo, perdoneu-me, davant d'aquests fets em poso poètic. Les persones, som poemes. Tres vaixells en alta mar, plens de cucs, fam i misèria, amb l'esperança de veure terra és un poema. Un imatge dalt d'un altar amb tot de cachirulos resant-li és un poema. Una protesta amb cassoles i crits contra l'odi, la manipulació i la hipocresia també és un poema.
Si, el catalanisme també trempa de tant en tant. El mateix dia que es presenta en societat la plataforma Sobirania i Progrés, el dimecres dia 4, també comença a la Farga de l'Hospitalet ( no confondre amb el recomanable web sobre programari lliure en català) el 14è Festival de Cinema Eròtic de Barcelona, conegut com a Ficeb - per cert, el seu director Juli Simón també és blocaire i té actualitzat el bloc del festival regularment, encara que només en castellà, de moment-. Dos actes que a la seva manera creen l'ambient necessari per afrontar amb trempera aquesta campanya electoral que sembla abocada al pessimisme vital de la diada de Tots Sants: el PSC amb el convenciment de que no guanyaran, però intentant perdre per la mínima ; CiU pregant per aconseguir una minoria que no els faci dependre excessivament d'Esquerra, del PP o del PSOE ; Esquerra patint el desgast mediàtic ; el PP (català) a qui no dóna suport ni la COPE i ICV amb la por al cos d'haver venut bous i esquelles a un tripartit que saben segur que no es repetirà tal i com el coneixíem.
Ja veieu el panorama, el catalanisme necessita l'erecció d'altres temps. Ereccions com les que va proporcionar el modernisme, per exemple . Aquest cap de setmana i en el marc de les Jornades Europees del Patrimoni s'ha commemorat el centenari de Manuel Raspall com a arquitecte municipal de La Garriga. Manuel Raspall va ser un modernista tardà, deixeble de Domènech i Muntaner i al que devem gran part de l'esplendor modernista de La Garriga. Raspall fou un arquitecte de la burgesia catalanista, la burgesia que va impulsar el catalanisme de la Lliga, la Mancomunitat, el catalanisme trempador de Prat de la Riba, la Solidaritat Catalana, el modernisme que Gaudí (permeteu-me la ximpleria) feia per a aquells menestrals, botiguers i petitburgesos que fundaren al voltant d'El Poble Català la Unió Federal Nacionalista Republicana. Uns arquitectes, uns artistes, que aixecaven fal·lus i en deien torres modernistes.
Després van venir els orgasmes dels fets de Molló, els complots dels túnels del Garraf, la República Catalana i els fets d'Octubre. Com és comprensible, després d'uns quants claus, el cos nacional no dóna per a més, i així ens va trobar el franquisme, en pilotes, extasiats i amb el membre flàccid a més no poder. Per sort, l'any 1940, un nen, acompanyat pel senyor Narcís Pujol que feia poc havia sortit de la presó on de segur va rebre la pertinent ració de bromur nacional - catòlic, va pujar al pic quasifàl·lic del Tagamanent per descobrir què era el que l'excitava. Aquí va començar el priapisme catalanista del FOC, de les batalles entre Escoltes i Flechas, del FNC, de les Convergències, la socialista i la democràtica, de les grans enciclopèdies, dels xirucaires i de l'oasi. Totes les orgies però s'acaben, per desgràcia, i com si fossim uns pervertits qualssevol ens mirem les espolsades finals, entre morbosos i desganats de tot el què hem vist.
Però a mi el membre em torna a demanar guerra. I sembla que no sóc l'únic. Ja n'he vist uns quants amb uns mugrons i uns paquets que denoten alguna cosa més que alegria matinera o fred tardoral. Els de Sobirania i Progrés no han escollit la data perquè si. L'independentisme d'ara, el que ens està tornant a fer empalmar, és el què es mira la Desconsol d'en Llimona i ja no pensa, quina trista bruta dissortada pàtria que m'ha tocat viure, sinó que xiuxiueja, cony, però que bona que està!
Per cert, si passeu per la Farga a l'Hospitalet recordeu, portem 10 anys de Farga sense català.
A través de la web d'en Miquel Iceta que de tant en tant consulto, he descobert que Esquerra Republicana de Catalunya és culpable de "fer mal" a la llengua catalana amb actes com el boicot a l'Elvira Lindo. Un boicot que per altra banda va sorgir de la societat civil, una societat civil determinada, és clar, però significativa. Una societat civil que és ignorada sistemàticament quan es parla de la defensa de la llengua. Una defensa, que pel que sembla hauria de ser passiva, sumisa a les directives del govern de torn, i per suposat, subordinada a l'acció "federalitzant" d'un govern socialista, que pel que sembla és el millor per la salut del català.
M'han fet gràcia algunes de les raons adduïdes pel conseller de governació ( si si, no de cultura) Xavier Sabaté per dir que la postura d'Esquerra Republicana està fent mal a la llengua. Com per exemple "crear polèmiques innecessàriament". És a dir, el senyor Sabaté considera que reclamar la presència de la llengua propia en un acte tan simbòlic com el pregó de la festa major de la capital de la nostra nació és un acte innecessari. I seguidament comença un llistat de demagògies tan òbvies com que Esquerra defensa que "per ser bon català s'ha de saber parlar bé la nostra llengua i usar-la a tothora ". Amén.
Després de llegir aquesta llista no em queda més remei que exclamar: OH MY GOD! Jo també vull ser cosmopolita. Ja n'estic fart que em parlin català al poble dels meus pares, Montesa a la Costera. Què dic Català! No! Valencià! Per un moment he ignorat que l'extensió de l'ús de la llengua catalana i la seva normalització van lligats a la cohesió social de la nostra nació. I com que La costera no apareix als mapes de la nostra nació, doncs evidentment queda fora de l'àmbit de la normalització de la nostra llengua, pel que sembla. Ara entenc el vot favorable a l'article de l'Estatut Valencià que declara el "valencià" llengua pròpia de la Comunitat Valenciana. Espero que properament els mateixos diputats del grup socialista votin a favor de l'Andalús com a llengua pròpia de la comunitat autònoma de Andalusia. Per a lligar-hi cadires, oiga!
Pel què sembla el senyor Sabaté, un digne defensor de la llengua catalana per altra banda, desconeix la situació del català fora de la sala de plens de l'Ajuntament de Barcelona. Desconeix per exemple les continues agressions a entitats i persones al País Valencià que defensen diàriament que el Català és una llengua normal. Tan normal com el castellà. Desconeix que es titlla de "bilingües" a aquella població que en realitat és monolingüe castellana, i que se'ns preten imposar aquest "bilingüisme monolingüe" que és molt cosmopolita, però ajuda a crear una fractura entre els qui parlem català, i els qui parlem castellà. Perquè si defensem que el català es parli sempre i amb tothom, no és per fotre, és perquè creiem que sent bilingües DE VERITAT, (no és el cas de la senyora Elvira Lindo, per altra banda ) és a dir, dominant les dues llengues de veritat, estem cohesionant la nostra societat. Desconeix el conseller, o pretén ocultar, la situació mediàtica del català, relegat als cinemes, a la ràdio, a la música, a la literatura, a la televisió, a una situació de completa i cosmopolita "curiositat antropològica" que pel que sembla no té cap futur en la societat de la informació, on el castellà, altrament anomenat espanyol, és el què realment compta.
En definitiva, una altra mostra de com es tergiversa la defensa de la llengua per fer-nos aparèixer com a radicals eixelebrats disposats a acabar amb el castellà a Catalunya. No tan lluny de la COPE oi?
La llengua catalana no es mereix uns defensors tan cosmopolites. Prefereixo la defensa siciliana. ( atenció, l'enllaç és en castellà!)
Un dia especial, només així es pot definir el 22 de setembre. Estic gairebé temptat de començar a creure en les serendipies com les descriu el Gran Wyoming. El 22 de setembre és un dia especial pels republicans, el dia en què es va proclamar la primera República Francesa. El 20 de setembre de 1791, quan les notícies de la victòria de Valmy van arribar a París, una multitud va assaltar les Tulleries i va exigir l'abolició de la monarquia. El 21 de setembre, la primera sessió de la Convenció Nacional va decidir destituir els Borbons afirmant la sobirania de la nació. El dia següent es proclamava la República. És per això que el calendari republicà que es va implantar oficialment a França l'any començava el 22 de setembre, l'inici d'una nova era. Com era d'esperar una data d'aquestes característiques ha estat aprofitada a França per a recordar les virtuts de la república i exalçar la "grandeur" per exemple el 1981. Aquell dia sortia de la Gare de Lyon, a Paris en direcció precisament a Lyon el primer TGV, Train a Gran Vitesse. Només fa 25 anys.
Curiosament el dia 22 de setembre és també el dia mundial sense cotxes, i l'inici a casa nostra de la setmana de la mobilitat. Un dia mundial sense cotxes hauria lògicament d'estar acompanyat per un dia mundial del transport públic de qualitat, per tal que puguessim anar sense cotxes, és clar. Però llastimosament, al nostre país no és així. Fa tres dies que la xarxa ferroviaria de rodalies i el seu operador RENFE és un cúmul de retards, avaries, caos i desesperació. Això ja ho vaig viure fa un mes a l'Aeroport de Barcelona, i semba que no escarmentem. Les inversions promeses en infraestrucutres per a Catalunya s'escatimen, l'Ave ens arribarà amb un retard històric, i encara ens haurem de sentir dir que no passa res, que ja estem acostumats als retards. Un retard d'almenys 25 anys.
Per sort avui 22 de setembre també és Rosh Hashanah, el dia de Cap d'any jueu. Un dia que es dedica a la reflexió i que culmina el mes d'Elul, que en la tradició rabínica és el mes on els fidels han d'autoexaminar-se i fer balanç. Jo sóc nascut al mes d'Elul, i potser per això, tot i ser Lleó al horròscop zodiacal, tendeixo sempre més a la reflexió que a l'egocentrisme, ( tot i que déu n'hi do també!). D'aquí deu dies, si l'acte autoreflexiu ha donat fruits, estareu preparats per al Yom Kippur, que a més de ser el nom d'una de les guerres àrabo-israelianes, és el dia de la purificació jueva. Tant de bo a Catalunya puguessim disposar d'un mes per a reflexionar sense soroll mediàtic i sobretot, electoral.
Feliç dia de cap d'any a tots aquells que entreu a l'any 5767, o als que celebreu el primer dia de Veremari de l'any 214 de la república, dia de la revolució. Que la raó ens acompanyi en l'any que ha de venir. I sense retards.
Durant els dos últims anys he estat viatjant bastant sovint a Tailàndia, i més concretament a Bangkok per raons de feina. Ahir a la tarda, ja de matinada al sudest asiàtic, em va sorprendre la notícia del cop d'Estat protagonitzat per un sector de les forces armades. Sembla que les acusacions del primer ministre Thaksin Shinawatra per una vegada eren certes, i s'estava organitzant una trama en contra d'ell. Ja fa uns mesos que Thaksin denunciava que alguns membres de l'exèrcit conspiraven per matar-lo, però tots els analistes coincidien a opinar que no era més que una manera de victimitzar-se enfront de les masives protestes ciutadanes en contra seva.
Perquè Thaksin no és un demòcrata de la vella escola, sinó més aviat de l'escola berlusconiana. El senyor Shinawatra va començar la seva carrera com a policia a Bangkok, tot i que prové d'una zona rural del nord de Tailàndia, de família d'origen xinès. Després d'haver arribat a la cúpula policial es va retirar com a tinent general de la policia metropolitana de Bangkok però va continuar amb el què ja havia estat fent: negocis de molt diversa índole que eren un fracàs un darrere l'altre, cinemes, immobiliaries, tendes de roba, el normal per a un membre de un cos policial al Bangkok dels 80 i d'avui en dia. Però n'hi va haver un que li va anar bé, una negoci de lloguer de solucions informàtiques. Al mateix temps va aconseguir una mica de capital participant en el màrketing d'una pel·lícula d'èxit, i axí va començar la base de la seva fortuna: el grup de telefonia mòbil AIS, actualment el més gran operador de Tailàndia. Evidentment això no s'aconsegueix de la nit al dia sinó amb una bona xarxa d'amics influents i col·laboradors, que va seguir utilitzant quan va entrar en política i va fundar el seu propi partit: THAI RAK THAI, que significa "Els tailandesos s'estimen allò que és Tailandés", com es pot comprovar un cant al populisme més evident.
El berlusconi tailandès va obtenir unes victòries sonades a les eleccions de 2001, amb una majoria absoluta d'aquelles que de tan absolutes fan sospitar. Però a les del 2005, l'oposició democràtica es va plantar: s'havien detectat greus casos de frau electoral i l'elecció no es podia considerar, segons ells, democràtica. Durant setmanes l'anomenada Plataforma democràtica, formada bàsicament per estudiants i classes mitjanes de la capital, es van manifestar pels carrers de bangkok, en unes marxes que recordaven la revolució taronja a Ucraïna, però que aquí no van atreure massa atenció. Vaig assistir a una d'aquestes concentracions a Bangkok, i realment es respirava un ambient d'indignació popular contra el primer ministre Shinawatra.
L'exèrcit posa com a excusa aquest descontent popular per l'aixecament que ha protagonitzat. Haurem de veure si el cop d'estat és una "revolució dels clavells" per a fer fora el populista Thaksin, o un retorn al règim militar del 1991.
A la foto, un moment de descans prop de Khao san road, durant les protestes de Bangkok contra Thaksin Shinawatra el passat mes de març.
Sembla que Espanya ja té, per fi, el ministeri de Justicia i comerç que necessitàvem ( o comerç amb justícia, o justícia i turisme, com li vullgueu dir ). En Joan Clos, fill d'una família pagesa de Parets és el ministre més estrany que hagi vist recentment. Un d'aquells personatges tan volguts pel maragallisme, geni i figura. Ara m'embarbusso, ara m'equivoco, ara sermonejo, i al final del dia, me'ls imagino amb una cara de felicitat, rialla sorneguera, i un apa, bona nit que jo ja he fet el què s'esperava de mi avui!
L'adjectiu de la setmana: INGENU. Ailàs, no aplicat al ministre Clos, ni tan sols al seu mentor polític, el molt honorable Pascual Maragall, sinó als ingenus que creiem en la possibilitat d'un altre país. Fa uns mesos era immadurs. Abans somiatruitres, després sense experiència. El que més m'ha agradat, il·luminats. Deu n'hi do, i encara hi ha gent que ens vota! Per la sonoritat m'hagués agradat ser titllat de naïf per voler un estat propi, sempre m'ha agradat aquest adjectiu afrancesat. No ho puc evitar, és dir "naïf" i veure'm en una sala davant d'un crucifix i una biblia, amb un rei rient panxacontent, i jo, sense empatx, republicà, socialista i partidari de la separació d'estat i església, prometent ( mmm no, jo millor juraria, ja que hi sóc ) el càrrec que més m'agradi.
Potser per a què els evaluadors polítics ens prenguin seriosament hauríem de tenir un sector "clos" a Esquerra. Un sector que quan aparegués en Rubianes a escena ( si el deixen) aplaudís i cridés, fotel-s'hi canya Rubiales! Jo m'hi apunto ara mateix.
M'agrada el bàsquet. Considero que els esportistes de l'èlit del bàsquet són realment d'admirar, àgils, ràpids, amb capacitat de desgast. I a més, el bàsquet és un espectacle amb totes les lletres, mai hi veureu un resultat de 0 a 0, ni tan sols d'empat avui en dia. La competitivitat i l'espectacle hi estan assegurats. Per això m'he alegrat molt per la victòria d'Espanya al mundial de Bàsquet del Japó. Qui voldria si no que guanyés el mundial, que la selecció on hi ha 4 jugadors catalans, un mallorquí i en Txitxi Creus, a més de la resta de cracks?
A què ve aquesta mena d'autojustificació? Senzill, em molesta enormement el maniqueisme en termes identitaris. En Pau Gasol és espanyol i català (com jo ) i se sent espanyol i català (jo només català). I què?
La identitat a Catalunya és vista com una frontera amb dos bàndols. La realitat demoscòpica ( i fàcilment observable ) tossudament ens mostra que aquesta frontera es desdibuixa constantment, amb les múltiples identitats nacionals que poden conviure en una mateixa persona. Això que sembla tan òbvi i que és tan real, per a molta gent resulta un contrasentit, un obstacle i una anormalitat que cal evitar. Jo, desde la meva postura independentista no ho veig així.
Per què l'Espanya actual no em serveix ? Precisament perquè s'entesta a negar aquesta pluralitat d'identitats personals i nacionals i ens n'imposa una. La visió del PSOE, a pesar de la seva retòrica "federalista" i "plurinacional" és esencialment la mateixa que la del PP i la de IU. L'estat només és l'estat espanyol, jo sóc subdit d'aquest estat i per tant només puc "ser" substantivament espanyol, amb l'adjectiu afegit de català, murcià, o sevillà. Per a tots ells, només pot existir un "ser", ser espanyol, però molts "sentir-se", sentir-se d'aquí o d'allà. Per què no puc "ser", jo?
Crec que un estat català, federat o no amb l'estat espanyol solucionaria aquest conflicte identitari. El reconeixement de l'autogovern sense el reconeixement que la majoria de persones catalanes volen "ser" catalanes és un nyap que perpetuarà el conflicte identitari mentre no és resolgui. Un estat català no hauria de negar la condició d'espanyol de Pau Gasol, tal com l'Estat espanyol actual nega la meva condició nacional de català ( a pesar del preàmbul de l'Estatut, que no reconeix legalment res com sabeu ). Un estat català hauria de permetre l'existència de dobles, triples o múltiples nacionalitats a tothom que ho desitgés. És per això que jo també vull un estat propi.
Segur que qui més qui menys coneix Abrera. Té uns 10.000 habitants i es troba a la part nord del Baix Llobregat, a tocar d'Olesa, Esparreguera i Martorell. Si escric Mura, m'és més difícil de situar. El poble de Mura és al Bages, a tocar del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt, una població d'uns 220 habitants. Què tenen en comú aquestes dues poblacions ( que d'altra banda són relativament properes) ? Pels lectors de fora del què eufemísticament se'n diu "comarques de barcelona" us donaré una pista: quan fa uns anys buscavem a la guia els telèfons de coneguts i familiars, anàvem directament al volum Abrera-Mura de les pàgines blanques. Qui vivia a la multitud de "sants" de la província, buscava a l'altre volum, Navarcles-Viver ( casualitats o no, Navarcles també és a prop d'Abrera i Mura, Viver és al Berguedà ).
Què ha canviat? Les últimes edicions de les pàgines blanques, ja no fan servir el criteri alfabètic per distribuir els volums, coses de la demografia i l'augment de línies, suposo. Ara fa uns dies, vam rebre a casa el volum corresponent a la temporada 2006-2007, on s'hi inclouen els Vallèsos (l'oriental i l'occidental ). S'hi us hi fixeu, trucant a un número de pagament (telefonica oblige) us poden enviar la resta de volums del què la compañia de teléfona anomena "altres àmbits" de la província de Barcelona. Un d'aquests àmbits té aquesta confguració: Alt Penedès, Anoia, Bages, Berguedà, Garraf i Osona. Algú de Sant Martí de Centelles, població de l'Osona que forma un algomerat amb Aiguafreda, població del Vallès Oriental tindrà més fàcil trucar a algú de La Llacuna, a l'Anoia que no pas als seus veïns d'Aiguafreda.
És només una anècdota, però les pàgines blanques mostren clarament una de les deficiències bàsiques del nostre país, l'organització territorial. Les comarques tal com actualment estan configurades, constitueixen un llast per al desenvolupament local més que una ajuda. En molts casos, no responen a cap criteri de relació laboral, econòmica, de serveis, i de vegades ni tan sols històrica o demogràfica. Les diputacions provincials ( perdoneu, se m'escapa el riure ) són encara pitjors com a àmbits de relació territorial. A què esperem per a abordar seriosament l'organització territorial del país, amb criteris del segle XXI i no del segle XIX? Durant aquesta setmana de la campanya del "Jo també vull un estat propi" intentaré aprofundir el tema, tot i que m'encantaria saber l'opinió de geògrafs del país, com l'amic blocaire Narcís Sastre i és clar, tothom que s'hi apunti. Com ho veieu?
La blogosfera del maresme, s'ha de reconèixer, es una de les més potents del país. No sé què ho deu fer, però alguns dels més actius i llegits blocaires dels país són del Maresme. A partir de la lectura de dos d'aquestes persones, l'Eulalia Mas, socialista, i que va ser companya de classe durant la carrera de Polítiques, i en Xavier Mir, d'Arenys de Mar m'he decidit a colaborar en dues campanyes prou interessants: la campanya, En el meu nom SI, i la campanya, JO també vull un estat propi. La primera és una mostra de suport a l'actual procés de pau al País dels Bascs i per tant a la negociació per aconseguir la fi de la violència terrorista. Sembla que els mitjans de comunicació, especialment els dretans i espanyolistes, facin veure que en realitat aconseguir la pau mitjançant la negociació només interessa al govern del PSOE, i que la majoria de la gent hi està en contra. Bé doncs, JO no hi estic en contra, JO prefereixo la negociació a l'enfrontament, sempre. És per això que m'adhereixo i us faig partíceps d'aquesta campanya. Podeu accedir al manifest a través d'aquí .
L'altra és una campanya que vaig descobrir a través del magnific bloc polític d'en Saül Gordillo ( també del Maresme ... ) per tal d'aconseguir que l'independentisme, o el sobiranisme siguin més visibles en els mitjans de comunicació, especialment d'internet, però també els tradicionals. La invisibilitat de l'independentisme als mitjans de comunicació més enllà de la política partidista és un fet greu, que impedeix que realment es pugui visualitzar la verdadera pluralitat de la societat catalana, i que impedeix que la ciutadania es faci una idea correcta de les propostes de cada grup. Per tant, per ajudar a fer més visible el projecte independentista i la gent que inclou, també m'adhereixo a aquesta iniciativa, que podeu llegir aquí.
Les efemèrides m'encanten. A la ràdio durant un temps em vaig dedicar a dramatitzar l'efemèride del dia i m'ho passava teta. Imaginar un dia com avui, un dia de finals d'agost, on la calor ja no apreta tant com al pic de juliol, però on encara es pot estar al carrer i fer la tertúlia a la fresca. Imaginar el mateix dia, però de fa un any ( acabava de tornar de la Xina i encara estava resituant-me mentre seguia la catastrofe del Katrina a Nova Orleans ), fa deu anys ( a França visitant Arches als Vosges i Alsàcia, encara sense pensar en el segon curs d'universitat que començaria a l'octubre ), fa vint anys ( a Montesa, València, a casa els avis, a les festes del poble, a punt per començar l'escola, on faria 5 è! ). La memòria, definitivament, és el meu bé més preuat.
Però com que no puc tenir memòria del que no he viscut, i m'agrada imaginar, avui vull imaginar-me a mi mateix el 28 d'agost de 1963. Tal dia com avui als Estats Units. A Washington, en una de les marxes més multitudinaries del moviment pels drets civils, una marxa que s'anomena "La Marxa cap a Washington pel treball i la llibertat . Una marxa que acabarà amb discursos de gent tant diferent com en Gordon Parks, en Charlton Heston, o en Bob Dylan i la Joan Baez. La gent, la història, però no recorda aquests discursos d'entre els que es van pronunciar aquell dia per acabar amb el racisme institucionalitzat del sud dels Estats Units que anomenaven segregacionisme. La gent recorda un altre discurs, un altre somni, Martin Luther King Jr: I have a dream. Un moment històric com n'hi ha pocs, i que va entrar, fa 43 anys, directament al bagatge cultural de tothom. Un bon moment per recordar, si més no.
La "ciutat dels vuit", nom que rep en record dels vuit jueus morts l'any 1920 durant la revolta àrab a Tel Hai, és avui en dia, juntament amb Metula, Naharia a la costa mediterrània i els Kibbutz de la frontera amb el Líban, una zona de guerra. Gairebé 700 katiushas, els protomísils desenvolupats a la Unió Soviètica que utilitza la mílicia d'Hesbol·là han caigut ja a aquesta ciutat israeliana, la primera ciutat en ser evacuada a causa de la guerra desde la fundació de l'Estat d'Israel. No és un poble petit, aproximadament 20.000 persones, una mica més gran que La Garriga, però ha estat desde fa uns anys constantment sota les bombes de Hesbol·là, sense que hi hagués cap acte de solidaritat com els que s'havien succeït, crec que correctament, en favor de les víctimes palestines de l'ocupació israeliana.
M'ha frepat la situació de Shemona, que coneixia una mica per estar agermanada amb la ciutat de Nancy a França, un lloc que conec bé d'anar-hi amb els pares a veure els avis. Els ciutadans de Shemona no es mereixen el càstig constant i terrible ( dirigit a aterroritzar la pobació civil i per tant terrorista ) que ha rebut aquests anys. Tampoc crec que la població del Líban hagi de sofrir el càstig terrible que està rebent. La nostra solidaritat ha d'estar amb la població civil que sofreix, sigui d'on sigui, sense maniqueismes estranys i incomprensibles, sabent de què estem parlant i fugint de companyies que tots sabem perilloses.
Recomano la lectura del blog d'en Narcís Sastre, en la seva entrada de diumenge http://narcissastre.blogspot.com/2006/08/els-amics-de-hesboll.html
i el precís resum que va produir Amnistía internacional durant la anterior operació de l'Estat d'Israel a la zona, l'operació "raïm de la ira" de 1996, que ajuda a situar històricament el conflicte, i crec que té bastants paralelismes amb la situació actual
http://web.amnesty.org/library/index/eslMDE150421996?open&of=esl-ISR
Si, jo vaig ser al Prat un dissabte de juliol, l'últim dissabte de juliol per ser precisos. No ens ho mereixem això, de veritat. Haurem de demanar responsabilitats per aquestes rebaixes a algú, i espero que canviin les coses.
Ara que s'acosten eleccions ( ja sigui el dia de Tots Sants, o abans, o després, que amb aquest president que tenim mai se sap ) els partits comencen a fer càbales, i sobretot, generar titulars amb les seves polítiques d'aliances. Sembla que els programes ja no importin per atreure vells o nous votants, i que el què realment importa es amb qui es pactarà després de les eleccions.
Els partits juguen amb la prospectiva de què farà el contrari i munten les seves campanyes, sobretot preelectorals, que és on s'haurien de generar els missatges que ens impulssessin a votar un o l'altre, en base a possibles coalicions, pactes o aliances.
És per això que m'agrada especialment la campanya que està dissenyant esquerra, una mica a l'estil americà de les reunions amb militants i amb electors, una campanya de proximitat en definitiva. propers i explicant el programa, sense distorsions intencionades i titulars cirdaners, però esencialment buits. Mentre mantinguem aquesta línia, i no només ara, sinó després de les eleccions també, aconseguirem superar aquest pimpampum mediàtic a que estan sotmetent a esquerra d'un temps ençà.
Fortuït diuen. Us voldria fer una descripció del trenet de torrent, el que anomenen pomposament la línia 1 de Metrovalencia, que he hagut d'agafar alguna vegada perquè la meva tieta vivia a prop de la parada de jesús:
-Els trens són com els vells de la renfe, de llauna, amb els seients disposats com en un autobus. Segons diuen el que ha sofert l'accident era una mica més modern, però jo no els he vist aquests així que no us en puc dir res.
-Les parades, apagades de llum i en general incidències a la línia són i eren constants. Jo l'he agafat molt esporàdicament, però increïblement sempre he trobat alguna apagada o parada inesperada. Creia que passava perque tinc un gafe amb els trens, però els meus familiars que hi pugen habitualment em diuen que era i és bastant habitual.
-El revolt on ha passat l'accident és realment de por. Recordo un dels dies que baixava a Valéncia i no coneixia la línia, anava de peu, perquè la línia va molt plena en hores punta. El bot que vaig fer en aquell revolt me l'ha fet recordar molt vívidament.
En definitiva, en aquesta línia les coses no passen fortuitament. No m'agrada la demagògia electoral, la veritat, però les inversions que s'havien de destinar a la millora d'aquesta línia, i que sembla que ja estaven pressupostades, s'havien d'haver realitzat molt abans, ja des de que els treballadors avisaven que la línia estava en males condicions. Només espero que la investigació tècnica no s'allargui ad infinitum en comitès, subcomitès, comissions d'investigació i informes que després es publiquen sense la més mínima publicitat.
